dijous, 30 de desembre del 2010

L'ÀNGEL GUIMERÀ CONTRA EL CARRER DEL SUD

La nostra era una guerra absurda i, com totes les guerres absurdes, ningú no recordava com havia començat. Ens trobàvem cada migdia quan sortíem de l'escola, puntuals, i ens esbatussàvem amb tot el que teníem a mà. El carrer Àngel Guimerà contra el Carrer del Sud. El meu bàndol (l'Àngel Guimerà) era molt superior als nostres enemics, tant pel que feia al nombre de tropes -fins i tot havíem reclutat mercenaris entre els nanos dels carrers propers- com per la tecnologia bèl·lica, clarament superior i més sofisticada.
Jo era un soldat de peu sense gaire poder. A l'escala militar segurament seria un sergent xusquero. No era gaire important: al capdavall el dia en què la guerra es va acabar jo ni tan sols hi era present (probablement estava malalt o castigat sense sortir de casa). En el meu recompte s'hi trobaven dos enemics ferits (un a la cama i l'altre al pit) i només una arma perduda, que va anar a parar a mans de l'altre bàndol: una d'aquelles fustes llargues i planes on hi enganxàvem agulles d'estendre roba i claus, que formaven un mecanisme per disparar la part metàl·lica de les agulles d'estendre roba. Era molt dolorós rebre un impacte, i avui dia de ben segur que seria motiu de denúncia.
De resultes de la nostra petita guerra civil es va produir, és clar, una cursa armamentística. Com ja s'ha dit el carrer Àngel Guimerà era clarament superior en aquest aspecte. Els nostres enginyers fins i tot van desenvolupar un prototip d'armament pesant consistent en una planxa de fullola amb una vintena d'agulles d'estendre roba enganxades i que permetia realitzar vint trets amb molt poc temps. Movíem la planxa amb l'ajut d'unes rodes que hi havíem instal·lat al costat. Per Sant Joan vam canviar les pedres per petards, tot i que de seguida vam acordar un tractat de no-utilització degut a la seva potència.  Durant un temps també vam experimentar amb la guerra química, sobretot amb bombes fètides. Romàntic com sóc, i partidari dels duels home a home, aquesta és un part del conflicte que prefereixo oblidar.
De la mateixa manera que les bombes d'Hiroshima i Nagasaki van ser el punt i final de la guerra entre americans i japonesos, la nostra crisi particular també es va acabar amb un fet desmesurat: un migdia les nostres tropes van apedregar la casa d'un dels soldats del Carrer del Sud, trencant els vidres d'una finestra i provocant l'aparició de la policia municipal, que va actuar com a força pacificadora. Aquell dia es va acabar la guerra. Érem homes de paraula i no ens va fer falta signar cap document, cap armistici. Simplement vam abandonar les hostilitats i vam tornar a jugar junts sense arribar a saber mai el motiu d'aquella guerra fratricida.

dimecres, 29 de desembre del 2010

ARRÒS COVAT

Aquest mes de desembre la  revista Benzina  ha tingut l'amabilitat de fer una ressenya de Manual de Supervivència. Em sento doblement honrat: primer per figurar-hi i segon per compartir pàgina amb Arròs Covat, el còmic de Juanjo Saez en el qual s'hi basa una sèrie d'animació amb el mateix nom i que podeu veure des d'aquí.

Arròs covat és la història d'en Xavi, un paio que ronda la trentena i que, quan la sèrie comença, se separa de la seva nòvia de tota la vida. L'autor retrata magistralment la situació, amb tota una llista de tòpics que, no per tòpics, deixen de ser menys veritat. Paral·lelament a la separació, el protagonista comença una relació incerta amb la Luz, un esplèndid retrat d'una noia de vint anys amb el cap ple de pardals i experta en el joc de "ara em tens, ara ja no". Un joc agredolç i que quasi tothom ha jugat en algun moment de la seva vida. I precisament això és el que fa que aquesta obra sigui tan gran: la facilitat del lector/espectador per identificar-se amb els personatges i les situacions.  Saez és un mestre ubicant l'acció i creant un ambient trendy barceloní força proper a la realitat. Són històries curtes, tràgiques, costumistes, divertides i realistes. L'heroi del còmic -i de la sèrie- és un autocompassiu ploraner que, per força, desperta simpatia i ràbia a parts iguals.

És una sort que figures com la de Juanjo Saez comencin a ser coneguts pel gran públic. Potser així, algun dia, abandonarem els temes de sempre de la cultura catalana: la Guerra Civil, la construcció d'esglésies i els drames familars.

dimarts, 28 de desembre del 2010

ELS SANTS INNOCENTS

Avui és el dia dels Sants Innocents. És una diada dedicada als infant que el rei Herodes (un megalòman que tenia un rotllo amb la seva cunyada i que va fer matar membres de la seva família) pressumptament va  assassinar, amb l'esperança que entre ells s'hi trobés el petit Jesús. I dic pressumptament perquè no deixa de ser curiós que els historiadors de l'època no fessin esment d'aquesta terrible matança mentre que descrivien, amb tot luxe de detalls, altres fets sense cap importància. Un cas de censura primitiva? Segons molts especialistes bíblics, la matança de nens segurament és un fet rescatat de la biografia de Moisès (recordeu que el faraó també va ordenar una massacre de nadons) i introduït, més o menys amb calçador, a la vida de Jesús, que segons l'evangelista Mateu hauria fugit amb els seus pares a Egipte per escapar de la mort. Recordo que quan era petit i sentia aquesta història sempre em preguntava perquè havien hagut d'anar tant lluny. Si els jueus, quan es van escapar d'Egipte guiats per Moisès, van trigar quaranta anys a arribar a Israel... com havien aconseguit anar tant de pressa Jesús i els seus pares?
Un dels problemes de l'Església és aquest: ha d'explicar als seus fidels uns textos antics i, en ocasions, contradictoris entre sí. Els fets reals, les llicències narratives i les metàfores s'alternen i, sovint, es confonen. Els ateus, moltes vegades, es limiten a fer una lectura superficials dels textos bíblics, exactament igual que fan molts cristians, demostrant, una vegada més, que els extrems sempre es toquen.
La història i l'antropologia de la religió - cristiana i moltes de les altres- han estat sempre una de les meves passions. Són ciències (són ciències?) incertes, de límits borrosos, relliscoses i susceptibles de ferir sensibilitats d'uns i altres. Potser per això m'agraden tant.

diumenge, 26 de desembre del 2010

EL DIA DE SANT ESTE

No hi ha res més efímer que el Nadal: l'esperem durant un mes i mig (les campanyes de Nadal comencen a principis de novembre), sortim de festa la nit anterior, ens passem el matí dormint, mengem, fem la migdiada, un whisquet o dos i ja el tenim fora. L'endemà és Sant Esteve (avui), que és una festa que sempre he trobat molt insípida, deslluïda al costat del Nadal. Qui desitja un Bon Sant Esteve? No ho fa ningú. És una festa fallida, sense alegria. Per molta gent fins i tot és incòmoda, cansada: més menjar i més cava.
Pels qui no ho sapigueu, Sant Esteve va ser el primer màrtir cristià.  La tradició diu que era sastre. Va morir apedregat, ara no recordo per què. Diuen que Sant Pau, que més endavant va passar a ser un dels pilars de l'Església, aguantava les capes dels que tiraven rocs al pobre Esteve.

