ENEMICS

És estrany: la foto robada que vaig penjar l'altre dia ha desaparegut sense deixar rastre. No entenc què ha passat. Em faria il·lusió que un pirata hagués atacat Tardes de Birres. Això voldria dir que tinc enemics, que és una cosa que sempre et fa sentir important. De fet, diuen que la rellevància d'un home es medeix per la magnitud dels seus enemics. Com més poderosos siguin, millor. Si són uns nyicris malament rai, caldrà esforçar-s'hi més.
Alguna vegada he rebut algun correu queixant-se de tal o qual post (i això que sempre intento ser respecutós, però és impossible caure bé a tothom). Un cop un freak va dir que Manual de Supervivència era el plagi d'un llibre que jo no sabia ni que existís, i que després d'investigar-lo vaig descobrir que s'assemblaven tant com un ou a una castanya. A dia d'avui encara em pregunto on va veure-hi un sol element en comú.  Seria com dir, posem pel cas, que les novel·les de Dan Brown estan inspirades en el Senyor dels Anells. Però a banda d'això, poca cosa més. És, sense cap mena de dubte, una mostra de la meva poca importància.

FOTOS ROBADES

La intimitat és un concepte modern. No fa gaire temps, vàries generacions d'una mateixa família compartien sostre i llar de foc. Després això va canviar, i la gent va esdevenir gelosa de la seva intimitat. Tot torna, i allò que abans protegíem com un tresor ara ha desaparegut. No en queda ni rastre. Facebooks i Twitters són els assassins de la nostra privacitat. Anem on anem, fem el que fem, som susceptibles de que algú ens faci o ens etiqueti en una foto, i aquesta foto tard o d'hora serà publicada en una banda o altra. Ningú es troba segur en aquesta nova era i cal anar amb peus de plom: qualsevol relliscada pot resultar fatal.
La setmana passada vaig tenir notícia d'aquesta foto. Pels qui no em coneixeu, jo sóc el de les ulleres, la corbata i el pentinat estrany. L'altre és un amic. Van fer-nos-la -en realitat ens la van robar- en un bar a les tantes de la nit, fa molt temps. Més o menys mig any. Fa pocs dies, en aquest mateix blog, vaig parlar d'aquesta moda de fer fotos als locals nocturns: les noies fan posats de pin up, treuen molt els morros i es fan petons a la galta les unes a les altres. Coses així. Els nois ho tenen més difícil i fan el que poden, i si no fan gaire el ridícul ja és molt. A la foto jo adopto el meu gest estàndard  (fer el signe de la victòria i procurar mantenir els ulls oberts) i el meu amic fa cara de chico Martini.
Desconec per què els del Món Apart l'han penjada a la seva pàgina web. Si pretenen captar clients, veient la pinta que faig, anirien millor amb les fotos de les noies que treuen els morros. Pel que fa a mi, sóc com en Groucho Marx: no voldria formar part de cap club que m'acceptés com a soci. O de cap bar.

LA MARIA

Es deia Maria i era una madrilenya de cabells negríssims i uns ulls tan blaus que feien que el color blau semblés blanc. Vaig conèixer-la fa dotze anys, a Dublín, en algun moment entre el novembre i el desembre. Jo, com tothom, em volia embolicar amb ella. Tots dos ens quèiem bé i, si les coses haguessin anat com havien d'anar, m'hauria endut un record d'Irlanda encara millor.

Tot es va espatllar un dia mentre esmorzàvem. Jo evitava parlar de política -en aquell moment era l'únic català-, i generalment ho aconseguia. Però aquell matí em vaig veure atrapat. Parlaven de com alguns vascos i catalans no se senten espanyols:

- Son muy raros.
- No sé...
- Tú sí te sientes español, ¿verdad Jordi?

