PER QUÈ ELS MOSSOS NO ENS PODEN INSULTAR?

Els mestres i els pares i mares hem de treballar plegats perquè tenim un objectiu comú. En un tant per cent important dels casos és així, i les coses segueixen el seu curs, amb els altibaixos normals. Però a vegades, ai las, els mestres i les famílies no s'entenen, i aleshores apareixen les friccions. Si aquestes desavinences no se solucionen la cosa pot arribar a extrems desagradables. A vegades el culpable és el docent, però si assumim que la majoria són professionals vocacionals, hem d'admetre que molt sovint la culpa del mal rotllo la tenen les famílies. No és una impressió meva, sinó un fet objectiu perfectament observable. Segur que tots coneixeu algú que, quan l'escolteu, penseu pobre el mestre dels seus fills, ja el planyo. Oi que sí? Doncs això.

El més normal és que els testos s'assemblin a les olles -de fet, la font del conflicte sol ser aquesta. A vegades, deia, els ànims poden caldejar-se una cosa de no dir, però mai, mai dels mais, he sentit un mestre que digui idiota a un nen o als seus progenitors. He vist companys difamats, menyspreats i agredits, però no sé de cap cas que hagin insultat un alumne, o al seu pare. Senzillament és una cosa inassumible, un disbarat.



Faig tota aquesta volta per parlar del mosso d'esquadra que fa poc va dir idiota a un company seu forestal, i s'ha convertit en ídol en cenacles unionistes, votants de Ciudadanos i Vox i lectors de l'Albert Soler.  Anem per feina, que diría Sant Esteve: de la mateixa manera que si un mestre té un mal moment s'ha de mossegar la llengua, i que la societat no toleraria que faltés al respecte a un infant o a la seva família (per bé que hi ha casos que Déu n'hi do), de cap manera es pot aplaudir un mosso que insulta la gent, encara que tingui més raó que un sant. Insultar i agredir no són tan diferents, i m'hi jugo un coffee que els que aquests dies a la sobretaula han rigut les gràcies del mosso, vermells com un pigot, farts de turró i de Freixenet semi-sec, són els mateixos que diuen que l'u d'octubre no hi va haver ferits.

S'ha d'investigar al mosso en qüestió, i si cal se l'ha de sancionar. No vull que els meus impostos vagin a parar a una policia que em pot insultar quan els hi vingui de gust. Un agent s'ha de quedar allà, dempeus, sòlid com una roca, aguant-ho tot perquè li paguen precisament per això, i si quan li donen l'oportunitat de repartir llenya -alguns l'esperen amb candeletes- ha de reprimir el killer instinct i pegar-nos de manera reglamentària, comme il faut, perquè ells no són venjadors de cap causa, sinó agents de l'ordre, i la seva feina és mantenir-lo. He vist segurates de discoteca de polígon amb molt més capteniment, sentit comú i seny que alguns mossos, i això que aquests darrers havien de ser una policía moderna i d'elit.

La República no existeix, i segurament mai no existirà. En això tens raó, mosso insultaire. Però si els nostres polítics tinguessin autentiques ganes de començar-hi a rumiar -seria una novetat- una de les primeres coses de la llista hauria de ser tenir una policía més professionalitzada.

EL BIBLIONAUTA

He tingut l'immens plaer de poder col·laborar amb el número quatre de la revista El Biblionauta. En Daniel Genís, l'alma mater del projecte, em va proposar publicar-hi un relat i de seguida li vaig dir que sí. Bé, en realitat la història no va ser exactament aquesta: de fet vaig ser jo qui li va oferir un relat que tenia escrit de feia un temps, i que formava part d'un recull de temàtica fantàstico-festiva que mai no he arribat a publicar, i que ja no crec que en un futur ho faci, com a mínim en forma de recull.

Sempre m'he definit com un friqui, però un friqui de la vella escola. No pas aquests que hi ha ara, que només han vist les pel·lícules de Star Wars i Vengadores i es pensen que són qui sap què. O aquells altres que diuen que els hi agrada la fantasia perquè segueixen la sèrie de Joc de Trons. Fer això és a l'abast de qualsevol titit, no té cap  mèrit. El que era difícil era ser friqui durant els noranta, quan ningú era friqui, i El Senyor dels Anells només el llegíem quatre inadaptats, i en general provocàvem més rebuig que no pas simpatia. Però en fi, és Nadal i avui no tinc ganes de cagar-me en res ni en ningú.

Com que l'ocasió s'ho val, he reescrit el conte de cap a peus i l'he adaptat a aquests temps ràpids i mòbils que ens toca viure, sempre tan propensos al toc canviant -i alguns diran que corruptor- del Caos. Espero que us ho passeu tan bé llegint-lo com m'ho he passat jo escrivint-lo. És un plaer i una sort poder publicar en mitjans valents, i sota les ordres d'editors que tot ho fan per amor a l'art.

Podeu llegir o descarregar la revista fent click aquí. No us ho demano mai perquè entenc que és una cosa molt personal, però si en feu difusió tant jo com l'equip del Biblionauta us estarem agraïts. La causa s'ho mereix, i la Rebel·lió us necessita.

Que tingueu unes molt bones festes de Nadal. Sigueu feliços i divertiu-vos.

EL DRAC D'EURODISNEY

Aquest pont els meus pares han tingut la gentilesa de convidar-nos a Eurodisney. Sort n’hem tingut, perquè amb els nostres propis mitjans ens hagués sigut difícil anar-hi. No sé si us ho he dit però per si de cas ho repeteixo aquí: gràcies, papa i mama. 

Anar a Eurodisney amb nens  és fer, en paraules de l'escriptora Mar Bosch, el Viatge. Una pregrinació, una experiència intensa, iniciàtica, i gairebé de llegenda. El parc ens recorda moltes coses que ja sabem, però que necessitem que de tant en tant algú ens refresqui. 

La primera és que la infància és l'autèntic paradís perdut. No hi ha cap arma més poderosa que la nostàlgia, i a Can Walt ho saben. A Eurodisney no hi ha només famílies, sinó parelles de totes les edats sense fills, i fins i tot grups de joves que volen recordar una infantesa que se'ls hi va acabar tot just fa quatre dies. La predisposició i l'entrega dels visitants és total, i molts es disfressen per entrar al parc. D'altres es conformen posant-se unes orelles de Mickey Mouse. Curiosament, hi havia més adults que no pas nens que les portaven, un altre tanto pel bo d'en Walt -nosaltres no, és clar, a casa no som gaire de fer aquestes coses. 

Però la cosa no s'atura amb les orelles i les disfresses. Aquests dies de Nadal el parc és ple de llum i ornaments, i tot és tan bonic que fins i tot un talòs com jo s'emociona a cada cantonada. No vaig veure a ningú plorant, i ara que hi penso gairebé ho trobo estrany. Aquesta màgia tan real ho envolta tot, i algunes persones se senten més posseïdes que d'altres, i encabat actúen de manera estrambòtica. Les Fotos Felices m'han cridat molt l'atenció. Els retratats i retratades s'esforcen en demostrar una joia fora mida. Una de les maneres que tenen és somriure de manera exagerada, i obrir molt els braços, com si volguessin abraçar l'ambient, o l'aire del parc, o el que fos. També hi sovintegen les coreografies improvisades i les danses que executa la gent a qualsevol racó. Realment, la combinació d'iconografia Disney i la pròpia del Nadal fan que el visitant s'instal·li en una mena de trànsit de bondat, un Nirvana de benaventurança. L'amabilitat extrema del personal del parc reforcen encara més aquest estadi de beatitud. Que diferent dels parcs d'aquí, on els membres de l'staff moltes vegades són desagradables i et tracten com si et perdonessin la vida. 

Només hi ha un instint capaç d'engegar en orris aquest benestar, i és la gana. Si bé el nivell d'educació general és molt més alt que el que pots trobar, per exemple, als buffets de l'Outlet de la Jonquera, als restaurants del parc també hi podem observar comportaments desagradables. Molts homes i dones van peu avall, sense cap contenció ni temor de Déu. Les escenes grotesques no són la norma, com als buffets lliures xinesos dels centres comercials, però són habituals, i és fàcil tornar a perdre la fe en la Humanitat que al ratolí Mickey tant li ha costat que abracem. Aquests dies he vist homes i dones menjant molt per sobre de les seves possibilitats, i encabat abandonat plats sencers perquè els cambrers els llancessin a les deixalles, tot just una mica porquejats. Hi ha qui diu que això ens obliga a fer-ho el vell rèptil que nïa a les fondàries dels nostres cervells, o bé l'instint de caçador-recol·lector, que fa que ens alimentem de valent quan veiem teca, en previsió de futures escassetats. Podria molt ben ser, però no podem permetre que la barbàrie ens tiri enlaire una fantasia tan ben aconseguida. 

Al parc fas molts cues. És inevitable que sigui així. En una vam conèixer breument uns paios de La Rioja. Per descomptat, la política no existeix a Eurodisney, només faltaria. Però una cosa em va cridar l'atenció: en sentir-nos parlar es van pensar que érem italians. Vaig quedar parat. No sóc d'aquelles persones que fa demagògia dient que la resta de l'Estat hauria de tenir un coneixement bàsic de les llengües oficials, però em va entristir que confonguessin el català amb l'italià. Tan lluny estem els uns dels altres? Aparentment, sí. Per això és bo sortir de casa sempre que es pugui. A la tornada l'autopista ens va sortir gratuïta cortesia dels armilles grogues, que durant el cap de setmana havien cremat els peatges. Vam tocar el clàxon i els hi vam desitjar sort. Vive la France!, cridava jo, eufòric. Hores abans havíem compartit aeroport amb una dona plorosa amb tres fills. Anaven de qualsevol manera, com haguessin hagut de sortir a corre-cuita. Ella tenia una ombra sota un ull, podia ser un blau, o no. He estat a punt de dir-li que, fos el que fos el que li passés, al final es resoldria.  Però no sabia com respondria, hi havia els meus fills pels volts fotent merder, i el meu francès és purament de supervivència. Al final no he dit res, i encara ho duc a dins. Tan de bo llegís això. Els dracs es poden derrotar, companya.

