UNA COPA AMB EL PATGE DEL REI ROS

Fa una colla d'anys un patge del Rei Ros em va fer un favor dels grossos. Per donar-li les gràcies aquell vespre vaig convidar-lo a beure un got de whisky Jura. Del barat, que el sou de mestre no dóna per gaire, i aquests escocesos de seguida s'enfilen. Des d'aleshores que cada nit de Reis ens en pipem un o dos, segons la feina que tingui. Precisament l'altre dia vaig anar a comprar-lo  al Wine Palace. Em va despatxar una noia d'ulls ballarins que repetia tota l'estona que havíem de provar coses noves, i jo li deia tota l'estona que sí, enyorant quan vaig ser tan jove com ella, quan sí que tenia ganes de provar coses noves, d'anar més ràpid, de viure-ho tot i de fer-ho tot, i no de passar-me el dia al sofà veient sèries, rellegint i buscant sempre la mateixa novel·la escrita per paios diferents.

Dies abans el patge -al cap de tant temps encara no en sé el nom, el contacte el tinc guardat com a patge del Rei Ros- em truca per preguntar-me com va tot i per concretar l'hora. Per algun motiu que se m'escapa, els patges reials tenen prohibit fer servir el Whatsapp. Cada any espero aquesta reunió amb ganes. Fins no fa gaire, el Nadal era el moment de retrobar-nos amb la gent amb qui havíem crescut, o amb qui havíem esparracat la juventut. A banda dels amics de sempre, ara ja no veig a gairebé ningú, i si per casualitat ens trobem ens mirem els uns als altres de manera quasi furtiva, intentant reconèixer-nos entre cabells nevats, barbes per dissimular les arrugues i calvícies inclements. A vegades crec que ja no quedem per allò del memento mori: hem esdevingut proves cruents del pas del temps. No fa gaire m'ho va dir un capellà: t'has fet vell, Jordi, fots unes bosses sota els ulls que tela. Li vaig respondre que era perquè el dia anterior havia anat a prendre una camamilla amb els amics de la universitat, i ell em va dir que l'estiu que vam recórrer Israel de nord a sud també feia camamilles cada nit, i l'endemà no fotia cara de nàufrag. Ai, la juventut.

El patge m'ha trucat fa un parell d'hores. Feia bona veu. El patge, una mica com tothom, ha viscut vàries etapes, algunes de molt fosques, però l'any passat estava bé, fins i tot molt bé, com un d'aquests divorciats o divorciades quarantins que s'emboliquen amb algú més jove i es gasten els quartos amb viatges i sopars a restaurants de mira'm però no m'embrutis. M'ha estranyat que el primer que hagi fet hagi sigut preguntar-me com està el panorama polític. Els patges ho sabeu tot, li he respost jo, i ell ha dit que no, que són els Reis els qui ho saben tot, sobretot el Rei Blanc. Segons el meu amic, entre els patges hi ha de tot, des de gent trempada i vàlida fins a inútils totals, i inclús alguns fracassats que en el món real s'haurien estavellat. Si l'he de creure, als palaus d'Orient on viuen no es parla de política. Li he intentat fer un resum però no me n'he sortit. Sóc imparcial, li he dit només de començar, i ell ha dit que esclar, com tothom. He saltat dels presos polítics a la censura, que cada dia és més alarmant. La gent té por a escriure i a tuitejar, i jo mateix he hagut d'esborrar alguns comentaris. Fins i tot he fet una cosa que no havia fet mai, bloquejar torracollons al Facebook per no caure en la temptació. També li he parlat de les pallisses de l'u d'octubre i de la gran mentida de la majoria silenciosa espanyolista. No m'he oblidat d'explicar-li que això de la independència era un bluf, però era el nostre bluf, i que per alguna cosa s'ha de lluitar, perquè si ho mires amb el cap fred, creure en una Catalunya independent no és ni més ni menys ingenu o utòpic que creure en una Espanya moderna, plural, democràtica i dialogant. En aquest moment he sentit com el patge sospirava, i per primera vegada m'ha dit que sí, que tenia tota la raó del món.

Al patge tots aquests temes li interessen molt. Fa anys que treballa al rerepaís català, però també ha fet de patge al cinturó metropolità -allà cada vegada tenen menys feina, confessa amb tristor. Una mica preocupat, ha volgut saber si això de Tabarnia va de debò, i jo li he dit que no ho crec pas, però que tampoc li puc assegurar res. Ja ningú pot assegurar res. El problema, li he explicat, és que l'unionisme està diferenciant vot rural de vot urbà, desprestigiant de passada la Catalunya menys espanyolitzada. D'aquí ve la tabola aquesta de Tabarnia. Els de comarques no podem fer-hi res, i ni tan sols parlar-ne gaire. La correcció política ens té atenallats a l'hora de dir, per exemple, que alguns catalans no són catalans en absolut, però ells no es tallen ni un pèl quan diuen que els pagesos som uns ignorants, uns pòtols, uns adoctrinats i uns endarrerits. És una mena de classisme invertit, o de racisme invers, que ve a ser més o menys el mateix. Amb gran encert, han fet seu el concepte de supremacisme catalanista, encara que paradoxalment ells són els primers a diferenciar progrés (que relacionen amb grans ciutats, on viuen la immensa majoria), de pobresa i subdesenvolupament (que atribueixen als pobles i ciutats petites d'interior). L'unionisme, sabedor que el català-tipus tendeix a l'autocensura, a la contenció verbal i a sentir-se acomplexat, s'ha apoderat de la bandera de la correcció política. Qualsevol ofensiva a aquesta posició es veu quasi com una violació dels Drets Humans, encara que l'atac en qüestió sigui un argument educat i ben construit. En públic callem perquè no ens diguin nazis, i només ens desfoguem a l'esfera privada, com bandits en una cova, o com vikings celebrant un festí. El control de la censura, directa i indirecta, és a les seves mans.

També s'han fet amos del xaroníssim concepte de cosmopolitanisme. Per motius que ara no vénen al cas, li he explicat al patge, durant un any vaig anar cada cap de setmana a un barri de l'Hospitalet. Un barri on Ciudadanos deu haver arrasat. Doncs bé, aquell barri és el més contrari que se m'acut al cosmopolitanisme, una paraula que també ens han pispat, com la senyera, que abans no els hi feia ni fred ni calor, i en tot cas fins i tot els hi molestava una mica. Fa riure això que es considerin cosmopolites. Mentre que jo i tots els meus amics pagerols parlem més o menys bé tres llengües i xapurregem una quarta, i alguns una cinquena, molts unionistes urbans són monolingües granítics que amb prou feines barbotegen un català rupestre, i no diguem anglès o francès. Pagerols, ens diuen. I nosaltres hem de callar, i ser bons xicots, i sobretot, ser políticament correctes. Tenim la lliçó ben apresa, però al final ens subleva que un Yosua de barriada, o una Yurena que no sap ni escriure bé el seu nom, ens diguin  que ell o ella són cosmopolites i nosaltres, que hem estudiat a Dublin o a Londres, no. Però els supremacistes, esclar, som nosaltres. El que et deia, patge, tenen aquesta batalla guanyada.

No t'alteris, Jordi, m'ha dit el patge, que no en trauràs res de bo. Tens raó, li he respost jo. I hem quedat pel dia cinc a la nit, cap a les onze, que és quan fan el meu barri. M'ha demanat que no em foti tot el Jura, i que tingui el got preparat per anar més ràpids. També m'ha dit que no cal que n'hi posi molt perquè ara ja no beu tant com abans. Me n'alegro per ell, perquè el dia que el vaig conèixer feia molt, molt mala cara. Me n'alegro per ell. Tan de bo l'any que ara encentem sigui millor per tots i totes.

ELOGI DE L'SPEED

Aquest estiu passat vaig tenir la sort de passar uns dies a Alacant. Un migdia dinàvem amb uns amics en un restaurant xinès, un d'aquells on hi mengen més xinesos que no pas occidentals, i l'escriptor i assagista Pablo Vergel em va prometre que em passaria un llibre que m'agradaria molt. Vaig dir que d'acord, i vam seguir menjant i bevent. Era un restaurant estrany, amb grans congeladors a la vista dels clients, replets de menges que no havia vist mai abans, i això que sóc cinturó negre en menjar xinès. Els meus fills van al·lucinar en veure aquelles bèsties conegelades que els miraven amb ulls de monstre primigeni i malvat. Alacant, mon amour.

El llibre Elogi de l'Speed, òpera prima de Juan Miguel García Nogueroles, em va arribar fa pocs dies. Vaig obrir-lo pensant que m'interessaria per proximitat generacional i per referents literaris comuns. Anava errat. Molt. Vaig llegir-lo en dos dies -un mèrit quan tens dos fills petits- i vaig entendre perquè me l'havia enviat un ufòleg com en Pablo: perquè Elogi de l'speed és un misteri.

És un misteri que un llibre tan bo estigui passant tan desapercebut. És un enigma que aquest dietari -o memoir, o autoficció, tan li fot- tan ben escrit, tan ple de desesperança, d'amargor, de personatges tragicòmics, no sigui ressenyat a tot arreu. Us prometo que no entec com aquesta novel·la escrita en un valencià deliciós, diàfan i ple de llum d'estiu alancantí, estigui essent ignorada. Com a escriptor, estic més o menys acostumat a les injustícies, absurditats i misèries que embolcallen el món literari català, però aquesta en concret em sorprèn i m'alarma, i em fa donar compte que encara no hem caigut prou fondo, i que encara queda pou per baixar, i em poso malalt de pensar que deu haver-hi un grapat de llibres excel·lents que es marceixen injustament, eclipsats per absurdes biografies sobre la vida del tennista Rafa Nadal escrites pel negre de torn, o per vergonyosos best sellers editats per Planeta.



