Diuen que els bingos són els casinos dels pobres i dels arreplegats. A pocs llocs hi trobes aquella mescla de mestresses de casa, immigrants (sobre tot xinesos i magrebins desdentats), ludòpates, avis i borratxos. Una amiga treballava en un de molt conegut a Girona, de manera que vaig freqüentar-lo durant un temps. L’anava a veure, feia una copa o menjava alguna cosa i, si tenia algun caler que em cremés a la butxaca, comprava un cartró. La sort mai m’ha acompanyat en el joc, però en aquell bingo hi havia un tipus encara més desgraciat: mai treia res. Seia en un racó amb el nas aguilenc enganxat a la taula, de manera que només li veies una mata de cabell grisós, maltractat però abundant. El paio, escardalenc, vestia com només ho fa la gent desesperada: de qualsevol manera, combinant peces de colors irreconciliables que semblaven robades d’un contenidor d’Ajuda Humana. Bevia ginebra barata amb cola i fumava com un carreter. Em feia moltíssima llàstima aquell pobre diable, i era un drama veure’l arrossegar els peus quan marxava del local, abatut. La meva amiga m’explicà que es gastava uns dos cents euros cada vegada que apareixia per allí (tres dies a la setmana com a mínim). D’altres cops ni tan sols entrava a la sala i es quedava a l’entrada jugant a les escurabutxaques amb els xinesos. Tampoc li anava bé, amb les màquines, i els asiàtics sabien que quan en deixava una l’únic que havien de fer era tirar-hi un parell de monedes per treure el premi gros. Durant aquella època també el trobava pel barri on jo vivia: resulta que quasi érem veïns. L’home caminava mirant sempre al terra i tenia una aurèola de derrota que posava la pell de gallina. L’últim dia que el vaig veure va ser pels volts de Nadal de fa dos anys. Havíem anat al Bingo a fer una cervesa amb un amic i ell era allà, a la seva taula. Duia un xandall d’acetat i l’acompanyava un nen que de seguida vaig imaginar que era el seu fill. Fill o filla, perquè era difícil d’endevinar el sexe d’aquella criatura raquítica que tenia el cabell abundant i espès, del color de la palla bruta, i que compartia els aires de tristesa amb el seu pare, el perdedor que mai feia ni una línia. L’home rosegava el bolígraf i el nen jugava amb el cotxe de joguina que aquell dia regalaven a l’entrada (la meva amiga m’explicà que alguna gent entrava, recollia l’obsequi i sortia per una altra porta sense jugar). Vam marxar a mitja tarda, deixant-los al seu racó. Cap els dos va obrir la boca en tota l’estona. A l’hora de sopar vaig anar a un xinès del carrer de la Creu a buscar fideus. I els vaig tornar a trobar. Seien vora la finestra, la taula ben coberta de plats, molts d’ells encara per tastar. Reien, parlaven amb la boca plena i es tiraven pa de gamba. Havia desaparegut aquella ombra tràgica i fins i tot semblaven dues persones felices. D’alguna manera allò em va molestar una mica, i vaig explicar-ho al meu amic tot sopant, sense entendre el perquè aquella transformació. Ell de seguida ho va veure clar:
- Potser per una puta vegada a la vida el tio ha fet bingo. Deixa’ls en pau.
Ens refiem tant que els perdedors han de perdre que, si un dia tenen la sort de cara, el nostre món en miniatura trontolla. Perquè en certa manera són la nostra droga, una manera de veure que nosaltres estem millor. Avergonyit de mi mateix i sentint-me mesquí i miserable, vaig assentir poc a poc, glopejant el vi i mirant al carrer. Feia fred i plovinejava, i ja s’havien encès les llums de Nadal.