M'explico millor: ahir, abans de marxar del parc, els meus nanos i jo vam descobrir, quasi per atzar, una masmorra a sota del castell icònic, allà on hi clapa la Bella Dorment. No hi havia gairebé ningú, i és normal, perquè costa accedir-hi, i es troba mig amagada. A dins hi ha un drac malvat, una bèstia enorme, molt ferotge, que per sort algú ha encadenat a una roca. A dalt podeu veure la foto. Aquesta masmorra és dels pocs llocs inquietants del parc. És una metàfora perfecta, exacta. La metàfora definitiva: als soterranis del castell de color, ple de llumetes i de bellesa mig carrinclona, hi ha una cova fosca i humida, una cova on hi reposa un drac terrible. A sota la bellesa i la bondat sempre hi ha el mal. Un drac a sota de cada flor. Tal com va dir Chesterton, els contes de fades no ens diuen que els dracs existeixen -això els nens ja ho saben- sinó que poden ser encadenats. Els podem derrotar. El darrer missatge del parc és aquest. I és el més important de tots. 

FESTINA, MOX NOX

Aquests dies estic immers en un dels projectes més engrescadors que mai he tingut la sort de participar. De moment no us en puc dir res, però si el Fat ens somriu, començarem bé el 2019.

Aquest projecte, com totes les coses que realment valen la pena, demana feina. Força feina, si volem que surti bé, que de fet és l'única manera que pot sortir. I jo l'afronto encantat de la vida, encara que em tregui hores de son, o d'esport, o de sofà, manta i sèrie.

Encara no fa gaire una amiga em preguntava com puc viure així, i lloava la rutina reposada i previsible. El nafent plàcid, i el cap de setmana a la segona residència, els que tenen la sort de tenir-ne una. Aquesta és la manera que té molta gent de suportar millor la vida -fixeu-vos que no dic aquella xaronada de ser feliç-, i els entenc perfectament, i a vegades els envejo i tot.

No puc dir que he viscut al límit, perquè ni tan sols m'hi he acostat. El límit és lluny, molt més del que la majoria de la gent es pensa, i alguns tot just l'hem albirat, allà baix, a l'horitzó. Però sí que és cert que sempre he fugit de la rutina i  de les tristes cues per rentar el cotxe el diumenge al matí, com el diable fuig de l'aigua beneïda. Quan era jove i sortia de nits no ho feia tant per beure com per conèixer gent rara i trobar-me enmig de tot de situacions ben galdoses, i a fe de Déu que ho aconseguia. La majoria dels contes que vaig publicar aleshores són històries reals.  Moltes altres no les vaig escriure mai, però encara em fan somriure quan les recordo. Va haver-hi un moment imprecís que tots vam començar a fer-nos grans, i quan la majoria de la gent  mandrejava al sofà amb xandall d'estar per casa, tips de pizza, els meus i amics i jo encara corriem carrers freds buscant la llum amable d'un bar de nit.

Ara ja no faig el tarambana, però segueixo apuntant-me a tot quant bombardeig em proposen. La resposta sempre és que sí, encara que comporti duplicar la taxa de cafès, i que em surtin -encara més- arrugues per culpa de no descansar bé. Cada vegada em quedo més calb, i entenc que és per culpa de la doble vida que porto -mestre i escriptor, una paraula que encara se'm fa grossa.

Ens han fet creure que els antics repetien una llatinada, que d'un temps ençà és el meu lema vital: Festina, mox nox. Afanya't, que aviat serà de nit. La versió culta del quillo i garrul·lo carpe diem, o del  mainstream winter is coming. Anem de pressa, que el temps se'ns acaba. Fem-ho tot, i fem més. Encara una altra pàgina, Jordi, escrita amb la mateixa determinació que quan anaves a fer la darrera copa als pitjors tuguris.

No fa gaire vaig tenir el plaer immens de ser convidat a la llibreria Atelier, a Folgueroles. Us recomano el seu club de lectura,  passar una vespre allà és un de les experiències més agradables que he tingut darrerament. Deia que vam parlar una mica de tot, i els hi vaig comentar que només sé viure d'aquesta manera. Fora la moderació! Les coses es fan o no es fan. Potser fracassarem, potser farem el ridícul i tot, i a vegades de manera estrepitosa. Però cal ser valents, què collons, i posar-hi el cent per cent, encara que la pressió de la sang ens pugi un o dos punts.

Hem de dir la veritat i escriure la veritat, o el que nosaltres pensem que és la veritat, i sense pors. Els bons sempre perdem perquè ja hi ha massa dolents, però no es podrà dir que no ho hem intentat. Què hi tenim a perdre?

Aviat es farà de nit, i com canta l'Adrià Puntí en una nadala, ens estem fent vells. Encara ens queden uns quants anys bons, plens d'energia. Encara ens queden tardes i vespres de glòria, però és cert que cada vegada són menys, i que ens hem d'espavilar si volem fer alguna cosa de profit. Com un superheroi que ha quedat desproveït de poders per obra d'un malvat, comencem a ser conscients de la nostra pròpia feblesa. Veiem les orelles del llop, i busquem a Internet l'edat que tenen els nostres ídols, per si encara tenim temps d'assemblar-nos-hi. Per si encara ho podem aconseguir. Avui, els dies ens passen més ràpid que mai, i per atrapar el tren alguns intentem robar temps a la nit. Quien roba a un ladrón cien años de perdón: no he trobat la frase corresponent en català.

VISCA EL HALLOWEEN

Aquest post té banda sonora: Novembre, dels Umpah Pah. Poseu-la mentre el llegiu.

Ahir els meus fills  van voler tant sí com no que els hi fes una Jack o'Lantern, que ja sovintegen pertot. Després de l'escola vam anar a comprar-la al Caprabo, i a casa la vam buidar. No va ser tan difícil com em pensava. Encabat vaig practicar-hi quatre orificis: els dos ulls i el nas, triangulars, i la boca amb tot de dents punxegudes. Per ser la primera em va quedar força bé.

Abans d'anar a dormir vaig fer un cop d'ull al Facebook. Hauria de ser a Twitter, però hi ha alguna cosa que allà fa falta i que jo no tinc. No em pregunteu quina. En fi, us deia que aquests dies és habitual veure memes de castanyeres sorrudes fent fugir carbasses de Halloween, i reivindicant aquesta festa tan nostrada. Quina paraula més feixuga, aquesta. Nostrada té una reminiscència folclòrica insuportable, de català panxacontent. A mi les castanyeres sempre m'han fet cosa. Les fictícies una mica de por, i les autèntiques em desperten tota classe de sospites. Precisament van ser aquests memes tronats i carrinclons els que em van fer decidir a escriure aquest post tan intranscendent que esteu llegint avui.

A vegades m'han acusat de nacionalista - malgrat que jo lo niego todo, com canta en Sabina-, de manera que no se'm pot titllar de còmplice de la destrucció de l'essència catalana. Però és que les nostres festes deixen molt a desitjar. És normal que els meus fills, un nen de sis anys i un de quatre, tiguin més ganes de disfressar-se de monstres i córrer casa per casa reclamant llaminadures que no pas d'asseure's a la vora d'un foc menjant castanyes. Quina cosa més depriment, per l'amor de Déu. Amb els adults passa el mateix. Un any vaig viure el Halloween a Dublin, i tot eren festes i barrabassades. Tot eren disbarats. Aquí ens limitem a menjar panellets i a beure una micona de vi ranci, que és festa, què carai, però amb moderació, no fos cas. És normal que un poble com el nostre no aconsegueixi cap gesta èpica, ni cap objectiu gaire elevat.  Hi ha qui diu que els catalans ens hem tornat uns covards a força de patir repressions (Decrets de Nova Planta, franquisme...) i segurament tenen raó. També es vincula l'estalvi a aquestes repressions, o a reminiscències carolíngies, o a la vinculació històrica amb el poble jueu, que pobres desgraciats com eren havien d'estalviar per força. Ara mateix res d'això no ve al cas.

Els fets culturals es mouen per un mecanisme rigorós de selecció natural. Les festes més atractives sobreviuen, i les que perden interès desapareixen amb més o menys prestesa. El tió guadeix de bona salut perquè és un precursor del Reis, i perquè té un punt absurd i escatològic que agrada molt als catalans. I sobretot, ofereix regals, i permet certa eufòria -moderada, com sempre. La Castanyada, ai las!, és una festa avorrida, grisa i xopa. Una castanyera abrigada venent al carrer és una estampa tristoia, contrària a la músicalitat de les corredisses infantils i a les festes de disfresses, als llamins i als excessos. La mort és una merda, i per això cal combatre-la amb alegria. Tempus fugit i tot això. Bon Halloween, i sobretot passeu-ho molt bé.

EL RACISTA DE RYANAIR I EL DIA QUE EM VAN FER UN ULL DE VELLUT

Diumenge passat un guiri que viatjava amb Ryanair va insultar la seva companya de seient, una dona negra de mitjana edat. "Vaca, lletja i bastarda...!", li cridava l'agressor, "...no em parlis en una llengua estrangera!". Aquesta darrera frase a molts catalans els hi resulta familiar.

L'insultaire era un energúmen de panxa rotunda, el clàssic fatxenda que fa pudor de cervesa rància que aquí votaria a Vox o a Ciudadanos, i que aplaudiria amb les orelles les columnes d'en Salvador Sostres -ara treballa al DdG, en parlarem en breu- dient este tío pa' ser catalán los tiene buen puestos, i després faria un rot.  L'anglès en qüestió tenia una retirada fugaç a algú en concret, però ara mateix no em ve al cap qui. Si algú detecta una semblança raonable ja té el meu correu.

Però en fí, tornem a l'incident: "Si no et canvies de lloc, et canviaré jo", cridava el miserable. El passatger de darrera va increpar-lo, però en general la gent estava desconcertada. Ryanair va reaccionar de manera covarda, fent passar a la pobra dona per la humiliació de canviar-se de lloc. Després, per arreglar-ho, van posar una denuncieta no sé on, i diuen que s'estan mirant això de prendre mesures, i potser li posaran una multa, però tots sabem que a aquest imbècil no li passarà res, i tal dia farà un any. El grau de blanor de la justícia és proporcional a la posició de l'acusat respecte l'extrema-dreta.

Fa moltíssim temps vaig viure una situació semblant. Era en un autobús, però també hi havia un borratxo que increpava unes noies a qui jo coneixia de vista. Jo només era un nano, devia tenir disset anys perquè recordo que tornava de Girona. Em vaig voler fer l'heroi davant de les noies i li vagi dir que ja n'hi havia prou. El tio em va mirar amb uns ulls fosquíssims i envoltats de vermell, i em va amenaçar "et fotré una hòstia, desgraciat". Jo li vaig dir que d'acord, però no em va pegar. Al cap d'una estona jo ja m'havia oblidat de l'incident i parlava amb algú que seia al davant meu. Vaig notar una pressió lleu a l'espatlla i em vaig girar, confiat. Em vaig empassar el cop de puny del borratxo. Patapam, a l'ull. No sé si us n'han fotut gaires, de plantofades fortes. A mi sí, i és cert que es veuen llumetes orbitant pel camp visual, com si fossin foc-follets. Quan em vaig incorporar -va llançar-me al terra- el tio ja havia baixat de l'autobús, i des del carrer vaig llegir-li als llavis, ben clarament, les síl·labes de la paraula subnormal.

