LÍNIA vs. INCINERADORA

Segur que tothom recorda el moviment que va haver-hi a Cassà de la Selva quan van voler instal·lar la Lína d'Alta Tensió. Gent encadenada als arbres, manifetacions, boicots, desallotjaments a l'ajuntament, sentades, intents d'agressió a l'alcalde, nens i nenes cridant i brandant pancartes... Els motius del descontent eren clars: la Línia causava un gran impacte ambiental i, pressumptament, era perjudicial per la salut. La gent estava indignada, segurament amb raó, i ho demostraven a la seva manera, a vegades amb elegància i a vegades no.

Aquests dies s'està parlant de la construcció d'una planta incineradora de biomassa a Cassà. Quan vaig llegir (o sentir, ara no ho recordo) la notícia vaig pensar que la història es repetiria, com es repeteixen sempre totes les històries. Em vaig emportar una sorpresa en adonar-me que no, que tothom sembla estar-hi perfectament d'acord.  L'impacte ambiental i visual de la incineradora serà, com a mínim, semblant al de la Línia, però a ningú no li preocupa gaire. Se suposa que la planta no contaminarà perquè  només cremarà residuus del bosc, però existeixen dubtes raonables -i ben fonamentats- sobre la capacitat del bosc de generar tanta matèria de rebuig. Pot una fàbrica que funciona els tres-cents seixanta-cinc dies de l'any funcionar únicament amb biomassa? I el que és més important: si no hi ha prou biomassa poden assegurar que no cremaran productes contaminants? 

No hi entenc ni un borrall ni m'interessen els temes de medi ambient però sí que m'agrada observar les reaccions de la gent (que, d'altra banda, se'm fan més encara escorredisses que els temes de medi ambient). El que està clar és que en el primer cas va haver-hi una moguda multitudinària. En el segon, amb prou feines testimonial. És pitjor la Línia que la incineradora? No en tinc ni idea. El que sí que tinc clar és que hi ha causes de primera i causes de segona, i que al final les idees compten poc perquè tothom escombra cap a casa.

EL LLAC DELS CIGNES ( i II )

-         - Hi has estat mai? – li vaig preguntar.

-         -  No.

-          Fem una volta? Tenim temps.

Ella va dir “d’acord”, i vaig girar a l’esquerra. Una pancarta rebregada i il·legible ens va donar la benvinguda. Deia alguna cosa sobre una boda.  Es casaven la Vero i en Yósua: la cosa prometia. 

Al Llac dels Cignes les cases s’intercalen amb parcel·les buides, generalment plenes de runa i deixalles, i totes cobertes d’ herba i matolls groguencs. Hi ha cases de moltíssims tipus, un ventall surrealista i caòtic d’estils. Algunes imiten (amb poca fortuna i mal gust notori) l’estil colonial. D’altres són més modernes, amb molt de vidre i alumini. N’hi ha de modestes, tan petites que semblen barraques de guardar les eines de l’hort. Curiosament moltes d’aquestes es diuen “Villa Tal” o “Villa Qual”. Alguns veïns han optat per les cases de fusta, d’aquelles que compres i després et duen allà on tu vols. Els que tenen menys pressupost s’han hagut de conformar amb rulots. Això sense oblidar les moltíssimes cases no acabades que hi ha a cada carrer.  El Llac dels Cignes sembla un barri a mig fer. Algunes cases no estan acabades però ja hi viu gent. Per la vegetació, frondosa i salvatge, es veu que moltes obres estan parades de fa temps. Bona part dels habitatges tenen un cartellet que avisa que es venen o es lloguen.

Un detall curiós són les figures de jardí. Majoritàriament són nans, i és estrany el jardí que no en té un esquadró. De fet, en total n’hi ha tantíssims que, si cobressin vida, formarien un exèrcit que posaria el país de genolls.

Abans de marxar encara vaig fixar-me en un detall: bona part dels rètols metàl·lics on hi havia el nom dels carrers  i avingudes estaven foradats i despintats, com si els hi haguessin cosit a perdigonades. Un análisis una mica més detallat ho confirmava: algú s'havia dedicat a disparar als cartells.

