CAN NACHO

Les nits gironines sempre acabaven a can Nacho, un gitano que tenia una camioneta destartalada de menjar ambulant. Si avui encara hi fos en diríem food truck -o street food truck-  i tothom hi faria cua per comprar les mateixes hamburgueses pel doble o el triple del que ens costaven aleshores. En fi. Els borratxos més resistents fèiem cua per comprar entrepans i patates fregides i inundar-ho tot amb alguna de les quatre salses que tenia. Més tard va tenir-ne dues i prou -ketchup i mostassa- perquè estava fart que la gent premés el dosificador per passar-s'ho bé i les salses acabessin pel terra. La qualitat del menjar era relativa, però era fantàstic omplir-se la panxa a hores petites.

A can Nacho hi passava de tot. Les baralles de torrats eren el pa nostre de cada dia, i les discussions la manera que teníem de parlar. També s'hi feien els darrers -i tristíssims- intents de triomfar amb una noia. Mai cap gironí no ha vist tants fracassos i tan ridículs com els que va veure en Nacho durant aquells anys.

L'home va fer diners, i cal dir que eren ben merescuts. Els borratxos li plantaven cara i l'insultaven. Com ja hem dit, els torrats li vessaven totes les salses i alguns marxaven corrents sense pagar. Una vegada uns paios se li van emportar la bombona de butà que tenia fora la furgoneta. Un altre cop un tio se li va pixar dins de la paradeta. Aquella va ser l'única nit en què vaig veure en Nacho sortir del vehicle per fotre un parell d'hòsties a algú, perquè normalment era una mena de monjo zen. Recordo que me'l mirava i em semblava un ermità de les muntanyes, molt savi i bondadós.

A can Nacho s'hi prenien decisions ben estúpides, s'hi feien promeses que l'endemà ningú no recordava i s'hi cometien tota classe d'errors i de cagades. A partir de les quatre de la matinada rarament passa res de bo, i el més intel·ligent -això no ho vaig aprendre mai- és que has d'abandonar el vaixell per no enfonsar-te. Tot plegat era una tragicomèdia i nosaltres n'érems els protagonistes. Amunt i avall, i tomba i gira. Verge Santa, si n'érem d'animals!

Quan escrivia aquest post m'ha vingut al cap que mai he sabut perquè un bon dia en Nacho va desaparèixer. Buscant informació per Internet he trobat aquest article escrit pel meu amic i periodista del Diari de Girona, Tapi Carreras. Es veia a venir: un dia l'Ajuntament va decidir que ja n'hi havia prou, probablement per pressions veïnals, una cosa perfectament normal a Girona, una ciutat esquizofrència perquè vol ser, alhora, vil·la universitària i ciutat-aparador per famílies de poder adquisisitiu mitjà-alt.

Nacho, ara és la teva hora. Renova't. Pinta la furgo de gitano que tenies amb tot de motius retro. Que sigui tot molt hipster. Et forraràs, nano. Al capdavall, ets sempre has estat pioner en això de l'street food.

REGALS DE DARRERA HORA, OPI AFGANÈS I CONTES DE NADAL

Aquests dies heu d'anar en compte a l'hora de fer excessos. Fixeu-vos, si no, en l'amic Quentin Sommerville, periodista de la BBC que es va posar massa a la vora d'una pila de droga talibana que cremava. La ingesta massiva d'heroïna i opi seria una bona explicació pel fanatisme dels islamistes i pel seu convenciment d'un paradís/bordell ple de verges que es desfan davant d'un guerrer d'Al·là (el Molt Misericordiós).

Ara parlem de regals útils. Si teniu un amic o familiar una mica gatinyol i no sabeu què regalar-li per Reis fixeu-vos en això. És la drinking jacket, la versió per borratxos del batcinturó. Sembla ser que el paio l'ha feta gràcies a un Verkami, cosa que ens demostra que la plataforma té utilitats pràctiques a banda de recollir diners per editar productes vergonyosos. 

No em vull acomiadar sense desitjar-vos unes Bones Festes. Què voleu que us digui, a mi no em desagraden pas, tot i que sembla que si vols ser un tio guai de debò has de cagar-te en el Nadal i deixar anar quatre imbecil·litats súper-òbvies, com ara que és la festa del consumisme.  Esclar que sí, i potser precisament per això ens agrada tant. No us hi havíeu parat a pensar-hi, revolucionaris que avui us fotreu els torrons i el cava que han pagat els vostres pares? 

Volia penjar un conte nadalenc però el que tinc escrit no m'agrada. Però per no deixar-vos sense conte mireu aquest. És la clàssica història del Grinch, aquell monstre verd i cabró que odiava el Nadal, llegida per pornstars americanes. És en anglès però les noies tenen molt bona dicció i una gran capacitat interpretativa -per alguna cosa són actrius- de manera que no tindreu problemes a l'hora d'entendre'l. 

Que tingueu unes Festes fantàstiques. Sigueu feliços i mireu de no barallar-vos amb ningú. 

COSES QUE ET PASSEN EL MES DE DESEMBRE

Massa dies sense escriure. Han quedat lluny aquells temps en què podia publicar dues i tres entrades per setmana. Però hem de jugar amb les cartes que ens han tocat i no rondinar. I ser bones persones.

Fa pocs dies vaig publicar un post titulat Angines. Aneu una mica més avall i el trobareu. A la primera amigdalitis li va seguir una segona, i dues setmanes després una faringitis de les que fan història. M'he afartat d'equinàcia i de propolis. D'infusions amb mel i llimona i de glopejos d'oli de te. D'ibuprofè i de benzocaina pel mal de coll. Estic fet una coca. Sempre explico que en Matt, el protagonista de Manual de Supervivència i del gat de Schrödinger, és un personatge de ficció, però cada vegada m'arrossega més cap al dark side. No és que ell s'assembli a mi, sinó que cada dia m'assemblo més a ell.

He acabat el darrer llibre de Joc de Trons. Espero amb ànsia la propera entrega i, com tots els fans, prego perquè Martin no mori mentre l'escriu. Aquesta setmana he començat Snug, de Matthew Tree. Us en parlaré més endavant. Matthew Tree, personatge mediàtic però amb fusta d'escriptor de raça, enfront d'aquests guionistes d'ara que els hi publiquen llibres només perquè saben que vendran uns quants centenars d'exemplars by the face.

Per cert, en Bardera ha penjat el text de la presentació que li vaig fer a la llibreria Cu Cut de Torroella. Podeu llegir-lo aquí. Les presentacions sempre s'han de veure en persona però qui no té tall rosega els ossos.

I per acabar, un misteri. Algú sap què se n'ha fet d'en Valero Sanmartí? Per què quasi tots els blogs del que una vegada va ser anomenat la odisfera han desaparegut o estan congelats en el temps?

IDENTITATS FALSES

Fa un temps vaig crear dues identitats falses a Internet. L'un era un quarantí de Palamós, independentista i votant de l'esquerra més radical. Era una mica curt de gambals, i el que tenia al cor ho tenia a la boca. L'altre era un home d'ordre que no estava de gaires hòsties. Era avorrit i previsible, i potser per això de seguida vaig abandonar-lo per concentrar-me en el primer. De tant en tant -què voleu, abans tenia temps per perdre d'aquesta manera tan miserable- entrava a fòrums de diaris i escrivia les opinions demencials d'aquests dos personatges. Estranyament, força gent els hi donava suport, sobretot al primer. Això em divertia i m'entristia a parts iguals: com podia ser que algú donés vots positius a aquell paio tan friqui? Potser ells també feien comèdia. Internet té aquestes coses, ja ho sabem, i les noies mai no són tan guapes com surten a les fotos. Vaig decidir no pensar-hi gaire, i al cap d'uns mesos el vaig oblidar.

Però hi he tornat. Aquest cop he creat un compte fals a Twitter. Massa gent m'havia bloquejat i no volia embolics, de manera que vaig fer el que fan molts tuitaires: amagar-me a simple vista. Una coneguda que es dedica a temes de comunicació m'ho va recomanar, i jo sempre faig cas a qui en sap més que jo.

Al principi em dedicava a fer el ximple, però aviat vaig descobrir un grup social que em va omplir de curiositat -no ho dic de broma: els catalans unionistes. Molts d'ells posen un 70% darrere del seu nom, i els més decidits el número 155, el fatídic decret de suspensió d'autonomia.

Durant setmanes vaig estar llegint els seus tuits. La immensa majoria són catalans. Sí: els tuitaires que ataquen sistemàticament Catalunya no són pas espanyols, sinó gent nascut -o que viu- aquí. Els espanyols, com els anglesos, francesos i alemanys, altra feina deuen tenir. La preocupació d'aquests activistes virtuals és, principalment, caure bé als seus homòlegs espanyols. Els seus esforços a vegades resultaven entendridors, i tots ells pretenen ser més espanyols que els propis espanyols. En comptes de cotxe segur que van amunt i avall a dalt d'un toro. Me'ls imagino a ells vestits de majos, i a elles de bailaora. La seva obsessió, deia, és caure bé als espanyols i demostrar que ells no són independentistes, ni tan sols autonomistes, i que tot allò que giri al voltant de la cultura catalana -començant per la llengua- els hi fot molta nosa. El Twitter és el seu missatge en una ampolla. La seva petició desesperada de rescat. El seu not Penny's boat. Se senten atrapats en un país que no estimen, que segurament no comprenen i que voldrien canviar de cap a peus.

Ara han crescut. La poca participació ciutadana del 9N els ha convençut que la resta de votants són tan espanyolistes com ells. Potser tenen raó. Ho sabrem aviat. Però sí que és cert que cada vegada són més visibles i fan més cabiroles per caure bé als tuitaries espanyols, que de tant en tant, per recompensar tanta fidelitat i abnegació, els hi diuen que si mai cauen bombes, primer els aniran a rescatar. La versió moderna de marcar el dintell de la casa amb sang de cabrit -com feien els israelites a Egipte- és posar un 70% al teu nom de Twitter.