A Anglaterra i Irlanda avui és el Boxing Day. Durant anys vaig pensar que es deia així perquè s'hi celebraven combats de boxa. En realitat el nom ve de box, és a dir, caixa. Sembla ser que, fa temps, els rics oferien caritat als més desfavorits en forma de regals, generalment dins de caixes.
La traidició diu que avui toca menjar canelons fet amb les restes del pollastre rostit del dia de Nadal. No sé si queda alguna àvia amb prou habilitat i ganes d'estar a la cuina com per fer-ho. Jo, segurament, menjaré arròs o canelons comprats a la botiga, que també són molt bons.

divendres, 24 de desembre del 2010

CONTEMPLA LES ESTRELLES

Fa quatre Nadals vaig comprar Contempla les estrelles, un llibre de David Sedaris. Mai havia llegit la seva obra traduïda al català i tenia ganes de veure com quedava. El dia de Cap d'Any, no sé ben bé perquè, me'l vaig endur a una festa que vàrem celebrar en una masia d'Olot. La cosa va degenerar, i a les nou del matí encara buidàvem llaunes de cervesa al costat d'una enorme llar de foc. Una parella de masovers tenien cura de la casa. Ella era argentina i parlava un català fantàstic. Recordo parlar-li de Sedaris i de la traducció que acabava de comprar i que encara no havia començat. A banda d'aquesta conversa recordo poca cosa més fins a l'hora de dinar. Vençut, pràcticament vaig adormir-me amb el cap dins del plat.
L'endemà, ja a casa, vaig disposar-me a llegir el llibre. No vaig trobar-lo dins de la meva maleta, ni tampoc era al cotxe. Cap dels meus amics no el tenia. Què n'havia fet? A base de pura capacitat deductiva vaig arribar a la conclusió que l'havia regalat a la masovera argentina, però també és possible que me l'hagués oblidat al restaurant o a qualsevol altre racó. M'he quedat amb les ganes de llegir-lo. Al final aquell Cap d'Any no vaig Contemplar les Estrelles: com sempre, em vaig limitar a beure-me-les.

dijous, 23 de desembre del 2010

EL CALB QUE EM FEIA RIURE

Penjo l'entrevista que em van fer a TV Girona. He intentat tallar el vídeo i posar només el tros on surto jo (els deus minuts finals) però, com sempre, no me n'he sortit. Hi ha un parell de moments on se m'escapa el riure: l'estudi de gravació de TV Girona dóna al Carrer Nou. Mentre la presentadora i jo parlàvem un paio calb es va posar a fer ganyotes per fer-me riure però al final vaig aconseguir sobreposar-me.
Des d'aquí vull donar les gràcies a la gent de TvGirona per haver mostrat interès en la novel·la. Per cert, online es pot comprar aquí.



dilluns, 20 de desembre del 2010

Xul·lo i nadalenc

diumenge, 19 de desembre del 2010

L'AMIC INVISIBLE I TELE GIRONA

Ahir vaig passar bona part de la tarda comprant coses per als meus amics invisibles. Aquest any he de fer tres regals a tres persones diferents. Generalment escullo els regals amb cura, pensant bé què pot interessar a les persones en qüestió. Sempre que puc m'informo de què els fa falta i, si no tinc fonts fiables, procuro comprar una cosa que els puguin agradar. Faig servir aquesta màxima: "Compra alguna cosa que no et faria res que et regalessin a tu".
La gent que em fa els regals a mi, però, a vegades no s'hi mira tant. Un any em van regalar un coixí d'exteriors. Era de color cru, quadrat, no tenia res d'especial. L'any següent em van regalar una llanterna. Era molt barata, es veia a cop d'ull. Segurament comprada als xinesos per dos o tres euros (el pressupost era d'uns vint). El pitjor de tot és que mai va funcionar. Marcs de fotos i posacedés amb la forma de la cara d'en Mickey Mouse. Alguna vegada he tingut sort i m'ha tocat una ampolla de whisky, cosa que sempre s'agraeix, o el devedé d'X-Men 2, Fins i tot una bossa d'esport. Per desgràcia, aquests regals útils han estat més l'excepció que no pas la regla.
Si llegeixes aquest post i ets el meu amic invisible, pren nota: una ampolla de whisky (o dues de vi bo) no em farien cap nosa. Tampoc l'últim llibre d'en Nick Hornby. Una samarreta xul·la per fer esport (talla L o XL, depèn) o  fins i tot un jersei.
Si no saps què regalar, no t'oblidis de la novel·la revel·lació d'aquest Nadal: Manual de Supervivència. Per cert, el dilluns entre dos quarts de dues i les dues em fan una entrevista a TVGirona.

dissabte, 18 de desembre del 2010

PORCA MISÈRIA I LA PATERNITAT

A la tercera temporada de Porca Misèria en Pere i Laia tenen un ensurt perquè creuen que aquesta darrera està embarassada (em nego a escriure "que estan embarassats" perquè és una expressió que, tot i estar de moda, em fa moltíssima ràbia). Al final resulta ser una falsa alarma: la Laia simplement havia tingut un endarreriment, i al final del capítol tots dos respiren tranquils.
La situació no tindria res d'especial si no fos perquè la parella està ben instal·lada a la trentena. Trenta-cinc anys, crec recordar que tenia en Pere. La Laia potser una mica menys. Al final de l'episodi, al vaixell de l'Àlex,  s'abracen i es pregunten si no són molt estranys: la gent de la seva edat vol tenir fills i ells, en canvi, no. Són dos adults joves amb projectes i ambicions, i els nens els impedirien aconseguir les seves metes: en Pere, dedicar-se de ple als guions  i la Laia, arribar lluny amb la seva carrera científica.
No obstant això, tots dos se senten malament: als trenta-i-pico se suposa que la gent ha de tenir fills. No fer-ho és considerat una extravagància, especialment a pobles i ciutats petites. La pressió de l'entorn existeix, i no són poques les persones que han de donar explicacions pel fet de no voler tenir criatures en el moment en què la societat  ho demana. No cal ser mestre per saber que un fill nascut en un mal moment té efectes devastadors sobre una parella, i pot arribar a trencar-la fàcilment. Tot i així, molta gent, empesa per aquesta mena d'exigència social, es tira a la piscina. El temps dirà. Jo els desitjo molta sort. En part, em fan una mica d'enveja: a mi també m'agradaria tenir fills algun dia. Però abans de pensar el nom i de quin color els pintaré l'habitació, he de pensar si estic preparat.

divendres, 17 de desembre del 2010

UN REGAL DEL TIÓ

Us regalo un fragment de Oh, Blanca Navidad:
Resulta deprimente porque a todos nos gusta pensar que somos únicos, y la realidad te decepciona una y otra vez: todos hablan igual, como si les hubieran dado un guión a seguir.
Todos los adultos le piden a Santa una Visa Oro y un BMW, riéndose a carcajadas como si fueran los primeros lo bastante cínicos como para atraverse a pedir esos lujos. (...) La semana pasada fui a una tienda del Upper West Side. Es un establecimiento que recuerda un museo natural, donde todo está en venta: cada uno de los animales, disecados o reducidos a huesos, que habita la Tierra tiene su representante en la tienda.  (...) Junto a la caja había un cuenco lleno de ojos de cristal con un cartel que decía: NO PONGA LOS OJOS DE CRISTAL ENCIMA DE LOS SUYOS. PUEDE PROVOCARLE HERIDAS.
- Siempre pasa lo mismo - me dijo el tipo del mostrador. - Primero se colocan los ojos y luego se lamentan. Me tienen harto.
Me asustó pensar que, hasta que leí el aviso, mi primer impulso había sido coger los ojos y colocarlos encima de los míos. Pensé que sería divertido.
Nos enorgullecemos de ser entes irrepetibles, pero me temo que en definitiva la policía tiene razón: al final, por mucho que digamos, lo único que nos distingue de verdad son las huellas dactilares.

dimecres, 15 de desembre del 2010

AVANTATGES DE TENIR FILLS

Diuen que tenir fills és la millor cosa del món. No tinc motius per dubtar-ne però, com que de moment no en tinc, tampoc puc confirmar-ho. El que sí que sé és que tenir un fill o filla comporta tota una sèrie d'avantatges respecte els que no en tenim. Vegem-ne alguns:

- Una persona amb fills no pot ser president d'una comunitat de veïns (no és broma, a mi m'ho han fet servir com a excusa).
- Algú amb fills té més dret a queixar-se del soroll que fan els veïns quan carden que no pas un que no en tingui (tampoc és broma, això també m'ho han dit).
- Una persona amb fills té l'excusa ideal per saltar-se qualsevol acte social o àpat de compromís.
- En cas d'averia elèctrica, una persona amb fills té dret a que el lampista hi vagi abans (sé de solters que han fet servir aquesta excusa amb èxit).
- Un pare o mare sempre té tema  de conversa amb d'altres pares i mares, de manera semblant a com passa entre els aficionats al futbol. Fins i tot sospito que tenen codis secrets que fan servir per comunicar-se. "El meu nen no em menja res" pot tenir dotzenes de significats ocults.
- Una persona amb fills té dret a intervenir en les converses de bar alienes, predicant les bondats de la paternitat als infidels. Aquest és un dret que em disgusta de mala manera.
- El fet de tenir fills pot ser una excusa perfecta per condemnar a un membre de la parella a un hivern sexual llarguíssim.
- Tota persona amb fills tendeix a creure que els demés també han de tenir-ne, i es reserva el dret de pensar que ets un bitxo raro si no és ho fas.

dilluns, 13 de desembre del 2010

OH, BLANCA NAVIDAD

Fa quatre o cinc Nadals vaig descobrir a David Sedaris, que sense cap mena de dubte és el meu escriptor preferit. Americà fills d'immigrants grecs, actualment viu a França i es dedica a escriure i a llegir els seus monòlegs a la ràdio. Sedaris va fer-se famós amb una sèrie de relats de quan feia d'elf de Santa Claus (amb trenta-i-pico anys) en uns grans magatzems. Aquí teniu alguns fragments del llibre "Oh, Blanca Navidad" escollits pràcticament a l'atzar:

"- Qué prefiere: elfo a tiempo completo  o elfo de tardes y fines de semana?
- Elfo a tiempo completo- dije yo.
Tengo una entrevista el miércoles que viene al mediodía. Soy un hombre de treinta y tres años tratando de conseguir un puesto de elfo".