He pensat moltes vegades en escriure un conte ambientat al Llac dels Cignes. Mai he tingut cap idea prou bona: hauria de ser una cosa que només pogués passar allí, o perdria tota la gràcia. Però em temo que no conec prou el barri. Decidit a escriure alguna cosa de totes totes, al final m’he assegut davant l’ordinador per escriure això. No és un conte:  és real al cent per cent.

P.S.: Rata sàvia, si t'assabentes de quan és la propera festa major del barri podem anar a fer-hi unes copes!!

EL LLAC DELS CIGNES

Era diumenge a la tarda. La gent que tornava cap a Barcelona havia ocupat la carretera de Llagostera a Cassà de la Selva, de manera que vam anar a voltar per Caldes de Malavella. Quan érem a punt d’agafar la nacional direcció a Girona la meva xicota va assenyalar un rètol que quedava a mà esquerra:

-          - Mira, la urbanització El Llac dels Cignes.

Deu o dotze anys enrere hi havia estat  algunes vegades. Era monitor d’un esplai i anàvem a acampar al terreny d'un amic. Un cop, tornant del campament, em vaig fer un embolic amb els carrers i vaig anar a parar al bar Llac dels Cignes. Està situat al límit de la urbanització, flanquejat per una piscina buida i ruinosa i una pista de bàsquet plena de graffitis que sembla treta d’una pel·lícula americana. A la part del darrera hi ha una terrassa que dóna a una bassa d’aigua verda que dóna nom a la urbanització. El fet que hi hagi ànecs en comptes de cignes i que no tingui res de llac no importa als veïns, que fan veure que és un paisatge bucòlic i encantador.

Vaig deturar el cotxe al pàrquing del bar. “Ja que ets aquí” vaig dir-me, “pots entrar a fer un tallat”. Era un dels bars més sorollosos que he vist mai. Parets recobertes amb banderoles de clubs esportius, gàbies minúscules amb ocellets  i rajoles de ceràmica darrera de la barra amb inscripcions del tipus “ Hoy no se fía, mañana sí “. Hi havia tanta gent amb xandall que ho podies confondre amb els vestidors d’un gimnàs. La gent em mirava amb cara de preguntar-se qui era, de manera que vaig acabar-me ràpid el tallat i vaig marxar volant. A la pista de bàsquet hi havia un nen gras amb samarreta sense mànigues, cabell llarg, arracades i cara de dir-se Kike. Se’m va quedar mirant mentre pujava al cotxe. No sé per què, vaig fer-li adéu amb la mà. Ell va escopir al terra.  Em va costar moltíssim trobar el camí de tornada i no vaig aconseguir-ho fins que un home que caçava espàrrecs en un marge me’l va indicar. En aquell moment ja em va sorprendre lo caòtic de la urbanització, però de seguida me’n vaig oblidar. Era molt jove i les coses passaven molt ràpid, aleshores. Era dissabte i probablement vàrem anar a Platja d’Aro, on amb tota seguretat va passar alguna cosa molt més divertida que la meva aventura al Llac dels Cignes. Fins aquell diumenge que els barcelonins van ocupar la carretera de Llagostera a Cassà de la Selva i la meva xicota i jo vàrem haver de voltar per Caldes.

(To be continued)

COSES QUE APRENEM A LA PLATJA ( III )

Permeteu-me un refregit d'un post que vaig penjar ara fa un any. Una de les coses que aprenem quan anem a la platja és que no val la pena anar-hi aviat per trobar lloc. Val més prendre's el cafè amb calma i sense presses. Perquè encara que arribis d'hora i aconsegueixis un bon lloc, aviat seràs rodejat per hordes d'estiuejants que te'l voldran arrabassar. Sense cap vergonya se't col·locaran quasi al damunt, obligan-te a marxar i a cedir-los el lloc. És un autèntic tour de força i guanya el més tenaç i el qui els té més ben posats. 