Em va atrapar amb la guàrdia baixa. No sóc un independentista furibund, ni tan sols un nacionalista radical. No em sento espanyol, però tampoc em sento especialment orgullós de ser català. Ara, amb la saviesa guanyada a base de cagar-la incontables vegades, hauria donat una resposta com aquesta, però en  aquell moment, preguntat per sorpresa, em vaig limitar a dir:

- No.
- Lástima... va sospirar ella clavant-me aquells ulls que, en un Dublín gris i plujós, eren dos trossos de cel - ... con lo bien que me caías.
La nostra relació es va fer malbé com un iogur que porta massa dies a la nevera, i al final turutut violes. Un  mallorquí -molt més intel·ligent que jo: segons amb qui parlés era pancatalanista o espanyolista-, va aconseguir triomfar, o això deien els rumors.
No sóc idealista. En absolut. I encara menys quan veig on et porten les idees. O més aviat: on no et porten.

VOTS NULS

LA VISIÓ D'AJRAM

Molt interessant el que va dir dilluns en Josef Ajram al programa d'en Cuní. Preguntat per la seva opinió sobre les plataformes d'afectats per la hipoteca i similars, l'home va posar en joc el concepte de responsabilitat individual. És un terme poc popular i, en els temps que corren, fa lleig esgrimir-lo gaire, però això no vol dir que l'haguem d'ignorar. Si no m'equivoco, Sartre ja defensava uns arguments similars: l'ésser humà és essencialment lliure i responsable últim dels seus actes.
Vagi per endavant la meva antipatia cap als banquers a qui considero, majoritàriament, uns autèntics paràsits, responsables en bona part del xàfec que està caient. Dit això, passem a les paraules d'Ajram: sembla ser que els espanyols, l'any passat, es van endeutar amb el Corte Inglés -no recordo la xifra, però era monstruosa- en comptes d'endeutar-se amb els bancs. El motiu? Fàcil: ara els bancs no dónen crèdits i el Corte Inglés sí. "És que no n'aprenem" es va lamentar Ajram, i no li faltava raó. El broker també va recordar-nos que, no fa gaires anys, molta gent volia viure per sobre les seves possibilitats, i compraven cases i pisos que no estaven de cap manera al seu abast. Va posar l'exemple d'un amic seu de quaranta anys que va comprar un pis al centre de Barcelona i va signar una hipoteca... de quaranta anys!
Al meu bloc hi ha sis pisos. D'aquests, dos van ser comprats per especular. A un la jugada li ha sortit bé, però a l'altre propietari el banc li va embargar. Quants pisos embargats són (o eren) propietat de petits especuladors que, en el seu moment, van voler-se enriquir a base d'acumular totxos? De debò es pensava la gent que el valor dels pisos seguiria pujant un vint per cent cada any? No trobaven que tot plegat feia pudor de socarrim?
L'Estat ha de fer alguna cosa amb aquesta llei de les hipoteques tan idiota i tan deshumanitzadora. I a més, amb tot urgència. Però hem de tenir en compte que, a més de salvar famílies que senzillament han tingut mala sort o no s'han sabut administrar, també salvarem fatxendes, especuladors de pa sucat amb oli, irresponsables i fauna vària.

VERGONYA ALIENA

Tinc un problema de vergonya aliena. Si visqués als EUA aniria a un grup de suport: faríem reunions al sòtan d'una església, amb les cadires fent rotllana i ben a la vora d'una tauleta amb cafès i pastes. A les parets hi hauria pòsters amb flors i postes de sol, i tot de frases encoratjadores que contindrien la paraula "vida".
Aquí no hi ha grups de suport, i els afectats de la Síndrome de la Vergonya Aliena (S.V.A.) hem d'obrir els nostres cors quan ens trobem casualment. L'altre dia dinava amb una amiga i comentàvem el nostre problema. Tenims uns símptomes força semblants, i qualsevol ridícul aliè és susceptible de fer-nos sentir profundament avergonyits. El problema s'intensifica pel fet que el nostre llindar és molt baix -o molt alt, segons com es miri- i qualsevol cosa pot fer-nos enrogir: gent saltant en una manifestació, discursos mal fets, persones seguint el ritme amb les mans, un mal programa de televisió, caigudes, coses així. Fins i tot si la meva dona canta, estant sols a casa, em sento avergonyit. Una vegada, en uns premis literaris, una noia havia de llegir un fragment del seu conte. Jo llegia després. Ella estava nerviosa i s'equivocava sovint. Vaig posar-me vermell com un pigot, convertint-me en el centre d'atenció en comptes d'ella. Tenir la Síndrome de la Vergonya Aliena és una putada.