"A menudo veo por la calle a personas repartiendo folletos disfrazadas de objetos. La verdada es que tiendo a evitar los folletos, pero me parte el corazón ver a un hombre adulto disfrazado de enchilada. (...) Esta tarde, en Lexington Steel, acepté un folleto de un hombre vestido de cámara de vídeo. Verlos me deprime: resultan incongruentes en medio de la calle".


"Un segundo recorrido sirvió para que aprendiéramos los nombres en clave de ciertos lugares, como el Rincón del Vómito, un muro forrado de espejos cerca del Árbol Mágico donde los niño mareados tienden a depositar el contenido de sus estómagos. Cuando alguien vomita el elfo más cercano debe gritar VAMOOSE, que es el nombre del producto de limpieza que se usa en la tienda".

diumenge, 12 de desembre del 2010

EL CALB DELS ULLS PLOROSOS

Tenia un dia de merda i, amb l'intenció de posar-hi remei, vaig anar a prendre una cervesa al 9 Toc. A la barra hi havia un paio calb amb els ulls plorosos i veu de cassalla que bevia un got de whisky. Sense que jo li dirigís la paraula em va explicar que una vegada la policia va arrestar-lo - no em va dir el perquè, tot i que era fàcil d'imaginar- i li van fer passar la nit al calabós. Allà, un agent jove volia fer-li beure un got d'aigua que sembla ser que contenia algun tipus de droga. El calb dels ulls plorosos s'hi va negar rotundament. El policia novell va tornar-ho a intentar amb el mateix resultat fins que, furiós, va cridar tant que el seu superior va anar a veure què estava passant. En veure al detingut va somriure paternalment, va posar la mà sobre l'espatlla de l'agent jove i li va dir:
- Aquest tio porta molts anys corrent pel món. Deixa'l estar, a ell no el podràs enganyar mai.
I tot seguit li va oferir un altre got d'aigua que el meu amic tampoc va acceptar: totes les precaucions eren poques.
L'endemà van haver de deixar-lo en llibertat. Per celebrar-ho va entrar a un bar i es va beure dos gots d'aigua seguits. Després va demanar un got ple de JB sense gel.
- Com aquest - va dir mostrant-me el got ja buit.
Vaig fer un glop de la meva cervesa, pensant que el dia havia deixat de ser tan merdós.

divendres, 10 de desembre del 2010

LA BELLESA I LA CREDIBILITAT

Hi ha una teoria que diu que la gent guapa té molta més credibilitat que no pas la gent lletja. Fins i tot s'ha ideat un experiment per demostrar-ho: poseu un grup de peatons en un pas de zebra amb un semàfor en vermell. No hi ha d'haver cotxes, de manera que s'ha de poder creuar sense perill. El primer en creuar serà un home poc atractiu. En teoria poca gent - o ningú- no el seguirà. A continuació creuarà un home més guapo. La gent, en veure'l, tendiran a imitar-lo sense pensar-s'hi gaire. És a dir: quan el lleig travessi la carretera ningú més no ho farà. Quan ho faci l'atractiu, tothom el seguirà. Segons els creadors d'aquest experiment -ignoro si mai s'ha dut a la pràctica- els humans tendim a pensar que allò que per fora és bonic també ho serà per dintre. És una associació d'idees molt simple però segurament és encertada.

El sindicat de controladors aeris deu conèixer aquests estudis i per això ha escollit un bon portaveu: César Cabo. El tio és insultantment atractiu, i quan el sents parlar -amb un punt d'humiltat i de penediment- fins i tot et sents temptat a donar la raó als controladors que, el cap de setmana passat, van posar de genolls a tot un país. Els malpensats -i malpensades- entendran ara perquè molts presentadors i presentadores són de tan bon veure:  és perquè tenen més credibilitat que no pas els lletjos.

dijous, 9 de desembre del 2010

EL SUPERMERCAT

Prop de casa hi ha un supermercat petit. Ara en queden  pocs, però anys enrere el poble n'era ple. Normalment els feien als baixos dels escassos blocs de pisos que hi havia aleshores. Comparant-los amb les botigues de tota la vida - aquelles que venien arengades, grana seca i tenien cintes atrapamosques penjades del sostre- els supermercats eren el non plus ultra de la modernitat. Per això hi anàvem a comprar berenar, normalment Bonys, Tigretons i Panteras Rosa. Per beure, batuts i Coca-coles.

La gran majoria d'aquests locals no han aguantat l'embestida dels Mercadona. MaxiDia i companyia: a la gent li surt més a compte agafar el cotxe i desplaçar-se. En part ho entenc perquè jo també ho faig. Però al Mercadona mai hi trobarem coses tan fantàstiques com les que hi ha en aquests petits supermercats: enciams i tomàquets de l'hort d'un veí, revistes del cor, llaminadures a granel i calendaris del pagès. Quan aquests llocs tanquin desapareixerà una cosa que no podrà ser substituïda.

dimarts, 7 de desembre del 2010

MAGMA

Si algú es pensa que una tarda a l'Spa del Magma és una experiència relaxant que s'ho tregui del cap. Els disgutos comencen només d'arribar: cues quilomètriques que només pots esquivar amb una entrada comprada prèviament al Servicaixa.
Ahir a la tarda vam anar-hi i el primer que vam veure va ser un paio amb rastes, que mirava a totes bandes bocabadat, i deia:
- Quanta penya! Em pensava que tothom era a Vic! - em fascina la tendència que tenim les persones a parlar de "gent" com si fos una cosa estranya, completamenta aliena a nosaltres.
Un cop aconsegueixes entrar pots moure't lliuremente per les instal·lacions. Hi ha una gran piscina d'aigua calenta amb sortidors i xorros d'aigua a molta pressió. Si tens la sort de trobar-ne un de lliure pots fer un favor a la teva esquena. També hi ha una mena de cadires mig submergides, però hi ha cua per agafar-les, i un cop hi seus t'adones que la gent et mira amb desig i enveja, i al final decideixes aixecar-te, fotre el camp i deixar buida la punyetera cadira.
També hi ha una zona anomenada Culte al Cos - per bé que, fent un cop d'ull al personal, s'hauria de dir Odi al Cos-, dotada de tres saunes amb diferent grau de calor i humitat i una sala amb sofàs tèrmics. Dita sala s'anomena "Lloc de Relax". Si la gent no parlés a crits i si els sofàs no tinguessin basses d'aigua tèbia provinent dels banyadors dels antics ocupants segurament seria un bon lloc per fer una migdiada. Malgrat tot, les saunes sí que són una bona experiència.
El que no deixa tan bon gust de boca és l'actitud de la gent: graciosets que es dutxen  amb aigua freda  i es posen a xisclar per cridar l'atenció. Nens que es diuen Aaron corrent per tot arreu. Homes estranys passejant-se amb enormes cadenes daurades. Paios amb panxa-birra que creuen que una tarda al Magma compensa tota una vida dedicada a devorar cacauets i beure litres de cervesa.  
Finalment, el Magma també té un costat pedagògic: si algú dubta de fer-se un tatuatge que vagi a l'Spa primer. Allà podrà fer-se una idea de com els estralls del temps i del sedentarisme converteixen un tatuatge, que un dia va ser bonic i elaborat, en un gargot destenyit.

dilluns, 6 de desembre del 2010

LA PRESENTACIÓ DE CASSÀ

El dijous passat en Josep Ma Riera (editor), en Lluís Freixes (escriptor) i jo vam fer la segona presentació de Manual de Supervivència. Va anar molt i bé i des d'aquí vull agrair-ho a tothom, des d'en Josep Ma. i en Lluís fins a la gent que vàreu poder venir. I també, és clar, als qui no vàreu poder.






dissabte, 4 de desembre del 2010

DESPEGA COM PUGUIS

Una llegenda urbana diu que la feina de controlador aeri és una de les que estan més ben pagades. Desconec el grau el de credibilitat d'aquest rumor, però m'inclino a pensar que és autèntic. Al capdavall ningú ha dit mai que la feina de corredor de borsa és una de les menys estressants, ni que treballar en un escorxador sigui un curro agradable. En aquestes coses la gent sol tenir raó.