Els pitjors són els homes de mitjana edat, autòctons i de l'extrarradi. Se't tiren a sobre com llops famolencs i només et deixen una sortida: aixecar-te i marxar per no sentir les seves converses sobre com li va la vida al seu fill Yosua o a la seva filla Jessy, que ha quedat prenyada d'en Cristopher. Tota discussió amb ells és absurda perquè es limiten a repetir arguments tan sabuts com "La playa es de todos". Avui ens ha tornat a passar, i han estat dues les vegades que ens hem vist obligats a moure'ns de lloc. Els teníem a menys d'un pam de la tovallola. Ha estat un home, petit i escardalenc, amb aparença de Guàrdia Civil franquista. Segurament es deia José Antonio. La seva dona, que duia els  cabells tenyits d'un vermell furiós, ha somrigut triomfal quan hem hagut de desplaçar les tovalloles. Volia dir-los alguna cosa, vendre cara la pell, però la meva xicota m'ha retingut:

- Deixa'ls estar, no val la pena. Han guanyat.

Derrotats, hem cedit terreny sense oposar resistència. No hi havia res a fer, i si no vols que les coses es posin lletges i tens una mica de seny, has de rendir-te. Si hi penses gaire és desolador. Perquè és ben veritat: al final ells sempre guanyen.

CAPARRASSA

Fa un temps vaig escriure aquest conte. Es diu "Chi" i el podeu trobar al recull de contes eròtics "Onze Pometes" (aviso: és força pujat de to), o bé llegir-lo online (si el compreu fareu feliços als editors i a mi). Ja me n'havia oblidat fins que fa poc vaig haver-lo de buscar a la xarxa per motius que no ara venen al cas. 

El protagonista del conte, en Matt, es lleva amb ressaca. Uns dels símptomes és la caparrassa, que a Girona i rodalies és una mena de mal de cap difús, poc concret, com el que tens quan fa molt de vent o, precisament, quan estàs ressacós. Una persona anglesa que estudia català va llegir el conte i, comprensiblement, no va entendre aquesta paraula. Això va donar lloc a una curiosa investigació sobre la paraula i, de retruc, sobre mi mateix. La teniu aquí.

LES DONES QUE NO ESTIMAVEN ALS HOMES

Hi ha un corrent de pensament que afirma que una dona mai serà capaç de cometre actes de crueltat. Aquesta afirmació l'he sentida moltíssimes vegades, formulada de maneres diverses i en contexts molt diferents. Sembla ser que pel sol fet de ser mare -o de tenir el potencial per ser-ne-  una dona és incapaç de cometre cap barbàrie. Doncs bé, ahir van sortir a  la llum fotografies de militars jueves humiliant presos palestins. Aquestes fotos ens recorden les que vam poder veure fa anys, on una soldat americana es burlava sàdicament dels presos iraquians. Davant d'aquestes evidències gràfiques les afirmacions sexistes del tipus "això és propi d'homes, una dona mai no ho faria" són absurdes.

També existeix la versió "Una dona política mai començaria una guerra". No sóc historiador, però em sembla recordar que Margaret Tatcher va anar a les illes Malvines, a l'altra punta de món, a hostiar-se amb els argetins per la possessió d'aquells quatre pedrots. Es pot garantir que, si hi hagués hagut més dones governants, hi hauria hagut menys conflictes al món? Menys estupidesa? Menys crueltat? Des del meu punt de vista, no. Segurament la història hauria tingut un desenvolupament paral·lel i força similar. Les dones, per desgràcia, han manat poc de forma oficial, però a ningú se li escapa que, oficiosament, algunes han manat tant o més que els homes. I el món, desenganyem-nos, ha anat com ha anat. No és qüestió de sexes: és qüestió d'imbecilitat. I, com va dir algú, la imbecilitat és l'element més universal de tots.

COSES QUE APRENEM A LA PLATJA ( II )

Com que a la platja les converses privades no existeixen podem aprendre un munt de coses sobre les vides de les persones que ens envolten. Per exemple, avui mateix he descobert que els meus veïns de tovallola havien patit tota classe de problemes de salut, alguns dels quals extremadament desagradables. Cridaven tant i era tan repugnant allò que explicaven que la gent, mica en mica, se n'anava allunyant, de manera que al seu voltant s'hi ha format una circumferència perfecta de sorra desocupada.