 Excepte la portada, m'agrada tot d'aquest llibre. M'agrada que el sexe pràcticament brilli per la seva absència, i que els protagonistes no siguin ni triomfadors ni fracassats, i sobretot que no sigui un a veure qui la diu més grossa, com passa sovint en aquest tipus de narrativa. M'agrada el resum que hi ha a la contraportada, i m'agrada que no hi hagi una biografia pretensiosa de l'autor, i que al seu lloc hi hagi un fragment de la novel·la. Em fascina que García Nogueroles hagi pogut parlar d'ambients undergrounds amb un català desacomplexat i realista, i si en un moment donat cal dir una cosa en castellà, es diu i llestos. M'encanta que no faci judicis morals, i que ni alabi les drogues ni les critiqui com una tieta que es vol fer la digna i que després s'afarta de diazepam. És com si l'autor ens digués que c'est la vie, que les coses són com són i que ell no les pot canviar, només explicar, sense voluntat de fer crítica social i sense blablablas pretenciosos. Un exemple:

És una de les primeres vegades que consumia cocaïna. Eixa sensació de poder fer moltes coses i de tindre la raó encara està gairebé sencera. Però d'alguna manera ja pot veure que hi ha una alguna cosa que falla. Tothom parla a la vegada i ningú escolta ningú. La que havia de ser la droga de la comunicació es transforma en la droga de la individualitat més absoluta. Tots tenen raó. Els paladars dormits i la gola amarga, la llengua grossa, molta set de whisky amb cola que, a exies hores, comença a no tindre sabor a beguda alcohòlica. Era necessari estar allí a eixes hores amb eixa gent? (...) De sobte té por a que s'acaben els glaçons. Es posa tremendament trist de pensar-ho, i gairebé viu un drama. Però hi ha més ratlles estirades a la tauleta de vidre, i tots van agenollant-se davant d'elles, com qui s'agenolla davant d'un déu vell i cansat, un demiürg molt poc poderós de qui, al cap i a la fi, tothom fa broma. 

També he lloar el ritme, que no decau ni un moment, les descripcions breus i eficaces, i les vivències que semblen explicades per algú molt més gran i de tornada de tot.  Al llibre realment no hi passa res, i aquest és el mèrit de García Nogueroles: dibuixar un fresc costumista sense rates de carrer ni pijos avorrits. Només nanos que no saben on van, però que tampoc es passen el dia fent el ploricó, ni fotent la culpa a la societat. Deixant les drogues a banda, molts s'hi poden sentir identificats.

En Pablo em va passar el llibre amb l'esperança que resolgués el misteri, però si un estudiós com ell no ha pogut, un pòtol com jo encara podrà menys. Només em queda cantar les virtuts d'aquesta novel·lassa, de la mateixa manera que l'autor canta l'elogi de l'speed, l'elogi d'allò que, segons ell, el va fer reviure quan ja havia acabat. Els Reis i el tió no el trobaran a l'Abacus, però el podeu comprar a l'editorial, o demanar al vostre llibreter camell que us el pilli. Per passar unes festes blanques, gamberres i amargants, i fer un cop d'ull al wild side.

LES RESTES DEL NAUFRAGI

Aquest post no l’escric per tu. L’escric per mi. Per una vegada no m’importen els likes, ni els shares, ni les visualitzacions. Aquest post l’escric per mi, perquè escriure és l’única manera que tinc de fer balanç i d’ordenar les idees. Josep Maria Espinàs diu que per escriure clar cal tenir el cap clar. Si això és cert, em temo que avui no entendreu res. Per cert, la banda sonora del post és aquesta.

A nivell personal el procés fallit no ha tingut conseqüències gaire tràgiques. He fet quatre o cinc unfollows a imbècils de Facebook i de Twitter. També he deixat de llegir alguns periodistes catalans que, si bé coneixia el seu unionisme militant, em va alarmar que justifiquessin la violència de l’1-O i que fessin broma dels polítics presos o exiliats. Riure les bromes dels dolents és una de les formes més miserables que conec de voler-s’hi congraciar. 

Per sort no he perdut cap amic, però m’he barallat amb uns quants coneguts i he tingut alguns malentesos ben desagradables. Un antic mestre d’Arts Marcials, en veure que no em podia derrotar verbalment em va desafiar a fer un combat per dirimir les nostres diferències polítiques. Com sempre, la violència és patrimoni dels miserables, la seva primera opció i la més automatitzada.

No sé si els polítics són sincers quan diuen que no s’esperaven la violència de l’Estat Espanyol. Si és així, nois i noies, deixeu-me dir-vos que sou uns ingenus. De debò us pensàveu que un dels països amb més mancances democràtiques d’Europa ens deixaria marxar per les bones? No sé si la Marta Rovira es passa de frenada amb això dels morts al carrer, però era ben obvi que la repressió seria violenta. I física. Fer-se l’escandalitzat i  delectar-se en l’autocrítica no serveix de res ara, sobretot perquè els unionistes són incapaços de fer-se ni la més mínima pregunta. Una mica de dignitat, sisplau. 

Però hem ser de ser justos i reconèixer que nosaltres, els ciutadans, tampoc hem sigut capaços d’anar gaire més enllà. La prova és el vergonyós seguiment que va tenir la vaga general. Deixant de banda casos particulars -alguns autònoms, gent curta de pasta o espantada perquè els fessin fora de la feina- un grup important d’independentistes va decidir anar a treballar, allò tan català de sortir el diumenge a cridar els carrers seran sempre nostres però el dilluns obrir la botigueta ben d’hora. Hi van haver grups de valents i valentes disposats a jugar-se la cara tallant carreteres, però el poble català en general treballava, capcot i una mica avergonyit de si mateix, sentint-se culpable com un putero que encara estima la seva dona. Queda clar, novament, que no som guerrers, sinó comerciants i artesans amb un complex de culpa que fa feredat. Catalunya s’assembla molt poc a aquella Castella orgullosa que es deixava matar per un quítame allá esas pajas als camps enfangats de Flandes.

Ha quedat ben palès que no som un sol poble. Hi ha un grup important de catalans que no només se senten espanyols, sinó que han renunciat a qualsevol tret cultural català. Viuen a Catalunya, però ho fan de la mateixa manera que els anglesos i alemanys de la Costa Brava: aliens a qualsevol tret identitari i cultural. Alguns ni tan sols entenen el català. En aquest aspecte, són exactament igual que un senyor que viu a Burgos. Són catalans de la mateixa manera que un murcià és murcià. Si la llengua desaparegués avui mateix a ells tan els hi faria, i alguns potser se n’alegrarien. Fins fa poc ens agradava dir que la convivència a Catalunya era quasi perfecta, però ara mateix s’està visquent un innegable procés d’ulsterització. Els atacs espanyolistes són cada vegada més virulents, sobretot a les institucions que no poden defensar-se, com ara l’escola catalana. El model d’escola actual és vist com una amenaça per aquests catalans, que volen viure íntegrament en castellà, sense cap contacte amb la llengua pròpia de Catalunya. Societat Civil Catalana va crear i penjar a Internet un formulari perquè posar denúncies a les escoles fos més còmode i pràctic. I no ens oblidéssim de l’ultradreta, que campa pels carrers amb el beneplàcit del govern espanyol. És un tòpic, però cal repetir-lo: les concentracions independentistes eren naïf, però radicalment pacífiques. En canvi, cada vegada que s’ajunten més de dos unionistes algú acaba amb el cap esbardellat.

Molt trist el paper del PSC, però no es pot dir que sorprenent. El que és estrany és que encara quedi gent que n’esperi alguna cosa, més enllà de bones paraules. Els darrers fitxatges són esperpèntics, propers al friquisme: l’Espadaler i la Montse Surroca. Per cert, vaig coincidir amb aquesta darrera fa uns anys a Girona i em va semblar exactament el que és, una vividora de la política, com el seu amic Millo, tots dos d’Unió, el partit amb més caragirats del panorama polític català. El PP fa de PP, sense novetats, i el partit que més ens hauria d’esgarrifar és Ciudadanos, que s’ha tret els guants i va a totes. Tan els uns com els altres han abandonat la llengua catalana i fan tots els mítings en castellà. No és anecdòtic, sinó la constatació del que deia més amunt: hi ha dues Catalunyes complementament diferenciades.

Per acabar, no puc dir que els intel·lectuals espanyols m’hagin decebut perquè mai he esperat res d’ells. La terragada ha actuat com actúa la terragada, cridant a por ellos i onejant banderes. Hi ha odi genuï a tots dos bàndols. Per cert, amb tot plegat ens hem quedat sense senyera. Tanta angúnia que els hi feia anys enrere, ara la duen fins i tot els ultres. Entretant, el PP ha seguit fent de les seves amb el tema de la corrupció. Però a por ellos, olé, que yo soy español, español, español.  Si els càntics dels independentistes eren xarons, els dels unionistes eren cavernícoles. L’argument del carrer era qué pone en tu DNI, i dónde jugará el Barça si Catalunya se va? El nivell és aquest. Aquest és el país que ens tindrà retinguts durant uns quants anys més. 