Doncs bé: els controladors aeris han decidit - en plena època de crisis i amb mig país a l'atur- que les seves condicions laborals són deplorables. Per protestar han organtizat una vaga salvatge -altrament dita xantatge- que ha tirat enlaire el pont a milers i milers de persones. Gent que duia temps esperant aquests dies, i que segurament han hagut d'estalviar molt per a poder organitzar les vacances. Com sempre, els sindicats diuen que és culpa del Govern, per no haver-se volgut asseure a negociar (o alguna cosa per l'estil). Representants d'AENA han dit que no presentar-se al lloc de treball és una falta greu, i que segurament hi haurà represalies. Els que aquest pont no ens movem de casa ens ho mirem amb estupor, i ens preguntem quines seran aquestes represalies. En cas de que n'hi hagin, és clar. Tenint en compte que els controladors són una mena de funcionaris, el més segur és que es limitin a renyar-los i, en el pitjor dels casos, a obrir-los un expedient, que és una cosa lletja però que a l'hora de la veritat no implica absolutament res.

Des d'aquí proposo una solució, que no sigui dit: que AENA envii metges a casa dels controladors i que els hi faci un examen mèdic. Qui no el passi, al carrer i que deixi el lloc a algú amb ganes de treballar. Que no está el horno pa bollos.

dijous, 2 de desembre del 2010

DRET A RÈPLICA

Cadascú pot dir la seva: aquesta és la grandesa d'Internet i, alhora, el seu Costat Fosc. Avui el Diari de Girona ha tingut l'amabilitat de publicar aquest article (des d'aquí els ho agraeixo) : http://www.diaridegirona.cat/cultura/2010/12/02/manual-supervivencia-al-complicat-segle-xxi/449907.html  . Un lector matiner de seguida ha dit que he copiat el currículum de Chuck Pallahniuk, demostrant que sap molt poc de l'escriptor americà, i encara menys de mi mateix. Em consta que alguns dels meus amics que, anys enrere, es guanyaven la vida de formes peculiars llegeixen aquest blog. Són gent amb noms i cognoms. Però això a Internet no compta. Internet és el lloc on tothom pot opinar (sempre de forma anònima, és clar) sense sentir la necessitat de demostrar res. Opinar per opinar, sense ni tan sols fullejar la novel·la. Em deprimeix que hi hagi gent així, i em pregunto si ells són feliços carregant-se la feina dels demés. O potser a ells també els hi deprimeix fer-ho, qui sap.

En la mateixa resposta el comentarista diu que hi ha un llibre que titulat "Emergency", de Neil Strauss. Un llibre l'existència del qual desconeixia del tot (en realitat fins avui tampoc no sabia qui era Neil Strauss) Segons l'intrèpid comentarista, Manual de Supervivència estaria inspirat en aquest llibre. De nou, demostra que ni tansols ha fullejat la primera pàgina. He fet una cerca al Google i he descobert aquest extracte d'Emergency:
"Es el estremecedor y aterrador viaje de Strauss por un país que ha perdido su sentido de la seguridad, en el que un hombre se prepara con las herramientas necesarias para salvarse a sí mismo y a sus seres queridos de un futuro incierto. Su meta es trasladarse a otro país y en el proceso, aprende a vivir en la naturaleza salvaje, y se reinventa a sí mismo como un desafío gubernamental: un superviviente capaz de manejar pistolas, pilotar aviones y abrir cerraduras con ganzúas."

En fi, que s'assemblen com un ou a una castanya.

dimecres, 1 de desembre del 2010

AMB PLASTIDECORS ÉS MÉS FÀCIL

Una vegada els Reis d'Orient em van dur una caixa de colors de fusta. A la meva classe gairebé tothom tenia Plastidecors, i jo mirava aquell gran estoig metàl·lic amb certa recança. Vam tornar de vacances i la senyoreta ens va fer pintar un dibuix. "Ara és l'hora de la veritat" vaig pensar. "Ara demostraré a tothom que els meus colors de fusta són millors que els Plastidecors. Seré el primer a fer-ho".
No ho vaig aconseguir. Amb els colors de fusta es veien massa els traços, i era difícil no deixar espais en blanc. Les puntes es trencaven fàcilment i no podies apretar gaire perquè estripaves el paper. Pintar amb allò requeria una paciència que jo no tenia: era dur i dificultós.
El dibuix va acabar essent un nyap, i recordo perfectament la sensació de fracàs i de buidor. Aquella caixa metàl·lica (amb el dibuix d'un paisatge suís a la tapa) era fantàstica, però jo no sabia fer-la servir. Era com utilitzar un portaavions per a pescar sardines.
Aquell mes de gener de fa tants anys vaig aprendre una lliçó: pintar amb Plastidecors, encara que sigui més infantil, és més fàcil que fer-ho amb pintures de fusta.

dilluns, 29 de novembre del 2010

NO CAURÉ EN LA TEMPTACIÓ

Avui no cauré en la temptació de fer un anàlisi electoral: hi ha gent molt més capacitada. Tampoc escriuré una llista d'obvietats perquè per això ja tenim els diaris i els telenotícies. No parlaré del canvi que s'acosta, ni valoraré si serà positiu o negatiu. Tampoc diré res sobre els grans fracassats de la jornada d'ahir. Seria una ximpleria disseccionar èxits i desfetes, de manera que també ho deixaré de banda. No penjaré links de diaris ni  fragments de notícies. No em mostraré ni trist ni content per les forces que han entrat al parlament, per les que potser haurien hagut d'entrar i per les que haurien hagut de sortir, si és que n'hi ha alguna. Per descomptat, no faré bromes sobre el partit de futbol que es juga avui perquè faria el ridícul (en ma vida n'he vist un). Deixaré de banda comentaris sobre el grau d'encert de les campanyes electorals, i fins i tot passaré per alt el fet de que el sexe hagi estat en bona part protagonista de moltes d'elles. Ni tan sols faré acudits al voltant del partit de la Carmen de Mairena, que una vegada em va robar un taxi a l'estació de Sants a les quatre de la matinada. No parlaré de res de tot això. En canvi, us recomanaré que veieu Fringe, que llegiu Manual de Supervivència (el llibre revel·lació de la temporada, l'autor és amic meu) i que assistiu a la presentació que farà aquest dijous a les vuit del vespre a la biblioteca de Cassà.

dissabte, 27 de novembre del 2010

LES LONES DEL PALAU


Ahir va passar una cosa molt rara. La gent de CiU, que celebraven el míting de final de campanya al Palau Sant Jordi, van trobar un munt de lones amb fotografies -a tamany natural- de persones que brandaven banderoles del PSC. Segons la mateixa CiU, els socialistes (que el dia abans havien celebrat el míting al Sant Jordi) pretenien cobrir amb aquestes lones els seients que quedaven buits, i amb les presses les havien oblidat allà. 
Convergència va afanyar-se a mostrar les lones (la majoria de les quals encara estaven embolicades) als periodistes, satisfets d'haver descobert una nova arma contra els seus rivals. El PSC ha negat que utilitzés les lones per tapar les grades. Me'ls crec: al capdavall, quasi totes les lones estaven embolicades. També afirmen que tot és una manipulació de CiU, i que ells mai enganyarien a la gent d'una forma tan burda.
Ni sabrem mai com ha anat tot  realment. Segur que al PSC no li han fet falta les fotos gegants, però la seva sola existència - en aquest dia concret i en aquest lloc concret-  demostra que alguna finalitat havien de tenir. M'entristeix profundament imaginar-me homes adults cobrint rengleres de seients amb fotos a escala. M'entristeix i em fa preguntar-me quantes vegades -compte: uns i altres- ens han mentit. Quants cops ens han manipulat i enganyat. 