Vint anys més tard la meva dona i jo érem a l'aeroport de Bangkok. Tornàvem del viatge de noces. A la cua per anar a embarcar hi havia dos hindús que es barallaven amb unes noies japoneses. Eren uns miserables esprimatxats que semblaven fures o mostel·les, i els vaig espantar com si fossin aquestes mateixes bestioles. Uix, uix, passeu d'aquí. Resulta que es volien colar davant de les noies, que feia una hora que eren dretes a la cua, i com que elles no es van deixar els hi van dir no sé què. Van veure's valents amb aquelles dues perquè, oh, qui ho havia de dir, eren les  úniques noies que anaven soles. Jo em veia valent perquè tornava del país del Thai boxing, i estava convençut que m'havia impregnat de l'esperit guerrer dels seus habitants. També és possible que la meva senyora i jo haguéssim combatut l'avorriment de l'espera amb algun còctel, però no n'estic gens segur. Sempre li dic als meus fills que sobretot hem de ser valents, i intento predicar amb l'exemple, encara que la major part de la meva vida estic mort de por. De fet, aquesta por indefinida que abarca qualsevol incertesa meva ha condicionat gairebé tots els meus actes, un dia us ho explicaré amb calma, o encara millor, escriuré alguna cosa llarga.

També els hi dic que hem de ser bons, perquè ja hi ha massa dolents. Aquesta frase tan guapa no és meva, l'he manllevada de la magnífica sèrie The Preacher, basada en uns còmics encara més magnífics. Val a dir que és ben certa, i ben mirat tampoc no diu res de nou: al món hi ha pocs bons, i massa dolents. Però a vegades guanyem nosaltres. Recordeu el borratxo de l'autobús, el que em va fotre un cop de puny  i em va deixar un ull de vellut? En aquella època treballava de manobre amb un paleta del poble, un home seriós, de valor sòlids i  tradicionals que, quan li va arribar que m'havia deixat mig inconscient, va manar-li que vingués a demanar-me perdó, o que si no l'endemà ja no calia que tornés. El pobre infeliç va venir amb el cap jup, i vaig fer l'única cosa que se'm va acudir: vaig fer-m'hi amic. Al final resulta que no era tan mal tio, sinó un dissortat fill d'un alcohòlic violent. Quina sorpresa, oi? Fa anys que no el veig, però durant un temps li vaig  anat seguint el rastre, un rastre que menava cap al naufragi segur. Quan el trobava ens donàvem la mà i somrèiem. Alcalde, em deia, perquè el meu pare en aquella època era l'alcalde del poble. El pobre nano cada dia tenia els ulls més foscos i envoltats de vermell.

LA TRINXERA D'EN BATMAN

Dilluns al vespre vaig anar al gimnàs. Per tirar pel dret dic a la gent que boxejo, però en realitat el meu esport sempre han estat les arts marcials, en particular el kickboxing, que és una mena de boxa on també pots fotre coces. Els entrenaments acaben amb un parell d'assalts de combat lliure, més o menys tranquils depenent del rival que et toqui. El dilluns em van posar amb un nano que quan el vaig conèixer no aixecava ni un pam de terra, però ara ja té divuit anys i l'energia que acompanya aquesta edat mítica. Sweet, sweet eighteen. Més que un combat va ser una partida d'escacs, perquè ell sabia que sóc gat vell i i jo sabia que ell és el doble de ràpid i  resistent que no pas jo. En un moment donat em va fotre una fuetada de peu al pòmul, pam!, que per sort no em va deixar cap blau però em va xarbotar el cap. Encabat es va disculpar. Tranquil, tio, són coses que passen. Potser demà rebràs tu. Això és un esport de cavallers, i no pas el futbol.

Quan et baralles per Internet passa el mateix, i és normal empassar-te plantofades. La setmana passada vaig penjar aquest text, a la part central del qual hi ha una referència a un treballador del Diari de Girona. La meva tesis és que l'individu en qüestió no llegeix en català -així ho va afirmar ell mateix a les xarxes socials, no sé si amb voluntat de provocar- i per tant la seva prosa se'n ressent. Doncs bé, al meu post hi havia dues faltes d'ortografia, que ara mateix no venen al cas. Algú del seu entorn va detectar-les  i li va fer saber amb la celeritat d'un bon esbirro. Potser esperava una medalla o una moixaina a canvi: A los bravos defensores de la patria. 

El treballador del DdG va fer exactament el mateix que hauria fet jo: utilitzar les faltes com armes llancívoles. Va fer ben fet d'atacar allà on fa mal, de la mateixa manera que vaig fer-ho jo. Aquesta és la dinàmica interna de qualsevol enfrontament, aprofitar les debilitats de l'adversari. Ja ho deia Sun Tzu, i de fet qualsevol pelacanyes pot imaginar-s'ho. Jo sabia que hi havia aquest risc, i vaig decidir afrontar-lo.  Algú em va dir que estava boig, i que amb aquesta gent és millor callar, però a vegades el silenci dels bons és la millor arma dels dolents.

També va valer-se dels seus fans per atacar-me. No puc veure el seu compte, però alguns amics m'han passat fotos, i es veu que em van ploure tota classe d'insults: un tal Joan Manuel Cabezas, un senyor que a la foto de Twitter surt espitregat  i només li falta la creu daurada, em qualifica de típic exemple de feixistoide llacista, i un que es fa dir Jaume Tutusaus diu que sóc un capullu (sic) que va de pur. A més a més, un senyor madrileny afirma que sóc un minúsculo conservador gironí.  I aquests són els pocs que he vist, sé que n'hi ha hagut molts més, però de fet em rellisca el que puguin pensar de mi quatre desconeguts.

Però no vull parlar dels seus insults genèrics, sinó de la paraula que el treballador del DdG i els seus minions feien servir per fer-me mal: llacista. Desconec què és un llacista, però puc fer-me'n una idea. Em sap greu decebre`ls perquè mai no he dut res groc ni tinc cap intenció de fer-ho perquè em sembla una xaronada. Tampoc participo a cadenes humanes, ni cassolades, ni he anat al darrer 11-S ni crec que  mai més vagi a cap, ni envio cartes als presos, ni compro merxandatge, ni em veuran retratat amb estelades. Sé del cert que m'ho passaria més bé a la Feria de Abril que en una ballada de sardanes, i al cap de l'any llegeixo el mateix nombre de llibres en castellà que en català. A nivell polític entenc que els líders processistes ens han ben fotut, i ara ens fan un xantatge emocional d'anar-hi anant, com diem a Cassà.

Dit això, estic infinitament més a la vora d'algú que protesta per uns empresonaments injustos que pels qui se'n riuen, o encara pitjor, malden per congraciar-se amb els carcellers. És normal que l'independentisme desperti antipaties en un país que es congratula i fa bandera de la fúria ibèrica dels seus habitants, però jo sempre estaré més a prop d'un tractorista indepe voluntariós o d'una padrina que envia peücs a en Puigdemont perquè no passi fred que d'un d'aquests individus que criden Puigdemón al paredón, Árthur Mas cámara de gas. Els pobres infeliços s'equivoquen dient-me llacista perquè no en sóc, però de cap manera m'insulten. En canvi, deixen ben clara quina és la seva postura envers una repressió fora mida de l'Estat. Tal com diu Flash en un còmic de la Justice League, davant d'un conflicte confús cal anar sempre a la mateixa trinxera que en Batman, perquè sempre serà la trinxera correcta. En aquest cas jo faig servir un truc similar, però a la inversa: sempre triaré el bàndol contrari a aquesta tropa, perquè potser perdré, però segur que no m'equivocaré.

JO NOMÉS LLEGEIXO EN CASTELLÀ

No fa gaires dies una noia em va dir aquesta mateixa frase i es va quedar tan ampla. És una noia que es passeja pel món amb aires de cosmopolita i de lletraferida, però pensa que la nostra literatura és  escarransida i fa pudor d'adob. De manera estranya, a aquesta noia li agradaria que el seu país fos lliure. Creu que Catalunya està capacitada per emancipar-se, però que la cultura feta en català és una cosa folclòrica i regional. Per descomptat, no ha llegit l'Adrià Pujol, ni en Vicenç Pagès, o en Sánchez Piñol quan molava, ni sap qui és la Baltasar, i ni tan sols la Marta Rojals. Ella afirma que això es deu a que no és nacionalista, perquè només un nacionalista es preocupa de nimietats com ara la llengua i la cultura pròpies d'un lloc.

Tinc un altre amic -a qui fa temps que no veig- que deia el mateix. Ell només llegia en castellà. Quan li preguntaves les raons mai no en treies l'aigua clara. A diferència de la noia d'abans, aquest no elaborava discursos universalites per justificar-se. Simplement, no s'ho havia plantejat mai. Llegia en castellà perquè ho trobava més guai, que dèiem aleshores (perquè ell s'havia educat en català i no podia fer servir la trista i avorrida excusa del franquisme). Per descomptat, també és un independentista convençut, o com a mínim ho era la darrera vegada que el vaig veure.

Heus aquí dos exemples de diglòssia. Són exemples claríssims, de manual: ambdós són catalanoparlants i fan vida en català, però tenen assumida una llengua de prestigi (el castellà, que tothom sap que s'ha de fer servir per la cultura i per les coses importants) i una llengua d'estar per casa (el català, que només serveix, com deia aquell, per parlar amb les vaques). És aquesta catalanor de gralla i braç de gitano els diumenges, el calla calla, que no s'ofenguin, i sobretot el puja la ràdio, que ara en Basté fa el davantal. 

Aquest tema és vell i se n'ha parlat abastament. Ni diré res de nou,  i ni tan sols sé perquè escric sobre això, si no puc aportar res. Però en fi, tinc ganes de fer-ho igualment. No amagaré que és un assumpte que em preocupa. A parer meu, va més enllà de l'evolució normal de la llengua, que és l'excusa que fan servir molts per intercalar frases senceres en d'altres idiomes, sobretot en castellà. Passa sovint a la ràdio: quan entrevisten un convidat -a un tipus concret de convidat, això cal matisar-ho- aquest fa tot d'interjeccions en castellà, com per donar un to més de ciutat al discurs. Quina tristor i quina angoixa sentir-los. Y yo le digo, osea, esto es en plan amigos, no? Per infinita vergonya meva parlo malament el castellà, però quan ho faig intento honrar la llengua i no contaminar-la amb expressions catalanes. M'agradaria molt que també passés a la inversa.