Ara sí que acabo. Una recomanació cinematogràfica: La cortina de humo. En anglès, Wag the dog. Què passaria si un gos no mogués la cua? Que la cua mouria al gos.

VILA-ROJA

Tinc un company de birres que és de Belfast. No fa gaire li vaig preguntar si se sentia irlandès -li tinc confiança- i em va respondre que de cap manera. “Jo sóc un anglès que viu a Irlanda del Nord. Tenim els nostres barris, la nostra cultura, el nostre accent i els nostres diaris. Res a veure amb els irlandesos, a qui respecto totalment”. Fa molts anys, gairebé vint, una colla d’estudiants vam fer una incursió llampec a Belfast, però hi havia molt mala maror i vam haver de fotre el camp amb la cua entre les cames. Però conservo el record de barris perfectament delimitats, una mica com passa a Vila-Roja aquests dies.

Vila-Roja és un barri als afores de Girona. Està enclavat entre un turó i una petita vall, juntament amb Font de la Pòlvora. Els límits entre un barri  i l'altre són incerts, i mentre que el segon té una mala fama inqüestionable -hauria pogut ser un escenari de Callejeros-, Vila-Roja ha conservat un ambient entre de poble i de barri treballador de casetes blanques. Durant un temps vaig viure-hi a tocar, i a vegades m’hi endinsava, cosa que mai fan la majoria de gironins de tota la vida, que de fet ho trobaven temerari, quasi suïcida, quan els ho explicava. Mai va molestar-me ningú, però  tampoc m'hi sentia còmode. La gent em seguia pertot amb la mirada, sabent-me foraster, una mica com deu passar a l’Ulster, o als pobles minúsculs. Sentia, senzillament, que aquell no era el meu lloc, i si bé mai em van dir res, tampoc es pot dir que em donessin la benvinguda com fan ara amb els espanyolistes. Com un protestant en un barri catòlic, o a l’inrevés.

Permeteu-me que avui faci una mica de volta, però el tema és molt complex i no vull ficar la gamba. Tot va començar als anys vuitanta, amb el Som sis milions, una campanya molt benintencionada -i en certa manera intel·ligent- a través de la qual el pujolisme volia integrar les onades d’immigrants arribats durant els seixanta. Aquí ensopeguem amb la primera pedra d’incorrecció política: la immigració va arribar per treballar, sí, però no ens pot passar per alt que dels desplaçaments massius de població són freqüents a règims autoritaris per tal d’afeblir regions o nacions potencialment perilloses. Les dictadures comunistes, per exemple, van practicar amb destresa aquesta estratègia fa unes quantes dècades. Parlo de memòria, però crec que eren els russos que van deportar centenars de milers de siberians, entre d’altres, amb l’excusa de la industrialització, exactament com aquí durant el franquisme. És el que t'ensenyen a primer de carrera a la Facultat de Governants Autoritaris.

La campanya pujolista estava pensada per fer que aquests centenars de milers, o milions, de migrants se sentissin catalans. Es va aconseguir a mitges. Molts van integrar-se, i ara són independentistes i tenen més sentiment d'arrelament que no pas jo. D'altres potser no arriben a tant, però s'han integrat perfectament, i reconeixen i aprecien allò que fa de Catalunya una nació. En canvi, hi ha un tercer grup que va fer vida de gueto dins dels barris o les ciutats-formiguers on els apilonaven. Si fa uns anys els hi preguntaves si eren o se sentien catalans, molts d’ells responien, amb tota naturalitat, que no. Recordo que una mestra, nascuda, crescuda i viscuda en un poblet de la Costa Brava, un dia em va assegurar que ella de catalana no en tenia res. Situacions semblants les havia viscut mil vegades als gimnasos d’Arts Marcials: molts fills d’immigrants no se sentien -ni segurament se senten ara- catalans en absolut. Una de les arengues que va aixecar més aplaudiments a la manifestació unionista de fa dues setmanes va ser: "¡No queremos integrar-nos!". Flipeu, oi? Doncs jo també quan els vaig sentir.

Tornem amb Vila-Roja, que s’ha declarat poble espanyol, i que ara acull visites de l’Albiol i, en un deliri ranci i folclòric, el torero Fran Rivera. Un What the fuck còsmic i genuïnament ibèric, on només hi falta la bailaora i en Manolo el del bombo. Però aquí no s'acaba l'esperpent: aquest dissabte s'han convocat manifestacions d’ultradreta amb el beneplàcit de la policia i de la Fiscalia. Els vincles entre sectors de la policia i els grupúscles d'extrema dreta -als quals a vegades tutoritzen- és un tema esgarrifós que ens hauria de treure la son, però afortunadament no hi pensem gaire.

Ens sorprèn el que passa en aquest barri perquè el fet d’haver-lo omplert amb rojigualdas requereix una coordinació que de cap manera hauria estat possible a d’altres zones de Girona, on hi ha molta més pluralitat ideològica. Però de barris com aquest n'hi ha centenars. Si escoltem el que diuen els seus habitants, se senten espanyols i catalans. I és cert, en tant que alguns han nascut aquí i treballen aquí, però també és cert que molts d’ells no saben parlar el català -alguns ni tan sols l’entenen-, no veuen televisions catalanes, ni per descomptat gasten premsa en català, ni llibres, ni ràdio, ni música, i ni tan sols participen de molts trets culturals catalans, si voleu de caire més folclòric. Molts aplaudeixen la pèrdua d'autonomia, com s'ha pogut veure en les manifestacions que s'han fet aquests darrers dies. Ja veieu per on vaig: és exactament el que deia el meu amic de Belfast. Si no vaig errat, Vila-Roja va ser dels pocs llocs -potser l'únic- on els propis ciutadans van actuar amb violència extrema contra les urnes, insultant als Mossos i atacant a la gent de la mesa mentre vitorejaven la Guàrdia Civil, que anys abans mai havia estat ben rebuda.

Però la cosa va més enllà de la guerra de banderes i d'identitats. Ara que els unionistes es veuen forts comencen a alçar la veu contra l’escola en català, un fenomen que els propers mesos anirà en augment. Ara ja s'obliga a alguns funcionaris a redactar informes en castellà. Un col·legi del meu poble ha rebut queixes per, segons uns pares, obligar als alumnes cada matí a cantar Els segadors (!!??) i castigar sense pati a qui no se’l sapigués. És una de les mentides més grolleres que mai he sentit, però alhora s’hi intueix l’arrel del problema: els pares en qüestió estaven enfadats perquè en un moment del curs, i com a part del pla d’estudis, es va ensenyar els Segadors als nens. Dit d’una altra manera: els pares estaven enrabiats perquè els nens participaven del fet cultural català. Ciudadanos tampoc ha participat mai de les cantades dels Segadors, que ben mirat són una ximpleria, però després es posen drets com pals i amb els ulls negats quan toquen l’himnes espanyol. És aquesta hipocresia la que ens molesta, aquesta doble vara de medir.

No som un sol poble. Som, com a mínim, tres, i tenim poc a veure els uns amb els altres. És trist i descoratjador, ja ho sé, però en temps de crisis és quan aprenem les lliçons més doloroses. Hi ha una massa espanyolista -de moment en desconeixem la grandària- a qui li fa nosa tot allò que faci olor de cultura catalana. Per ells ser català és una manera de ser espanyols, de la mateixa forma que ser gironí és la meva manera de ser català. Han descobert que la seva millor arma és afirmar la seva catalanitat  -yo soy más catalán que tú, m’han dit a vegades- perquè nosaltres, amb les mans lligades per la correcció política, no podem rebatre’ls-hi res, i quan algú escriu un post o un article com aquest, encara que sigui amb la intenció de fer una anàlisis més o menys objectiu, de seguida és tractat de supremacista. És paradòxic que els que et borden qué pone en tu deneí t'acusin d'entregar carnets de catalanitat. Segons abans de penjar això, xafardejant pel Facebook, ha anat a parar al mur d'una coneguda llunyana. Les seves amigues es queixaven per la vaga. Totes elles nascudes aquí. I sabeu què deien? Exacte. Ho heu endevinat.

KENTUCKY

La nit de l'u d'octubre era a casa, trist i cansat. En comptes de dormir -no podia- vaig fer dues coses. La primera va ser escriure aquest article, i la segona respondre correus pendents, que és una cosa que em fa una mandra horrorosa i que només faig quan tinc insomni o problemes importants a resoldre. Un dels emails me l'havia enviat l'Aniol Florensa, el nou fitxatge de Brau, l'editorial que fa dos anys va publicar Nits de matapobres. Dies abans havia llegit la contra que li havia fet Soler Bufí al Diari de Girona. L'entrevista no em va agradar perquè queia en la broma fàcil sobre el moviment independentista. Imbècil de mi, vaig assumir que l'Aniol Florensa era un d'aquests modernets que van de guais i d'equidistants, però que quan comencen a caure les garrotades s'amaguen rere les porres i els escuts de la llei i l'ordre. I dic imbècil de mi perquè durant un temps vaig seguir els articles d'en Soler, l'entrevistador, i a aquestes alçades ja l'hauria de conèixer.