LA VERTADERA HISTÒRIA DE L'ANUNCI DE LOTERIA

He llegit que l'anunci de Loteria està inspirat en fets reals. Imaginem l'Antonio José, que viu en un barri obrer de Barcelona. L'A.J. va cada dia -tothom sap que hi passa massa hores- al tuguri de la cantonada, de nom Can Manolo. El clàssic bar de barriada: si no fa olor de fregit fa olor de lleixiu, i l'ensaladilla russa fot molt mala cara. Cada any l'Antonio José i els seus amigatxos -quatre alcohòlics de baixa estofa- compren una participació de loteria a mitges. Tots volen fugir de la seva vida de merda, del seu barri fastigós i del seu pis minúscul i fred amb les parets folrades amb paper barat.

Un any l'Antonio José se'n va  a fer un creuer. La seva dona i ell han fet trenta anys de casats i els seus fills els hi han regalat un Grimaldi dels barats. Braçalet que dóna dret a barra i buffet lliure, bingo i ball. El creuer és en temporada baixa, que així surt encara més bé de preu. L'Antonio José i la seva dona, la Mercedes, pugen al vaixell contents i feliços. El viatge va més o menys bé i tornen a casa a principis de desembre. Pocs dies després d'arribar fan el sorteig del Gordo i, quina putada, el premi gros toca a la participació que fan cada any els borratxos de Can Manolo. El barri sencer surt a celebrar-ho: qui més qui menys tenia algun número. Riuades de Freixenet semi-sec -probablement el pitjor cava del món. L'Antonio José baixa al bar perquè la seva dona l'apreta. Ell, logicament, no en té cap ganes, i ja pensa a quin bar anirà a partir de l'endemà. Arriba a la barra i demana un cafè. En Manolo, l'amo, està pletòric i mig pitof. El cafè val un euro. Mireu si n'és de fill de puta qui ni aquell dia vol convidar-lo. Un euro rodó. Ningú no ha pensat a guardar-li cap butlleta. A la vida real això no passa. Pobre Antonio. Pobre diable.

ANGINES (I TOT EL QUE HE DESCOBERT GRÀCIES A ELLES)

La setmana passada vaig tenir angines i vaig estar tres dies al llit. No devia recuperar-me bé perquè ahir vaig tornar a caure, i sant tornem-hi. El metge em va veure tan cardat que va fer que la infemera em punxés al cul -al cul!- una injecció de penicilina. Van fer falta tres intents i dues infermeres perquè la penicilina dels collons se solidifica molt ràpidament i no tenien temps d'injectar-me-la.

Quan estàs fotut tens molt temps, però et manca energia per utilitzar-lo en coses de profit, de manera que generalment l'inverteixes en veure la televisió. Entre febrada i febrada, esclar. Gràcies a les angines he descobert el Crac, la darrera sèrie de Joel Joan i que ens torna a deixar aquell bon gust de boca que ja havíem sentit, en el seu moment, amb Porca Misèria (probablement la millor sèrie que s'hagi rodat mai a Catalunya, i a Espanya). També vaig veure el remake de Robocop, que em va agradar molt, i he començat The Walking Dead.

No tot han sigut flors i violes, també m'he hagut d'empassar molta merda. En primer lloc, el funeral de la Duquesa de Alba. L'escriptor Pérez-Reverte gaudeix retratant en els seus llibres aquesta dualitat malaltissa de la societat espanyola, víctima i joguina de la noblesa, a la qual professa una devoció completament antinatural. Que en el velatori de la Duquesa -que ja podia ser rica, ja, però feia més pena que goig, i darrerament semblava mig retardada- es formessim cues quilomètriques és un fet que s'ha d'explicar des de la psicologia social o des de l'antropologia. Si hi busquem alguna referència lògica segur que ens tornarem bojos.

Tots els ciutadans de bé ens alegrem de l'engarjolament de la Pantoja i desitgem que passi el que li queda de vida a la presó. Si pot ser, que tingui una companya de cel·la molt filla de puta, com a les pel·lícules carcelàries. Que pel sol fet de ser una bona cantant (això diuen alguns, jo no l'he sentida mai ni penso fer-ho) se l'hagi d'amnistiar o mirar amb ulls benèvols és una aberració que només pot passar en un país on figures com la Duquesa de Alba, que s'ha passat la vida explotant als jornalers andalusos -si no recordo malament el seu fill els hi va dir que eren uns ganduls i uns paràsits-  rep llàgrimes en comptes de rebre escopinades. Ens alegrem, dic, de l'engarjolament de la dona, numerets inclosos. La felicitat seria completa si també arrestessin al seu fill, Kiko Rivera.

I tanquem el post d'avui -encara estic molt dèbil i emboirat- amb el meu amic el Petit Nicolás, l'autèntic man of the moment. Tot el que l'envolta és estrany, començant per la seva aparença físca. És com si un científic boig hagués volgut crear el pepero definitiu i que durant el procés alguna cosa hagués anat malament i l'experiment s'hagués quedat a mitges. Perquè aquesta és la sensació que dóna en Nico: d'estar a mig fer i d'haver crescut a trompades. Només té vint anys i ja és gras i d'aparença llefiscosa, com els alts càrrecs populars. El fet que tingui una nòvia com la Pechotes només s'entén gràcies a una capacitat de menjar l'orella  quasi sobrenatural.

El temps dirà si el Pequeño Nicolás es un malalalt mental perillós -amb una ment poderosíssima- o realment no hi ha ni un pam de net. De moment, alegrem-nos que el PP i tot el seu entorn se sentin incòmodes amb aquest friqui que, es veu a venir, serà una fulgurant estrella mediàtica. 

ELS ALTRES CATALANS

Aquests dies els espanyolistes que viuen a Catalunya s'esforcen per reivindicar la seva condició de catalans. La correcció política i el delicat equilibri de forces no permeten gaire debat al voltant d'aquest tema, però és una qüestió pendent i ho serà per molt de temps. Potser per sempre. M'explicaré:

La majoria d'aquests catalans no se senten còmodes amb la nostra cultura. Mai no parlen en català, i si l'entenen és gràcies a la immersió lingüística. Una immersió que, per cert, molts d'ells volen destruir. 

- Para qué coño la necesitamos? - diuen.

Evidentment, no participen de la cultura catalana. No parlem d'allò més anecdòtic i xaró, com ara les barretines, les senyeres que la gent penja al balcó, els castells o les ballades de sardanes. No. Tampoc no veuen TV3, ni escolten cap emissora de ràdio en català. Per descomptat, no llegeixen cap llibre o diari que no sigui en castellà. La seva catalanitat passa per dir "Neng", "Merci" i quatre paraules mal escampades, generalment relatives al mon culinari, potser l'única part de la nostra cultura que han volgut abraçar. Molts ni tan sols voten. En definitiva, viuen de manera completament paral·lela a la societat catalana i no participen en cap -o en quasi cap- dels fets o activitats que defineixen un grup social. Fan exactament igual que els senegalesos, amb la diferència que, darrerament, reclamen la seva catalanitat quan mai no ho havien fet, conscients que és una magnífica estratègia de batalla. Se senten espanyols i només són catalans de la mateixa manera que jo sóc gironí o cassanenc. La cultura catalana en general els hi fa nosa i només la toleren com una cosa folclòrica. La seva tàctica preferida és anar d'internacionalistes guais i de ciutadans del món. Ells, que només han sortit del seu barri per celebrar el Halloween a Port Aventura o per tornar al pueblo a l'estiu. 

Aleshores... són catalans? Sí, de la mateixa manera que també ho són els paquistanesos que viuen aquí, o els magrebins, romanesos, xinesos i africans. Des d'aquesta perspectiva sí que ho són, i no hi ha discussió. En canvi, si ho mirem des d'una òptica més restrictiva, de pertinença a un grup amb uns trets diferencials, unes costums definides i uns mites compartits, la pregunta no té una resposta tan senzilla (fixeu-vos que difícil que em resulta dir "no". Qualsevol que ho faci serà titllat immediatament de nazi, de guardià identitari i de no sé què més. Els insults aquests dies són una de les armes llancívoles preferides i tots en tenim uns quants al buirac).

En el fons a mi com se senti la gent m'és ben igual. Altra feina tinc. Cadascú fa el que vol, el que pot o el que li deixen. Aquest sentiment no té res a veure amb els cognoms ni amb l'origen, si bé la majoria d'aquests espanyolistes són fills de la immigració dels seixanta que no van voler adaptar-se al lloc on vivien, potser perquè fins a l'últim moment confiaven en tornar a casa. Vist així fins i tot ho entec. Que cadascú foti el que pugui, tu. Ara bé, que un grup determinat faci bandera d'una identitat que mai no ha assumit ja m'emprenya una mica més. Com aquests imbècils del Twitter que diuen que no són nacionalistes i a la seva foto del perfil hi oneja, majestuosa, una enorme bandera espanyola. Els mateixos que diuen que el nacionalisme es cura llegint i l'únic llibre que fullegen a l'any és el bestseller que s'emporten a la platja per quan acabin de llegir el Marca.

El 9-N i tres coses més.

- Fantàstica la participació del 9-N. Pessimista de mena com sóc, esperava molta menys gent. Però tota moneda té dues cares: no crec que hi hagi cap independentista que aquell dia no anés a votar. Ara Espanya sap exactament quants som i sabrà si anem de farol.

- Catàrtics els incidents a Girona, on els catalans per fi vam demostrar que tenim una mica -només una mica- de sang a les venes. Quan els feixistes van atacar les urnes no van ser interceptats per tot un equip de rugby, com diu la llegenda urbana, sinó per un únic jugador (que va camí de convertir-se en el Capità Girona) que va retenir un únic neonazi que, per cert, es va posar a plorar com una neneta de Primària. No sé què opinen els seus camarades d'armes, però a mi em faria molta vergonya pertànyer al mateix comando que un covard ploramiques com aquest. Per cert, el jugador de rugby ha aclarit que ell no protegia a la gent d'aquest energúmen, sinó que protegia a l'energúmen de la gent. Som un poble extremadament pacífic, com un ramat de xais obesos, però què s'esperaven els franquistes anant a tocar els collons precisament aquest dia? Si feu click aquí el veureu plorar. Diuen que és de la Cellera. Que en poblets tan petits -i tan catalans- hi hagi gent així és una cosa que sempre m'ha sorprès. Algun dia en parlarem detingudament.