Per desgràcia, molts periodistes donen un exemple nefast. Ells, que tenen visibilitat i haurien de respectar la llengua, la maltracten de mala manera, com si s'haguessin proposat fer-la desaparèixer abans d'hora. A emissores tan escoltades com ara RAC1 hi ha convidats que et fan sagnar les orelles. Si qualsevol catalanoparlant que parlés en castellà fes les errades que ells fan, ja tindríem tota la brunete mediàtica posant-lo d'exemple d'adoctrinament lingüístic, com va passar una vegada amb un nen o amb un pobre avi d'Olot, ara no ho recordo. També passa a la premsa escrita. Ara em vénen al cap els textos de l'Albert Soler, articulista de referència de la pàgina ultra Dolça Catalunya, i un altre que s'enorgullia de llegir només en castellà. No sé si encara ho fa, el vaig haver de bloquejar al Facebook, però suposo que sí. Tractant-se d'un escriptor en català -segons ell és periodista- aquesta mancança es veu reflectida en els seus textos, que tenen una sintaxi netament castellana, i si bé no hi ha faltes perquè els correctors fan bé la seva feina, a nivell estilístic són una catàstrofe, com si els hagués traduït a cop de Google. Soler és un altre exemple de diglòssia clàssica. En el seu cas té certa lògica, ja que és un unionista ferotge, però a parer meu hauria de deixar de malmetre la llengua i centrar-se a escriure en castellà. Potser així, finalment el contractarien al El País i podria fer la vida de periodista canalla per la qual sospira, i que no li permet la nostra minúscula i conservadora Girona.

Potser la clau de volta del problema és que no hi posem prou de la nostra part. Diguem que sí, però a l'hora de la veritat és que no. Tinc la sensació que la literatura catalana aquests darrers anys s'ha obert, i ara podem llegir fantasia, novel·la negra, obres underground, freakades vàries i tota classe de rareses fetes originalment en català. Tenim la sort de tenir gent tan diferent -diria que contraposada- com la Mar Bosch i en Sergi Pons, en Marc Pastor i l'Anna Carreras. En Bennasar, en Marc Moreno, en García Nogueroles, en Matthew Tree... Quién no lleva bragas es porqué no quiere!, que diria la gitana del mercat.

Conrad Son, el director de porno, ja va intentar-ho explicar quan va rodar les Excursionistes Calentes (1999). Diuen aquesta la pel·lícula porno en català -la primera- només va ser una maniobra per treure subvencions, i és molt possible que fos així. Però la lliçó segueix essent vàlida igualment, encara que el mestre que l'explica no ho faci prou bé. Si no ens ho creiem, nois i noies, no arribarem mai enlloc. Per mi aquest és el gran problema que tenim ara mateix, i que segurament hem tingut sempre. Aquesta és la meva reflexió d'avui, el dia que fa més pudor de resclosit de l'any. Però gaudiu-lo igualment. Si pot ser, llegint algun autor o autora d'aquí, i que escrigui en aquesta pobra llengua nostra. Contra la barbàrie, llibres. Sempre.

P.S.: segons la troupe de l'Albert Soler, a l'escrit hi havia dues faltes. L'una era "sintaxis", que va sense la "s" final -errada meva, ho admeto-  i l'altra "venen", que jo vaig escriure sense accent, i en efecte va així: és un dels mots que amb la renovació ortogràfica ha deixat de dur-ne.  Ho aclareixo perquè  he corregit sintaxi, i perquè  l'Albert Soler, a qui he fet enfadar molt amb el post, ho ha fet servir al FB com una esmena a la totalitat.

POSAT A ASSECAR

Divendres vaig anar a fer la compra setmanal. Com faig quasi sempre, abans d’entrar al supermercat vaig deturar-me a fer un tallat. Al bar hi havia un paio que trobo molt sovint i que està convençut que visc a Pals.

- Què, com va per Pals? - em va preguntar.
- Bé, li vaig respondre jo. Però ara visc a Cassà. Ja t’ho vaig dir.

El pobre paio no gira rodó, a banda de ser un borratxo, i jo no tinc cor de dir-li que a Pals només hi he  estat dos cops a la vida. Una vegada, en un comiat de solter, em va fer gràcia fer-me passar per jueu davant d’un paio que era casat amb una noia fascinada per la religió hebrea. Des d’aquell dia, i durant una època, vaig trobar-los sovint, i mai em vaig atrevir a dir-los la veritat. A la meva primera nòvia li vaig dir que tenia divuit anys, però només en tenia disset, i pocs anys més tard em feia passar per metge i per guitarrista per veure si lligava, fracassant sempre o quasi sempre. Escriure novel·les ha sigut la meva evolució natural, la sortida més assenyada.

Dissabte vaig anar a sopar a Girona. Vaig menjar unes tallarines japoneses fantàstiques al Mien, a la plaça Josep Pla. Abans vam fer parada a la 22 a comprar còmics i al Context a buscar el llibre que havia encarregat: Yo fui Johnny Thunders, de Carlos Zanon. Mentre fèiem el vermut allà se’ns va acostar un paio explicant-nos que era escriptor independent, ex-alcohòlic, i per solidaritat li vaig comprar un dels poemes que venia. Un escriptor de fulletins diria que si haguessin pintat bastos hagués estat al seu lloc, venent poemes i llibres autoeditats pel carrer.  Potser sí. El cas és que la meva dona li va dir que jo era escriptor -una paraula enorme per mi i que no faig servir quasi mai- i durant una estona vam parlar dels mals dels món editorial, que és una cosa que cada dia em fa més mandra perquè queixar-se -amb els anys ho he anat veient-  no serveix absolutament per res, però els catalans hi tenim la mà trencada. Hem de ser valents, i si no ho som val més callar i no fer el ridícul, que a partir de certa edat no és una cosa intolerable. Jo ja en tinc quaranta-un, i el nostre país minúscul uns quants centenars més. Ara ens toca ser seriosos.

I parlant de fer el ridícul, avui fa dos mesos del meu numeret més humiliant. Érem a casa d’un amic, fent una barbacoa en plena onada de calor de finals de juliol. Només a nosaltres se’ns acudeixen aquestes idees. Vam beure cervesa, molta, però no pas més de la que puc suportar. Havent sopat em vaig aixecar de taula -era aviat- i al cap de pocs metres vaig caure rodó. No m’havia passat mai de la vida. Em van haver de dutxar amb aigua freda, i jo recordo l’escena com si la contemplés des de fora. Volia fer, però el meu cos no responia. L’endemà un metge em va dir que havia estat un cop de calor, i dies més tard un altre metge em va dir que a ell li semblava una arrítmia. Tots dos van concloure que no ho sabrem mai, que no era culpa de l’alcohol però que si no hagués begut segurament no hagués passat, o sí, però hagués sigut més lleu. Sigui com sigui, fa dos mesos que no tasto ni una gota. M’he posat a assecar. En  part per penitència, en part per por que es torni a repetir, i en part perquè és una excusa perfecte per deixar que el meu organisme es recuperi de tantes tardes de birres.

Deixar de beure no m’ha costat gens. Potser perquè m’ho he agafat com una excedència de pocs mesos, però el cert és que sóc bo a l’hora de deixar córrer les coses, excepte aquest bloc, que em manté segrestat i amb qui tinc un síndrome d’Estocolm galopant. Vaig sortir de la nicotinomania amb molta facilitat i sense ni tan sols engreixar-me, i al cap de pocs dies em vaig acostumar a la nova vida sense mam.  Si bé no és tan divertida, és molt més fructífera i barata. L’alcohol alegra les festes, però també aixeca una boira tènua al teu voltant que fa que t’adormis al sofà havent menjat i begut. Aquests dos mesos he llegit més que mai, i sobretot he tingut temps per escriure. De moment, m’he compromès a mi mateix estar com a mínim un altre mes al dic sec. Alguna gent se sorpèn i em diuen que ells serien incapaços de no beure ni una sola gota durant tant de temps. Ahir un paio em va preguntar si l’escriptura se’n ressentiria. De cap manera. Quan escrius begut, com a mínim en el meu cas, surten textos pretenciosos, infumables. La falsa confiança que ens dona el mam es veu reflectida en allò que escrivim, i l’endemà ens provoca una vergonya aliena espantosa.

I ara sóc a casa, amb un enconstipat absurd que ja em direu d’on ha sortit. Dues infusions i dUI paracetamols. La primera medicina que em prenc des de fa dos mesos.

EL SALÓ ERÒTIC (ALTRA VEGADA)

Fa uns anys l'actriu de cinema per adults Amarna Miller va protagonitzar aquest anunci del Saló Eròtic de Barcelona. Era un espot ple de tòpics, però es pot dir que tenia raó en gairebé tot. Va ser molt ben rebut per l'esquerra xupi-guai, pels oients d'en Jordi Basté  i per les dones que participen de la reivindicació feminista una vegada l'any, coincidint amb la Cursa de la Dona, i els altres dies pensen que no n'hi ha per tant. L'anunci, deia, és de factura correcta, però que una actriu del gènere cinematògrafic més masclista que existeix ens vingui a donar lliçons va molestar a moltes persones, entre elles algunes feministes. La pobra Amarna Miller, per cert, no ha tingut gaire sort després d'allò, i no fa gaire es va fer mal recorrent aquests móns oblidats de Déu. Com que no té ni un ral, va haver de demanar diners als fans per pagar les factures mèdiques. En definitiva, un drama que reuneix tots els ingredients per aparèixer en un d'aquells programes que fan a Tele 5.

Mesos més tard l'actor Nacho Vidal va saltar -altre cop- a la palestra quan va explicar la història lacrimògena de la seva filla transexual de nou anys. En el fons en Nacho té tota la raó del món, de la mateixa manera que la té l'Amarna Miller quan denuncia les hipocresies d'aquesta societat merdosa on vivim. Aquí no hi ha res a dir. En algun moment de la seva carrera en Nacho també va anunciar el Saló Eròtic de BCN. La idea era follar més i barallar-se menys, una màxima que, qui més qui menys, tothom comparteix. Però saben els amics del Saló que en Nacho té un historial de maltractador? Que té antecedents de blanqueig de diners? Que van expulsar-lo de Mèxic per raons que mai no s'han aclarit? Que durant un temps va tenir prohibida l'entrada als EUA?  És cert que una cosa no treu l'altre, però de debò que no hi ha ningú en tot el país que estigui en una situació similar i que tingui més credibilitat? Un maltractador amb vincles amb la màfia ens ha de donar lliçons de res, encara que les intencions siguin bones? De debò?

