- Aquí, esperant que obrin.
No sabia si feia broma o si ho deia de debò, de manera que vaig respondre amb un somriure que tan podia ser una continuació de la seva broma com un gest de seguir-li la corrent en cas que estigués sonada, cosa que a cada moment que passava em semblava més evident. Se fer-los molt bé, aquests somriures.
- Escolta, no és per res, però em sembla que avui no obren. És dissabte.
La noia em va sorprendre amb una ganyota de disgust:
- Hòstia, em pensava que érem dimarts. Estic feta una embolic. Ho sento.
- Per mi no ho pateixis pas -li vaig dir jo mentre treia diners. - Estàs bé?
- Sí, molt. I tu? Feia temps que no et veia.
Vagi on vagi, si hi ha algú a qui li falta una fornada, automàticament se m'enganxa. No hi ha res a fer, i ho accepto aquesta fatalitat amb resignació estoica. Al cap dels anys he arribat a la conclusió que per ells sóc una mena d'arbre de Nadal enmig del desert. Generalment els hi segueixo la corrent una estona. Potser aquell dia va ser una estratègia equivocada, però em trencava el cor haver-li de dir que en realitat no sóc ningú especial, i que no ens coneixíem de res.
- Sí, ara feia molt de temps.
- No faràs cap altre concert? M'agradava molt com ho feies. Fa temps que no toques, oi?
- Sí, ara fa temps que no - li vaig respondre mentre li obria la porta del caixer perquè pogués sortir.
- Quan hi tornaràs? - va voler saber.- Et vindré a veure.
Vaig fer un esforç per posar-me a la pell d'un rockstar. Què se suposava que havia de dir? Que m'estava desintoxicant? Que tenia problemes amb la llei per haver destrossat una habitació d'hotel? Vaig optar pel músic que es pren un descans, una figura estranyament popular a Catalunya (tant cansa ser músic?).
- De moment m'ho prenc amb calma. Ja t'ho faré saber quan torni, no pateixis.
- D'acord. Gràcies i fins aviat.
Després d'aquesta conversa vaig tornar a Cassà. Vaig recollir al meu fill petit i vam anar a comprar al supermercat. Abans vam parar a fer un tallat i un croissant -encara no havia menjat res. Al nostre costat de barra hi havia un paio que bevia cervesa. Per la cara que feia -rodona i lluent, com una d'aquelles pomes de mentida que venen al Mercadona- no era la primera, ni tan sols la quarta. El paio va saludar al meu fill petit i de seguida va donar-me conversa. Era obvi que també m'havia confós amb algú altre. La meva suposició es va corroborar quan em va preguntar:
- Encara vius a Pals?
- No. Ara visc aquí, a Cassà.
- Ah, d'acord. També s'hi està bé, oi?
- Sí.
- Però no és Pals, esclar, perquè Pals té mar.
- Exacte.
- ... i no pots anar a passejar al costat del mar.
- No, ara passejo pels camins d'aquí, que també estan bé. - he de dir que mai he entès aquesta obsessió que té la gent pel mar. A mi no em fa ni fred ni calor.
El dilluns següent vaig anar a la meva farmàcia preferida. M'hi vaig trobar un paio a qui conec de vista. Feia molt temps -potser anys- que no el veia. Vaig sortir abans que ell, i quan era al cotxe cordant el cinturó de seguretat del meu fill (va amb mi a tot arreu, és el meu sidekick) se'm va acostar.
- Mira què he comprat - va dir, ensenyant-me un paquet de Vàlium de tamany familiar. Jo ja em fregava les mans: "Ara aquest pirat t'explicarà una història inversemblant sobre perquè es fot els Vàliums de dos en dos. Tindràs material per un post".
Va dir:
- Saps d'on vinc? D'Itàlia, d'ajudar als refugiats. Tio, he vist tanta merda que sóc incapaç de dormir si no em foto fins el cul de Vàlium.
I, per una puta vegada, em van passar les ganes de tant somriure irònic, tan de post i tanta tonteria.