En definitiva, un còctel de Simpsons i George Orwell.

dijous, 25 de novembre del 2010

L'ENTREVISTA

El meu amic Ivan - que em va ajudar a fer el vídeomuntatge promocional- ha tingut la gentilesa d'allotjar l'entrevista al seu servidor. Feu click a l'enllaç de sota i la podreu sentir. Dura uns deu minuts.

http://www.vestrus.com/tardes_de_birres/entrevista_radio_girona.mp3

dimecres, 24 de novembre del 2010

FE D'ERRATES i ABLUCIONES

El director del programa Hora L (Cadena Ser, Girona) és en Màxim Castillo, no pas en Jordi Coromines. Des d'aquí li agraeixo l'amabilitat que ha tingut per entrevistar-me al seu programa. Avui he pogut sentir l'entrevista (m'ha alegrat comprovar que la veu no m'ha sonat tan ridícula com altres vegades) però no he estat capaç de penjar-la aquí. Espero aconseguir-ho properament.
No m'agrada parlar de llibres (a banda del meu, és clar) però un blog que es diu Tardes de Birres no pot passar per alt "Abluciones", una petita joia de Patrick de Witt. Diuen que és el nou Bukowsky. El temps ho dirà. Sigui com sigui, és terriblement divertit, i més d'una nit he despertat a la meva xicota de tant riure. Això sí: estómacs sensibles, absteniu-vos-en.



dilluns, 22 de novembre del 2010

RÀDIO GIRONA

Demà, dimarts 23 de novembre, aniré a Ràdio Girona (cadena SER) a parlar de Manual de Supervivència. La freqüència és 94.4 FM/ 1008 OM. Surto al programa d'en Jordi Coromines, cap a la una del migdia. Sortiré a la desconnexió de Girona. L'emisora també es pot sentir des de la seva pàgina web: http://www.cadenaser.com/ , a la cantonada superior esquerra.

diumenge, 21 de novembre del 2010

LA SORT

Cada vegada estic més convençut que al món hi ha una quantitat determinada de sort que no agumenta ni disminueix. Segons algunes teories, amb la riquesa passa el mateix: hi ha la que hi ha, i hem de procurar que es reparteixi bé. Això explicaria perquè algunes persones en tenen tanta i d'altres, tant poca.
Si jo tinc, posem pel cas, setanta unitats de sort, això implicarà que una altra persona en tingui només trenta unitats, (de manera que tots dos sumem cent). Si les coses se'm compliquen i baixo de setanta unitats de sort a quaranta, ell automàticament en tindrà seixanta (i, per tant, les coses li aniran millor). És a dir: que hi hagi gent afortunada implica per força que hi hagi gent desgraciada, perquè la sort no creix, simplement es redistribueix.
Diuen que si la riquesa es repartís bé podríem aconseguir que tots els països del món tinguessin el nivell de vida que tenia Portugal fa pocs anys (abans, suposo, de que Ryanair hi aterrés). No podríem tenir un televisor al lavabo ni comprar-nos camises de cent euros però ningú passaria gana. No sé si amb la sort això seria factible: aconseguir que es repartís millor i fer que tots tinguéssim, per exemple, cinquanta unitats de sort. El món seria un lloc molt més just i agradable.

divendres, 19 de novembre del 2010

ELS BLOCS DE TV3

Aquests dies els periodistes de TV3 ens recorden que no estan d'acord en tractar la informació política per blocs. Com sabeu, han de dedicar un temps a cada grup polític en funció de la representació parlamentària. És a dir: com més escons, més estona en antena.
Això em desperta dos sentiments contradictoris. D'una banda, no m'agraden les interferències ni l'intervencionisme. Cadascú hauria de tenir certa llibertat a l'hora de fer la seva feina. De l'altra, però, entenc que TV3 és una cadena pública que se subvenciona en part amb els nostres impostos i que d'alguna manera han de regular els seus continguts.

Posem un cas extrem però plausible: imaginem que la majoria dels periodistes de TV3 són votants de Ciudadanos, el partit amb menys representació al Parlament. Seria fàcil que aquests mateixos periodistes donessin màxima importància a totes aquelles notícies relacionades amb Ciudadanos i deixessin de banda, per exemple, les informacions d'ERC, un grup a l'altra banda de l'espectre i amb molta més representació parlamentària.

Certament és un tema delicat. On és la barrera entre el control i la censura? On comença i on acaba el dret a informar? Fins a quin punt un periodista que treballa en una cadena pública - i, per tant, cobra dels diners de tots: catalanistes, espanyolistes, de dretes i d'esquerres- pot tenir plena llibertat total i absoluta?

dimecres, 17 de novembre del 2010

EL CALENTADOR

El calentador s'ha tornat a espatllar. És el tercer cop en el que va d'any. I tenint en compte que només fa un any que vivim al pis, és una mitjana més que notable. Un veí em va explicar que és un model merdós, i que per això es fa malbé tantes vegades. Sembla ser que, durant l'època daurada de la construcció, aquest tipus de pràctiques eren força freqüents. El meu veí segurament té raó, ja que en una de les ocasions al tècnic quasi se li escapa el riure quan va veure el model que ens havien posat:
- No és gaire bo, no - va confessar.
El pitjor, però, no és el calentador fet malbé. Aquestes coses passen, i personalment tinc molt mala sort amb la tecnologia (he arribat a pensar que tinc un poder mutant que cortcircuita tots els aparells electrònics del meu voltant). El problema és que la màquina va petar el dijous passat, i fins demà (dijous) no vindrà el tècnic.  Una setmana exacta. En part comprenc que hi ha crisi i que les empreses han de retallar despeses, però crec que deixar a unes persones sense calefacció ni aigua calenta durant set dies és una animalada. La calefacció i l'aigua calenta són dos dels pilars de la cultura occidental. Què hauria passat si haguéssim tingut criatures? O si algun dels dos hagués estat malalt? Si vols que t'arreglin el televisor -ho tinc comprovat- vénen l'endemà mateix, però has d'esperar una setmana per la calefacció. És més fàcil morir-te de fred que quedar-se sense la Belén Esteban.

diumenge, 14 de novembre del 2010

CINC XUPITOS DE POLÍTICA

Cartells: en el trajecte que faig de Cassà de la Selva a Girona veig cartells del PSC al polígon industrial de Cassà,  a Llambilles,  a Quart, a la Creueta i a l'entrada de Girona. A dia d'avui (diumenge 14 de novembre) encara no he vist propaganda de cap altre partit polític.  No sé com funciona el repartiment dels espais, però de moment això semblen unes eleccions de república africana.

CIS: la setmana passada va presentar xifres noves, al meu entendre molt més ajustades a la realitat. Un tema que em preocupa i m'intriga: com s'ho fa Iniciativa per no perdre intenció de vot?

Esquizofrènia: aquests dies els uns critiquen a CiU per un suposat pinyol independentista - avui el PSC repartia préssecs per simbolitzar-ho- mentre que els altres juren que pactarà amb el PP. Uns diuen que Más de lo mismo i, al cap de pocs dies, afirmen que ha canviat radicalment. 

Patètic: el vídeo promocional de Ciudadanos (http://www.cronica.cat/noticia/Catalunya_es_una_dictadura_segons_lespot_de_Ciutadans) . No pas per la idea - que fins i tot trobo divertida, ull al terapeuta de les rastes- sinó per la mala llet i la demagògia. I el que és pitjor: estic conveçut que tot just comencen.

Vot en blanc: ahir, a Barcelona, em van deturar els del partit de l'Escó en Blanc. La seva teoria és que el vot en blanc hauria de traduir-se en escons buits al parlament ja que, d'una altra manera, no té cap utilitat ni es veu reflectit enlloc que no sigui als diaris de l'endemà. En cas de treure un escó prometen renunciar al sou de parlamentari. La idea, com a mínim, és bona.

divendres, 12 de novembre del 2010

LA PRESENTACIÓ AL CONTEXT

Penjo algunes fotos de la presentació d'ahir. Vam fer un ple total: ni en Federic ni jo ens ho esperàvem. La propera serà a Cassà de la Selva el dia 2 de desembre a les vuit del vespre. Sala Galà. Moltíssimes gràcies a tots i a totes per venir. I per comprar el llibre, és clar. Sou els millors.




dimecres, 10 de novembre del 2010

ENCARA NO

Manual de Supervivència encara no és a les llibreries. Hi ha hagut un problema amb la distribuidora (sembla ser que quasi sempre hi ha problemes amb les distribuidores) i encara trigarà alguns dies. Quan sigui als prestatges ja us avisaré. A la presentació de dijous, és clar, sí que hi serà. A banda del llibre també hi haurà cava. 
El Context és un bar-llibreria del Pou Rodó, l'antic barri xinès (si les meves fonts no van errades antigament era una casa de senyoretes). Si encara no hi heu estat no us el perdeu (el dijous 11, per exemple, és un bon dia per anar-hi). Aquest és el link: http://www.cafecontext.com/  A banda de presentacions de llibres (que són divertides perquè és un bar i si l'autor no t'interessa pots anar fent) hi fan concerts i recitals de poesia. 