- El gat de Schrödinger, com tots els gats del món, té set vides. Encara n'hi queda alguna. Podeu llegir-la aquí. Gràcies Eva Bussalleu, per la ressenya.

- Gràcies també a en Matthew Tree per haver tingut la bondat de citar-me en un article seu publicat al Punt Avui. Aquí el teniu.

- I per acabar us deixo amb l'alcalde de Gallifa, que en aquest vídeo divertidíssim planta cara -amb una calma envejable- al gruixut de la papada de el Gato al agua, un programa que fa que els No-Dos semblin informatius de la Sexta.

El 9N votaré per tu

El 9N no votaré per cap personatge difunt, històric i avorrit, fotografiat en blanc i negre. Jo votaré per en Son Goku i pel seu fantàstic pentinat groc de súper guerrer de l'espai. Perquè ha fet més ell per la normalització del català que qualsevol campanya caríssima promoguda per la Generalitat de torn. En Goku i els seus amics ens van ensenyar que Bola de Drac era infinitament millor que la infame Bola de Dragón, tant que fins i tot els quillos la veien en català. Bola de Drac ha estat una de les millors mostres d'agudesa i d'intuició de la tele catalana. A moltes parts d'Espanya no sabien ni què era el manga, i aquí ja anàvem per la tercera reposició de Bola de Drac, de Musculator i del Doctor Slump. No és cap ximpleria, ni una simple anècdota. Penseu-hi bé. En Goku contra en Pedro i la Heidi. En Vegeta contra en l'Espinete i en Don Pinpón. Japó contra Madrid.

No volia acabar el (brevíssim) post d'avui sense ensenyar-vos un vídeo que l'altre dia vaig rebre per Watsapp. He vist gent fent el ridícul de les maneres més variades i humiliants, però aquest gag s'emporta la palma: la pitjor imitació que he vist mai de ningú, la caracterització menys aconseguida, una lletra que qualsevol alumne de Primària seria capaç de millorar, una edició de vergonya aliena i un calb que no se sap massa bé qui és, ni què carai fa. Aquest vídeo de Telemadrid seria motiu suficient per demanar la independència i que, quan ens parlessin d'Espanya, nosaltres responguéssim:

- Espanya? Què és això?

Al final no es tracta de diners, ni d'infraestructures, ni de nacions o banderes. És una qüestió de simple bon gust, i de sentit de l'humor. No podem formar part del mateix país que considera que aquesta tifarada infecta és un entreteniment irònic i divertit.

EL DIA QUE VAS VOLER SER XUNGO

Estaves enfadat perquè aquell altre conductor t'havia fet -o t'havia dit- alguna cosa. Encara et vas emprenyar més quan va marxar, deixant-te amb la paraula a la boca. Tot això va passar a Girona, al carrer de ls Sèquia, el dia de Tots Sants.

Cridaves:

- Qué este tío no me conoce! Qué yo soy muy chungo, hostia!

En aquell moment la meva família i jo, casualment, passàvem per la vorera. Tu i jo vam creuar mirades un moment. La teva era amenaçadora, una mirada de "Eh, tú, ¿qué coño estás mirando?". Jo vaig haver de mirar el terra de seguida perquè se m'escapava el riure. No fotem el burro, noi. Mira, jo sóc completament inofensiu, però al llarg de la meva vida he conegut uns quants paios que sí que són xungos. I creu-me, no se t'assemblen. Ni tu t'assembles a ells. Per començar, un xungo de debò no té un cotxe tan bo com el teu, amb la bicicleta de carretera, tan guapa, lligada a la baca. Ni es vesteix com tu. No, col·lega. Si tu ets un bad boy, jo sóc el Papa Francesc. Precisament això és el que t'emprenya, veritat? T'agradaria ser un perdonavides i no hi ha manera. Voldries ser un goril·la i no arribes ni a mico. Els que diuen Es que yo estoy muy loco són uns imbècils, perquè els pinxos professionals peguen primer i pregunten després. Creu-me, ho sé bé.

Vols saber què és un tio xungo de debò? T'ho explicaré: l'endemà del teu incident amb el conductor jo feia una cervesa al parc de Vista Alegre, en aquell bar de xinos que hi ha ben bé al davant de la comissaria dels Mossos. Asseguts en un banc hi havia una colla de gitanos, i a la vora, en un altra banc, una colla de gitanes. Havien aparcat de qualsevol manera davant dels garatges i els veïns no podien entrar ni sortir de les seves cases. Tocaven el clàxon però, en veure el personal, de seguida se'n desdien. Alguns fins i tot feien un gest amb la mà, com si demanessin perdó als gitanos per haver-los molestat. Cap Mosso de la comisaria va sentir curiositat per saber per què pitaven els veïns. Al cap d'una estona una tercera colla de gitanos van sortir de la comissaria. Una dona plorava i feia grans escarafalls. Els tres grups es van trobar i de seguida van pujar als seus cotxes i van abandonar la plaça, fent rugir els motors. Vaig assumir que, com que eren Fires, havien tingut algun merder, però aquesta notícia del Diari de Girona m'ha fet canviar d'opinió. I si eren parents del Vaquilla? És irònic que una gent coneguda per ser tan flexibles -per dir-ne d'alguna manera- davant de la llei després corrin a reclamar-la quan els hi afecta a ells.

Però no ens desviem del tema que ens ocupa: al principi del post et preguntaves què havies de fer per ser un autèntic buscabregues. Doncs bé, un tio xungo no amenaça, o amenaça molt poc. No va pel món fent el ridícul i dient que és xungo. Aparca on li dóna la puta gana i la policia no li diu res. Tu, amic meu, no ets xungo. Només ets un pobre desgraciat.

ABRAHAM

L'Abraham és una de les figures més sinistres de la Bíblia. És reverenciat per jueus, musulmans i cristians (tot i que pels més progressistes és un personatge emprenyador) i és considerat el primer monoteïsta. La gent normal el considera una figura literària, però els quatre friquis de sempre estan convençuts que va existir de debò.

Com molts ja sabeu, l'Abram (més tard Javhè li va canviar el nom i va passar a dir-se Abraham, que li devia semblar més modern) i la seva dona Sarai (a aquesta Javhè li va escurçar i va passar a ser la Sara) no podien tenir fills perquè eren molt grans (ella en concret tenia noranta anys). La Sarai li va demanar al seu home que s'allités amb l'Agar, una esclava egípcia que es veu que estava molt bona. Van tenir un fill, l'Ismael, que es considera el pare del poble musulmà. Doncs bé, al cap d'uns anys la Sara va parir l'Isaac, i l'esclava i el nano van començar a fer-li nosa, de manera que va demanar a l'Abraham que els fes fora de la tribu i els abandonés en un desert ple de perills i horrors. L'ancià va fer-ho sense pensar-s'ho dues vegades. Aquí ja es començava a veure que l'Abraham era un home de poques manies.

Però el moment més angoixant de la història és quan Jahvè en persona li comunica que té ganes que li ofereixin un sacrifici, i que no vol pas un xai qualsevol sinó l'Isaac, el fill que tants treballs li havia costat. L'Abraham ja havia enviat al desert la pobra Agar amb el seu altre fill, de manera que si matava a l'Isaac per complaure a Javhè tornava a la primera casella. Però això no el va fer pas enrere. Home diligent com era, va fer carregar la llenya al nano i quan va arribar a dalt de la muntanya el va lligar i, si no fos perquè un àngel amb un gran sentit del drama va agafar-li la mà al darrer moment, l'hagués escorxat sense dubtar-ne per sadollar la set de sang de Javhè (que, si és omniscient, sabia perfectament que Abraham era capaç de matar el seu fill i no calia que li ho fes demostrar i fer passar el nano per aquest mal tràngol). L'àngel li va indicar a Abraham on hi havia un xai petit, que va matar en comptes del noi. Sempre he pensat en quina relació tenien pare i fill després d'aquell episodi. S'asseien a taula a esmorzar com si no hagués passat res? Isaac, passa'm el ganivet, sisplau. Nen, vés a buscar-me una mica de vi, que tinc set. Potser al cap d'uns anys recordarien aquell sacrifici frustrat amb certa nostàlgia: Te'n recordes, fill meu, d'aquella vegada que vaig estar a punt de matar-te perquè Jehovà m'ho va ordenar? Vaig estar ben a punt, eh! Sort d'aquell àngel que va venir a l'últim moment...

Pels jueus l'Abraham és el primer jueu, el qui va fer un pacte amb Déu, i pels musulmans és un exemple de submissió a les ordres sanguinàries d'Al·là, el Molt Misericordiós. Que aquestes dues religions professin tanta devoció cap a un personatge tan tenebrós com l'Abraham explica moltes coses.

JO TAMBÉ EL CONEC

Ja sé què penseu: aquest en Dausà és tan poca cosa, tan loser, tan pagerol i provincià, que segur que no coneix al man of the moment, el Petit Nicolàs (Pequeño Nicolás, en castellà). Doncs foteu-vos, perquè sí que el conec. El conec tant que va tenir la bondat de venir a Cassà a fer la presentació de Manual de Supervivència, fa quatre anys. Érem tan joves i plens de vida aleshores! (ell ho era molt: en concret, tenia setze anys, però ja es veia que era un peça i que arribaria lluny). Després de l'acte vam sopar a can Quirze (vedella amb bolets, la millor que heu provat mai -no va de broma) i vam fer un parell de cubates al 9-Toc, que no li va agradar gaire perquè el va trobar petit. "Es que estoy acostumbrado a los bares de Madrid" va dir.