Al correu electrònic en qüestió, el nano se'ns presentava i tot seguit ens demanava, com a companys de col·lecció, què ens havia semblat la seva òpera prima. Aleshores vaig cometre un dels errors que més m'han avergonyit aquestes últimes setmanes. Li vaig respondre que si es pensava que llegiria una novel·la de brometes després de tot el que havia passat aquell dia, amb el cunyat a l'hospital i les imatges de violència desfilant pels informatius, és que anava més borratxo que un guàrdia civil el dia dotze d'octubre. Em va respondre de seguida: com jo, ell també estava exhaust i amb l'ànim per terra. Com jo, havia passat la major part del dia defensant les urnes, i com jo, ell també havia tingut por esperant l'escomesa de la policia espanyola. Tot plegat era un  malentès sideral provocat per una entrevista esbiaixada perquè encaixés amb la ideologia de l'entrevistador, que en els darrers mesos ha  rebut elogis repetides vegades de la web ultraespanyolista Dolça Catalunya. 

Aquella nit vaig escriure la paraula perdó tantes vegades que vaig esborrar els caràcters de les tecles. M'imaginava a mi mateix en aquell estat emocional desfet, rebent una crítica cruel d'un col·lega que només havia llegit una entrevista molt desafortunada. Per descomptat, l'endemà vaig córrer a comprar la novel·la i a llegir-la.

Kentucky fa broma amb l'independentisme, sí. I tant. Però collona des de dintre. Riure's dels altres i tractar-los d'imbècils és la cosa més fàcil del món, però calen intel·ligència i collons per fotre-te'n de tu mateix. I l'humor fa falta sempre, sobretot en moments tan foscos com els que estem passant. Our darkest hour.

Florensa és guionista, i això es nota a l'hora de narrar. De fet, Kentucky em fa pensar en la meva primera novel·la, Manual de supervivència. Són obres molt visuals, ràpides, amb molta influència de la cultura pop i les ínfules literàries justes. Són novel·les que demanen ser escrites, que han de sortir de l'olla de l'escriptor per no fer-la esclatar. Kentucky és una novel·la escrita amb la mala llet de la juventut i que és deudora de les infames i divertidíssimes sèries Z, de l'humor fi català, de l'estripamenta també catalana. És excessiva, exagerada i gamberra. Fa pensar en The Walking Dead, i en certa manera també en Breaking Bad. També en The Fog, d'Stephen King, i en no sé quantes sèries, pel·lícules i llibres més. És un tipus de literatura que en català pràcticament no es fa -potser ara una mica, a Males Herbes- i que ha d'existir per tenir un món cultural normalitzat. Cal felicitar a l'editorial per haver tingut la valentia de publicar-lo. No tot han de ser instrospeccions profundes, obres del jo carregades de sensibilitat i novel·les fosques sobre passats traumàtics: també necessitem rock and roll i friquisme genuï. I aquí hi entra l'amic Florensa.

Com a pega hi posaria la mateixa que em van posar a mi. Massa concentrat en trabar una bona història i en fer riure al lector, Florensa en ocasions descura el llenguatge. Potser és perquè escriu de manera visual, i s'hi recolza de manera excessiva, com li passa a la major part dels guionistes que he llegit. Segons com es miri potser no és una pega, sinó una nova manera de narrar. Això el temps ho dirà. 

Per cert, el tràiler book és molt bo. El podeu veure aquí.

NO ES LO MISMO

La correcció política ens ha fet perdre el sentit de l’humor. Per no semblar uns pagerols ni uns fantotxes de barri, hem hagut d’eliminar un munt d’acudits i bromes la mar de gracioses. I no només això: a cada text fem malabarismes amb el llenguatge, i també hem fet veure que estàvem d’acord amb postulats que no eren els nostres. Però això no es el pitjor, ni de lluny, perquè pel bé de la correcció polícia hem acabat donant per bons arguments que són autèntiques falàcies. Una d’elles és la que diu que hi ha de tot a pertot.

Ahir, dotze d’octubre, vam dur els nens al zoo de Barcelona. No ens recordàvem que hi havia la manifestació nacionalista, i al llarg del dia ens vam anar trobant gent embolcallada amb banderes espanyoles. El cert és que n’hi havia poca, poquíssima -es veu que la manifa, com en diuen ells, va resultar un fracàs, l’unionisme de carrer ha perdut pistonada en només mitja setmana-, però em va sorprendre el perfil dels assistents. El que més em va sobtar va ser que molts eren d’edat avançada i anaven sols. Era una mica depriment, veure un avi ranquejar pel metro amb una bandera espanyola per capa. Això sí, amb la camisa ben oberta, com quan eren joves i valents. També hi havia dones soles, amb el cabell tintat a la perruqueria de la Puri. De debò que era estrany, veure’ls rondar per la ciutat tots sols. Et venien ganes de convidar-los a un cafè amb llet calent, o d'abraçar-los. Per descomptat, també alguna família que de tan tòpica com era, si l’hagués descrit en una novel·la, l’editor m’hagués cardat crits per ser massa estereotipada. Borjamaris, Lucías, camises blaves i etcètera. Per ser justos també s'ha de dir que devia haver-hi gent normal, però el cert és que no en vam veure gaire, nosaltres. Els pocs grups que vam trobar eren formats per adolescents rarets, o joves d’estètica agressiva i mirada intimidadora. Els perfils violents em són familiars: a arrel de la manifestació del vuit d’octubre vaig tenir una discussió al Facebook amb un antic professor meu d’Arts Marcials i representant de material esportiu que, en veure’s superat argumentalment, em va desafiar a fer un combat físic. I el més trist de tot és que vaig acabar demanant-li perdó, no tant per por de la pallissa - que no dubto que me l'hagués fotut en cas de tenir-me a mà- sinó per culpa d'aquest caràcter nostre, tan de dialogar i rebaixar tensió. Nosaltres no ens podem permetre trencar cap norma. Ells, en canvi, se les poden saltar totes. Tenen la força de la seva banda.

He començat el post amb la idea que la correcció política ens fa dir que hi ha de tot a tot arreu. És mentida. No aventuraré explicacions -són matèria sociològica o antropològica- sinó que em limitaré a descriure uns fets que són més o menys objectius. Les manifestacions independentistes han estat un prodigi de la logística i l’organització. El tòpic que diu que al final no hi ha ni un paper al terra és rigorosament cert. L’expressió més agosarada que s’hi sent és boti boti boti, espanyol qui no boti, i l’ambient és tan pacífic, festiu i ingenu que s’acosta al naïf. L’estètica és una mica rural, amb massa tractors pel meu gust, però mira, som gent de molt de la terra, què vols fer-hi.  En canvi, les manifestacions espanyolistes són figues d’un altre paner. Les banderes franquistes hi sovintegen -també a la del dissabte passat, tot i la prohibició expressa de portar-ne (ben mirat, és estrany que els organitzadors posin tant èmfasi en semblar demòcrates)-, així com d’altres simbologies ultres. Els disturbis són normalíssims: a la manifestació del vuit d’octubre es van barallar entre ells, cosa que va tornar a passar ahir, destrossant la terrassa del Zurich. Al llarg d’aquests actes s’han increpat mossos, s’han insultat veïns i els hi han trencat els vidres. Els crits que s’hi senten no tenen aquella candidesa de les consignes independentistes, i exigeixen sang, submissió a la llei i presó pels rebels (rebels, com mola: em fan sentir com un pilot d’X-Wing). Els manifestants tampoc tenen aquell somriure embafador dels indepes -la revolta dels somriures, en diuen els cursis-, sinó que adopten un gest greu, com soldats que marxen cap a l’escorxador i senten sobre seu les fosques ales de la mort.

No es lo mismo, cantava l’Alejandro Sanz, i tenia tota la raó del món. Fins ara no podíem dir-ho perquè tot era cordialitat i ganes de quedar bé, però ara és hora de treure’s els guants i abandonar el fair play, perquè ells van a totes, i al final de tan bons semblarem ases. L’article 155 és més que una possibilitat a l’hora d’escriure aquest post, i tots tenim gravats a la retina les sàdiques càrregues de la policia l’u d’octubre. Els militar afilen els sabres, i és qüestió de temps que ens vinguin a buscar. Ells són els de a por ellos -qué no quede ni uno!, afegien alguns, un detall que va passar desapercebut-, i els de la mà alçada. No, no són quatre brètols com ens deien fins ara, i nosaltres fent veure que ens ho empassàvem per no fer enrabiar ningú. Són molts. La catalanofòbia no és cosa de dos desgraciats de Villarrubia de los conejos, sinó una malaltia enquistats en una part important de la societats espanyola que, tot s’ha de dir, aquests dies també ens ha sorprès molt agradablement -em van fer caure alguna llàgrima i tot- amb mostres de solidaritat i estima, encara que em temo que eren minioritàries. Sempre som massa pocs quan es tracta de lluitar contra els monstres.

Una de les idees que m’han inspirat alhora d’escriure aquest post és una discussió que vaig veure  per casualitat al FB. Un dels meus amics alacantins criticava amb agror els fets al voltant de les manifestacions a València. Suposo que esteu al cas: grups feixistes van carregar contra manifestants independentistes i d’esquerres davant de la policia, que va actuar amb desgana, o no va actuar. El meu amic conmentava els fets, i algú al seu mur va entonar la cantarella de sempre: es lo mismo, en todas partes se cuecen habas. No, va respondre ell. Hi ha violents i pacífics. Hi ha els que ataquen i els que es defensen. Alguns tenen la policia a favor i d'altres, en contra. Fa temps que això ha deixat de ser una batalla per la independència, i encara hi ha tanta, tantíssima gent que no ho entén, o encara pitjor, que ja li va bé.

Acabo el post amb un paràgraf de la cançó que us deia abans. Com anell al dit:

No es lo mismo ser que estar

No es lo mismo estar que quedarse, ¡qué va!