Enguany és la Sílvia Rubi qui fa l'anunci. Podeu veure'l aquí, els puritans del Youtube no el deixen penjar. Com en el cas de l'Amarna, el plantejament és bo però parteix d'una premissa incorrecta: malament rai si el porno, bo o dolent, ha d'ensenyar a follar a la gent. La noia diu que el porno ha canviat. Feu un tour per Internet i busqueu els seus vídeos. On és la difèrencia, Sílvia? Perquè jo no la sé trobar. O potser és subtil, i ara és la noia la qui escup a la boca del noi, i no pas a l'inrevés. Aquest és el gran gir que ens teníeu preparat? Si no ho tinc mal entès, la directora Erika Lust va intentar fer un porno femení amb cara i ulls, molt més rumiat i coherent, però no se'n va acabar d'ensortir. Potser perquè el porno no és feminista, i el neoporno tampoc, ni el postporno, o com es digui allò de l'amiga de l'Ada Colau que sortia pixant pel carrer.

El cert és que molts problemes sexuals i complexos d'avui neixen, precisament, a arrel del cinema per adults. Les noies desitgen un físic que la majoria no poden tenir, i els nois compren pastilles -si cal il·legalement- per tenir ereccions tremendes i duradores.  Potser el porno modern dona més iniciativa a la dona, però en general el model canvia molt poc: tot gira entorn de la cigala, i els claus semblen coreografies executades per atletes súper entrenats i que poden follar durant hores. Canviar una cosa per l'altre és un error, i en això sí que s'assembla amb aquell feminisme tronat que diu que el terror ha de canviar de bàndol, i avui han de ser els homes els qui han d'estar espantats.

I ja acabo. No vull escriure ni una mala paraula del porno. Sóc un gran defensor de la llibertat individual i de la capacitat de decisió de cada persona. Aquest tipus de cinema té una funció molt concreta. Potser algun dia construirem una societat en la qual tots els individus podran deixar anar les seves pulsions sexuals amb tota naturalitat, però ara mateix no és així, i algunes persones necessiten una via d'escapament. El sexe explícit existeix perquè d'una manera o altra ha existit des de sempre, i si no s'hauria hagut d'inventar, però aquesta doble moral, aquestes lliçonetes de votant de Podemos, d'Ateneu ple de nanos farts de calimotxo, són sobreres. Voleu fer porno? Jo ho trobo fantàstic. Però no barregem naps i cols.

EN BORJAMARI, o la culpa de tot és d’en Simón Bolívar.

La setmana passada vaig anar al casament d’uns amics. Tot l’acte va estar molt ben pensat, senzill i alhora sense detalls deixats a l’atzar. Els nuvis no van fer allò de córrer i brincar entre les taules, ni altres xaronades que només els hi fan gràcia a ells i a la gent que va borratxa. També van prohibir als convidats que els hi féssim presents, cosa que trobo d’un bon gust notable des que s’ha posat de moda fer casaments hippies però després reclamar -amb finesa, és clar- regals de xifres estàndard. Un negoci rodó. En definitiva, va ser un dels millors casaments on he anat mai. 

Havent dinat un paio es va asseure a la meva taula. El conec de vista, però em sembla que mai ens havíem dit res a banda d’hola i adéu. Anava vestit com el president de les Nuevas Generaciones -en un casament on el dress code imposava calça curta i vestidet casual- i anava pentinat com a tal. Aquest no és el seu nom real, però a efectes del post li direm Borjamari. 

En Borjamari va entrar a matar. Amb tota l’educació que volgueu, però de seguida va buscar el cos a cos. No pas amb mi, sinó amb una amiga que seia a la nostra taula. Si el director d’Intereconomía o de 13TV hagués escoltat els arguments d’en Borjamari hagués assentit amb el cap, satisfet com un pare. Per estalviar-vos temps no transcriuré el debat, sinó només alguns dels seus arguments. Va obrir foc  explicant-nos -no és broma- que el culpable d’això de la independència de Catalunya era en Simón Bolívar (?!) i Veneçuela.  Va seguir amb la manipulació de TV3, amb Pujol i el tres per cent, i va continuar dient que no hi va haver violència l’1-O (les seves paraules exactes van ser: això de la violència és relatiu). I després va venir el gran final: quan era petit ell i la seva família sortien l’11 de setembre al carrer embolcallats amb la bandera catalana, però ara, pobrets, no poden fer-ho perquè els indepes s'han fet els amos de la festa. Us ho juro, em va dir que sortien onejant quadribarrades amb la seva mare, en una època en la que ningú sortia al carrer. Imagineu l’estampa. Jo ho faig i em poso a riure tot sol, pobre infeliç d'en Borjamari.

Era el casament d’una molt bona amiga de la meva dona i no li volia fer malbé l'acte. També he de confessar que aquest darrer comentari, el de la senyera, em va agafar amb el pas canviat, de tan absurd com era. Vaig aconseguir dir-li una cosa del tipus: sí, home, segur que fa deu anys tu sorties amb la bandera catalana al carrer, que en aquella època ningú sortia. Ell no va dir res. Ja aneu veient que no és un tipus brillant, però té el discurs ben après, un producte de laboratori que repetia les consignes que li havien ensenyat, com les ovelles a La revolta dels animals. Fa com jo quan estudiava: no entenia mai res, i havia d'empollar els problemes matemàtics, de manera que quan me'ls canviaven una mica de seguida naufragava. Quins mals records. En fi, tornem a la boda: minuts més tard, vaig prendre consciència que això de segrestar la Diada ho ha utilitzat l’entorn de Ciudadanos aquests dies. Ells, que els hi fa tan fàstic qualsevol símbol català que no respecten ni l'himne al Parlament. De la mateixa manera que no m’imaginava a en Borjamari amb la senyera, tampoc veia a en Carrizosa o al candidat gironí, un tipus inquietant que es fa dir Jean Castel, cridant visques a Catalunya. Quina farsa, per l'amor de Déu. 

I per això no aniré a la Diada, enguany. Per culpa dels molts Borjamaris que viuen a Catalunya. Perquè si després d’una conversa d'una hora on li vam desmuntar amb una facilitat tremenda tots i cadascun dels seus arguments  -pobre xaval- no el vam fer moure ni un mil·límetre de la seva postura instransigent, no hi haurà cap manifestació que ho faci. Això ja ho sabia, per descomptat, però aquest dia vaig prendre'n consciència. L’acte d’aquest any ja no és de cara a la galeria, que sabem que no ens ajudarà per res. L'esquerra espanyola calla, i part de l'esquerra catalana també. Europa fa riure, els presos seguiran tancats i el judici que se celebrarà serà una farsa.  Totes les cartes ja s’han repartit, i si amb el que ha passat no hi ha hagut incorporacions al nostre bàndol, i catalans de naixament com en Borjamari troben bé la violència de la policia espanyola, cap performance, per bonica que sigui, ho aconseguirà. La nostra classe política sembla decidida a tornar a l'autonomisme, i encara no ens ha explicat de manera satisfactòria perquè el procés es va deturar. Per acabar-o de fer bonic, l'extrema dreta campa pels carrers apallissant gent sense que ningú pugui fer-hi res, i potser amb el secret beneplàcit de part de la policia. La manifestació, per desgràcia, serà un acte buit, una altra celebració d’una derrota. Aqui hi tenim traça.

Malgrot tot, sóc un romàntic i desitjo que la cosa us vagi bé. No pas perquè cregui que mai aconseguirem res, és clar, sinó perquè no hi ha res pitjor que una mani deslluïda. Som col·legues de trinxera, malgrat tots els malgrats. Molta sort a totes i a tots.

NO US MENTIRÉ MAI MÉS

Massa temps sense escriure al bloc. Estava a punt de prometre que no tornarà a passar, però no us vull mentir altra vegada. Ja hi ha prou confiança, oi? Els lectors i lectores més fidels sabeu que l'estiu no em prova, i el bloc només és un reflex d'aquesta mala disposició meva. Primer hi ha la calor, que no em deixa pensar amb fluidesa i em fa propens a les divagacions barates. Només puc escriure a raig, parir textos ràpids que en tot cas refaré més endavant, quan tot sigui més sensat i gris, que ve a ser el mateix. Res com la melangia d'una tardor ben plujosa, o d'un hivern cruel, si pot ser nevat, per construir bé les frases. Entenc els rics i els seus hotels de muntanya, amb grans llars de foc i sofàs confortables. Al cap i a la fi, la cultura va néixer a la vora d'una foguera, no pas en una platja plena de gent xarona que es fa fotos als peus i carreteja neveres amb cervesa del Mercadona. Al voltant del foc hi ha civilització, poesia, música, i de passada espanta les bèsties i l'enemic. És legítim -i necessari- recuperar aquest esperit primigeni. La llum és bona si es contraposa a la foscor i a la barbàrie, però l'excés no ens ajuda, i encara pitjor, ens fa sortir arrugues.

Aquests dies, quan trobo algú que em recorda que fa calor -que és tothom-, sempre li dic que si mai tinc diners em compraré una casa a Irlanda o a Escòcia, molt al nord, i aniré a passar l'estiu allà. Com més xais i més color verd hi hagi, millor. Sense guiris barats ni paios amb samarretes Adidas sense mànigues, tatuatges de trinxeraire i pantalons pirates dels que duen cordons. De fet, no en vull veure cap més d'aquests últims, ni tan sols aquí. M'atrauen en particular les illes Orcades i les Shetland. Hi viuria com un ermità mig boig, i la gent parlaria a la meva esquena, especulant què collons hi faig, allà dalt. No sabran que tinc un passat misteriós, com l'Obi Wan Kenobi quan vivia a Tattoine. A banda de l'horrorosa calor i les tardes que s'allargassen i que no volen acabar, tenim el país paralitzat, les carreteres atapeïdes i els carrers deserts. I l'Arrimadas xisclant que cal desobeir els Mossos, i la nostra esquerra caviar insistint que la religió musulmana és  el non plus ultra del progressisme i el bonrotllisme, encara que el pobre infeliç que va atacar els Mossos de Cornellà sembla que es volia suicidar perquè era gai i tenia por del rebuig social.