Avui en dia no ets ningú, si no coneixes al petit Nicolás. Tots presumiu que tal dia vau parlar amb l'Òscar Dalmau, o amb aquell amic seu, o que vau alternar amb no sé quin altre famós al bar del meu amic Miles, però cap de vosaltres té l'honor de conèixer a en Nico i, encara menys, d'haver aconseguit que us presenti la novel·la.

Perdedors.

QUAN VE EL TEMPS DE MENJAR CASTANYES...

Són Fires de Girona i aquest divendres hem anat a les atraccions. El primer dia el viatge val un euro, de manera que totes estaven plenes a vessar. Un cop l'any Girona, una ciutat ridículament pretenciosa i vull-i-no-puc, és envaïda per les hordes d'immigrants de Salt i de les barriades. Per un dia les jaquetes Belstaff són substituïdes per sinistres gelabes, i les Munich per sabates comprades a mercat. Algun dia aquests islamistes barbuts ens mataran a tots. El primer divendres de Fires t'has de barallar amb romanesos i africans per un seient als cavallets. Les girofines s'escandalitzen en veure tant petit trinxeraire, i els seus homes fan veure que consulten el mòbil per no haver-se d'encarar amb en Mustafà i en Dimitri, que se salten la cua i fan el que els hi rota.

Les Fires de Girona són al començament de la tardor. Aquesta estació ja no existeix, però les velles juren que fa un temps sí, i que per Fires estrenaven abric. És mentida: la tardor és com els follets i els unicorns, però deixem-els-hi dir el que vulguin. A cada cantonada hi ha una parada de castanyes. A l'escola, la Castanyera és un ésser màgic i entranyable, descendent directe de tradicions paganes i bosqueroles. En Lluc esperava una Castanyera maternal, amb un mocador al cap, una faldilla de quadres i unes sabates que fan cloc-cloc. En comptes d'això s'ha trobat gitanos amb panxes impossibles i gitanes amb ulls de peix bullit. Endogàmia en estat pur. Crits incomprensibles en comptes de cançons. Moviments nerviosos i mecànics en comptes de balls. Mirades perdudes i llavis inferiors penjant. És la vida, Lluc. "Aquesta senyora no és la castanyera" protestava ell, enfadat. "Sí que l'és, Lluc". Ho sento, fill meu. És inust que la vida et colpegi tan aviat. Les castanyeres haurien de ser àvies entranyables i no pas aquest espant de mirada ombrívola que esclavitzen els seus fills i filles fent-los treballar fins ben entrada la matinada. Fent-ho, per cert, a la vista de tothom: no entenc per què els serveis socials de Girona no comencen a retirar custòdies. Potser així aquests pobres nanos tindran alguna oportunitat i sortiran d'aques cercle viciós i malaltís.

El divendres el meu amic Mau em va fer notar que, vistes fredament, la majoria de les atraccions són depriments. Algunes són inauditament velles: els dibuixos que ja eren passats de moda quan jo era un nen. Dibuixos, per cert, que semblen fets per artistes en ple globus de LSD. Tot plegat és ratat i ronyós, de color de gos com fuig, i deixa anar un aire de decadència difícil de suportar.  Com un pallasso a punt de jubilar-se, o un circ el dia abans de tancar. De tant en tant sents que una atracció ha fallat i ha matat algú. Tot plegat t'inquieta, però què hi pots fer? Només l'amor dels pares cap als seus fills explica que ens sotmetem a aquests autèntics estafadors que són els firaires. On s'és vist que un viatge de tres minuts escadussers costi tres euros?

SELFIE STICK

Els amics de la infància, si són dels de veritat -dels que t'ajudaven a fer i a desfer cabanes, a explorar el bosc, els que t'havien espellifat a plantofades el nas i els genolls- duren molts anys. Potser per sempre. Encara que faci temps que no us veieu, quan us retrobeu tot llisca i és senzill, no pas com aquells àpats on tots hem d'anar de tant en tant i que ens obliguen a fotre'ns un parell de vermuts abans d'entrar per no semblar mig imbècils. Lluitar contra el barri veí i berenar pa amb xocolata i xarop de grosella crea lligams de naturalesa quasi mística, dificilíssims de trencar.

Un cop l'any ens trobem els exploradors i els bosquetans dels vells temps. Els que miràvem el Equipo A, en Batman panxut, el Coche Fantástico i altres sèries meravelloses. A l'hivern menjàvem torrades fetes al foc i a l'estiu bevíem gaspatxo que preparava la meva àvia. També fèiem polos de Coca-cola i de Tang. Ens hostiàvem amb un nen que es deia Miguel Ángel i que ens semblava la pell de Barrabàs perquè ens trencava les joguines. He sentit dir que ara és un pobre diable. Malaguanyat Miguel Ángel.

Vam retrobar-nos fa dues setmanes a Sant Grau d'Ardenya. Havent menjat vam fer-nos una foto.

- Va, una selfie - va proposar algú.

Vam escollir la vella barca que el meu avi havia rescatat perquè juguéssim. Aquella ferralla havia estat nau espacial i vaixell pirata, i era lògic que féssim  la selfie allà. Vaig pensar que faríem com aquells actors de Hollywood durant no sé quina gala: un aguantaria el telèfon i tots sortiríem amb el cap mig tallat, com en Brad Pitt. Però no. La Cris va treure un selfie stick. Tothom sabia perfectament què era. La meva dona i jo, no. És més: ni tan sols n'havíem sentit parlar mai. Des que ha nascut el meu segon fill que visc en una mena de llimb del qual em puc escapar poques vegades, i quasi sempre és per anar al gimnàs. Ja no m'entero de res. Fixeu-vos, he trigat dues setmanes a trobar una estoneta per escriure aquest post. El país passa per moments històrics i jo només estic pendent de si el meu fill petit s'ha cagat al damunt. En fi.

Sovint penso en quins records de la infància conservaran els meus nanos. Sóc un neuròtic perdut però crec que vaig tenir una infància feliç. Els meus rotllos raros vénen d'una altra banda, vés a saber quina. Malgrat tot, miro enrere i m'adono que ens ho vàrem passar molt bé. La infància és el vertader paradís perdut. L'adolescència, una merda, i la juventut una etapa sobrevalorada. La felicitat es va acabar quan les fresses del bosc que sentíem de nit van deixar de ser extraterrestres tirant tratjos amb poders, com el del Gran Héroe Americano, i es van convertir en el monòton soroll del vent entre les branques.

Ah, m'oblidava de la selfie!

EN MIGUEL ÁNGEL RODRÍGUEZ I JO

Sempre tindré un deute amb en Miguel Ángel Rodríguez. Ell va ser la persona que em va ensenyar que el Twitter és, en realitat,  un enorme camp de batalla, i que la majoria de la gent hi va a insultar els que no pensen com ell. De seguida vaig convertir-me en un deixeble avantatjat, i al final l'alumne va superar al mestre, i en MÁR (aquest és el seu desafortunat nom du guerre) em va bloquejar de per vida. Va ser el primer d'una llarga llista de gent que m'ha anat bloquejant durant aquests darrers mesos. Però aquesta història és llarga i agredolça  i ja us l'explicaré un altre dia. Ara centrem-nos en en MÁR.

Segur que tots el coneixeu. Va fer-se famós a les tertúlies casposes de 13TV. Abans havia estat portaveu del govern de l'Aznar, però d'això no se'n recorda ningú, ni ens importa gaire. Aquí sota els teniu a tots dos, fent l'imbècil amb una ampolla de vi com dos guiris borratxos i adolescents de Port Antic. El salt definitiu a la fama va fer-lo quan va ser detingut després de protagonitzar un accident de cotxe. El fill de puta QUADRUPLICAVA la taxa d'alcohol permesa. Va demanar perdó de manera breu i tornem-hi, que no ha estat res.

Aquests dies aquesta desferra humana, aquest cuc, ha dit que el President Mas hauria de ser afusellat. Qualsevol personatge públic -que no fos una estrella del rock, un futbolista del Madrid o un friqui de Tele 5- que fos detingut per conduir perillosament ebri s'amagaria sota d'una pedra i mai més no en sortiria, però aquest imbècil es passeja pel món amb el cap ben alt i fent comentaris inframentals com aquest. Haurien d'afusellar al President com van fer-ho amb en Companys. I després ens pregunten per què volem marxar, i com és que no hi estem bé, a Espanya.

Jo ja he caigut, però vosaltres encara teniu una oportunitat. Seguiu els meus passos. Feu-vos seguidors d'en MÁR i foteu-li canya. No li deixeu fer ni un pas sense recordar-li que és un irresponsable i, sobretot, una mala persona. També podeu dir-li fill de puta, cabró i desgraciat. Jo a vegades ho feia, però són insults massa estàndard. Que sigui un borratxo és anecdòtic en un país on la meitat de la gent ho som, però sempre li ho podeu recordar. Alguna gent ho ha fet de manera magistral i, a sobre, a la tele. Lluiteu les meves batalles i recolliu la bandera allà on jo la vaig deixar. Avanceu, avanceu cap a la victòria. Poques vegades veurem tant clarament qui són els dolents.

LA NOVA CONSULTA

Hi ha alguna cosa que se m'escapa. Vejam: tots sabíem perfectament que l'Estat mai no autoritzaria la consulta. Podíem haver-nos rebotat, sí, però seríem allà mateix on som ara: convocant una consulta il·legal. Legítima, democràtica i justa, però il·legal. Aleshores, és realment important si la fem d'una manera o d'una altra? 