Tampoco quedarse es igual que parar

No es lo mismo

Será que ni somos, ni estamos

Ni nos pensamos quedar

Pero es distinto conformarse o pelear

No es lo mismo, es distinto

ELS BÀRBARS A LES PORTES

Aiguaviva és un poblet petit molt a la vora de Girona. No arriba als mil habitants. Avui celebraven un dinar popular a la minúscula plaça de la vil·la, i tot era una festa fins que la Guàrdia Civil, o els Nacionals, han arribat. Han entrat per un dels accessos de la plaça. Segurament ningú no pensava que serien atacats. Han llançat gasos lacrimògens, com bàrbars, i de seguida han adoptat una formació de combat. Sabeu contra qui lluitaven? Contra jubilats i contra famílies. Ni un radical, ni un element conflictiu. El meu cunyat és regidor d'Aiguaviva. Ha sortit de l'Ajuntament i s'ha enfrontat als salvatges. No només s'ha emportat un grapat d'hòsties -ha acabat a l'hospital- sinó que s'ha quedat dempeus, sense doblegar el genoll. El meu cunyat era d'Unió democràtica, i als dinars familiars m'havia fet un tip de riure a costa seva. Ara m'ho menjo amb patates: avui ha demostrat que té els collons tres vegades més grans que els meus.

A Cassà també hem tingut alertes. En concret, tres. Al final hem reagrupat les urnes a la plaça principal, i hem tallat tots els accessos. Amb tractors: redneck pride. El lloc no era un objectiu fàcil, hi havia centenars de persones, i potser per això no ens han atacat. O potser només hem tingut sort, no ho sé. Quan sonaven les falses alertes tothom es preparava, alguns amb somriures. Ni els meus amics ni jo somrèiem. De joves vam veure prou baralles per saber que són una cosa ràpida, bruta i insensata. I si amb paios de carrer ja són violentes, imagineu-vos amb un gos entrenat per mossegar. Unes males bèsties carregades d'odi com les que hem vist avui. Amb les cames que em tremolaven ens hem preparat per la pallissa que per sort no ha arribat. M'hagués menjat les hòsties pels meus fills.  No pas perquè tinguin un futur millor, que això no ho sap ningú, sinó perquè sempre els hi ensenyo que han de ser conseqüents. No sé si davant d'aquells monstres hauria sigut fort com el meu cunyat, ni si m'hauria aguantat dempeus.

I com que sempre li dic als meus nanos que cal ser bones persones i, sobretot, valents, brando la meva ploma contra els animalots que han vingut a matar-nos. I els assenyalo, i els hi dic assassins, i també acuso als qui s'hi volen reconciliar, amb qualsevol excusa miserable. Avui hi ha dos bàndols a Catalunya, i segurament també a Espanya. La democràcia enfront de la ràbia. La fúria contra la raó. Els carnissers, armats fins les dents, contra la gent del carrer. Per què sou tan dolents? Per què ens odieu tant?

No eren les urnes el que avui ha portat els monstres a envair les nostres places. Ha estat la venjança. Han vingut a humiliar-nos i a fer-nos mal. Avui ningú ha vingut a posar ordre ni a fer complir la justícia, sinó a intentar destruir un poble, com la gentola mesquina que són. El malànima de l'Albiol menteix com un miserable ara mateix a TV3 -avui no dormirem ni amb tres Orfidals- i fa pocs minuts Rajoy s'ha burlat de nosaltres amb un d'aquells discursos que li escriuen els seus esbirros.

Però no tot han sigut desgràcies, avui. He vist amics que fins ara es feien dir equidistants que han anat a votar -segurament han votat no, però tan li carda. I ho han fet públic. Gràcies a ells, i als bombers, i als Mossos, i a les manifestacions que han fet arreu d'Espanya. Gràcies als nostres germans, que ens han sabut entendre. Els que avui s'han mantingut a distància s'han portat com uns autèntics covards, i els ho dic des d'aquí. On sou, intel·lectuals espanyols? On t'amagues, Sabina? Digue'ns, Serrat, a quin forat ets? Fa temps que això no va d'independència, encara no ho enteneu? Això va d'enterrar els darrers vestigis del franquisme, que cuegen amb una bona salut sorprenent.

Deixo d'escriure. Sense repassar res. Demà potser canviaria alguna cosa, i avui toca dir el que ens dicta el cor. Que tingueu moltíssima sort, i si encara correu carrers -jo ho he fet durant dotze hores- sobretot, que no us facin mal.

LA TEMPESTA QUE VE

Fa pocs dies em va caure a les mans un article sobre les Guerres Índies de Nordamèrica. Els nadius van ser derrotats per diversos motius: inferioritat armamentística, tàctica i tècnica, també per culpa de les malalties vingudes d'Europa i, sobretot, pels conflictes existents entre les diverses tribus i per les pròpies guerres interines. Va passar exactament el mateix a l'Amèrica del Sud, i a l'Àfrica, i segurament arreu del món i en qualsevol moment històric: les rivalitats entre germans van fer que alguns s'aliessin amb l'enemic, col·laborant amb alegria caïnita a destruir la seva pròpia civilització.

Aquest és un tema recorrent  que sempre m'ha fascinat. Els famosos botiflers del segle XVIII, els afrancesats que s'aliaven amb l'invasor gavatxo o els catalans que sortien a rebre Franco amb el braç ben estirat. El govern de Vichy a França, i els jueus que feien de guàrdies als guetos. Què porta a una persona a recolzar-ne una altra que vol debilitar el seu propi poble d'una manera tan òbvia? És la rancúnia per greuges passats, reals o imaginaris, o bé la simple voluntat de sobreviure? Per què algú vol congraciar-se de manera tan desesperada i indigna amb el seu botxí o amb el seu carceller? Hi ha una pel·lícula que ho tracta de manera magistral, de visualització obligada: The beliver.

Escric això mentre veig amb fàstic l'entrevista que l'Évole fa a en Puigdemont. Sempre he pensat que aquest nano està sobrevalorat. L'entrevista és propaganda unionista barroera: una il·luminació acuradament tenebrosa, per fer semblar que el President és la reencarnació d'en Sauron o d'en Voldemort -només faltava que li retoquessin digitalment els ulls perquè fossin vermells-, mentre que els polítics espanyols són entrevistats en platós ben il·luminats i alegres. Res és casual a la tele, vam aprendre-ho fa molts anys, al famós debat Kennedy-Nixon. Però ara ja no cal dissimular: a dia d'avui les màscares cauen i tots ens traiem els guants, com en els combats de gitanos irlandesos. És hora que tothom llanci les cartes sobre la taula. També l'Évole. Un país on aquest nano es considera un intel·lectual de primeríssim nivell és un país del qual hem de fugir a corre-cuita. Si aquest és el number one, qui és el segon? En Javier Cárdenas? Rot de xoriç de cantimpalo, orujo i callos a la madrilenya. Qué pone en tu DNI, machote?

Però a hores d'ara tampoc ens estranya. Res ens estranya, ja. Ni els milers de policies que vénen a envaïr-nos, ni el paper de querida despitada que fa el PSC. Per descomptat, no alcem ni una cella davant la bilis que escupen cada dia els de Ciudadanos, i l'odi en estat pur que emana del PP. Per cert, tristíssim paper de la Dolors Montserrat, demostrant que és una de les poltíques amb menys intel·ligència de l'Estat Espanyol.  Però tornem al que ens ocupa: no ens estranya que arrestin gent, ni que intentin assumir el control de la policia. Ni els vehicles de guerra que envia l'exèrcit, tot això és un tràmit que ja ens vèiem a venir. I el que ens espera.

Ara ja trobem normals els ridículs manifestos de l'esquerra espanyolista, els que es fan dir intel·lectuals. Ara compta, la pobra Rosa Sardà, una intel·lectual! Sí que vam trobar una mica rara l'erecció d'en Coscubiela mentre l'aplaudien els hereus del franquisme, i aquest misteriós síndrome d'Estocolm que tenen els nois i noies d'Iniciativa, que ara han decidit que votar és antidemocràtic. Tots els suposats herois de la resistència antifranquista fent pudor perquè s'han cagat a sobre i no volen que se senti, i diuen que ha sigut el veí. Anarquistes defensant la sagrada Constitució, i la gent d'ordre de tota la vida que surt al carrer i crida a la rebel·lió. Si algú ens ho hagués dit fa un parell d'anys li hauríem receptat liti.

Hi ha la teoria que cada acte del Gobierno crea nous independentistes, però jo ja no me la crec: si hi ha gent que encara no s'ha deixat convèncer, amb tot el que està passant, és perquè ha escollit bàndol i ara és a l'altra trinxera. Com els suïssos durant la Segons Guerra Mundial, que deien que eren neutrals mentre els nazis cremaven Europa. Un paper ben galdós, el que fan els equidistants. Com pots ser equidistant, avui? És com els que estaven en contra d'en Franco, i creien que parlar malament d'ell en privat era un acte de rebel·lió. O com alguns alemanys, quan els hi preguntes pels nazisme:

  -  Adolf, quin Adolf? Auschitz, i això què és? Nein, jo no sabia res de res.

