De tant en tant als pijipis, als intel·lectuals i als estudiants fills de papà els agrada agafar un barri i fer-se'l seu. Agafar un barri decadent, obrer, i rentar-li la cara. Viure en estudis i lofts, obrir restaurants ètnics i baretos amb menjar macrobiòtic. Botigues de body art, de discs de vinil i de rotllo vintage. Tots els qui hagueu estat al Soho de Londres, al Temple Bar de Dublin o al barri de Leith, a Edimburg (on, per cert, transcorre la pel·lícula Trainspotting) sabreu del que parlo. No estic segur de si Gràcia, a Barcelona, entra en aquest grup, però ja us en feu una idea. Tot això està molt bé. Però dubto que cap d'aquests modernillos hagi posat un peu al Bar el Símbol. Tot té un límit, i no totes les coses cutres són cool.
Donant la benvinguda al visitant, al principi del Carrer del Carme de Girona, és un dels locals que més mala fama acumula. La primera vegada que hi vaig entrar va ser un matí de juliol. Érem molt jovenents i anàvem molt borratxos. Allà vàrem aprendre que existeixen els Sol i Sombra i les Barrechas. Que hi ha gent que es beu un anís a cremadent abans de ser capaç d'articular "bon dia". Aquell matí vam conèixer a un pare de vint anys, encara més begut que nosaltres, que anava a tatuar-se el nom del seu fill a la cama. I a un vell que cridava que ningú l'estimava, i que per això havia d'anar pels bars. Des d'aquell dia vaig passar un temps sense anar-hi. Durant aquest període va canviar d'amos i el va llogar una família gitana. Era una bona cosa pels ionquis: d'aquesta manera s'estalviaven d'anar fins a la Font de la Pòlvora: a Girona mateix tenien tema. Per sort va durar poc. Gràcies a Déu, perquè els veïs no ens atravíem ni caminar-hi pel davant, i més d'una vegada els drogates havien fet servir el portal de casa com a dormitori o latrina. Després d'uns quants mesos com a bar de moteros fallit, van arribar els qui el regenten avui dia.