ZONES HUMIDES

Avui al matí he tingut una estranya experiència literària. Estic llegit Zones Humides, de la Roche Charlotte, aquesta noia de la foto a qui li falta una dent frontal. Havia sentit en alguna banda que era un llibre provocatiu i escatològic. Vaig aconseguir-lo l'altre dia i el vaig començar a llegir. Per una vegada els crítics tenien raó -a jutjar per la quantitat de llibres que ells consideren escandalosos i que no ho són, alguns semblen monges de clausura-: el llibre té fragments autènticament repugants. Prou fastigosos com per fer-te aixecar del llit, presa de les arcades. Segur que els veïns es pensaven que tornava a tenir ressaca. Mai abans una novel·la m'havia fet venir unes ganes de vomitar tan intenses.
Diuen que quan Chuck Palahniuk, l'autor del Club de la Lluita, llegeix trossos dels seus llibres durant les presentacions hi ha gent que es desmaia. Hi ha un conte titulat "Guts" (tripes, o budells) que realment és disgusting, fruit d'una ment brillantment malaltissa. Crec que podeu trobar-lo a Internet i a la novel·la "Fantasmas". Però el meu admiradíssim Palahniuk no té res a fer al costat de la Roche. Si teniu l'estómac delicat, ni se us acudeixi llegir-lo. Si el teniu fort procureu tenir-lo buit. Ah! I un wàter ben a la vora.

A GOOD PLACE TO EAT

Si em preguntessin quin és el millor menú que he menjat darrerament trigaria dos segons  a respondre: va ser fa poc, al Centre de visitants del Gironès. El lloc en qüestió és a Sarrià de Ter i és museu, oficina de turisme, bar, restaurant, sala d'exposicions i botiga, tot alhora. Per uns deu euros, si fa no fa, pots degustar un munt de tapes tan elaborades que mentre les menges penses "segur que això valdrà deu euros?". Doncs sí, i aquí hi ha la gràcia de l'assumpte. El concepte del menú està diametralment oposat a la típica amanida verda amb tonyina de llauna i bistec recremat a la planxa que et serveixen per aquests móns de Déu. I a diferència de molts menús de degustació, surts tip, que no és poc. Si sou dels que mengeu fora, no us el perdeu. Si mengeu a casa però no sabeu on anar a fer un mos el dissabte o el diumenge, tampoc us el perdeu. En definitiva, feu-vos un regal i passeu-hi algun dia.

NITS DE NOVEMBRE

Atenció: aquest post té banda sonora. Mentre el llegeixes has d'escoltar això.

El novembre és el mes que m'agrada més. És com jo: fosc, com si estigués a mig fer, plujós i, molt sovint, emboirat. Fa olor de fum i d'humitat, i la seva llum és escassa i esmorteïda. El cel té el color de les aspirines una mica passades i el sol poques vegades es digna a escalfar-nos. M'identifico plenament amb aquest mes. Manual de Supervivència té lloc durant el novembre, i dues de les meves cançons preferides són, precisament, November Rain, dels Gun's Roses, i Nits de Novembre, d'Umpah-pah (la mateixa que, si m'has fet cas, estàs escoltant ara mateix).
A la ciutat de Girona li senta especialment bé el mes de novembre. La Devesa es torna vermella i marró, i els carrers estan coberts de fulles. Hi cau un plugim molt fi que fa que els cafès i els tallats de les set de la tarda -una hora que normalment faríem cerveses o còctels- es posin molt bé, sobretot si els prens en bars amb finestrals grossos i amb vistes a l'Onyar.
El novembre, més que deprimit, em fa sentir molt malencòlic. De la pitjor melàngia, com diu en Joaquin Sabina, que és la de coses que mai has tingut.

PUNSET, NEW AGE I ELS DITS DE LA MÀ I DEL PEU.