Com pots ser equidistant mentre la policia entra a les redaccions dels diaris? Mentre ataca seus polítiques i requisa material propagandístic?  Mentre arresta polítics i amenaça mitjans de comunicació? Periodistes equidistants, com és que no feu articles criticant les maniobres brutes de l'Estat Espanyol? Per què no condemneu de manera indiscutible les clavegueres de l'Estat? Equidistants de la brometa fàcil, on són els articles sobre el creuer italià que els espanyols han llogat per la policia? Vosaltres, que sempre esteu a punt de criticar un esternut d'un indepe, ara feu veure que no veieu un ridícul vaixell temàtic pensat per  italians terrones, amb personatges de la Warner Bross. Amb el puto Piolín i el puto Silvestre al casc i amb bars temàtics a l'interior, Verge Santíssima! On són els articles sarcàstics? On és la valentia? Per què no us rieu de les patètiques manifestacions de l'extrema dreta espanyola? Esperareu que ens matin per ser una mica crítics amb les forces d'ocupació? Ens imaginàvem els tancs a la Diagonal i ha vingut un creuer de tercera sòrdid ple de policies que han vist massa pel·lícules de Vin Diesel i fan piulades escandaloses i de vergonya aliena com aquesta, tota una declaració d'intencions:

Guardia Civil 

✔@guardiacivil

El destino susurró al guerrero:

"Tú no puedes soportar la tormenta"

Y el guerrero devolvió el susurro:

"Yo soy la tormenta"

23:15 - 23 set. 2017

•  2.3932.393 respostes
 
•  5.7945.794 retuits
 
•  11.360A 11.360 els agrada

Una vegada més, marca Espanya. L'escarni torna a ser majúscul: ni tan sols ens poden envair com Déu mana. Aquests són els nostres opressors? Us imagineu l'exèrcit americà creuant els oceans amb el gat Silvestre a la proa? (P.S.: a l'hora de publicar aquest article han començat a tapar-los. Ara sembla que no hi ha prou lona, i que es veu igualment. Tal com cridava la septona a Joc de Trons: Vergonya! Vergonya! Vergonya!)

Com us deia més amunt, guants fora. Potser no guanyarem, però farem com l'admirat Rocky Balboa: dempeus fins al dotzè assalt, i sobretot, sobretot, que no ens tombin.

LA LLISTA DE LA VERGONYA

Fem una llista, com l'Arya Stark abans d'anar a dormir? Juan Marsé, Javier Cercas, Javier Mariscal, Javier Marías...

Aquests, i uns quants centenars més, han signat el famós manifest de les esquerres espanyoles contra el referèndum. És fan dir intel·lectuals. És una intel·lectual la pobra Rosa Maria Sarda? I en Miguel Ríos? Tant que m'agradava aquella de hijos del rock and roll, bien-ve-ni-dos!.  La Marisa Paredes també ho és? A mi em semblen uns oportunistes que s'han vist obligats a pagar deutes pendents. És el que té viure tant temps de la cultura subvencionada. Per no ser, molts no són ni catalans, i la majoria dels que viuen aquí abominen de qualsevol tret cultural propi, com ara la llengua o la literatura, que en el fons són el mateix. Catalunya és maca i dolça, sempre que no sigui gaire catalana.

Però ara, de cop i volta, es mostren interessats pel nostre futur, i posen el crit al cel perquè volem votar, mentre callaven covardament davant la tirallonga catalanòfoba que ens ha assotat durant anys. On éreu, nois i noies, fins ara? Digueu-nos, per què us vau amagar durant el merder de l'Estatut? A quin forat us havíeu arraulit? Per què no us heu estripat les vestimentes quan la Guàrdia Civil ha entrat als diaris? Vosaltres, que jureu que vau córrer davant dels grisos en els vostres ridículs sopars de duro, us heu convertit en els més ferotges defensors de la Llei, com aquests que es fan dir anarquistes i que ara sacsegen tothora la Constitució. Les noves generacions estudiaran tot això amb desapassionament, i riuran per no plorar en recordar el vostre trist paper. Shame on you.

Continuem la llista? Isabel Coixet, Jiménez Villarejo... poques sorpreses. O potser sí: no ha signat en Pérez Reverte? I en Loquillo? I el repartiment de La que se avecina?

I mentre ells s'esgargamellen demanant el boicot, tal com ens han fet notar des de Twitter, ha cremat la Ciutat de la Justícia valenciana, han imputat a en Gallardón i hem pagat més als bancs pel seu rescat. Aquí ho expliquen bé.  Però ni així els hem sentit. Mentre escoltem els crits histèrics de la Coixet -amb els esforços que hem fet per empassar-nos alguna de les seves insuportables pel·lícules- 1300 científics han signat un manifest a favor de la independència. Però aquests no deuen ser considerats intel·lectuals. No pas a Espanya, on en Pablo Motos és un referent cultural, i on toreros bornis fan onejar l'aligot sense que els intel·lectuals diguin res. Un país on la meitat de la població considera que això que veureu a sota fa gràcia. Un gag tan ridícul que hauria fet envermellir l'Arévalo i el Dúo Sacapuntas. Només això ja justifica que vulguem marxar (atenció al crit de Yo soy español que fa el calb quan li diuen que no és gai):

I com que no hi podia faltar un tricorni, en Tejero s'ha pronunciat -no podia ser d'altra manera- al costat d'en Marsé i la Sardà. El que va fer ell, diu, no és res al costat del que fa ara Puigdemont, a qui, per cert, ja comencen a investigar a corre-cuita.

Marías, Tejero, Coixet... La llista cada vegada és més estranya. Demostren, una vegada més, que no hi ha res més semblant a un falangista que un intel·lectual d'esquerres.

LA NAU DELS BOJOS

A algunes persones que escrivim a vegades ens ofereixen col·laborar en una antologia. N'hi ha de molts tipus: finalistes del concurs tal o qual. Menors de trenta, quaranta o cinquanta anys -les joves promeses. També n'hi ha de temàtiques: fantàstiques, eròtiques i etíliques. Hi ha reculls d'escriptores i reculls delirants d'autors que fa temps que són morts. O, i anem al tema que ens ocupa, d'un gènere que fa uns anys que va a l'alça, potser des de l'aparició de les novel·les del cafeïnòman i nicotinòman (respect!) Stieg Larsson, encara que Catalunya ja tenia una tradició sòlida i molt arrelada amb col·lecions com Cua de Palla, aquelles novel·letes de tapa groga que segur que tots i totes teniu per casa, sense comptar els grans mestres del gènere, Vázquez Montalban i cia. En fi, què us he de dir que no sapigueu, ja?

En Marc Moreno, editor de Llibres del Delicte, s'ha embarcat a capitanejar Assassins de Girona, una nau plena de tarumbes. El nano -que ha editat obres immenses com ara Els morts no parlen- els té ben posats. Tancar en un vaixell a mi, a en Bardera, a l'Aguirre, a la Mar Bosch, a la Carreras, a en Mathew Tree i un bon etcètera de noms (alguns de molt coneguts), i donar-nos carta blanca per escriure el que volguem amb el denominador comú de la negror literària és una juguesca ambiciosa i arriscada. Ambiciosa perquè hi ha gent molt i molt bona -al seu costat em sento minúscul- i el producte final promet ser potent. Arriscada perquè hi ha una disparitat d'estils total, encara que la majoria de lectors ho han valorat collonudament com es pot llegir aquí, aquí altre o finalment aquí. 

Cada vegada que faig una ressenya m'arrisco. Sempre he estat un home poc teòric. Fer-la d'un llibre on hi ha un conte meu no és un risc, sinó una idiotesa. No pas perquè molts dels escriptors i escriptores que hi publiquen siguin bons amics meus -la crítica literària entre amics és normal a Catalunya, suposo que com a tot arreu- sinó perquè el lector podria pensar que el meu afecte cap al producte final enterboleix el poc judici que tinc normalment. I tindria raó. 

Per això us demano que ho feu vosaltres. Llegiu-lo ara que ve la tardor i els dies es fan curts, ara que ve tan de gust fotre's una beguda calenta en un cafè i fullejar un llibre. O una cervesa freda, o un vi negre, que encara va millor per combatre la melàngia tardoral. O durant les nits d'insomni. El format de contes -molts són breus- el fa ideal per llegir a batzegades, que és la manera que molts ens veiem obligats a llegir avui en dia. Hi ha qui diu que quan escrivim novel·les ens estem entrenant per escriure contes, que són la dilució màxima, una feina d'alquimista o de cuiner postmodern. En un món en el qual tot va a base de píndoles, reduccions i tuits, el conte hauria de ser la unitat bàsica literària, i tot s'hauria d'articular al seu voltant. Els contes són l'alfa i l'omega de la literatura, el trampolí de la majoria de nosaltres i, alhora, l'objectiu final més cobejat. Llegiu-lo, deia, i jutgeu vosaltres mateixos.

Hi ha vàries presentacions planejades. La primera serà a la Llibreria 22 el 22 de setembre a les set de la tarda. Més tard n'hi ha una a Vilablareix -si no vaig errat el 27-  i a Cassà, de les quals ja parlaré quan ens hi apropem. De moment, gràcies des d'aquí pel vot de confiança i una abraçada a tots els amics i amigues amb qui tinc el plaer de compartir pàgines.

WE CAN BE HEROES

Atenció: post amb banda sonora. Mentre el llegiu, escolteu això.