Entenem-nos: els espanyolistes no haurien anat a votar. Tampoc ho faran ara, tot i que alguns, per tocar els collons, diuen que sí, que tenien pensat fer-ho però que ara no. Aneu a la merda, va. Votarem exactament els mateixos que haguéssim votat a la primera consulta -excepte, potser, uns quants disgustats o desencisats. Si recollim, posem pel cas, dos milions i mig de vots afirmatius, les plebiscitàries poden encarar-se amb molta més energia. Necessitem amb urgència una injecció d'autoestima. A tota la gent que diu que està cansada els hi pregunto:

- De debò que et pensaves que seria fàcil? Que Espanya ens deixaria anar per les bones? Que faríem una consulta i tothom votaria i seríem com Escòcia o el Quebec? Que no ens costaria cap esforç, ni pagaríem cap preu? Quina lluita per la llibertat ha estat senzilla, va, digues. I de moment ens està sortint barata, escolta.

Em sobta la manca d'intel·ligència d'algunes persones i aquest I want it all, I want it now tant de nen mimat que es pensa que ell no ha de fer res i que tot li ha de ser donat. No va ser Kennedy el que va dir "No pensis el que Amèrica pot fer per tu, sinó el que tu pots fer per Amèrica"? Doncs aplica-ho a Catalunya, paraula per paraula. Si hem de tornar a sortir al carrer, ho farem. A aquest pas aviat em deixaré rastes, em compraré una samarreta del Ché i un d'aquells espantosos bolsos peruanos que brutegen tant. Però si ens ho demanen ho farem. Si hem de votar en mil-i-un referèndums de costellada i gintònic casolà, també ho farem. Com a mínim jo ho faré, perquè sóc un cínic que no creu quasi en res, però que pensa:

- Cony, ja que hem començat, acabem. 

Suposo que els anys d'Arts Marcials m'ho han ensenyat, això. En fi, no desvariegem: Iniciativa ja ha baixat del carro. Avui, sentint l'Herrera, encara no he entès per què. Un dia un amic em va dir que el líder dels ecosocialistes feia cara d'haver-se menjat moltes hòsties quan era adolescent. Jo -que també me'n vaig menjar moltes- estic segur sí, i per això és tan estrany i parla tan raro i sembla que estigui tot el dia emprenyat. Volien una consulta, sí, però una mica diferent de la que farem ara. ERC també rondina i tampoc els entenc gaire. Sembla ser que distingeixen entre graus d'il·legalitat, cosa que a mi em sembla una tonteria solemne. Però en Junqueres es mereix el benefici del dubte. Aquí callo, que no la vull cagar. Em cau bé, el gruixut de l'Oriol, però em sembla que comença a sentir els cants de sirena de la cadira presidencial. Tan de bo m'equivoqui i ens emportem una sorpresa agradable, que de tant en tant ja toca.

L'únic camí, ho sabem tots, són les plebiscitàries. Entretant, tot el que fem per tocar els collons a Madrid serà benvingut. Votem tots, i que s'emprenyin. Que tornin a prohibir-la. A veure si a algun tertulià fatxa li agafa un cobriment. Fem-los ballar el nostre ball i marquem el timming del combat. Peguem ràpid, com un boxejador mexicà d'aquells mig tarumbes. Que s'esgotin ells, i nosaltres posem collons allà no ens arribin les forces. No vull que les generacions que vénen ens mirin amb la mateixa consdescendència amb què nosaltres a vegades mirem les que ens van precedir. Les que no van ser capaces d'acabar amb Franco, i s'havien d'empassar aquells No-dos de merda cada diumenge al cine.

RETARDATS

A casa no som de gaires manifestacions. Fins fa pocs anys mai no hi anàvem, però les circumstàncies han canviat, i una de les poques armes que tenim els catalans són les mobilitzacions massives. I ja sabeu que cal fer el que toca.

En general una manifestació és terreny abonat per tota classe de friquis, que surten de casa seva i aprofiten per fer el ridícul sense que ningú se'n doni gaire compte. L'ANC  ha tingut la virtut d'esdevenir autènticament transversal, i mentre les manis a favor de la independència també tenen la seva quota de penjats (i n'hi ha cada un que Déu n'hi do) la gran majoria són gent normal i corrent. Gent a qui en un moment donat convidaries a casa a fer un cafè. O un gin tònic. Societat Civil catalana té voluntat d'esdevenir la versió espanyola i unionista de l'ANC, però encara li queda molt camí per recórrer. De moment només és capaç de convocar uns quants milers de persones. Fins i tot la plaça del meu poble es veia més plena l'endemà que l'Estat va tombar la consulta. I no només hi havia poca gent, sinó que s'hi reunia el bo i millor de cada casa. La flor i nata de l'espanyolisme més tronat, escolti. Alguns d'ells semblaven estúpids. D'altres, amb greus mancances socials o emocionals. Uns quants eren directament retardats, i és una crueltat fer-ne broma, com la senyora del paraigües i l'adhesiu al front.

Si això és el millor que els Sociedad Civil poden reunir, el gran misteri és com és que encara no som independents.

Disculpeu el vídeo amb tots els dibuixots inserits. Podeu veure l'original, sense tanta ximpleria,  fent clic aquí.

I SURVIVED THE EBOLA VIRUS

Quan érem adolescents alguns professors de l'Institut -escriptors frustrats, informàtics cremats, traductors sense ningú a qui traduir- ens explicaven que l'Àfrica és un continent meravellós, ple de gent meravellosa i amb una cultura tant o més rica que la nostra. Les tribus eren regides per matriarques benèvoles i progressistes, i els bruixots eren capaços de guarir quasi qualsevol malaltia gràcies a les plantes i a la seva saviesa ancestral. Segons els nostres professors, l'endarreriment i les misèries de l'Àfrica van començar, exactament, en el moment de la colonització, o potser durant l'esclavatge. Abans de tot això, el continent havia estat poblat per societats utòpicament avançades, una mica a l'estil de l'Atlàntida o Lemúria. Aquells professors van aconseguir fer-nos sentir culpables, com si els estudiants haguéssim anat personalment a explotar els pobres africans i a beure gintònics mentre dos esclaves (o esclaus, segons gustos) ens ventaven amb fulles de palmera.

Però un dia ens vam fer grans, i alguns vam començar a llegir. No pas gaires, però uns quants sí. De fet, no cal llegir gaire: només cal obrir els ulls. Aquests mesos a  l'Àfrica s'han assaltat centres de confinament de malalts d'èbola, sota el crit de "L'ébola no existeix", i s'han alliberat a tots els malalts. Paradoxalment, en d'altres zones els escassíssims supervivients de l'èbola són repudiats per la societat i abandonats a la seva sort, perquè no creuen que ningú pugui guarir-se. Els doctors estrangers s'han hagut d'empescar una mena de diplomes que certifiquen que els pacients estan perfectament curats. Una mena de I survived the ebola virus, però amb diploma en comptes de samarreta. A Uganda les unitats mèdiques han estat apedregades i assaltades, i en algunes localitats fins i tot han fet volar els ponts pels aires per evitar que no hi vagin els metges. Sembla ser que quan els blancs desinfecten les cases amb un preparat de clor els africans es pensen que, en realitat, estan escampant la malaltia.

L'Àfrica té molts problemes, i la majoria vénen de lluny. Parlem d'un continent on els nens albins són assassinats i, a vegades, devorats. Els bruixots fan servir parts del seu cos per fer encanteris. Parlem d'un continent on els malalts mentals són tractats de la forma més inhumana i cruel. Alguns nens són segrestats i obligats a fer de soldat. La violència sexual és vergonyosament generalitzada, i els violadors sovint en surten indemnes. L'Islam, una religió que atrau els pitjors fanàtics i assassins, s'ensenyoreix d'àmplies regions del continent, perpetrant barbaritats com el segrest de les cent noies, un segrest del qual tothom s'ha oblidat perquè és massa horrorós saber què els hi pot haver passat a aquelles pobres nenes. L'Islam, aquella religió entranyable que no et deixa beure alcohol ni menjar llonganissa per respecte a Al·là, però que, a canvi, et permet maltractar les dones tant com vulguis. Tot això sense oblidar-nos que durant l'època de l'esclavatge algunes tribus ajudaven als negrers a capturar els seus propis veïns, o dels conflictes sanguinaris que es perpetuen, els orígens i les motivacions dels quals fins i tot els propis combatents ignoren. I així podem anar fent.

L'home blanc és d'una vilesa extrema. Això no cal que us ho digui. Però retratar als africans com el non-plus-ultra de les virtuts i la bondat és, en el millor dels casos, equivocat. En el pitjor, una manipulació burda i, per motius que se m'escapen, interessada. En  aquest món que vivim ningú no val gaire res.

L'ESGUARD

Durant uns quants anys vaig fer vida a Barcelona. En aquella època vaig valorar seriosament la possibilitat de quedar-m'hi a viure, però al final va ser que no. Un dia ja us ho explicaré.  Ara, presoner de comarques i pare de dos fills, aprofito qualsevol oportunitat per escapar-me a  Barna (així és com en diem els pagerols que anem de guais). Però els temps canvien molt de pressa, i cada vegada que hi vaig -i cada dia més- m'hi sento com en Paco Martínez Soria a La ciudad no es para mi.

Quan el gran Damià Bardera em va proposar d'anar a la festa de la revista Esguard de seguida vaig dir que sí. Sóc un pare modèlic, però fugir una estona sempre és saludable per la ment i bo per l'esperit. Es veu que el cabró havia estat portada de la revista. No sé pas com collons s'ho carda.

La festa era a l'antiga fàbrica de la Damm. A Barcelona les festes no se celebren a la plaça, ni a l'envelat, ni al pavelló polivalent o esportiu, sinó en fàbriques de cervesa. Em diuen que la de Moritz també té overbooking. És estrany, però qualsevol s'arrisca a dir res. Abans d'entrar, un parell de cerveses en un bar que semblava una casa de putes però que en realitat era un tuguri d'aquells on vas a emborratxar-te miserablement i a explicar les teves desgràcies al cambrer -que va mudat com un Sant Ferriol- i a tirar els trastos a la seva companya xinesa i escotada. Sense un mínim de dues canyes sóc un antisocial perillós. A partir de la tercera em comporto com un humà més o menys normal.