dimarts, 9 de novembre del 2010

LA GRADUACIÓ NOVA

Ahir vaig anar a l'oculista perquè notava que necessito més graduació a les ulleres. En efecte: mitja dioptria més a cada ull.
- Què fots, noi!? - va exclamar l'oculista en veure'm.
Això mateix és el que em pregunto jo: què foto perquè el vidre de les ulleres cada vegada sigui més gruixut. A aquest pas quan tingui cinquanta anys aniré amb dos culs de got que no deixaran veure ni de quin color tinc els ulls.
Quan li vaig preguntar el perquè a l'oculista, ell no em va saber respondre: no se sap per què a algunes persones la miopia se'ls estanca i a d'altres els augmenta. En realitat tampoc se sap massa bé perquè algunes persones tenen miopia, però aquest és un altre tema.
Us explico tot això perquè aquest és un comentari que molta gent em fa quan els dic que tinc tres dioptries i mitja a cada ull. "Déu n'hi do, no?" em renyen, com si els hi digués que cada dia em bec una ampolla de wiskhy o em menjo una cassola de xoriços fregits. Sí, Déu n'hi do. No és culpa meva. De fet, no m'agrada gens. El que passa és que ningú pot fer-hi res. No hi ha res pitjor que veure la cara d'alarma que posa la gent quan els dius la teva graduació ocular. "No és tant, no?" dic jo a vegades. "Doncs sí!" exclamen ells.  No poden aprendre, com a mínim, a dissimular?

diumenge, 7 de novembre del 2010

EL MILENARISME I EL NOU LINK

Ara que Sánchez Drago torna a estar d'actualitat per les seves penoses declaracions val la pena recuperar aquest fragment del seu programa que ens alegrarà la nit del diumenge o el matí del dilluns. Sánchez Dragó mereix un post sencer i penso dedicar-li aviat. Només una idea que vaig llegir la setmana passada en alguna banda: a Espanya l'esquerra s'ha erigit en defensora d'una moral neopuritana, conservadora i passada de rosca i la dreta, desorientada, en certa manera ha adoptat el paper transgressor que tradicionalment tenia l'esquerra. Això ens demostra que tènues que són les fronteres entre uns i altres i ens fa preguntar, una vegada més, si avui dia encara té sentit insistir tant en posar etiquetes que després es demostra que no valen per a res.

En un altre ordre de coses: he agregat el link al blog Mis medias mentiras. Crec que podeu trobar-lo interessant. L'enllaç ha de sortir a mà dreta.

divendres, 5 de novembre del 2010

EL TRÀILER

Inspirant-me amb els muntatges del meu Sensei, en Vicenç Pagès, i amb l'ajuda inestimable del meu amic Ivan Reyné, he preparat aquest vídeo promocional.


dimecres, 3 de novembre del 2010

ELS COMENTARIS i més coses.

Moltes gràcies pels comentaris que deixeu a la pàgina. No els contesto tots perquè estic d'acord amb la majoria d'ells, i respondre seria tornar allà mateix, i al final això semblaria una tertúlia de les que feia en Federico Jiménez Losantos a la COPE, on tots estaven d'acord. Però els llegeixo, tinc en compte i agraeixo.

Ahir, dimarts 2 de novembre, vaig sentir el primer anunci de Nadal. És un tòpic però no deixa de ser cert: cada any comencen abans.

Una nena de deu anys ha tingut un fill a Jerez. Avui, a la tertúlia de Cuatro, aquell vell amb els cabells llargs i blancs ha dit que era una qüestió cultural. Jo crec que és una qüestió criminal.

dimarts, 2 de novembre del 2010

NI NIs

El President Montilla anuncia que donarà ajuts als ninis. Bé, abans de dir res hauríem d'aclarir que és un nini. N'hi ha de dos tipus, els circumstancials i els vocacionals. Vegem-los:

Nini circumstancial: joves que no han estudiat      - pel motiu que sigui - i que han perdut la feina per culpa de la crisi. Volen treballar i acceptaran quasi qualsevol feina perquè, precisament, no els agrada ser un nini, ni tansols circumstancial.

Nini vocacional: aquests són els pitjors, i potser els més abundants. De la ganduleria en fan bandera, i ni treballen ni pensen treballar perquè no en són capaços i les feines els hi duren menys que un caramel a la porta d'una escola. Són irresponsables per definició i despreocupats per convicció.  Oferir formació i feina a aquest grup és, diguem-ho clar, una autèntica pèrdua de temps i de recursos, doncs la majoria d'ells no estan interessats ni en una cosa ni l'altra. Puc afirmar sense cap por a equivocar-me que només un tant per cent petitíssim aprofitarà aquesta oportunitat.

Els primer grup de ninis són un producte de la mala sort i dels temps que corren. Els segon, d'un sistema educatiu que no potencia l'esforç, d'unes famílies que no en saben prou, d'una legislació excessivament tova i sobreprotectora i, no ho oblidem, d'una classe política que ara veu, en ells, un cofre ple de vots que encara ningú havia descobert.

dilluns, 1 de novembre del 2010

VA HAVER-HI UN TEMPS

Va haver-hi un temps que érem - que ens pensàvem que érem- els putos Reis del Mambo. Esperàvem les Barraques tot l'any i les tancàvem dia sí i dia també, i quan s'acabaven encara ens embargava un sentiment de que havíem deixat coses per fer. I potser era així. Un temps que podíem beure cubates de mala qualitat, fumar dos paquetes de cigarretes i no llevar-nos fets pols l'endemà. Un temps en el que totes les coses giraven en torn d'un únic objectiu: passar-nos-ho bé i gastar cada minut, cada segon. Quedar-se una nit a casa era estrany, i quan ho feies t'envaïa un sentiment desagradable de que t'estaves perdent alguna cosa. En el fons érem herois. 
En Loquillo ho expressa molt millor amb aquesta cançó. Una cançó melancòlica fins a dir prou, exacta, perfecta per escoltar un diumenge a la nit. Perquè dins d'aquesta cançó hi és tot.


en todas las esquinas

mi juventud se suicidava




diumenge, 31 d’octubre del 2010

BUKOWSKY I LA POLÍTICA

No és cert que Bukowsky passava de la política. Aquí tenim un exemple en forma de poema:


El rostro de un candidato político en una valla publicitaria

Ahí está:
No demasiadas resacas
No demasiadas peleas con mujeres
No demasiados neumáticos desinflados
Nunca pensó en el suicidio

No más de tres dolores de muelas
Nunca se saltó una comida
Nunca estuvo encarcelado
Nunca estuvo enamorado

7 pares de zapatos

un hijo en la universidad
un coche que no tiene más que un año
pólizas de seguros
un césped muy verde
cubos de basura con tapa hermética

seguro que le eligen.

divendres, 29 d’octubre del 2010

EL TIO DE L'AUDI

Ahir vaig anar al gimnàs. Després d'entrenar vaig pujar al cotxe i vaig fer maniobra per sortir del lloc on havia aparcat. Sense voler vaig tocar -molt lleugerament- el cotxe de darrera. No vaig sentir-ho perquè anava amb la música a tota llet. El que sí vaig sentir van ser els crits del seu propietari. Gesticulava  i feia molt mala cara, de manera que vaig parar i vaig obrir la finestra per veure què passava.

- ¿No has oído nada? - em va preguntar. Era un paio de mitjana edat, ni gaire alt ni gaire fort.
-  No - vaig admetre.
- Has tocado mi coche. No sé si el tuyo te ha costado mucha pasta, pero a mí el mío sí. -el cotxe en qüestió era un Audi nou que, en efecte, feia pinta de valer molts diners.
- Ho sento - vaig dir, sentint-ho sincerament.
- Como mínimo baja y mira que no le hayas hecho nada.
Aquí van començar els dubtes: què havia de fer? I si volia fotre'm una hòstia? El paio en sí, com ja he dit, no era ni gaire alt ni gaire fort. Jo sortia del gimnàs i em sentia pletòric, no hauria de tenir gaires problemes a defensar-me si anaven mal dades.
- Que bajes del coche - va insistir davant del meu moment de vacil·lació.
Vaig baixar poc a poc, procurant guardar distàncies amb el tio. Vaig fer un cop d'ull al seu cotxe. Impecable.
- Està perfecte - vaig dir, però el tio ja m'havia donat l'esquena i s'allunyava tranquil·lament, com si el seu objectiu hagués estat únicament fer-me baixar del cotxe.
Vaig tornar a pujar al meu Toyota, preguntant-me per què cony serveix tenir un cotxe tan exclusiu si després t'has de passar la vida angoixat i paranoïc perquè no te'l ratllin. Agraït per tenir un cotxe vell i vulgar, em vaig incorporar al dens tràfic gironí. És setmana de Fires i la ciutat està impossible.