Els altres veïns eren del tipus cadenes enormes, arracades amb brillants falsos i anells daurats. El petit Yosua i la petita Rebeca s'han portat força bé, tot i que hem sabut que a cap dels dos els hi agrada gaire estudiar i que en Yosua molt probablement serà una estrella del futbol. Temps al temps.

La setmana passada vam compartir platja amb dues mares joves. Van estar molta estona parlant de roba. Una d'elles afirmava que el color verd "le sentaba de miedo", i que mai sortia de casa  sense un vestidet d'estiu, a diferència d'una tal Yesica (pel que vaig deduir, una coneguda comuna) que gosava baixar al carrer amb uns texans curts i un top. Després d'això van passar a criticar als seus respectius marits. La que monopolitzava la conversa es movia de forma frenètica i tenia una mirada ferotge, com la d'una mostela. Els modals de cap de les dues estaven a l'alçada dels diners que -teòricament- tenien. Semblaven les filles d'en Manolo, el del Bar de la Esquina, amb  banyadors Gucci i ulleres Dolce Gabanna. La platja, com veieu, fa bona la dita de "Aunque la mona se vista de seda, mona se queda", i ens ensenya que és molt fàcil anar pel món fent el ridícul de mala manera.

COSES QUE APRENEM A LA PLATJA (I)

La platja, pel que té de democratitzador, és un lloc que ens pot ensenyar molt. Per exemple, els tatuatges. Un dibuix normalment queda fantàstic en un cos estilitzat de vint-i-cinc anys però es converteix en una figura borrosa i descolorida quan en tens quaranta-i-tants. És horrorós veure pares i mares joves que llueixen tatuatges que s'havien fet en èpoques més glorioses, quan el pèl, els quilos i la vida en general no s'havien acarnissat amb tanta ràbia amb els seus cossos. Una papallona, que a la cuixa d'una estudiant joveneta havia estat sexy, s'ha convertit ara en un insecte imprecís de color de gos com fuig. Un drac, que al pectoral musculós d'un macarra   resultava aterridor, ara es veu ridícul i pretenciós. Les modes són fugisseres, terriblement efímeres i traïdores: aquesta és una lliçó que ens han repetit mil vegades però que nosaltres ens neguem a aprendre. El temps no perdona. A ningú. 

EL SUEC QUE NO VOLIA BEURE CAVA

Quan érem a Suècia vam rebre la visita del matrimoni que abans vivia a la casa on ara viuen els meus amics. Ens vam asseure al menjador i els hi vam oferir cava. "A aquests dos els hi encanta el cava" va dir el meu amic mentre destapàvem l'ampolla. I així va ser: la dona va començar a beure com si el món s'estigués a punt d'acabar. L'home, en canvi, va fer una ganyota seriosa i brusca, com si li estiguéssim oferint heroïna, i va mostrar-nos els palmells de les mans amb gest de dir "No, jo no!". Davant la nostra mirada d'estranyesa es va justificar: "És que he de conduir".

Lo més curiós de l'assumpte és que aquest matrimoni viu cent metres més avall, just al final del carrer. Havien vingut amb cotxe perquè tornaven de no sé on i van aprofitar que passaven per davant de casa per saludar-nos. Era completament impossible que hi hagués un control d'alcoholèmia entre casa nostra i casa seva, a banda de que era una carrer desèrtic i curt. Però ell no va voler fer ni un sol glop de cava. 

Aquesta història serveix per il·lustrar la diferència que hi ha de caràcters entre uns i altres. Un conductor català, en general,  no beu per por que la policia el faci bufar i li posi una multa. Els més assenyats beuran un parell o tres de copes i els no tan assenyat faran una ruta alternativa amb cotxe per esquivar els controls. Els suecs, simplement, no s'acosten l'alcohol. No pas per por a la policia ni a les multes, sinó perquè les coses són així. Tot i tenir el mateix límit que a Espanya (cosa que els hi permetria, per exemple, brindar amb cava) ells s'allunyen de l'acohol: els han dit que no poden beure i ells no beuen.