Tan bon punt vam arribar ens van fer una foto, una cosa que a Girona només passa en els bars extremadament pretenciosos. En Bardera és el de la dreta, la seva dona la mig i jo el de l'esquerra, amb la samarreta d'en Batman fent-se una selfie que el meu germà va tenir la gentilesa de regalar-me. En Bardera, tan trempat com és, no sabia que aquell cartellet on hi posava Esguard era una bafarada, i que l'havies de col·locar-la a la vora de la boca, com si parlessis.

Un cop a dins la barra lliure va fer la seva funció lubricant i tot va anar com una seda. En Germà Capdevila, l'editor, va explicar-nos les novetats i els plans de futur. He de reconèixer que encara no m'havia baixat l'aplicació però va ser el primer que vaig fer quan vaig arribar a casa. Us animo a fer-ho. Si la gent d'aquí no contribueix a la cultura local no ho faran pas els extremenys. Ni els riojans. D'altra banda, sóc dels qui pensa que les tauletes i els mòbils són, inevitablement, el nou suport de la premsa escrita. I dels llibres potser també, però això trigarem més a veure-ho.

La festa era un quiésqui del món cultural, i només jo i algun altre pelacanyes semblàvem fora de lloc, com quan et conviden a una festa normal i tu et pensaves que era de disfresses i t'hi presentes disfressat de barra de pa o d'infermera sexi. Dios los cría y ellos se juntan, i de seguida em vaig fer amic d'un paio que, mentre pixàvem, em va explicar que anava tan pet que no podia tornar al lloc on se l'esperava. La plana major de la faràndula cultural i literària era allà i jo em feia amic d'aquell tio. Em va dir:

- M'hauré de quedar a dormir per aquí i anar a treballar demà de bon matí.

Jo vaig assentir, comprensiu. Coneixia bé aquella història perquè també era la meva: la sala plena d'escriptors, periodistes i editors i jo m'entretenia xerrant amb un borratxo a qui havia conegut mentre pixàvem. Potser és per això que no surto a la portada de cap revista.

L'ENTREVISTA AMB ELS COMIKAZES

El dimecres passat es va emetre l'entrevista que la gent de Comikazes Teatre van fer-me a ràdio Salt. Vam parlar del gat de Schrödinger, d'aquest blog, de la inspiració i, en definitiva, de tot una mica. Podeu escoltar-ho fent clic aquí. 

L'entrevista pròpiament dita és a partir del minut 28, però surto durant tot el programa parlant de discoteques de sudamericans i d'altres temes de rabiosa actualitat. 

Des d'aquí vull donar les gràcies als comikazes per comptar amb mi, i fins aviat.

ULISES 31 I ELS COIXINS DE L'OBÈLIX

De petits tots anàvem bojos amb Ulises 31, una sèrie d'anime que traslladava les aventures de l'heroi grec a l'espai sideral. Tal i com feia la seva contrapartida mitològica, l'Ulises del futur matava cíclops, alternava amb menjadors d'opi i era perseguit per lestrígons. L'únic que no feia era follar-se tota quanta fada o bruixa trobava. Era una sèrie molt currada. I emotiva. Recordo perfectament l'angoixa que em provocava veure els membres de la tripulació flotant en una mena de coma induït pel déu Posidó com a venjança per la mort del cíclop Polifem.

Durant un temps la cançó de l'opening va generar molta polèmica. Primer de tot, escoltem-la (i deixem anar una llagrimeta):

Com heu pogut sentir, hi ha un moment de la canço que diu ben clarament: "Yo soy No-no, pequeño robot/su amigo fiel". De fet, ho repeteix vàries vegades. Doncs bé, el meu amic-de-no-jugar-a-futbol estava convençut que el nom del robot era, precisament, Pequeño Robot. Com que era un paio carismàtic es va envoltar d'uns quants nens que defensaven la mateixa teoria, una mica per fer-li la gara-gara, una mica per tocar-me els collons a mi. Jo era molt dolent amb els debats -exactament com ara- i no era capaç d'expressar-me bé. Sabia que els meus companys d'equivocaven i que el robot es deia No-no, i que això de pequeño robot era només un incís (aleshores no sabia que es deia així). Si es veia ben clar, per l'amor de Déu! Però ells tossuts, i jo no sabia pas com demostrar-ho. Aquell dia vaig aprendre que a vegades perds encara que tinguis tota la raó perquè algú que parli millor que tu, o que tingui més seguidors, sempre et traurà avantatge. 

Després d'aquesta polèmica en va venir una altra d'igualment encesa. El meu amic-de-no-jugar-a-futbol (que en general era més llest que jo, però que amb aquests temes patinava força) assegurava que l'Obèlix era un tipus normal al qual li havien entaforat coixins dins dels pantalons blancs i blaus, perquè cap persona podia ser tan grassa. Jo intentava explicar-li que l'Obèlix en realitat era un dibuix, i que els dibuixos poden ser tan estrambòtics i deformats com vulgui el dibuixant. La seva autoconfiança, la manera resolutiva de dir les coses i el suport popular van tornar a donar-li la victòria. Jo estava segur que ell s'equivocava però no tenia manera de verbalitzar-ho. Merda. Tot allò va desenganyar-me: no calia tenir raó, sinó estar convençut de tenir-ne. I si per un adult això ja és difícil de pair, imagineu-vos per un nen.

ESPERAR

Esperar és horrorós. Em refereixo a esperes llargues, no pas a les de curta durada -que també són angoixants, però no tant. Esperar et fa viure pendent, i fa més mal a la salut que els gintònics vespertins. En una de les seves primeres pel·lícules el Sensei Steven Seagal -en aquella època encara no havia d'anar tot el dia amb abric per dissimular la panxa- acorrala al dolent a l'interior d'una casa. En una de les parets hi escriu: La certesa de la mort és pitjor que la pròpia mort. I el dolent es caga de por. Normal, perquè tots tindríem por si sabéssim que l'Steven Seagal ens vol matar. I aquesta por seria molt més espantosa, molt més terrible, que el fet de morir sota les seves mans letals.

Quan esperes crees expectatives, i les expectatives sempre són una merda. Quantes vegades ens hem deprimit innecessàriament, o ens hem fet il·lusions que més tard s'han convertit en naufragis emocionals? Quants cops hem esperat un esdeveniment que, al final, ha sigut un fracàs? Quants somnis que s'han escolat fins la claveguera, com els pixats d'un borratxo de barriada? M'agradaria ser com un d'aquells monjos budistes d'ulls entretancats que viuen en monestir bonics i exòtics, que saben Kung Fu, que mai no tenen ressaca i que es veu que són capaços de controlar les emocions. Hem de voler ser com ells.

Recordo amb amargor els meus anys d'escriptor novell (encara més del que ho sóc ara, esclar). Quan s'acostava la data d'entrega d'un premi literari al qual m'havia presentat em passava tot el dia pendent del mòbil. Si era un número desconegut em feia un bot el cor: potser eren els organitzadors que em trucaven per felicitar-me. Però normalment era algú que s'havia equivocat de número, o algun comercial que em volia enredar. Una vegada una vella mig boja va trucar-me tres vegades el mateix dia. Jo estava convençut que eren els membres del jurat que volien felicitar-me. Beneïda innocència, que em feia creure que quan aconseguís publicar una novel·la tota la resta vindria donada. Encara no havia sentit parlar de males distribucions, de llibreters que amaguen els teus llibres fins al punt que cal un espeleòleg per trobar-los, de crítics que no et volen ni llegir i de lectors que no et volen comprar. Quan vaig publicar Manual de Supervivència cada matí escodrinyava les pàgines de cultura dels diaris buscant ressenyes que mai es van publicar. Putos crítics. Putes esperes que no et menen enlloc. Putes expectatives, que mai no s'arriben a complir. Benaventurats els pobres d'esperit i els tontos del cul, perquè ells heretaran el Regne del Cel. Tots érem més feliços quan encara érem a punt d'arribar.

EL FAIXADOR CONTRA L'ESTILISTA

Aquest post és dels que té banda sonora. Feu click aquí abans de començar a llegir-lo. I si us voleu fer un fart de riure, mireu el videoclip.

El combat de boxa clàssic és entre l'estilista i el faixador, és a dir, entre el boxejador pendent de la tècnica i la intel·ligència i el boxejador que ho dóna tot, que aguanta bé els cops i que busca destrossar els ronyons i les costelles del seu rival. El cavaller elegant contra el pinxo de barriada que sempre pega massa avall. Muhamad Alí contra Mike Tyson.

Grosso modo, podem classificar els escriptors seguint aquest mateix sistema. El meu amic Damià Bardera, per exemple, és un estilista sensacional. La història és important, esclar, però encara és més important com s'explica. El desenvolupament del combat. Els cops han d'estar ben tirats i han de ser nítids, perfectament definits. El moviment vol economia i precisió. El joc de cames és important, i tot plegat és una dansa de gran bellesa.

En canvi, en Sergi Pons, autor de Mars del Carib, és -com jo mateix, si estigués més en forma- un faixador. La majoria dels meus escriptors preferits ho són. En Bukowsky, l'Irvin Welsh, en Chuck Palahniuk. Pugen al ring amb el cap xarbotat del combat anterior, potser amb una lleugera ressaca de la nit abans, i salten sobre el seu rival passant-se la tècnica pel forro dels collons. No paren fins que l'altre no és a terra amb el nas ensangonat. Veure'ls lluitar no és maco, però sempre és espectacular, i moltes vegades són els preferits del públic.

Mars del Carib no té l'estil més depurat del món. L'autor no perd el temps buscant el sinònim més exacte o la frase amb més sonoritat, o la més musical. En Pons puja al ring com ho fa el faixador per excel·lència, en Rocky Balboa, sabedor que és menys tècnic que l'Apol·lo Creed però que els té més ben posats. I la mirada del tigre, esclar.