Després hi ha la cosa que més estimem al món: els nens. Amb l'aparició de les criatures desapareixen aquells estius de festes blanques, tardes de lectura a l'ombra i avions  que et duen rabent a l'altra punta de món. Permeteu-me l'atreviment i la poca correcció política, però vint-i-quatre hores de convivència amb dos gremlins de pocs anys són una prova digna dels herois de l'antiguitat. Aquil·les, el dels peus lleugers, va preferir anar a lluitar (i a morir) a Troia abans que portar de una vida normal. Molta gent, per gaudir de les seves pròpies vacances, col·loca els plançons durant bona part de l'estiu a un casal. A casa no ho fem, però potser és un tema de voler i doler. Entenc que si algú té fills és per tenir-ne cura i educar-los, o intentar-ho, a la seva manera. Encara que després fracassem en tot. Parir una criatura i abanonar-la a mans de mestres durant l'hivern i monitors i monitores durant l'estiu és un contrasentit, si tens el luxe del temps per ocupar-te'n. Sospito que, en el fons, moltes de les separacions que hi ha a dia d'avui -que són moltes- són un intent de recuperar aquella llibertat enyorada, aquells deu minuts de mandrejar al dematí, el ja ho veurem, o els sopars improvitzats al jardí o al xino llardós de sota casa, segons el poder adquisitiu de cadascú. Els estius en família són un còmic costumista que no fa riure. Desconfieu de tothom que pengi una foto amb els seus fills i digui que s'està relaxant no sé on, o que carrega energia en algun complex ple de tabarnians. No hi ha res que et buidi més l'energia que un fill que et reclama per jugar. Ahir els vam dur a Marineland i a quarts d'onze dormia, absolutament derrotat. Boxejar amb albanokosovars de cent quilos no em deixa tan paquetejat. Tots plegats ens hem fet grans, i arrosseguem el cansament del guerrer, les fotos dels mojitos a la posta de sol les hem de deixar a la jovenalla.

Doncs això. Que potser passarà un temps abans que torni a escriure aquí. No us vull mentir més.

RESPOSTA A L'ENIGMA DE PER QUÈ UN GRUP ÉS VIOLENT I L'ALTRE NO

El dinar que vaig oferir al post anterior ja té guanyador. L'historiador cassanenc Francesc Morales m'ha fet arribar una reflexió molt lúcida que respon de manera directa i incisiva a la pregunta que vaig formular. Més clar, l'aigua. La teniu a continuació. Quan vinguis per Cassà City tens un dinar pagat, company! 

La violència política als carrers és part de la pràctica política; no ens hauria de sorprendre perquè és la manera com s’han expressat opinions i partits durant segles a tot arreu. Si ens centrem en el que està passant des de l’any 2017 als carrers de Catalunya, aquesta forma d’expressió política es pot reduir en dos grups, un dels quals, identificat de forma clara com a no independentista, destaca per arribar de forma més ràpida i impune a l’agressió física. Això és així perquè, en el fons, es tracta de grups no del tot espontanis que operen en els marges del monopoli de la violència que el Regne d’Espanya hauria de retenir. És a dir, a Catalunya ja es pot dir sense cap mena de dubte que s’està davant el fenomen de paramilitarització. Les declaracions més aviat ambigües de diferents polítics respecte el fenomen fan pensar, i molt, que en el fons són condescendents amb aquestes pràctiques. L’odi al diferent és fonamental a l’hora d’entendre com de ràpid s’ha arribat a aquesta situació. En el fons, si són més violents és perquè estan entrenats, motivats, consentits i, fins i tot, pagats per les institucions de govern. El nivell de violència que estem veient als carrers i places de Catalunya no és en cap cas extraordinari i, de fet, es pot situar dintre de la normalitat del context social espanyol si agafem la història del país en els darrers quaranta anys.

Pot semblar una mica dur, però crec que és necessari començar a reconèixer que els grups d’ultradreta estan actuant a Catalunya en un tipus de fenomen conegut com a paramilitarització. Com va descriure fa anys Mary Kaldor, les unitats paramilitars no són més que una versió paralegal de les forces armades regulars, sovint formada per persones que provenen d’un espai de socialització previ, com ara clubs de futbol o les pròpies forces armades i de seguretat. Això darrer és conegut de forma àmplia al conflicte colombià (Skidmore i Smith 250). És normal que gent com la Dolors Montserrat justifiqui les accions violentes contra la gent que penja llacets grocs (Dausà). No ens hauria de sorprendre perquè per a la que en el seu moment va ser ministra de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, els encaputxats de torn són part de l’estat. Si no ho fossin representarien una amenaça per a l’estructura estatal espanyola i, per tant, serien perseguits.

Què és el que, de forma espontània o potser no tant, mou a grups de persones a trencar llaços de faroles alabant a Francisco Franco i passant amb cotxe a tota velocitat per Vic? L’odi al diferent. Tal i com va expressar en el seu dia el professor Ferran Gallego en una entrevista a La Sexta, pel racista el diferent no només és diferent, sinó que, a més, m’odia. En altres paraules, jo —persona racista i autoritària— no odio als estrangers i diferents, sinó que són ells els que m’odien a mi (“Un millón”). És així com hem d’entendre la tergiversació que s’ha fet a Catalunya del delicte d’odi: el que es busca és galvanitzar certs sectors de la societat al voltant de la idea que la seva forma de vida està en perill per culpa del diferent que, en aquest cas, és l’independentista.

Aquí entra en joc la que, des del meu punt de vista, és peça clau: Tabàrnia. Aquest espai polític destinat a manipular des d’un punt de vista ideològic les circumscripcions electorals establertes —és a dir, les províncies—, esdevé allò que s’ha de protegir i a la vegada camp base dels grups ultra. Tal i com van declarar en el seu moment Joan López Alegre i Albert Boadella, Tabàrnia serà el malson dels independentistes com ells ho han sigut per nosaltres i, a més, és on hi ha els anticossos de l’epidèmia que, segons Boadella, és l’independentisme (“Lanzan Tabarnia”). Crec que ens hauríem de prendre les paraules de López Alegre i de Boadella com menys iròniques del que puguin semblar.

La guerra bruta que hi ha hagut sempre a Espanya des de la dècada de 1970 no ha estat només cosa de despatxos, segrestos i encàrrecs de cal viva, sinó també una lluita pels carrers. Hi ha un bàndol, l’anomenat independentista, que no exerceix la violència física de forma organitzada en aquest espai perquè creu que és un espai de convivència, i no de lluita cos a cos. Les institucions de govern han subcontractat molt barat el monopoli sobre la violència que haurien d’exercir. Un estat d’opinió basat en confondre legalitat, sistema repressor estatal, democràcia i delicte d’odi serveix de justificant moral i legal per a uns grups que tenen entrenament i pràctica necessària per actuar d’aquesta manera. El tabarnès és la seva moneda. Roma no paga traïdors, però sí que paga mercenaris.

UNA HISTÒRIA DE VIOLÈNCIA

Si algun seguidor d’aquest bloc és antropòleg o sociòlog li prego que es posi en contacte amb mi. El meu correu és jdausa@gmail.com. Us avanço el dubte perquè hi aneu rumiant. Si aconseguiu resoldre-me’l de manera satisfactòria, teniu un dinar de menú pagat.

La meva pregunta és difícil de posar per escrit de manera asèptica, de manera que em limitaré a exposar uns fets que crec que són incontestables. Ja us aviso que el post d’avui té relació amb la situació política i social que estem vivint aquests dies, amb aquestes creus grogues tan lletges i els llaços que pengen pertot arreu. I encara pitjor, els comandos de tabernesos que semblen sortits d'una cova i que ho despengen tot a cop de cúter, amenaçant padrines i passavolants. Si esteu avorrits d'aquest tema, agafeu un llibre en comptes de continuar. Si pot ser, d'un autor o autora local. 

Fet 1: L’1 d’octubre un contingent de la policia espanyola va actuar de manera sanguinària contra ciutadans desarmats i pacífics. Tothom en sap el motiu, i ara no vull parlar de legitimitat o de no legitimitat. El cas és que molta gent va ser ferida, alguns de gravetat, com el nano a qui li van destrossar l’ull. La xifra d’un miler de ferits em sembla exagerada, però no tan exagerada com la ràbia amb què la policia va actuar. Una ràbia que anava molt més enllà de la lògica descàrrega d’adrenalina que pateixen molts d’aquests infeliços que s’apunten als antidisturbis per rebentar cranis. Era una ràbia alimentada de manera metòdica, una ràbia gairebé il·lustrada. Els milers de persones que van patir-ne les conseqüències de manera directa o indirecta no van contraatacar en cap moment. Si ho haguessin fet, la policia hauria hagut de tornar als seus quarters amb la cua entre les cames i la bandera de bolquer, ja que el número de votants era infinitament superior.  En una batalla el nombre sempre és decisiu. Molt pocs polícies van patir lesions, i la majoria van ser per la seva pròpia incompetència. Per exemple, uns quants es van regirar el turmell quan intentaven assaltar un col·legi electoral saltant una tanca.  Tenim, doncs, un bàndol que és  pacifista de manera incontestable.

Fet 2: Diversos grups han reaccionat davant dels l’empresonament dels polítics empaperant-ho tot de groc, i posant creus a rotondes i platges. Per mi això no serveix per res, però entenc que és l’única via d’escapament que tenen aquestes persones, l’única manera de canalitzar la ràbia per una situació objectivament injusta. Com tots sabeu, hi ha grups de simpatitzants de Tabàrnia que es dediquen a recórrer el país traient aquests símbols. Per fer-ho recorren, si cal, a la violència. I a sobre volen donar lliçons de llibertat, i diuen coses tan grolleres com el espacio público es de todos. La majoria van emmascarats per poder agredir amb  impunitat, i molts són membres de grups ultra, i tenen antecedents per una cosa o altra. També hi ha senyorones amb el cabell vermell, d'aquelles que criden tant, i friquis panxuts i amb el cabell pentinat enrere, com en Mario Conde. De moment hi ha hagut coces, atacs amb cotxe, amenaces, cops d’escala... en la gran majoria de les ocasions els únics ferits han sigut del  bàndol independentista. Ciudadanos anima obertament a aquests comandos de dissortats i neofalangistes perquè retirin la parafernàlia groga. El PP també -la Dolors Montserrat ho està fent a RAC1 mentre escric aquest post- i el PSC i els comuns s’ho miren de reüll, amb por de perdre vots si es pronuncien a favor de les llibertats. Segona conclusió: els yellow lovers són, en quasi la seva totalitat, dòcils com xais, mentre que l’índex de tabernesos violents és alarmant.

