S’explicaven moltes històries, d’aquella paio de cara trista. Veient el panorama la majoria devien ser veritat. Vivia a la rebotiga del bar, i quan no hi era matava el temps al Bingo. Segons em va dir ell mateix, era incapaç de dormir si abans no bevia un parell o tres de cubates de ginebra. Tenia un sentit de l’humor estrany, i sovint ens feia bromes que no entenia ningú. Sabies que havia acabat quan es posava a riure, i tu generalment reies una mica per quedar bé.
Encara que dins del bar no hi fes fred, sempre duia un forro polar, una mica com els xinos, que sempre duen anoracs dins les seves botigues. Un conegut meu té la teoria que estan preparats per arrencar a a córrer en qualsevol momento. El paio de la cara tristoia, doncs, sempre duia un forro polar, i molt sovint una gorra, el poc cabell que li quedava, macilent i greixós.
Un dia va venir un parent seu. Jo anava a comprar al Mercadona i vaig parar a fer una cervesa. El parent estava molt borratxo i em va preguntar on podia anar de putes. Jo no sabia qui era, de manera que li vaig dir que no en tenia ni idea. Darrera la barra, l’amo reia per sota el nas. El seu parent em va dir que no es creía que ningú sapigués on podia anar de putes, i li vaig respondre que jo no hi entenia gaire, però que podia anar a l’Iris, al Pont de la Barca. És un bordell molt conegut a Girona. Es va posar molt content i em va assegurar que em faria cas i que ja m’explicaria com li havia anat. Minuts després vaig anar al Mercadona i el vaig tornar a trobar. Inexplicablement, encara anava més borratxo. No sé com va aconseguir-ho, amb tant poc temps. Se’m va apropar i, cridant, va preguntar:
- Chaval, tú que sabes tanto… ¿Están buenas las anchoas de este supermercado?
Li vaig respondre que sí, que em semblava que sí, i maleint la meva mala sort em vaig afanyar a desaparèixer darrera unes estanteries. Vaig tornar-lo a trobar a la caixa. Duia una dotzena llarga de caixes d’anxoves. Res més. En veure’m de nou es va posar content, i va proclamar a crits que jo era molt intel•ligent i que ja l’havia ajudat dues vegades. Vaig pregar en silenci perquè no diguis com l’havia ajudat la primera vegada, i algú va escoltar les meves oracions perquè el borratxo no va ser més específic. Sempre he rumiat per què les volia, tantes anxoves. Quan vaig tornar al bar al cap de dos o tres dies l’amo em va explicar que aquell tipus era el seu cosí. Mai vaig saber perquè no li ho havia dit ell mateix, on anar de putes: suposo que era una altra mostra del seu estrany sentit de l’humor.
Cada dia hi prenia el cafè fins que la noia que treballava fent tatuatges a la botiga del davant em va dir que, si seguia anant-hi, agafaria Hepatitis. Hi entenia molt en temes d'higiene i em vaig prendre el consell molt seriosament. A aquell avís s’hi va sumar que un matí vaig trobar sang al terra. Segons em va dir el tipus de cara trista, dos paios s’havien barallat la nit anterior i no havia tingut temps de netejar. A partir d’aquell dia vaig deixar-ho estar. Poc després el bar va tancar. Diuen que el paio va anar-se’n a Cuba, amb una noia que ja hi tenia. Qui sap. No l’he tornat a veure més.