Les situacions que es viuen a Mars del Carib són delirants, com una ràfaga de cops de dreta més oberts del compte però durs com pedres. Pam! Pam! L'autor no busca la bellesa sinó l'efecte del cop, que en aquest cas quasi sempre provoca una riallada o una ganyota de fàstic. Els personatges són faixadors per sí mateixos, paios amb les dents trencades i la ment trencada que es ensumen speed -sobretot speed-, s'emborratxen com ceps i s'asseuen al seu tuguri a esperar que passi alguna cosa. Que sempre passa.

Feia temps que havia llegit novel·les que asseguraven ser el Trainspotting català. Cap d'elles era prou reixida, o bé li faltava alguna cosa. Per exemple, en el seu excel·lent Cavalls Salvatges, en Jordi Cussà lluita com un estilista depuradíssim en comptes de fer-ho com un faixador esdentegat, que és el que requereix aquest tipus de novel·la. Ningú havia trobat el to, ni havia aconseguit el nivell de credibilitat que ha aconseguit en Pons amb la seva òpera prima.

També té pegues. Alguna expressió impostada i alguna redundància que amb una edició més acurada s'haguessin pogut estalviar. Potser li manca l'element de crítica social que sí que té l'Irvin Welsh.  Res, en definitiva, que espatlli o desllueixi el conjunt.

Tots els fans de la boxa sabem que en un combat entre un faixador i un estilista el primer té tots els números. La força física preval damunt de la tècnica. No estic segur de si en el món de la literatura això també passa, però el cert és els faixadors surten amb avantatge. Una altra cosa és que arribin fins al darrer round.

ELS MEUS TRUCS DEFINITIUS (PER LLIGAR)

L'altre dia us explicava trucs per lligar -o per intentar-ho, per ser exactes. Doncs bé, me'n vaig deixar un. És, precisament, el que m'havia funcionat més vegades. En aquest truc no feia veure que era un metge o el baixista d'una banda de rock, sinó que em limitava a presumir de cultura. Com que sóc bastant ignorant havia de calcular molt bé el que deia, quan ho deia i a qui ho deia, per no fer el ridícul més del compte.

A la discoteca Platea hi havia -potser encara hi és- un tapís del Judici de Paris. Suposo que a molts us sonarà: tres deesses gregues es barallaven per veure qui era la més bonica i van agafar al pobre Paris perquè fes de jutge. Va guanyar l'Afrodita, que a canvi li va donar l'amor de la dona més bonica que mai havia existit: Elena, muller del rei Menelau. Els dos joves es van escapar a Troia, i la resta és història. Teniu el quadre aquí sota. El senyor que aguanta la poma és Hermes, missatger dels déus, i la poma era un truc de la deessa de la discòrdia perquè volia que les deesses s'emprenyessin entre elles, vés a saber per què. Hi ha qui lliga aquesta poma mitològica amb la que apareix al Gènesis i que també sembra discòrdia, en aquest cas entre l'home i Déu. Però no fugim d'estudi. A diferència d'en Paris mai vaig embolicar-me amb l'Elena de Troia -ni amb cap que si assemblés-  però aquest tapís sempre em portava sort.

Una altra vegada va ser gràcies a l'Escrivano de Balaguer. Una nit em van presentar una noia que tenia algun tipus de vincle amb l'Opus Dei, no recordo quin. Com que jo anava pet vaig pensar que seria genial mantenir una conversa sobre Teologia, i m'hi vaig llançar. No recordo pas què li vaig dir, però ella va aconseguir el meu número de mòbil i l'endemà em trucava per anar a prendre una cervesa en una població costanera el nom de la qual ara no ve al cas. Vam quedar directament al bar de l'hotel on s'allotjava. Vaig comprendre que anava de dret al gra, i que el bar de l'hotel era un punt de trobada fantàstic perquè ens estalviaria la feina de llogar una habitació si la cosa sortia bé.

Però com passa quasi sempre, la cosa no va sortir bé. Ja sabeu que l'alcohol distorsiona la percepció de mala manera, i aquella noia que de nit m'havia semblat un àngel a la tarda em semblava una noia del piló, sense cap gràcia especial i amb una veu de carajillo que feia caure de culs. Suposo que jo devia causar-li una impressió similar perquè no va esforçar-se gens a dissimular una ganyota de decepció. Tots dos anàvem mudats com tupins, amb el punt just de deixadesa per no semblar massa desesperats. Que depriment, tot plegat. Que descoratjadora que va ser aquella tarda de juny. Ens vam fotre tres cerveses cadascun amb l'esperança d'emborratxar-nos una mica i convertir-nos, de nou, en un príncep i en una princesa, però no va funcionar. Només érem un noi i una noia que una nit havien begut més del compte i que amb prou feines se'n recordaven de res. Ni tan sols vaig voler-la enlluernar amb discussions filosòfiques o teològiques: quan vaig entendre que no hi havia manera d'entrompar-me vaig fer-li dos petons i em vaig acomiadar. El viatge de tornada amb cotxe va ser trist i llarguíssim. El sol brillava i el mar era molt blau i perfectament llis. Començava l'estiu.

No vàrem trucar-nos mai més.

COM DESTRUIR L'ESTAT ISLÀMIC

El dissabte al matí era amb en Lluc en un parc de Girona i un magrebí va començar a parlar-me. Suposo que a tots us ha passat això d'estar una estona conversant amb algú i no recordar de què el coneixes. Intuïa que era alguna cosa relacionada amb el món de la nit, però era impossible estar-ne segur. Al final em va donar una pista:

- Qué, ¿Aún tienes problemas con las mujeres?
- Por supuesto - li vaig respondre, mentre el meu cervell anava tancant el cercle.

L'home va fer que sí amb el cap. Molt lentament, com si rumiés cada paraula. Semblava un d'aquells grans losers del cinema clàssic, un cínic a l'estil d'en Humphry Bogart.

- Sí. Yo también tengo días bueno y días malos.

En el moment exacte d'acomiadar-nos vaig recordar de què el coneixia. Era en Mohamed. En aquest post explico la nostra primera trobada. Quin greu no haver-lo reconegut a la primera!

Ara permeteu-me un brevíssim comentari històric que, d'entrada, us pot semblar irrellevant. Genghis Khan va unificar les tribus de mongols de les estepes fins a formar un exèrcit que era tot ràbia, metall i set de sang. Aquell exèrcit va crear un dels imperis més poderosos que hagi vist la Història. Cinc segles abans Àtil.la, el rei dels huns, amb l'ajuda del seu oncle havia unificat tribus disperses d'aquesta ètnia. Per la seva crueltat insòlita -fins i tot pels estàndards de l'època- va ser anomenat l'Assot de Déu, i si ens despitem destrueix Occident.

Ara a l'Iraq i a Síria passa una cosa molt semblant. Abu Bakr Al Baghdadi ha aconseguit unificar grups d'islamistes fanàtics, bojos occidentals renegats, ex-militars iraquians i tot quant salvatge sigueu capaços d'imaginar, creant una horda cada vegada més gran d'assassins, violadors i torturadors. L'horda de maníacs avança cap a Occident com antigament ho feren Genghis Khan i Àtil.la, i un dels seus dements objectius és reconquerir Al-Andalús. Els bàrbars són a les portes de Roma, i aquesta vegada no hi haurà un Sant Pare que salvi la nostra civilització.

A Occident, esclar, callem com putes. En part, per por. Fa un temps parlava amb l'autor d'un llibre crític amb la religió cristiana: "Si tens tantes ganes de crear polèmica, en comptes de posar-te amb els cristians, que surt gratis i no et diran res, posa't amb els musulmans". El tio va riure: "Que et penses que sóc boig?".

I és que els musulmans ens fan por. Encara que no ho volguem admetre. Tots sabem que els radicals no són majoria, però també intuïm que el percentatge és prou alt com per representar un perill real per la nostra integritat. L'Estat Islàmic n'és l'exemple perfecte. Les freqüents sentències de mort contra escriptors i dibuixants, també. Un petit incís: felicitats als qui, en nom de la llibertat, tenen idees tan imaginatives com el Dia de Dibuixar  Mahoma. El xantage al qual ens sotmeten els radicals -que, repetim, no són pocs- és intolerable i no hauria de rebre les complicitats d'alguns occidentals que s'hi alinean, fent un front comú anti-semita (si no és això, ignoro per què ho fan). A la meva època d'estudiant d'Humanitats a classe hi teníem tres o quatres imbècils que ens volien fer creure que la Jihad en realitat era una lluita de creixement personal, quasi com un grup New Age de senyores de mitjana edat i homes amb cueta, i que això de les bombes i les massacres era, o bé una exageració dels mitjans europeus i americans, o bé una anècodta aïllada i sense importància. Tal i com diu Pérez-Reverte, els moros tard o d'hora ens tallaran el cap, i ens ho mereixerem. Per papanates.

Us preguntareu què hi fa el meu amic i company de copes Mohamed enmig de tanta infàmia. Ell és més o menys com nosaltres: té dona i a vegades s'hi baralla (verbalment, esclar), i quan això passa té ganes de sortir a prendre un parell de copes. Es desfoga, se sent millor parlant amb un desconegut que també està borratxo per motius similars (jo),  i que en aquell moment es converteix en el seu millor amic.  L'endemà es llevarà amb ressaca però renovat per dins. L'alcohol crea problemes, sí, però també ajuda a fer la vida una mica més fàcil. Com ho faríem sense el vi dels divendres? Sense el gin tònic de la sobretaula? Sense el quinto per fer passar la set? Potser també formaríem una turba violenta i insensata com fan ells, i voldríem destruir el món.