L'altre dia l'Eduard Punset explicava que les persones que tenen el dit anular més llarg que el dit índex tenen més probabilitat de fer-se riques. Segons ell, aquests individuus van rebre una descàrrega d'estrògens (o alguna cosa així) mentre eren a l'úter matern, i aquesta bomba química fa que siguin més propensos a arriscar-se, cosa imprescindible si vols fer-te ric.
Mesos enrere una experta en tècnica metamòrfica (una barreja de massatge i reflexologia podal) m'explicava que tenir el dit índex del peu més llarg que el dit gros és signe de saviesa.
La primera explicació té un un caràcter científic o pseudocientífic. La segona és més new age, però també podria contenir certs elements empírics.
Puc afirmar que l'una i l'altra són errades: tinc el dit anular de la mà més llarg que l'índex, i l'índex del peu visiblement més llarg que el dit gros. No sóc ric, ni tinc perspectives de ser-ho a mitjà termini (de fet, ni a llarg termini) i em considero poc valent, per no dir directament que sóc un covard. Tampoc sóc savi en el sentit clàssic de la paraula. En realitat em considero el contrari a un savi, perquè aquests aprenen dels seus errors i reconeixen les seves virtuts i limitacions, cosa que jo no faig. Els meus coneixements enciclopèdics són més aviat pobres i es limiten a àrees ben absurdes, com ara els còmics i les biografies d'alguns escriptors alcohòlics.
És curiós que la ciència -o pseudociència- i el rotllo new age vagin a parar allà mateix: dir que una persona és així o aixà (encara que sigui estadísticament) només en funció de la llargària d'un dit.

MANERES DE MORIR

Un vídeo per als freaks nostàlgics del píxel. Recull les maneres de morir dels personatges de videojoc dels vuitanta i dels noranta. Impossible veure'l sense vessar una llagrimeta.

BUENAFUENTE I PUNSET

Ahir no tenia cap episodi de Dexter a mà, de manera que vaig decidir donar una oportunitat a en Buenafuente i a en Punset. Mai he entès la fascinació que desperta aquest darrer. És simpàtic, si, i tot un personatge, amb aquells cabells blancs i esvalotats. També li reconec el mèrit a l'hora d'acostar la ciència a la gent, però de debò que em costa veure què el fa tan especial. Darrerament fins i tot participa en anuncis de pa de motllo. No m'imagino, posem pel cas, a l'Eudald Carbonell anunciant galetes.

Desconec si és part del personatge, però em va intrigar la manera com barreja el català i el castellà. És un senyor que parla català perfectament, i quan parla en castellà té quasi tant accent com jo. És un misteri, doncs, aquesta mania seva d'intercal·lar paraules castellanes. Ha de dir "Universo" en comptes "d'Univers"? No sóc - ni he estat mai, ni seré- un purista de la llengua, però aquests tics disglòssics del senyor Punset em van semblar, com a mínim, estranys. Tan difícil li resulta parlar bé a un home tan intel·ligent com en Punset?

PARTS NATURALS

L'hospital on la meva dona ha de parir està especialitzat en parts naturals. Els partidaris d'aquest mètode no utilitzen l'anastèsia fins al darrer moment (un part ideal, segons ells, és un part sense epidoral ni medicaments de cap classe) i no creuen en programar els naixements. Per descomptat, al bebè no se li pot donar llet de farmàcia. La dona ha d'escollir la postura en la qual vol donar a llum, i disposa d'un ampli repertori d'opcions: des de banyeres fins a cadires especialment modificades. Sembla ser que algunes de les tècniques estan inspirades en la manera com pareixen les dones africanes. Durant els cursos de pre-part van ensenyar-nos tècniques de respiració que se suposa que han de substituir els analgèsics. Per a algunes dones la forma de parir és un ritual que han de dur curosament preparat, i moltes fins i tot escriuen el pla de part en un paper.
Tot això ho trobo fantàstic. El que no trobo tan bé és que encara, a hores d'ara, ningú m'ha sabut explicar de manera convincent quines aventatges té aquest mètode. Per què, exactament, la dona ha de patir més? El nen serà millor persona si neix en una banyera en comptes d'una camilla? No havíem quedat que els patiments innecessaris de la mare afectaven al nen?
El seu argument és que sempre s'ha parit d'aquesta manera i que el cos està perfectament preparat per suportar-ho. D'acord, però tothom s'imagina la rèplica: si ho fem tot de la manera antiga, deixem de vacunar-nos, de prendre antibiòtics i d'afartar-nos d'Ibuprofeno. Deixem de fer servir aquests walkie talkie que hi ha per vigilar als nadons i no cal que ens gastem els quartos comprant un cotxet fashion. No cal que comprem tanta roba al nen perquè abans passaven amb menys. Tampoc és necessari comprar-li joguines ja que els nostres avis amb un ninot de drap en feien prou. Les banyeres i els canviadors són innecessaris, doncs antigament els banyaven a la pica de la cuina i els canviaven sobre la taula. I així podríem anar fent.
Els parts naturals són una moda que d'aquí a uns anys passarà. Després ens diran que el millor és inflar-nos amb tranquil·litzants o parir fent la vertical, ja ho veurem.