dimecres, 27 d’octubre del 2010

EL CAPITÁN ALATRISTE I EL MINISTRE MORATINOS

Pérez-Reverte, un dels meus escriptors preferits en llengua castellana, el dissabte passat - en referència a la destitució de Moratinos- va escriure:
"Vi llorara a Moratinos. Ni para irse tuvo huevos".
Lògicament aquest comentari va provocar una allau d'acusacions de masclisme. Pérez-Reverte, enfadat, va contraatacar dient que no es tracta de masclisme sinó de dignitat. Després va afegir: "Se es un mierda cuando uno demuestra públicamente que no sabe irse. De ministro o de lo que sea. Moratinos adornó su retirada con un lagrimeo inapropiado. A la política y a los ministerios se va llorado de casa. Luego Moratinos, gimoteando en público, se fue como un perfecto mierda".
No esperava menys del creador del meu ídol, el Capitán Alatriste. Pérez-Reberte en el fons és un romàntic que somia amb una Espanya que no existeix   - i que segurament no ha existit mai- però que retrata de forma magistral a les seves novel·les. A Pérez-Reverte, com a mi, li agradaria ser un espadatxí sinistre que despatxa rivals a tanto la mojada. Passar-se les nits rondant per carrerons foscos i humits, beure vi servit per daifas de medio pelo a tavernes de mala nota i llançar-se al combat defensant un rei en el que no creus i una bandera que no estàs segur de que sigui la teva.
És normal que un romàntic com Pérez-Reverte no soporti a Moratinos.

dilluns, 25 d’octubre del 2010

PRESENTACIONS DE MANUAL DE SUPERVIVÈNCIA

El llibre està a punt de sortir al carrer. De moment  farem dues presentacions, una a Girona i una a Cassà.

- La de Girona serà el dijous  11 de novembre a les vuit del vespre a la llibreria-cafè Context, al Pou Rodó (darrera st. Fèlix i el River).

- La de Cassà serà el dijous 2 de desembre a les vuit del vespre a la biblioteca del poble (Sala Galà).

Us hi espero a tots i a totes. Més endavant faré els recordatoris pertinents.

diumenge, 24 d’octubre del 2010

NO PODER PARLAR DE POLÍTICA

Com tots sabeu, fa poc em vaig comprometre a no parlar de política en aquest blog. La veritat, però, és que no poder parlar de política és una merda. No puc parlar de l'anunci de l'Àngela Merkel de que la multiculturalitat ha fracassat. Tampoc puc parlar de les declaracions que el President Montilla ha fet aquest matí, jurant que no reeditarà el Tripartit. Ni tansols puc riure'm del ridícul que van fer ell, la consellera Geli i la consellera Tura quan es van posar a ballar en un míting com si el món s'hagués d'acabar l'endemà. He de fer veure que mai he sentit que volen donar ajudes als ni-nis, i tampoc em deixo parlar del canvi de Govern in extremis que ha fet Zapatero. Ni tan sols de les estratègies xenòfoboes que darrerament adopta el PP. Ni d'Anglada, líder de la Plataforma per Catalunya (aquell que tenia per lema "Vic pels vigatans i no pels immigrants") i de la ironia que un negre li hagi escrit el seu llibre. No puc explicar-vos que els de Ciudadanos van parar-me ahir, pel carrer, a BCN. M'he censurat a mi mateix i no us puc transmetre la sincera confusió que em provoquen els dos partits independentistes i el fet que no vulguin anar junts a les urnes.
Em sembla que faré com Francisco Umbral i em limitaré a dir: "He vendio aquí para hablar de mi libro".


divendres, 22 d’octubre del 2010

EL MISTERIÓS CAS DE L'EDITOR MUNTANYENC

L'estiu passat vaig anar a passar tres dies a una casa que els meus avis tenen a Sant Grau, entre Tossa de Mar i Llagostera. La idea era poder escriure sense distraccions (ni tele ni Internet). Un dia vaig anar a llençar les deixalles als contenidors que hi ha al costat de l'ermita i de tornada (exactament al lloc que surt a la foto) vaig ensopegar amb un caminant que duia una motxilla enorme.
- Perdona... ¿Voy bien para Sant Feliu? 
- No estoy muy seguro - vaig admetre jo- Aunque creo que por aquí hay carteles.
Vaig acompanyar-lo fins a un trencant on, en efecte, hi havia un rètol que indicava la direcció i el temps estimat a peu: unes cinc hores. La tarda ja queia i vaig dir-li que potser no arribaria a temps. Ell va respondre que no li feia res dormir a bosc, i que de fet aquesta ja era la idea. Per si de cas li vaig passar el meu número de mòbil. Em va donar les gràcies i em va dir si em podia fer una pregunta. Li vaig respondre que sí, esclar. La pregunta era què hi feia jo allà. Li vaig respondre que estava treballant.
- Ya veo... - va dir ell. - ¿Eres escritor?
Li vaig respondre que més o menys, o que com a mínim ho intentava. Somrient, em va explicar que ell era argentí (ho havia endevinat per l'accent) i que tenia una editorial petita, ara no en recordo el nom. Em va ensenyar un dels seus llibres: molt artesanal, mimat, fet amb moltíssima cura. Més que un llibre semblava un objecte de col·lecció -quan es completi la Revolució Digital tots els llibres seran similats, crec-.  Me'l volia regalar, però s'hauria quedat sense lectura i sóc el primer de saber que un llibre sempre fa molta companyia.
Vaig fer-li notar que era molt casual que ens haguéssim trobat allà dalt. Ell va somriure - era jove, segurament més que jo - i va dir que les casualitats no existeixen. Vaig oferir-li una cervesa i em va dir que havia de marxar perquè li quedava molt de camí per endavant. No vaig insistir perquè tenia raó. Ens vam acomiadar i vaig tornar cap a casa, pensant que, a vegades,  passen coses molt estranyes.

dimecres, 20 d’octubre del 2010

EL NOU DOCTOR HOUSE

Diumenge vaig veure el primer capítol de la setena temporada. El capítol és dolent -i  molt- però planteja serioses qüestions filosòfiques: qui som? Som els nostres actes? Som el nostre caràcter? Som els nostres pensaments?
Fins ara quan pensàvem en el Doctor House ens venia al cap la seva mala bava, el cinisme, les drogues legals, certa misantropía etcètera etcètera. El nou House no té res a veure amb aquell nihilista amargat que va revolucionar les sèries de metges. Enamorat com un col·legial, és capaç d'actes tan execrables com escriure "I love you" quan juga a l'Scrable. Decepcionant. El Nou Doctor House, totalment irreconeixible, ja no és el Doctor House que tant ens agradava. És algú altre.
No sé si la sèrie seguirà aquesta tònica i es convertirà en una mena d'Anatomía de Grey. Servidor li donarà un parell més d'oportunitats, no sigui dit. Si el doctor segueix ridiculitzant-se a si mateix, optaré definitivament per la nova sèrie que he descobert: Black Books, les aventures delirants d'un llibreter alcohòlic. I a esperar que comencin les noves temporades de les altres sèries que segueixo. Això sí: pregant sempre perquè els guionistes no facin experiments tan estranys com han fet els de House.

dilluns, 18 d’octubre del 2010

CACERES DE BOLETS

Les caceres de bolets han sofert un autèntic procés democratitzador. Quan era petit, ho recordo bé, els boscos no estaven ni la meitat de plens. Programes com "Caçadors de bolets", llibres i fascicles setmanals han contribuit a massificar aquesta pràctica.
Ahir al migdia vam pujar als Àngels per veure a una persona. Mai havia vist una muntanya tan concorreguda, semblava la Rambla el dia de Sant Jordi. Els vorals de la carretera eren plens de cotxes aparcats, i al pàrquing de dalt no hi cabia ni una agulla. Gent  amunt i avall. Es veia que alguns s'ho prenien seriosament i que s'havien equipat per l'ocasió: pantalons del Coronel Tapioca, barrets d'explorador i armilles d'aquelles que tenen tantes butxaques. Els més aventurers fins i tot duien robes de camuflatge (no és broma). D'altres, sobretot els més joves, semblava que en comptes d'anar a caçar bolets anessin de copes: molt de G-Star i bambes Tiger. També hi havia, és clar, els inevitables xandaleros, amb les subcategories pertinents: des de xandalls Decathlon fins als acetats dels que venen a mercat. El denominador comú era el cistell. Generalment, buit. O s'esperaven una altra cosa? Ahir, als Àngels, era més fàcil trobar un bitllet de cent euros al terra que no pas un bolet comestible.
Això no seria un problema si no fos per l'actitud de moltes persones, que dins del bosc semblen toros en una botiga de ceràmica. Vaig trobar a una coneguda amb el cistell ple de bolets. Estranyat, vaig preguntar-li com s'ho havia fet.
- Oh, és que no sé si són bons - va reconèixer ella - Ara els porto al meu pare i que hi faci un cop d'ull, a veure si en podem aprofitar algun.

diumenge, 17 d’octubre del 2010

EL POST QUE NO VOLIA ESCRIURE

No volia haver d'escriure aquest post. Pensava que, al final, d'alguna manera ho aconseguiria. Que d'alguna manera se'n sortiria. Diuen que per derrotar al càncer cal una determinació a prova de bombes. El meu amic, company d'universitat i de feina, Xicu Petit la tenia. Però per desgràcia no n'hi ha hagut prou.