Els qui teniu la bondat de llegir-me de tant en tant ja sabeu que no escriuré sobre els atemptats perquè no hi arribo. Tampoc sobre les motivacions dels carnissers, de qui ara alguns parlen com si fossin bellíssimes persones que només van tenir un mal dia. Deixarem tot això per la gent que en sap de debò, i que té millors fonts que no pas jo. Aquí tampoc llegireu res sobre les conseqüències polítiques de tot plegat, perquè sóc el pitjor futurista del món. Ni tan sols contra la catalanofòbia, que va aparèixer en el moment exacte en què va morir la primera víctima. Tampoc parlaré de les víctimes, perquè no domino prou el llenguatge per escriure el text bell i sentit que es mereixen. Aquest serà un post brevíssim, però un post que d'he escriure, i que cal que molta gent escrigui d'una manera o altra.

Aquest text barroer vol ser un reconeixement al major Trapero i als Mossos en general, un cos de policia que fa uns anys no em feia ni fred ni calor, al contrari, fins i tot em creava una mica de mal rotllo. Però uns i altres han fet més per apujar l'autoestima del país que qualsevol campanya d'Òmnium o que qualsevol manifestació convocada per l'ANC. Els policies, desarticulant en poques hores una cèl·lula terrorista (recordem que a Madrid, dies després dels atemptats del 2004, encara no sabien si eren moros o cristians), i el major Trapero, tornant la dignitat a tots els catalanoparlants que tendim a abaixar el cap sempre que un imbècil ens requereix de males maneres que hablemos español, coño. En Trapero no és un manifestant d'estelada, espardenya i porró. És el líder d'una policia catalana -per bé que molts dels seus membres són espanyolistes convençuts- que ha gestionat de manera impecable una crisis que, per desgràcia, tots sabíem que arribaria en un moment o altre, però mai tan aviat ni tan sanguinària. En Trapero, deia, s'ha plantat davant dels periodistes de la caverna que des del minut zero van entrar a mata-degolla (repugnant l'article de l'Arcadio Espada, un català que diu que adora Catalunya però que detesta qualsevol dels seus trets identitaris, com el seu amic Boadella , en Salvador Sostres i la llista de sempre, que ara no repetirem).

No és exagerat dir que la policia catalana -qui ho havia de dir!- ens ha apujat l'autoestima uns quants percentils, i ens ha demostrat  que no necessitem la tutoria d'un Guàrdia Civil ni d'un nacional sorrut. Hem escombrat els assassins de la mateixa manera que Trapero va escombrar els miserables que no respecten la nostra llengua. Fer-se gran no només és posar seny, sinó saber fotre un cop de puny a la taula si el convidat és desagradable o maleducat. I també, si cal i no hi ha cap altre remei, un tret a un terrorista que vol matar-nos. Tot això de la revolució dels somriures és una xaronada: volem representants que no s'arruguin i que sàpiguen posar el rival a lloc. Si ho aconseguim, la independència vindrà sola: de cop i volta molta gent entendrà moltes coses.

I si en Trapero va a menjar arròs amb en Puigdemont a Cadaqués, o on els hi doni la puta gana, i havent dinat toquen la guitarra, que m'avisin que els hi enviaré un parell d'ampolles de cava ben fredes per fer-los la vetllada més agradable. Com si encabat volen fer un concurs de beure Jagermeister amb la Pilar Rahola, que es veu que és la que posa la casa. El que de debò compta és que gràcies a ell i a la resta de serveis policials i civils (metges, infermers, bombers, Creu Roja, voluntaris...) ens hem fet grans de cop, i ens hem adonat que som capaços d'anar sols amb bicicleta sense les rodetes que ens van posar els pares per aprendre'n.

NO SABEU EL QUE DIEU

Aquests dies a la Xarxa tothom parla de l'agressió mortal d'un nano en una discoteca de Lloret. La majoria dels opinaires es queixen que ningú entre les dotzenes de persones que van presenciar la pallissa fes res per ajudar la víctima. Els tuitaries o faceboquers més intrèpids asseguren que, en cas d'haver-hi sigut ells, s'hi haurien posat pel mig, i potser haurien evitat la malaurada mort. He llegit bestieses així, i algunes d'encara pitjors. En canvi, els usuaris més conscients dels seus propis límits es limiten  a preguntar-se on anirem a parar, i en què ens estem convertint com a societat -perquè abans, és clar, les coses no anaven així, i segur que algú hauria parat la baralla i tots haurien acabat fent birres. Opinar sobre el que han de fer els altres surt gratis, i fer-se l'heroi rere el teclat encara més.

El cert és que ni uns ni altres enteneu res. Us ho dic amb tot l'afecte del món, però és que no sabeu el que dieu. Heu vist molt poques baralles de carrer, i segurement no heu estat mai a cap. Heu tingut tot sort, perquè quan comencen a ploure cops és fàcil que el cos se't bloquegi, i encara més si al davant hi tens un d'aquests monstres, un tità rus farcit de ràbia i de ressentiment, i  que per acabar-ho d'adobar és expert en Arts Marcials. Si quan et toca lluitar amb una d'aquestes criatures dins de la seguretat d'un gimnàs ja tens feina per no fugir cames ajudeu-me, no em vull ni imaginar què deu ser barallar-t'hi quan estan borratxos, i drogats, i furiosos, perquè en el fons només són uns pobres diables i d'alguna manera ho saben o ho intueixen, i per això estan tan plens de fàstic.

No, amics i amigues. Un persona normal no hauria pogut fer res. Un millenial amb un tatuatge de carpe diem al canell té les mateixes possibilitats contra tres russos que vosaltres de guanyar a en Mike Tyson en un combat de boxa. Acusar als pobres segurates tampoc toca, perquè si haguéssiu vist alguna batussa de debò sabríeu que és cosa de segons, i els vigilants no tenen el do de la ubiqüitat. I pels qui diuen que la culpa és dels Mossos ja no tinc res a dir: si de debò us penseu que la solució és posar policia dins de les discoteques, aneu a viure a Corea del Nord. Aquestes tragèdies passen i seguirant passant. És una merda, perquè la víctima podria haver estat jo, o qualsevol de vosaltres, i malgrat les diferents variants els fets haurien sigut molt similars: difícilment ningú mourà un dit. En moments així cadascú s'enfronta sol a la mort.

Per una vegada no jutgeu a ningú.  Us ho demano jo, que duc anys d' entrenament a les espatlles, i que sé lluitar millor que la majoria de vosaltres. Que he aguantat cops a la cara i conec bé la descàrrega de terror que et bloqueja tot el sistema, de manera semblant a quan se't penja l'ordinador, i que et fa venir ganes de tot menys de lluitar.

EL SOLDAT

Fa pocs dies vaig fer un parell d'assalts d'espàrring amb un militar quinze anys més jove que jo. Per descomptat que no el vaig poder guanyar, però ell tampoc va poder guanyar-me a mi. Quan tens quaranta anys t'has d'haver acostumat a perdre, i els empats, sobretot si són amb jovencells hipermusculats que entrenen cada dia i que tot just els han llicenciat a l'exèrcit, són resultats digníssims, i et provoquen una pujada de dopamina que riu-te'n tu dels globus que agafàvem abans.

Fa poc dinava amb el meu amic Pablo Vergel, l'autor de 10.000 millones de naves, una salvatjada que si l'hagués publicat Males Herbes ara ho estaria petant entre la modernor catalana (amics editors, encara hi sou a temps: la novel·la encara no s'ha traduït al català). Doncs bé, en un moment del dinar en Pablo va dir que érem massa vells pel Twitter. Feia temps que jo tenia una intuïció semblant, però encara no havia sabut plasmar-la amb paraules amb tanta exactitud. Em pensava que era manca de temps per part meva, o de voluntat, o d'enginy, però en el fons és una qüestió d'edat. Quan passes dels quaranta la velocitat de reacció ja no és el que era, ni les ganes de cansar-te, ni d'aguantar cops. Segons en Pablo, entrar en sèrio a Twitter és com anar de festa a un bar d'aquells on hi ha tangana cada nit, i on saps que segur que rebràs, per activa o per passiva. El nivell de violència a Twitter és tal que després de fer-hi un volt, el Facebook ens sembla un parc agradable ple de iaios, de noies que mengen gelat i que es fan fotos, i d'homes de mitjana edat que practiquen ioga. Hi ha dies que encara tenim ganes de brega, però al final el seny s'imposa, com els hi passa als vells soldats que saben exactament a quines batalles val més no lluitar. La temptació de cagar-nos en els mil·lenials, per exemple, és poderosa, però si tens dos dits de seny de seguida t'adones que val més anar amb compte, perquè l'únic que aconseguiràs són riallades i que se't consideri un iaio prematur i fastiguejat.  Abans de parlar d'un tema cal saber-ne un niu, i potser per això cada vegada publico menys. M'enrojolo amb violència quan veig els primers posts que vaig escriure en aquest bloc, quan em permetia opinar de coses que en realitat no en tinc ni puta idea, i si no feia un ridícul absolut era gràcies a que sempre hi havia una o dues frases reeixides que salvaven tot el conjunt del naufragi.

Tornem amb el militar. Després de l'espàrring li vaig preguntar on servia i ell em va dir a Catalunya. No recordo com va anar -tenia el cap xarbotat de tants cops- però el nano, amb un català precari, va explicar-me que l'anticatalanisme dels militars és alarmant. "Jo no sóc català..." deia ell, que ha nascut aquí però per algun motiu no s'hi considera, "...però els meus amics sí. El mal rotllo que hi havia al quartel al final em va cremar. No sé si és per la independència o si ja ve de lluny, però és que al final encara sóc capaç d'anar a votar que sí, només per toca'ls-hi els collons".