ABOUT A BOY i el NADAL

El protagonista d'About a Boy viu de les rentes que li reporta una cançó nadalenca que va compondre el seu pare anys enrere. Gràcies a la cançoneta en qüestió es pot permetre el luxe de no treballar, però sentir-la tantes vegades fa que se senti trist i avorrit. Cada any, quan la posen per primera vegada a la ràdio, sap que està a punt de començar el seu malson particular.
Des que vaig llegir aquesta novel·la del gran Nick Hornby que cada any també em fixo en el primer anunci nadalenc. L'he vist avui, dia sis de novembre, a la televisió. Era d'Ono. Ahir, a Girona, vaig veure que en un pis ja hi havien penjat un d'aquells espantosos Pares Noëls de peluix que se suposa que estan a punt d'entrar pel balcó. A molts supermercats ja hi ha torrons i pernils, i aviat hi penjaran garlandes (no us perdeu la decoració naïf-psicodèlica dels Mercadona, capaç de provocar-te un atac d'angoixa si hi passes gaire estona).
El Nadal fa que molta gent es deprimeixi. No és el meu cas (és estrany: deu ser de les poques coses que no em deprimeixen) però a vegades sí que cansa, de la mateixa manera que tot et cansa quan et bombardegen durant setmanes i setmanes. Exactament el mateix que passa amb la política, i amb l'economia, i amb tot. Tant els hi costaria començar-ho una mica més tard?

TELE 5 vs MTV

L'altre dia algú em va dir que Tele 5 i la MTV eren la mateixa merda. No és cert. La MTV ens mostra el pitjor de la condició humana. Emet programes on chonis de Nova Jersey passen una temporada a Florència amb pinxos tatuats i  alcohòlics. Programes on la Paris Hilton busca la seva millor amiga, i programes on joves californians que cerquen parella s'elimenen els uns als altres. La MTV és una imatge deformada de la nostra societat -o, com a mínim, d'una part de la nostra societat- Reflecteix els anhels i desitjos de molta gent. Malgrat tot, hi ha límits que mai traspassen. L'autocensura, en el seu cas, funciona.
Però Tele 5 és molt pitjor. Allà paguen deu mil euros a la mare d'un còmplice d'assassinat -la mare del Cuco- perquè expliqui en directe les aventures del seu fill. Els joves que busquen parella són quinquis de Villamiseria de Abajo, o del Barrio de la Santísima Trinidad de Arriba. Tele 5 és una cadena on els cucs s'hi mouen lliurement, un lloc on confonen glamour amb ordinarietat. La Belén Esteban no és la Paris Hilton, només és una analfabeta funcional que s'enorgulleix del seu poc nivell. En Jordi González, que val pel món fent bandera de la seva professionalitat, mostra després una manca d'ètica alarmant. Els realitys de Tele 5 són tan miserables que fan que el Sweet Sixteen, de la MTV, sembli un programa cultural.
Al cap i a la fi és normal: estem al país de la cabra i la pandereta. Un dels PIGS d'Europa. El braguetazo y el pelotazo. Delinqüents com el Cuco i el Dioni són referents de les masses. Quina misèria.