No vull jutjar caràcters ni hàbits, sinó simplement demostrar que som dos extrems. Els polítics catalans sovint intenten imitar els models nòrdics (el conseller Maragall, per exemple). La intenció és ben lloable però està abocada al fracàs. Som gent diferent i tenim caràcters diametralment oposats.

SYSTEMBOLAGETS

- Comprar alcohol a Suècia és una autèntica epopeia. A banda d'alguns bars, només el venen en unes botigues anomenades Systembolaget, que fan un horari molt reduït i que s'han especialitzat en fer-te sentir com un ionqui anant a buscar metadona. Això no fa que els suecs beguin menys, ben al contrari: és el país d'Europa amb més violència de gènere i un dels capdavanters en nombre de suïcidis i alcoholisme. Visitar un Systembolaget és una experiència fascinant: els suecs en surten carregats amb bosses i caixes plenes d'ampolles, i alguns han de fer dos viatges per deixar-ho tot al cotxe.

- Molts suecs viuen al camp, i ho fan en petites concentracions d'habitatges, a mig camí entre el poble i la urbanització. La socialització en aquests llocs és pràcticament inexistent, i cada casa és com una illa, perfectament estanca i aïllada de tot i de tothom. En un poble de dos mil habitants (parlo per experiència pròpia) és perfectament normal no trobar-hi ni un bar, ni una cafeteria, ni un restaurant. L'oci passa per quedar-se a casa i beure el que s'han comprat al Systembolaget per no tornar-se bojos. Els suecs d'avui tenen poc a veure amb els intrèpids víkings que fa segles solcaven els mars.

- Una altra manera d'anar passant els dies és el culte a la barbacoa, una mena de quasi-religió local. Mai havia vist tantes salses i espècies per carn. Fins i tot existeixen packs amb xeringues per poder injectar les salses directament als filets.

- Una cosa que em va inqueitar va ser veure com una bonica sueca de vint anys escopia al terra amb menys gràcia que un rodamón. Les més delicades escupen a les paperes, però escopir totes escupen. És un fet que no deixa de ser curiós en un país on la netedat, l'ordre i la organització trascendeixen l'utilitarisme fins a tornar-se quasi patològiques.

RADARS

Aquesta setmana he estat per primera vegada a Suècia. Una de les coses que més m'ha cridat l'atenció d'aquest país és el nivell de control que hi ha. Un bon exemple en són els radars de trànsit: mai n'havia vist tants i tan junts. Recorrent aquelles carreteres et senties com el protagonista de 1984, contínuament espiat i mig paranoic. "Gràcies a Déu que a casa les coses no són així" repetia jo cada vegada. "No suportaria viure en un país que controla tant als seus ciutadans". Aquestes darreres paraules les vaig dir ahir mateix, just abans d'agafar l'avió de tornada. Com sempre, vaig parlar massa.

Avui he anat a la platja. De tornada, entre Platja d'Aro i Cassà de la Selva (uns 20 km com a màxim) hi havia cinc radars mòvils (5!!!!) i un radar fixe. En total, sis. Sense comptar un que hi ha a Llagostera i que mai sé si fa fotos quan vas o quan véns. M'he passat tota l'estona mirant el comptador i anant a vuitanta. Els cotxes que anaven a la costa no tenien aquest problema: la cua era tan llarga que arribava pràcticament a Girona.

No sé si es tracta d'afany recaptatori (el més probable) o de voler copiar el model d'altres països europeus. Si és el primer cas, malament rai: no és culpa nostra -o, com a mínim, no del tot- que el govern estigui escurat. Si es tracta del segon cas la cosa canvia: si volem jugar amb els grans hem de jugar amb tot el que això implica. No pot ser que només ens fixem en allò que ens interessa (i, de passada, afavoreix al govern) i, davant de la resta, ens fem els suecs.