Fet 3: Tothom s’adona que l’extrema dreta s’ha envalentit, i que l’independentisme només és l’excusa o el detonant. A finals de juliol el casal Tres Voltes Rebel va ser atacat per un grupúscul feixista, i em temo que això només és la punta de llança del que vindrà. A això cal afegir-hi que molts tenim la sensació que la justícia no fa el necessari per aturar els neofeixistes, i que en alguns casos fins i tot hi ha certa tolerància, o bé un mirar cap a l’altra banda.

A hores d’ara tothom sap que els catalans som una barreja de gent vinguda de tot arreu. Alguns dels independentistes més ferotges són castellanoparlants i alguns tabernesos tenen tots dos cognoms catalans, de la mateixa manera que molts dels qui esperaven Franco amb el braç en alt no sabien ni parlar en castellà.  L'ètnia catalana no existeix a dia d'avui, i probablement mai ha existit de debò. Ho desconec, i la veritat és que tampoc m'importa gaire. Hi ha més o menys consens a l'hora de citar en Pujol sènior quan deia allò que català és qui viu i treballa a Catalunya. Però aquesta definció curteja, com aquells texans que ens posàvem fa dues temporades.

Aquí és quan requereixo l’ajuda d’acadèmics. Hem vist -de fet, tots ho sabíeu ja- que hi ha dos grups ben marcats, i que un és de naturalesa violenta. En teoria tots som catalans i espanyols -de fet, una de les consignes més repetides dels unionistes és que són catalans.  Per què, doncs, aquesta diferència a l'hora de repartir hòsties?  No és una pregunta retòrica, i de fet em temo que la resposta (que existeix, perquè molts i moltes ja la intuïu) serà políticament incorrecta. És un tema de classes socials? D'odis antics? O que els unionistes, senzillament, se senten recolzats per la llei, i deixen anar la bèstia interior?

Tot això del procès ha deixat una quantitat tremenda de mala llet i frustració latent a la mentalitat col·lectiva. Una reconciliació ara com ara és impossible, de la mateixa manera que no et pots reconciliar amb una parella que t'ha maltractat amb l'argument que és pel teu propi bé. Cada vegada ens assemblem més a una versió descafeïnada de l'Ulster.

En definitiva, la meva pregunta és: per què hi ha un grup que és violent i l'altre no?

Un dinar de menú. Ho sento, no arribo a gaire més.

P.S.: El títol és manllevat de la magnífica ressenya que en Vicenç Pagès va fer de Lèmmings, i que podeu llegir aquí.

EL SOMRIURE DEL NEGRET

Les xarxes socials ja bullen amb fotos de vacances lluminoses. Gràcies al Cel que han passat de moda aquelles retrats horrorosos de peus, o els filtres hipsters -ara es veu que la moda és el #nofiltro. Encara hem de suportar gent dalt de iots, o banyant-se en cales d'una netedat impossible, o pujant i baixant muntanyes. O bé davant de monuments i camps de lavanda, com dec sortir jo en alguna banda. Però no em queixo: al cap i a la fi les xarxes socials serveixen per això, per exhibir-se i fer el ridícul, i si a algú li disgusta més del compte l'únic que ha de fer és abandonar-les, o no donar-se d'alta d'Instagram, que en temes d'exarberació del jo diuen que és la pitjor. Al cap i a la fi, rondinar sobre les publicacions dels estiuejants feliços és menys original que fer-se una foto aguantant la Torre de Pisa.

Els que sortim a Facebook amb un gintònic, mirant una posta de sol amb aire absent o fent morrets a la càmera no som un problema real. Els perillosos de debò són els que han fet un viatge iniciàtic i tornen carregats de saviesa que després reparteixen a tort i a dret. Frases com a Nicaragua no tenen res, però són tan feliços...! les sentirem tant si volem com si no aquestes setmanes entrants. Alguns es quedaran aquí, però els més agosarats ens explicaran la joie de vivre dels cubans, i com han après d'ells a valorar el que realment importa. Els que s'han aventurat a l'Àfrica o a l'Àsia -els meus preferits són els que van a aquest parc temàtic que es diu Tailàndia- ens parlaran del somriure dels negrets o dels xinets, i ens aclariran com trobar el benestar en la pobresa, actualitzant sense saber-ho el concepte del bon salvatge de Rosseau, o una mena de moral ultracatòlica 2.0, allò tan gastat que els rics no entraran al Regne del Cel i els pobres sí.

A mi, què voleu que us digui, m'estranya que en aquesta vall de llàgrimes hi hagi tanta gent feliç. Encara m'estranya més aquesta relació pobresa-felicitat. Però compte, perquè a aquest joc hi podem jugar tots. Jo mateix he estat una setmana a la Provença, i també he après unes quantes lliçons de vida de gran valor. La primera i més important, que els senyors i senyores que tenen una casa al massís del Luberon són persones molt felices. També he après que els parisencs que passen les vacances a la Provença menjant filets de bou a trenta-quatre euros la peça també són feliços, com també ho són els qui poden creuar aquells bonics paratges amb un dels descapotables vermellíssims que sovintegen la zona. No ens oblidéssim pas dels americans que poden permetre's comprar una caixa de vins a establiments on a mi no em deixaven ni entrar perquè feia cara d'arreplegat, ni dels japonesos amb càmeres que valen més que el PIB del Congo.

Però anem més enllà. Durant el viatge d'anada vam parar a Nimes. Nimes és una ciutat d'una lletjor fora de sèrie, plena d'adolescents que van pel carrer sense samarreta, fumant porros i mirant de gairell els pocs turistes que la recorren. Els blocs de pisos semblen trets d'una pel·lícula bèlica amientada a la Guerra dels Balcans. Un puto desastre, vaja. Però segons la lògica dels nostres amics viatgers, tots aquells habitants de barriades desastrades també són feliços, en el seu cas per un motiu diametralment oposat als seus compatriotes burgesos de la Provença: com que no tenen quasi res, no necessiten res més. Ben igual que els infants de Chiapas o que els de l'Illa Reunión.

La pregunta autèntica és: si els negrets del Congo són feliços, els nens tailandesos són savis i són fets de llum (no és broma, una vegada em van dir aquestes mateixes paraules) i els estiuejants de la Provença també, com és que el món és tan ple de tragèdies, tristor i matances? O potser cal mirar-ho a l'inrevés, i donar-se compte que no és que els dissortats infants del tercer món siguin feliços, sinó que som nosaltres els qui som feliços perquè som de vacances, i al cap de dues setmanes tornarem a casa nostra, a veure Netflix i a fer tallats i cervesetes amb els amics, mentre els torturem amb les nostres absurdes teories.

LÈMMINGS, O PER QUÈ ESCRIVIM NOVEL·LES

Estic content de com ha anat la promoció de Lèmmings. M'ha arribat molt  feedback de gent molt diversa i de llocs molt allunyats, i això m'ha fet feliç. Quan vaig començar a escriure tenia ganes de vendre molts llibres. Amb els anys he entès que el tipus de literatura que jo faig no és la que es posa a aquelles piles altíssimes de l'FNAC, i vaig comprendre que és millor tenir mil lectors de raça que gaudeixin de debò, que no pas deu mil que et compren perquè és el que toca. Volia penjar alguna ressenya o entrevista, però me n'han fet tantes i m'han agradat tant totes, que no m'he vist amb cor de fer una tria. Si teniu curiositat, tot o gairebé tot és a Google. Des d'aquí vull donar les gràcies -una vegada més- a tothom qui l'ha comprat, i encara més a qui ha contribuït d'una manera o altra a fer-ne difusió, encara que sigui amb un consell a un amic o amiga. Això darrer, ben mirat, és el millor regal que podeu fer a un escriptor. 

Ara toca pensar i repensar la propera. Però abans hi ha una pregunta que requereix una resposta d'una contundència total: CAL escriure una altra novel·la? O, formulant-ho de manera diferent, per què escrivim novel·les? Hi ha qui vol que la literatura competeixi amb els mitjans audivisuals, sobretot amb les sèries i pel·lícules. Aquesta batalla està perduda d'entrada. Difícilment un llibre podrà explicar segons quin tipus d'història millor que no pas una pel·lícula o que una sèrie. Mirem el cas de Star Wars: cap escriptor, per bo que sigui, pot recrear amb paraules aquelles formidables batalles galàctiques. Hi ha històries que s'expliquen millor amb imatges, i entrar en aquest combat, a parer meu, és anar a perdre'l. L'escriptor del segle XXI no pot escriure un llibre pensant en com seria la hipotètica adaptació cinematogràfica. Ha d'anar més enllà i formular-se la pregunta de més amunt: si el cine i les sèries tenen més facilitat per explicar històries potents, per què collons encara escrivim novel·les?

Hi ha molts motius. El primer és que la immensa majoria dels creadors no tenen accés a la indústria cinematogràfica, i els que ho fan, a casa nostra, malviuen. En canvi escriure una novel·la és una cosa factible si tens prou talent i paciència. Una altra cosa és que tingui èxit, però passa el mateix amb el cinema. És cert que avui hi ha iniciatives com les websèries i els crowfundings, però encara que tinguis els diners, el producte audiovisual exigeix un esforç de coordinació i de treball en equip que no li cal a un escriptor. Els escriptors són, en essència, éssers a qui els hi agrada molt anar al seu rotllo. Si no, potser farien cine, o jugarien a futbol. 

El segon, i per mi molt més important, és perquè hi ha històries que el cinema no pot explicar. Hi ha llibres magnífics que no poden de cap manera fer el salt a la pantalla. Tots  teniu títols al cap. Algú s'imagina, per exemple, l'obra de Josep Pla a la Smart TV? Fa un temps, quan em deien que les meves novel·les serien molt fàcils de passar al cine, m'ho agafava com un afalac. A dia d'avui m'emprenyaria que m'ho diguessin, perquè vol dir que no faig bé la meva feina. Els meus llibres són prou visuals per convertir-se en una pel·lícula o en una sèrie, però perdrien bona part de la seva essència. És el cas de Lèmmings. Una de les gràcies del llibre és que el narrador sigui en segona persona, provocant un efecte d'identificació amb el personatge i la il·lusió d'anar descobrint bocins d'informació al mateix temps que ell ho fa. Tots els lectors han coincidit que ha estat un encert. Tal com vaig dir a l'Adrià Pujol a la presentació de Barcelona, va ser una intuició, però una intució que va funcionar. Sense aquesta tècnica literària el llibre potser ni hagués vist la llum. Ara que parlo d'en Pujol, un dels escriptors amb més futur de les lletres catalanes, no té cap obra adaptable a la pantalla. Quina sort, el malparit. I quin talent, per repensar els llibres, i oferir un producte que ara mateix cap productora audiovisual, ni d'aquí ni d'enlloc, pot reproduir.