HOUSE I LA MEVA COIXERA

Avui he après a caminar amb un sol bastó. M'he presentat feliç i content a la consulta de la fisioterapeuta, que m'ha mirat amb cara rara. Fins i tot m'he comprovat els pantalons, no fos cas que anés pel món en pijama. Quan he constatat que, a cop d'ull, tot estava bé, he dit:
- Mira! Ja puc caminar amb una sola crossa.
- Ja ho veig, ja...
Però ella seguia fent cara estranya. Jo he continuat parlant:
- El que passa és que se'm fa molt difícil caminar així.
La noia s'ha posat a riure. Hi ha estat una bona estona. Finalment s'ha decidit a parlar:
- A tu et deu agradar molt la sèrie House, oi?
Li he confessat que sí, que m'encanta, i ella vinga a riure. Després ha dit:
- A la facultat ens van explicar que cada vegada hi ha més gent que camina malament amb un sol bastó. El més sensat i natural és dur la crossa a la mà contrària del peu lesionat, però ara molta gent la porta amb el mateix costat. Endevines per què?
Sí que ho he endevinat: el doctor House camina així. Va coix de la cama dreta i duu el bastó a la mà dreta. Això el fa caminar estrany, com si fos un pingüí. Exactament igual a com caminava jo avui.
- És estrany - ha continuat la noia - que una sèrie que teòricament està tan ben documentada com House faci aquestes cagades. Crec que ho fan expressament per reforçar el caràcter estrany del personatge, o per exagerar la coixera.
Al final m'he posat a riure, sentint  vergonya de mi mateix. El meu cos em deia que havia d'agafar el bastó amb la dreta, però jo feia com en House i l'agafava amb l'esquerra. Per culpa d'això ara em fa mal el canell, i no he caigut al terra de miracle. Una vegada més, la realitat ha copiat la ficció. Aquest cop, literalment.

DAVID SEDARIS

Senyors i senyores,

és un plaer per a mi presentar-vos al gran David Sedaris. No he trobat cap vídeo subtitulat, però crec que aquest fragment s'entén força bé. La majoria dels seus llibres estan magníficament traduïts al castellà.

MONÒLEGS

No fa gaires anys els monòlegs eren peces intel·ligents i creatives. Els pocs que s'hi dedicaven tenien un estil propi i moltes vegades, precisament, procuraven distanciar-se dels seus col·legues.
Ara els monòlegs s'han massificat, s'han democratitzat. No hi ha bar, terrassa o discoteca que no en programi una sessió un cop per setmana. Moltes vegades els monologuistes de cubata són còpies descarades els uns dels altres, i sempre acaben recorrent a uns llocs comuns: el sexe, la masturbació i el tamany de polles i tetes. Temorencs d'ofendre a algú - no saben que sempre hi ha algú disposat a ofendre's- busquen temes universals, en el mal sentit del terme, i acaben fent bromes que no farien riure ni a un infant de Primària. El nostre amic Paquito potser fa molta gràcia, explicant anècdotes recolzat a la barra, però quan el poses davant d'un públic l'enginy i la fatxanderia es dissipen, i els acudits sobre penis petits es converteixen en la seva única arma. A vegades, veient-los allà dalt, nerviosos i insegurs, m'han arribat a fer una mica de llàstima.
Però el que més em sorprèn és que a molta gent li agrada. He sentit monòlegs que amb prou feines m'han aconseguit fer somriure, mentre que a prop meu hi havia gent destrossant-se la mandíbula. Un cop, a Girona, un imbècil va dedicar mig monòleg a fer acudits de mal gust -de molt mal gust- sobre catalans. Creieu-me: deixant de banda que fossin ofensius, no tenien puta gràcia, i això que jo duia uns quants cubates al damunt i estava, diem-ne, predisposat a riure. Eren tòpics, fàcils, ridículs. I la gent -crec recordar que era a Carpes- vinga a riure.
A Catalunya i a Espanya, per desgràcia, no hi ha humoristes com l'americà David Sedaris. Us en parlaré el proper dia.