No sé si tot això de la independència arribarà a bon port. A aquestes alçades, tinc la sensació que no, però també és cert que sóc pessimista de mena, i m'equivoco tan sovint que val més no fotre'm cas. Entre els ciutadans del món, comunistes i anarquistes -ara a l'estiu els detectareu de seguida: tots tenen segona residència a l'Empordà- i els que diuen que són catalans però després qualsevol tret identitari (llengua, literatura, cultura, símbols...) els hi fa nosa, ho tenim ben magre. Però l'actitud d'aquell soldat de l'exèrcit espanyol, la seva emprenyada vital, em va recordar que la baralla encara no s'ha acabat, i que potser no guanyarem, però hi haurem de fotre prou collons i prou ovaris perquè, com a mínim, no ens guanyin ells a nosaltres.

PROHIBIT LLEGIR EL QUIXOT

Ahir llegia una entrevista a un escriptor dels que els suplements dominicals retraten en blanc i negre. Molts insisteixen en aparèixer-hi fumant, vés a saber per què, i la majoria són absurdament lletjos, un fenomen que sempre he trobat fascinant: hi ha molts escriptors i escriptores -sobretot els llegendaris- que no són gaire agraciats. La lletjor et fa millor artista? Potser sí. Una vegada vaig sentir que la gent feliç no escriu, ni pinta, ni composa música, perquè està massa enfeinada essent feliç, i que l'acte creatiu és, per si mateix, dolorós, perquè parir alguna cosa sempre fa mal. És una teoria força congruent i algun dia he de rumiar-la amb calma. No pas ara, perquè l'estiu per mi és la pitjor època de l'any i no puc pensar ni escriure res de bo. La xafogor aquesta em fastigueja, el cap em va a poc a poc i les idees són reàcies a agrupar-se amb sensatesa. Per mi l'estiu és com un d'aquells àpats inversemblants on tothom porta una mica de pica-pica i no hi ha plat principal, i on sempre acabes menjant de massa, o bé a l'inrevés, bevent com un peix i picant només quatre cosetes, i per una banda o l'altra la cosa mai no acaba bé. Si voleu veure'm en plenes facultats, llegiu-me sobretot a la tardor.

Tornem a l'escriptor del dominical. L'home explicava -me l'imaginava en una terrassa barcelonina, responent les preguntes amb  aire desmenjat- que quan era petit el seu pare li prohibia llegir, i que havia de fer-ho a les fosques, amb una llanterna. Per ser exactes, va mencionar el Quixot. Es veu que tenia prohibit llegir-lo. Si per cada vegada que he sentit aquesta història del pare que prohibeix que el seu fill llegeixi un llibrot de més mil pàgines m'haguessin donat un euro, ara escriuria aquest post des d'una bonica cottage a les Highlands. No sé vosaltres, però a casa sempre hem sigut molt de llegir, i els meus pares celebraven que em passés tot el dia amb el nas enganxat als llibres. Si tinc la sort de tenir fills lectors, res em farà més  content qua anar a comprar llibres amb ells. El Quixot, el Capità Calçotets o en Harry Potter, tan se val. Per què dimonis els hi hauria de prohibir una lectura, la que fos?

El primer cop que recordo haver sentit aquesta imbecil·litat va ser a la Universitat. Ens ho va explicar un professor d'informàtica, i aleshores m'ho vaig creure. Per què hauria hagut de dubtar-ho? En el seu cas no era amb una llanterna, sinó amb la llum que s'escolava per les escletxes dels poticons. Molt romàntic tot plegat.  "Carai", vaig pensar jo, "Quina mala sort que ha tingut aquest pobre paio de tenir un pare que no el deixés llegir i hagués de fer-ho en secret, com qui fuma porros a l'habitació o es masturba veient pornografia rara". Mai vaig plantejar-me si el pare del meu professor d'informàtica tenia un problema amb el Quixot en concret, o bé si era extensiu a qualsevol llibre i odiava als lectors en general. Fos com fos, els anys següents vaig sentir moltes vegades aquesta mateixa afirmació, i de gent molt diferent, i vaig aprendre que era mentida, com tantes altres coses que la gent va dient pel món amb l'esperança de fer-se el guai. Llegir el Quixot d'amagat s'ha convertit en un lloc comú.

Un altre dels meus llocs comuns preferits són les frases atribuides al pobre Einstein. Aquí en podeu llegir unes quantes, segurament totes falses. Són a tot arreu, des de pàgines New Age fins a llocs pretesament seriosos. Es veu d'una hora lluny que si només una quarta part d'aquestes frases les hagués dit l'Einstein no hauria tingut temps de fer res més. S'hauria passat el dia assegut en un cafè, pensant frases i prou. Però aparentment la majoria de persones són incapaces de fer aquesta reflexió tan senzilla, i repeteixen tothora aquestes màximes pseudofilosòfiques afegint: "Ho va dir l'Einstein". Només Churchil arriba al seu nivell de frases apòcrifes, esdevenint, per desgràcia, el pensador de capçalera de 13tv i d'Intereconomía.

Acabo el post amb una de les menys conegudes. Sabíeu que el pare de l'Einstein també li va prohibir llegir el Quixot?

CUÑAOS

Un dels neologismes que han fet més fortuna darrerament és el cunyadisme. És un terme exacte, però alhora complex, en tant que hi ha alguns aspectes que ballen o sobre els quals no hi ha un consens clar.

Anem per feina: hi ha certa entesa a l'hora de definir un cunyat -cuñao en castellà, sense la n- com la versió ibèrica i xabacana del mestretites. Es tracta d'un  home -o d'una dona, però generalment és un home- que alliçona contínuament tothom qui l'envolta, un fenomen relacionat amb el que les feministes en diuen mansplaining, gent que explica coses a l'altra gent sense tenir-ne ni puta idea, o bé tenint-ne només una noció molt vaga, però amb una condescendència de déu olímpic. Moltes vegades els cunyats i cunyades estan envoltats per una aurèola de caspa i de pols, però és molt important entendre que no és una condició sine qua non. En efecte, la versió 2.0 del cuñao procura lluir una pàtina de modernitat per resultar més creïble, i ha trobat a les xarxes socials -sobretot a Twitter, un lloc on no cal argumentar, sinó franctirotejar amb140 caràcters- el seu hàbitat natural, substituint l'antic Bar Manolo o el Restaurante La olla de Dolores. El polític Alberto Rivera és un dels icones d'aquesta actualització del moviment, fins al punt d'esdevenir una referència de qualsevol cunyat que no sigui ni d'esquerres ni de dretes, com afirmen ells mateixos, en una encertada i quasi-autoparòdica giragonsa cunyadil.

Cada afirmació que fan un cuñao és xopa de petulància, i a Internet tant poden ser caçats com idolatrats, reflectint, una vegada més, que l'Estat Espanyol té una divisió social profundíssima. Es desconeix l'origen del terme, però una de les teories més versemblants és que el cunyadisme s'origina a les sobretaules mediterrànies, sovint massa ben regades i tan propenses al daltabaix, quan un dels comensals -que estadísticament serà cunyat d'algú o altre- engega la maquinària de diatribes amb la més clàssica de totes: els polítics són uns lladres.

Dos exemples a l'atzar de cunyadisme clàssic.

El cunyadisme 2.0 s'assembla més a això

El cunyadisme no es caracteritza tant per la manca d'idees com per la simplificació brutal de les mateixes. Un cunyat aprèn uns quants conceptes bàsics i els aplica tothora i a tot arreu, sempre amb aquella voluntat didàctica que fa que ens vinguin ganes de fotre-li un calvot. Com que el cunyat estàndard no és gaire intel·ligent és fàcil que tard o d'hora la cagui. Ahir mateix vaig trobar un imbècil a Facebook que pretenia explicar als independentistes l'origen del seu sentiment. En fer-ho, va confondre la Guerra dels Segadors amb la Guerra de Successió. Segle amunt segle avall, i tan panxo. La distància entre trolls i cunyats és curta, i a vegades els uns es creuen amb els altres, donant a llum autèntiques aberracions que insulten la intel·ligència i la lògica, com l'nfeliç d'ahir.

Tot i que el cunyat estàndard és d'idees conservadores, l'esquerra també és plena d'alliçonadors professionals. Un altre clàssic? L'Islam, retrògrad? Potser sí, però fa cinquanta anys aquí fèiem exactament el mateix (a aquests cunyats els hi recomano la lectura de Persépolis, perquè vegin què passava a l'Iran fa cinquanta anys). Hi ha molts cunyats unionistes (no es pot fer el referèndum perquè la llei no ho permet/la família Pujol ens roba/el nacionalismo es malo) i també independentistes (Catalunya serà la Dinamarca del sud), i fins i tot en el moviment feminista, demostrant que del cunyadisme ningú no se n'escapa: abans totes les societats eren matriarcals, o bé un altre clàssic grandiós: si els polítics fossin dones no hi hauria violència al món. Com veieu, qualsevol concepte es simplifica fins extrems manejables i fàcils de digerir. Cunyadisme i postveritat són cosins, o fins i tot germans per part de pare: tots dos descriuen perfectament aquest món d'idees a mig digerir, de conceptes mal entesos i de vull-i-no-puc.

L'altre dia llegia no sé on que els cunyats són aquí per quedar-se. Quina afirmació més idiota, pròpia d'un cunyat curt de gambals. En aquest país nostre -el petit i el gran- els cuñaos sempre han sigut presents d'una manera o altra, i quasi podríem dir que algunes de les catàstrofes més espantoses que hem sofert -la Guerra Civil- són una prolongació d'aquest caràcter nostre tan nefast.