Home de fe com era, ens ha donat un exemple d'enteresa extraordinària. En unes condicions que haurien fet que la majoria de nosaltres ens passéssim el dia lamentant-nos i maleïnt la nostra mala sort, ell es negava a abandonar. No es va rendir mai. Si no aprenem la lliçó després de l'exemple que ens ha donat és que som uns casos perduts.
No es tracta ara d'alabar de forma exagerada els difunts, que és una tradició que no m'agrada gens: el que escric és la pura veritat. Sense maquillar-la ni ensucrar-la. Fins i tot malalt tenia més energia i entusiasme que molta gent perfectament sana.

Un dia que vaig anar-lo a veure a l'hospital em va dir que, sobretot, no deixés d'escriure en aquest blog. Em va dir que li agradava llegir-me i que el divertia. No pateixis, Xicu: seguiré fent-ho sempre que pugui perquè tu, des d'allà on siguis, puguis llegir el Tardes de birres.

dissabte, 16 d’octubre del 2010

LA PORTADA

La portada de Manual de Supervivència, si no hi ha res de nou, serà semblant a aquesta:

dijous, 14 d’octubre del 2010

UN APUNT BREU

al post d'ahir. Potser val la pena revisar el final. Quan vaig dir que així no es tracta a la parella no només em referia al vergonyós comportament del noi: també em referia al vergonyós comportament de la noia.

dimecres, 13 d’octubre del 2010

L'HOME QUE DEIA PUTA A LA SEVA DONA

El dissabte vam sopar en un restaurant molt agradable de Carcassona: llum tènue, detalls cuidats i menjar boníssim a un preu raonable. Vam arribar tard, de manera que al final només quedàvem nosaltres i una parella que seia dues taules més enllà. L'home, que vestia com un membre de les Nuevas Generaciones del PP, feia una llista dels nois que havien anat al llit amb la seva dona: "Fernando, follado. Antón, follado. Pedro, follado". El tio ho deia amb un to de veu tranquil i modulat, i al principi vam pensar que estava fent broma. "Eres una puta" va continuar, segurament pensant que no l'enteníem. La noia no deia res, només es mirava les mans. "Ahora vas de mosquita muerta y te estás riendo de mí por dentro, ¿verdad? Te has follado a todo el mundo". Al final la noia es va aixecar de la cadira i va fer el gest de sortir del restaurant. "¿Vas a dejarme tirado en un restaurante por segunda vez?" va preguntar ell. Aquí hi va seguir una conversa que no vaig poder sentir, però el noi va anar a pagar a la barra i ella, sense asseure's, va agafar una copa de vi plena i se la va beure d'un sol glop. Havent pagat el noi va tornar, va agafar l'ampolla -ja mig buida- va demanar al cambrer que la tapés i tots dos van sortir del restaurant. No sé si van arribar a sopar.
En un primer moment totes les nostres simpaties es van dirigir cap a la noia: aguantar un impresentable així deu voler un esforç considerable. Però de seguida va sorgir el dubte: ¿I si ella li havia posat les banyes amb els seus amics? Els insults del noi no haurien estat justificats -quasi mai ho són- però sí que haurien estat comprensibles. Fins i tot vam pensar que potser havien muntat una mena de viatge-reconciliació que els hi havia sortit malament, perquè el passat no és tan fàcil de deixar enrere com la gent es pensa. Vam sortir al carrer i ja no hi eren. Prop d'allà hi havia un "Bar Vasc" (amb ikurrinyes, toros, guitarres i pilotes de rugby penjades del sostre) i vam fer un cop d'ull (i un cubata) a veure si hi eren. Tampoc. Segurament havien tornat a l'hotel. Ens vam quedar sense saber si en Fernando, l'Antón i en Pedro eren amics comuns, ni si la noia se'ls havia passat per la pedra quan sortia amb el noi que semblava de las Nuevas Generaciones. El que sí que ens va quedar clar és que, malgrat tots els malgrats, aquesta no és manera de tractar a la parella.

dilluns, 11 d’octubre del 2010

EL PONT INUNDAT


La intenció era passar el cap de setmana de pont a Carcassona i visitar la ciutat emmurallada i algun poble dels voltants. El primer dia, el dissabte, va anar molt bé i vam poder fer una volta per Portbou (no hi havia estat mai) i per Colliure, un poblet costaner que val molt la pena (i que se suposa que va inspirar a un munt de pintors, entre ells Picasso i Matisse). 

L'endemà la cosa es va complicar: plovia de mala manera i vam pensar que el millor era anar a Toulousse, a més de cent quilòmetres, a veure si allà hi feia millor temps. L'excursió va ser un fracàs total: allà encara hi plovia més, de manera que de Toulousse només vam veure el kebab on vam anar a dinar i un cafè ple de gent rara (una vella que parlava sola, un tipus de dos metres amb xandall i esdentegat, un altre amb bigotis i barbeta de mosqueter) on vam anar a fer temps per veure si parava de ploure. No va haver-hi sort.  La tarda a l'hotel, llegint Cavalls Salvatges, de Jordi Cussà, i veient reportatges de Corea del Nord a la BBC. El vespre vam trobar un pub irlandès molt correcte i el restaurant amb les llums més molestes que he vist mai, on hi vaig menjar el pernil salat més medicore que he menjat mai.
Avui dilluns el matí ha començat amb una pluja gelada, d'aquelles que no hi entenen de paraigües. Conscients de que en tot el dia no pararia, hem agafat el cotxe i hem tornat cap a casa aprofitant que encara estàvem de bon humor. Hem fet una parada a Perpinyà i hem sortit de l'Auchan carregats de vins, formatges i coses així. Si t'hi pares a pensar és una mica trist: volíem visitar el nucli medieval més important d'Europa, impregnar-nos de cultura i història, i hem acabat comprant formatges en un supermercat de Perpinyà. Com a mínim avui soparem bé.

dissabte, 9 d’octubre del 2010

ENTREVISTA A EN MATT ( II )

P- Quan t'has presentat no ens has dit res del teu lloc de residència.
R- Perquè no té gaire interès: visc en un barri de merda d'una ciutat mitjana. El nom tan li fa perquè al capdavall totes són molt semblants. Comparteixo pis amb dos paios, més o menys de la meva edat.
P- Ens pots dir alguna cosa dels teus companys de pis?
R- En Borja es passa el dia davant de l'ordinador. Deu pesar uns cent vint quilos i no treballa. En Xavi sí que treballa. Necessita els diners per poder tunnejar el cotxe i tota la resta.
P- Tota la resta?
R- Compra la novel·la.
P- Matt, abans ens has dit que havies estat taoista.
R- El taoisme és una religió xinesa molt antiga. És molt complicada i, alhora, molt senzilla. Per algú tan anàrquic com jo, que no m'agrada la rigidesa ni les normes estrictes, és la religió ideal.
P- Per què la vas deixar, doncs?
R- No ho sé. Potser només va ser una etapa de la meva vida.
P- Aficions?
R- La música. Fa anys tocava la guitarra en un grup grunge.
P- I no dius "la lectura i l'esport" com fa tothom?
R- No. No llegeixo gaire i d'esport fa anys que no en faig. Potser m'aniria bé, però caminar pel meu barri ja és un esport de risc.
P- Tens parella?
R- (bufa, s'està una estona pensatiu i triga a respondre) No.
P- El teu somni?
R-  No ho sé. Suposo que, en el fons, trobar una feina de debò i aconseguir una mica d'estabilitat. Suposo.
P- Gràcies pel teu temps, Matt.
R- Gràcies a tu.