El tercer és de naturalesa més fugissera. És el que en diem la joie de lire. L'acte en si mateix. Aquella mica d'esforç intel·lectual que requereix, i que fa que estiguem amb la tensió justa, alhora que relaxats, una mica com quan es folla. Llegir, sense cap altra finalitat que llegir, és una acció imprescindible a la vida de molts, que es pregunten com sobreviu tota aquesta gent que va a llibre per any.

Hem d'obrir un camí nou per les novel·les. Estic segur que la sèrie de la Catedral del mar és millor que el llibre -que no he llegit, ni ho penso fer, ni de fet tampoc he vist la sèrie, però segur que no m'equivoco gaire. Per això mateix no calia escriure-la, i encara menys anar pel món amb aires de grandesa. Que algú li ho digui al Falcones aquest. En canvi, el Permagel d'Eva Baltasar o el Robinson de Vicenç Pagès no poden passar pel sedàs digital sense patir transformacions tan grans que facin que el producte final s'assembli molt poc a l'original. Són llibres pensats per ser llibres, que vist així, és una cosa perfectament lògica.

Escrivim novel·les perquè el cine no té, ni tindrà, capacitat per explicar segons quines històries. I perquè la literatura té molts camins que encara són poc transitats. En comptes de plorar, toca reinventar-nos i fer-ho tot nou. 

ELS GERMANS ROCA I L'AMAIA MONTERO

Fa pocs dies l'Amaia Montero, ex-cantant de la Oreja de Van Gogh, va actuar a la festa major de Renedo de Piélagos. Era un concert gratuït, ofert per l'ajuntament d'aquest poble remot que amb prou feina té cinc mil habitants. Per una persona acostumada a tocar als estadis més grans d'Espanya i de Sudamèrica, allò devia ser un espectacle ben depriment, i es va fotre un parell de copes abans de començar a cantar. Van carregar-li massa els gintònics, o només tenien Larios, vés a saber, i va pujar a l'escenari una mica tova. La gent del poble es va indignar moltíssim, i per poc que no la linxen a la plaça major, pobrissona. "Vas a salir en todos los zápings!" xisclava una dona del públic, que qui sap si va ser la que va enviar les imatges pertot arreu, per vergonya de l'artista, que ja havia sortit sopa a recollir no sé quin cony de premi. A l'Amaia li agrada el trinco-trinco. I a mi també, i a molts i moltes dels que llegiu aquest bloc segur que també. Les cançons d'aquesta noia, quan estava a La Oreja o ara que va per lliure, ens agradaran més o menys, però estarem d'acord que fa un pop comercial que té certa qualitat, i que en la meva opinió dona mil voltes a molts latinos d'aquests que ara sonen tothora a la ràdio, i que canten com si no en tinguessin ganes. L'Amaia és un artista, i una de les seves prerrogatives és pujar borratxa a l'escenari, com han fet sempre les estrelles del rock i del pop. On s'és vist, aquesta indignació, aquest posar-se-les-mans-al-cap? Es ben odiós aquest pensar-se que ets el centre del món, que tothom t'ho deu tot, i que l'artista és com un cambrer panxut del bar on fas el tallat cada dematí, que es desviu pels cinc cèntims de propina. L'artista, queridos reneldeses, va més enllà d'aquest servilisme. Contents que hauríeu d'estar, de sentir-la gratis, entre la misa de la patrona i el Tradicional Baile de las peñas recreativas. Certament, l'Amaia no està en el seu millor moment, però què coi: ja se sap que no hi pot haver art sense dolor. 

Seguint la mateixa línia, alguns gironins i molts catalans es posen dempeus per això que el rei va a dinar a cals Roca. Més en concret, al Mas Marroch, el local que tenen a Vilablareix per aquest tipus d'actes. Fins i tot corren fotos per Internet de tractors tirant fems, afirmant que reguen amb merda els voltants del restaurant perquè el monarca mengi amb fàstic, com si els pagesos -la gent més pragmàtica del planeta, i no ho dic jo, sinó en Josep Pla-  no tinguessin res millor a fer. La paraula traïdors l'he vista escrita vàries vegades a varis llocs. Si Catalunya és el que és, i no una simple comunitat autònoma com Múrcia, és perquè tenim gent com els germans Roca, que fan el que fan, mentre que a d'altres llocs d'Espanya es diverteixen matant toros o tirant cabres daltabaix del campanar. Ja hem vist que ara per ara no som capaços de defensar cap República, però si algun dia mereixem de debò la independència serà gràcies a artistes com ells. No m'agrada gens que el rei vingui a terres gironines, i veig molt bé que el declarin persona non grata a diversos municipis, però també entenc la postura dels cuiners -que, recordem-ho, en diferents moments han fet picades d'ullet a l'independentisme. La majoria de nosaltres no voldríem el rei a la nostra taula, és clar que no, però quan un artista crea ho fa per tothom. Espanyols i catalans, bons i dolents, rics i pobres. Em poso a la seva pell i imagino un militant de Ciudadanos llegint Lèmmings. Són el meu públic? La veritat és que no m'ho he preguntat mai, senzillament escric, de la mateixa manera que els cuiners cuinen i els músics composen i toquen. Els metges no escullen els seus pacients, i curen tothom qui ho necessita. Així, un creador -sigui el que sigui que crea- no pot fer diferències perquè l'art ha de ser universal, i de la mateixa manera que la pobra Amaia Montero va haver de tocar en aquella desolació, els germans Roca han de cuinar per un monarca que segur que no els hi desperta gaires simpaties. O cap, tenint en compte com s'ha portat aquests darrers mesos. Poden fer un gest i no fer-li la gara-gara? Aquesta és una fòrmula mixta que estaria bé, de la mateixa manera que jo no sortiria de copes amb l'hipotètic lector-votant de Ciudadanos. Fa ràbia que el Borbó se surti amb la seva? I tant que sí, moltíssima, però aquesta és una altra història. Però l'art és l'art, i quan comences limitant mai saps com acabaràs.

LA REVOLTA DE LES DUTXES

Els dissabtes al dematí acompanyo els meus dos fills a la piscina. Mentre ells fan classe de natació jo aprofito per nedar una estona, també. És un exercici físic que no m'agrada gaire, més aviat al contrari, però és una bona oportunitat per cremar el sopar del divendres sense alterar la logística familiar. Quan era jove vaig treballar uns quants estius de socorrista, i per passar les proves em vaig haver d'estar uns mesos en remull, fent un curs pesadíssim -i segurament no gaire útil. Potser per això he avorrit les piscines públiques en general, i la natació esportiva en particular. Córrer tampoc no m'apassiona, però el paisatge i el seus infinits matisos fan que d'alguna manera l'esforç sigui més passable. En canvi, mentre nedes només veus blavor i cames de persones. En definitiva, ho faig perquè toca però no en gaudeixo pas.

Encabat, dutxo els meus dos fills i després em dutxo jo. Normalment és fàcil, però dissabte passat les dutxes eren plenes de nens sorollosos.  Tingueu en compte que sóc mestre, i que el meu nivell de suportar xivarri és molt superior al de la mitjana de la gent, però allò era un autèntic pandemònium. Vaig contar-ne cinc, d'esvalotadors.  No es dutxaven, però sí que ocupaven totes les dutxes, jugant i corrent. Jo no podia ensabonar els meus nanos i m'estava  allà, dret com un babau, esperant que se'n donessin compte i marxessin. Però ells seguien a la seva. Els pares d'aquells nens eren a pocs metres. Eren tres homes joves. A dos els coneixia de vista i a un no. Aquest darrer feia cara de dir-se Johnatan. Tots tres miraven embadocats els respectius mòbils, aliens a la batalla de crits i sorolls. Era una imatge trista: els nanos corrien, desbocats, impedint que la resta de la gent es dutxés i ells reien mentre responien whatsapps o veien vídeos de cotxes i de fubtol. Els homes, vistos així, en general, som molt poca cosa. El meu fill gran em va mirar, molt seriós, i em va preguntar per què eren tan maleducats, aquells nens. Li vaig dir que abaixés la veu, però en realitat jo feia molta estona que em preguntava el mateix. L'única dutxa sense nens era ocupada per un guiri que semblava que medités sota el raig d'aigua, com els monjos-guerrers de l'antigor, que ho feien sota les cascades. El tio estava a punt d'arribar al Nirvana, i no li podia pas manar la pressa: imagineu-vos que li estronco la il·luminació. Fos com fos, allà era jo, esperant. Els nens cridaven, queien i tiraven les tovalloles al terra. "Si vosaltres féssiu això, us baixaria un càstig de ca l'ample", vaig avisar als meus fills. Al cap de molta estona els pares van decidir endur-se els nens per assecar-los, i finalment ens vam poder dutxar. Ja s'havia format una petita cua. Entre naps i cols, vaig sortir quinze minuts més tard que d'habitud.

Un dia aquests pares tindran algun petit problema. Tan de bo no sigui res greu, una ximpleria de nanos. Potser els nens faran alguna entremaliadura més grossa del compte, o pisparan llamins, o vés a saber què. Res que ens hagi d'enscandalitzar. Però aleshores aquests pares buscaran culpables. Segurament les escoles i els mestres s'emportaran el rebre. Les concertades sobretot, perquè com tothom sap roben els diners de la pública, i per culpa d'això, i únicament d'això, les coses no funcionen. També rebrà la societat, i els horaris de merda que ha de fer molta gent, i que anul·len la conciliació familiar. O l'Ajuntament, o Espanya, que ens roba (i segurament és cert, però una cosa no treu l'altra). Potser fins i tot rebran les pobres víctimes, com ja passa manta vegades. Rebrà tothom, perquè la responsabilitat individual és un concepte en desús, caduc. Del tot anacrònic. El culpable, amic, no és la mestra de P-5 que dius que té mania al teu fill, sinó cadascun de nosaltres, que no som capaços ni d'estar l'hora i mitja que dura el curset de natació sense mirar el telèfon mòbil. Que ens hem ficat al cap que renyar és propi de gent de dretes, i que traumatitzarem els nens si els hi demanem que no fotin el burro a la dutxa. Els millenials -que encara ens han sortit prou bé, dintre de tot- només són l'avançada del que vindrà. Paraula de quarantí rondinaire.