Quan estudiava tenia un company que era simpatitzant d'ERC. Quan parlàvem de política discrepàvem en algunes coses, però al final sempre trobàvem un punt en el camí on tots dos ens hi podíem sentir còmodes. Vaig retrobar-lo fa poc. Ara ja no és d'ERC, sinó que milita al PSC. I no pas a la branca més catalanista, si és que aquesta branca mai ha existit, sinó que és de la claca de la Carme (o Carmen, depèn d'on faci campanya) Chacón. Un gir copernicà i poc freqüent, però en cap cas únic.
Quan promocionava Manual de Supervivència em van fer una entrevista a Ràdio Girona. Vaig compartir sala d'espera amb l'Enric Millo, antic militant d'Unió i ara Pepero convençut i ferotge. De jove Josep Piqué era maoista. Federico Jiménez Losantos també. En Colom i la Rahola, abans de ser de Convergència, eren d'Esquerra primer i independentistes a seques després, per no parlar d'Alberto Rivera, sinistre líder de Ciudadanos, que en una entrevista va confessar que de jove havia fet onejar estelades. La llista es pot allargar però no és qüestió d'avorrir a ningú.
Explico tot això per il·lustrar perquè no val la pena parlar gaire de política. Avui pensem una cosa i demà una altra. Pocs polítics són fidels a la seva paraula i canvien d'opinió segons com bufa el vent. Alguns, no tots, menteixen com bergants.Uns i altres, en general, ens deceben contínuament. No val la pena que parlem d'ells: no s'ho mereixen. És molt millor parlar de còctels i de Bola de Drac.