Americans, no els hi foteu bombes. Això només els reforça i crea màrtirs. No pots lluitar contra un tio que pensa que morir cremat és el seu deure com a seguidor d'Al·là, el Molt Misericordiós. En comptes de míssils envieu-hi barrils de cervesa gelada, que amb la calor que fa al desert segur que els hi entrarà molt bé. Envieu milers de tetra-bricks de Sangria Don Simón -estava a punt d'escriure cava, però tal com diu a la Bíblia als porcs no se'ls hi pot tirar perles-. Envieu entrepans cruixents acabats de fer de pa amb tomàquet i pernil ibèric i cantimplores de vi negre de l'Empordà (o si voleu, amics americans, de California, que també és bo). Coneixeu perfectament aquesta estratègia, ja l'heu aplicat abans amb enemics que segurament no ho mereixien. Doncs bé, aquests sí que els heu de deturar. Munteu una gran festa. L'alcohol és l'agermandor més universal. I d'aquí a quatre dies se'ls hi passarà la tonteria i es tornaran civilitzats, agradables i bons conversadors, com el meu amic Mohamed.

COSES D'ESTIU

Disculpeu la parada del Tardes de Birres. M'he escapat uns quants dies i no m'he endut l'ordinador. Ara mateix sóc incapaç de fer un post amb cara i ulls, ben trabat i estructurat, de manera que us explicaré quatre ximpleries que potser us interessaran:

- El millor descobriment de l'estiu: el gelat de mojito de la casa Frigo. Molt ben aconseguit, amb gust genuï de mojito. Sort que no emborratxen (només tenen 0,5 de graduació) perquè aquest estiu m'hauria alcoholitzat.

- Llibres que he llegit: Mars del Carib, un descobriment sensacional (li dedicaré un post en breu). Jesucrist era marica i altres contes, una decepció que ens recorda -una vegada més- que un bon guionista audiovisual no ha de ser, per força, un bon escriptor. Els pagesos, de Josep Pla, del qual no penso fer cap comentari per no fer el ridícul. Bedlam, de la Mar Bosch, una fàbula timburtoniana molt diferent de les coses que llegim normalment. Let's explore diabetes with owls, de David Sedaris (que comença a repetir-se, o jo començo a veure'l venir). Zerozerozero de Roberto Saviano, que no he pogut acabar (no perquè fos dolent, sinó perquè jo no estava d'humor). I uns quants més que ara no recordo.

- Enguany no podré anar a la manifestació de l'11 de setembre (se'ns casa el cunyat). Però com que volia col·laborar, he fet un donatiu. Segur que també teniu ganes de fer-ne un. Feu-lo aquí.

- L'editorial Stonberg ha millorat la pàgina. Feu-hi un cop d'ull i aprofiteu per comprar el gat de Schrödinger si encara no el teniu.

- Irvin Welsh, un dels millors escriptors europeus, fa campanya a favor del Yes a Escòcia.

- He afegit uns quants links a Llocs on perdre't. Algun dia crearé un apartat els blogs que porten més temps inactius (li'n diré Velles glòries o bé Cuando fuimos los mejores).

MENTIDES PER LLIGAR

Quan era jove tenia tres mentides molt elaborades que feia servir per lligar. Dir la veritat funcionava molt poc -o no funcionava en absolut- i amb les mentides a vegades, molt de tant en tant, tenia sort. Vull emfatitzar aquest decebedor molt de tant en tant. Vegem-les:

a) Sóc músic: Aquesta petita llicència la feia servir amb les estrangeres dels bars heavys de Lloret de Mar. Tothom deia que les guiris venien a Espanya buscant alcohol i sexe. Les que jo vaig conèixer, en efecte, volien emborratxar-se -i ho aconseguien sobradament-, però si volien follar amb algú, no era pas amb mi. Tot i això, amb la Tàctica del Músic vaig passar algunes estones divertides i vaig aconseguir robar algun petó i alguna rebregada. La Tàctica consistia, com ja heu endevinat, a fer-me passar per músic. En concret, per baixista d'un grup que versionava The Doors. No sé per què vaig escollir aquest instrument i no un altre. Si en algun moment reconeixia un solo de baix -potser no ho era i a mi m'ho semblava- jo els hi deia:

- Veieu, això és un solo de baix. És el que faig jo.

I feia veure que tocava el baix. Mirant-ho en perspectiva, devia semblar un imbècil. Quina manera de fer el ridícul, Verge Santa. Suposo que totes aquelles guiris eren tant o més ignorants -musicalment parlant - que jo. Això, o em consideraven una mena de retardat.

b) Sóc metge/arquitecte: Aquesta mentida vaig fer-la servir unes quantes vegades quan era una mica més gran. De seguida vaig abandonar-la perquè a les borratxes de festa major no els hi impressionava gaire, que fos metge o arquitecte. O potser no es creien que algú tan jove pogues ésser-ho. Potser l'estratègia del músic hagués funcionat millor en aquests ambients. Vés a saber. Em sembla que ho vaig aconseguir alguna vegada, però durant aquests anys les festes se superposaven i es confonien les unes amb les altres, com en una novel·la de Bret Easton Ellis.

c) Sóc un escriptor famós. Aquesta és la més recent i la que em va anar millor. Tingueu en compte que parlo d'un nombre de rotllos extraordinàriament baix per algú de la meva edat. Quan encara no havia publicat cap llibre i no era un escriptor -ni era res-, gràcies a aquesta tècnica em vaig embolicar amb una mexicana guapíssima (acabava d'arribar a Catalunya per fer un màster d'edició), amb una espanyola que no sabia res de literatura catalana i amb alguna altra que prefereixo no mencionar, no fos cas.

Els anys m'han regalat saviesa i un punt, un puntet de res, de sentit del ridícul. Nois i noies, val més que no mentiu. No pas per qüestions morals, sinó perquè has de ser un crack per fer-ho bé. Això, o que el teu interlocutor vagi ben pet. La mentida ha de ser ben trabada, coherent i has de mantenir-la tota l'estona. Cal una bona dosis d'imaginació, no pot fer-ho qualsevol. Tampoc vull excedir-me: no us receptaré un tòpic tan poca-solta com que sigueu vosaltres mateixos, perquè generalment ser tu mateix és una merda. Si, tal i com diu la penya New Age, ser tu mateix és tant guapo, per què no hi ha legions de persones intentant ser tu?

Em preguntareu:

- I si ser tu mateix no funciona i mentir és tan complicat, què coi hem de fer per triomfar? Digue'ns-ho, va.

No ho sé, nois i noies. No ho sé.

UN POST ESTIUENC

Aquests dies el Facebook bull amb fotografies i comentaris de la gent que fa vacances. La paraula relax és, segurament, la més repetida i celebrada amb dotzenes de likes. Els peus de foto diuen: "A la piscina, de relax". "A la platja, desconnectant". "Això sí que són vacances".

Tot és perfectament comprensible fins que arribes al següent comentari: "Amb els nens, passant uns dies de relax". Tothom sap -o hauria de saber- que les paraules "nen" i "relax" són com els israelians i els palestins: no poden conviure de cap manera. De fet, conceptualment són oposats. Quan fas vacances amb nens t'ho passes bé i generes el que els psicòlegs en diuen temps de qualitat, però de cap manera desconnectes i et relaxes. Quan arriba el vespre estàs tan destrossat que només tens esma de mirar un episodi d'alguna sèrie. I feina a no adormir-te! Si vols tranquil·litat, piscines blaves i mojitos fresquíssims, no tinguis fills. Si esperes l'estiu per llegir els llibres que no llegeixes durant la resta de mesos, tornaràs a la feina amb el mateix nombre de llibres llegits fins el moment: zero. És normal que l'estiu sigui el moment de l'any en què es produeixen més separacions i conflictes de parella. És llarg, esgotador i xafogós. És l'exemple perfecte de que més temps, en realitat, és menys.

Algú dirà: "Oh, ets un exagerat, Jordi. Jo també tinc fills i sí que desconnecto". Aquí l'equació es modifica perquè hi entra una nova constant: la mentida. El Doctor House va ensenyar-nos fa temps que tothom menteix. Aquestes setmanes he sentit algunes mentides tan horroroses, tan descaradament falses, tan espantosament inverossímils que fan que dubtis de la salut mental col·lectiva. Algunes persones m'han dit que el seu fill es portava bé mentre el nen trencava, metòdicament, els gots que hi havia sobre una taula. D'altres m'asseguraven que els seus dos fills no es barallaven en absolut, alhora que un dels nanos escanyava l'altre. Us juro que no exagero. Què fa el Facebook? Magnifica aquestes mentides còsmiques i et permet d'acompanyar-les amb boniques fotografies per fer-les una mica més creïbles.

A mi fer vacances, què voleu que us digui, no m'agrada gaire. Per ser més exactes, no m'agrada fer-ne tantes. En part perquè m'agrada la meva feina, en part perquè sóc hiperactiu i necessito fer coses tot el dia, a banda que detesto la calor. I perquè em fa molta ràbia que tot el país es paralitzi.

Potser algú dirà:

- Però per què no escrius més? Si fos de tu, jo escriuria.

I jo li respondré:

- Amic, si aconsegueixes escriure res més llarg que aquest post amb un nen de dos anys i mig engelosit del seu germà, que només té dos mesos, seràs automàticament mereixedor del Nobel de Literatura. Si l'ha guanyat el puto Vargas Llosa segur que tu també pots fer-ho.

I parlant del malvat peruà, quin grandíssim Magneto hauríem tingut si en comptes d'escriure merda i parir declaracions feixistes i anticatalanes s'hagués dedicat al cinema!



Algú altre afegirà:

- Jo recordo els estius i eren molt diferents dels d'ara. Els nens jugàvem al carrer i ens ho passàvem bomba.

I jo li respondré:

- És veritat, però els teus records són de quan tenies deu o dotze anys. Quan eres més petit segurament eres per casa, tocant la moral als teus pobres pares, que ja ho han oblidat perquè el cervell és tremendament efectiu a l'hora d'esborrar els records xungos i substituir-los per d'altres de més agradosos.

Finalment, serà el moment perfecte perquè algú digui:

- És que els professors feu massa vacances.

I jo, sospirant, contestaré:

- Tens tota la raó del món, company. Tens tota la raó.