Era dissabte a la tarda i vaig baixar a fer una cervesa al bar Onyar. Al local només hi havia un tipus amb un mostatxo enorme que seia al fons de la barra i que parlava amb el cambrer. Vaig agafar un diari amb l'esperança de llegir-lo però, com em passa quasi sempre, aquells dos em van incloure a la seva conversa. L'home del mostatxo - que anava visiblement begut- volia saber si hi havia alguna casa de senyoretes pels voltants. L'amo del bar, per riure's una estona de mi, li va dir que segurament jo ho sabria:- No ho sé - vaig admetre. - A Llambilles n'hi ha un, salta a la vista.
Em va dir que ja coneixia el Club Styl però que ell en volia un a Girona ciutat. Durant un temps va circular la llegenda que una de les cases del barri de les Pedreres (darrera del bar Onyar) era en realitat un bordell d'alt standing. Ignoro si era veritat, però en cas de que fos cert a aquell tipus segur que no l'haurien deixat entrar.
Aleshores vaig recordar que a la Devesa hi havia un puti històric a Girona. No sabia si encara funcionava però era l'única opció que se m'acudia. Vaig explicar-li més o menys on era, l'home va fer que sí amb el cap i em va dir que aquella mateixa nit hi aniria.
Vaig acabar-me la cervesa i vaig pujar a casa. Al cap d'un parell d'hores vaig baixar a comprar al Mercadona que hi ha al costat del bar Onyar. Mirava la secció de refrigerats i vaig sentir una veu coneguda. Era el paio del mostatxo enorme. Anava encara més mamat que quan l'havia vist abans, i als braços hi duia, us ho juro, més d'una dotzena de llaunes d'anxoves. Només anxoves. No sé de què en volia fer de tantes llaunes, i m'estimo més no saber-ho.
- Amigo! - va cridar fent caure una o dues llaunes - Esta noche voy al puti, a ver qué tal! Ya te diré que me ha parecido, je je!
Quatre o cinc persones - majoritàriament dones i veïnes meves- van girar els seus caps a l'instant, clavant-me mirades entre acusadores i decebudes. "Qui ho havia de dir..." pensaven.
Amb les galtes i les orelles roents de vergonya vaig escapolir-me pels passadissos. Vaig arribar a la caixa i vaig posar-me a la cua, temorenc de veure'l aparèxier i que es posés a cridar altra vegada. Però vaig tenir sort. Vaig arribar a casa i, obrint les bosses, vaig adonar-me que no havia comprat ni la meitat de coses que necessitava. Vaig deixar-me caure al sofà: estava claríssim que, aquella tarda, no tornaria a entrar al supermercat.
