ELS QUATRE PATGES DEL REI ROS

El dia abans de la nit de Reis vaig anar a entrenar. Ensortint vaig estar molta estona deturat en un semàfor perquè els volts del Corte Inglés estaven tancats, suposo que per la cavalcada de l'endemà, o potser no, però fos el que fos l'embolic de trànsit era fenomenal. 

Mentre era al semàfor vaig veure quatre patges asseguts en un banc. Devien tenir  quinze anys, setze a tot estirar. Eren del Rei Ros, el meu predilecte de sempre. Tots quatre tenien la vista clavada al mòbil, més o menys com fem tots, i els adolescents en particular. No sé què hi feien allà perquè la cavalcada era l'endemà. Potser estaven fent preparatius, visitaven malalts o assajaven. En fi, coses de patges. 

Al davant d'on eren hi havia un pas de peatons d'aquells que has de pitjar un piu perquè es posi verd. Va arribar una dona petita i rabassuda amb la seva filla, que em sembla que duia algun tipus de disfressa, no n'estic segur. El cas és que la nena va assenyalar als patges i la seva mare va dir alguna cosa. Un dels nanos va aixecar el cap del mòbil i vaig donar per fet que somriuria i que es posaria dempeus per anar a saludar a la nena. Potser li donaria un caramel o li faria algun truc de patge.  Al cap i a la fi, la seva feina  és fer feliços als infants, ni més ni menys. Una mica com els equips docents de les escoles happyflowers. 

Però no. El nano va tornar a la pantalla del seu mòbil. Cap dels seus companys va fer un gest envers la nena, que estirava el braç de sa mare perquè s'acostés als patges. Aquesta devia donar-se compte que els patges no estaven per feina, i que la menuda només s'enduria una decepció.  El semàfor es va posar verd i va arrossegar la seva filla al pas de peatons. Vaig estar a punt d'abaixar la finestra i cridar eh, què collons foteu, idiotes? Que no veieu que la pobra  nena es mor de ganes de saludar-vos i que està flipant perquè avui no esperava trobar-vos? Però al final no vaig fer res, perquè si trobar patges ganduls ja deu ser decebedor per a qualsevol nena, veure com un conductor abaixa la finestra del cotxe i els increpa empitjora l'estampa. La qüestió és que el meu semàfor es va posar verd -per fi!- i vaig fer cap a casa.  

Si encara queda alguna lectora o lector dels vells temps del  bloc -quan els blocs encara existien i no eren reliquies de col·leccionista- recordarà que fa anys vaig conèixer un patge del Rei Ros. No és broma. Trobareu  les cròniques de les nostres trobades si feu arquelogia blocaire. 

El patge del Rei Ros és el que avui a Twitter -un lloc horrible que podreix tantes ànimes que ni patges ni Reis donen abast- en diuen un senyoro. En aquella època devia tenir uns cinquanta i pocs, i ara suposo que deu passar dels seixanta, si és que els patges tenen la mateixa manera de mesurar el temps que nosaltres. Era un borratxí, però era un borratxí funcional, d'aquells que mai de la vida falten a la feina, ni la descuiden en cap aspecte. Vella escola total. Un d'aquells paios que beuen massa perquè hi ha massa vegades que sembla l'única cosa sensata que es pot fer, i de fet els entenc tant que jo mateix m'he de posar límits seriosos per no acabar amb el nas més vermell que en Rudolf. 

El patge del Rei Ros és un paio rondinaire, i segur que si li hagués explicat que els seus col·legues joveníssims van ignorar de manera menyspreable aquella nena li pujaria la mosca al nas, i si portés algun carajillo a sobre els hi diria de tot. Diria que els patges d'ara són fets de vidre en comptes de ser durs com roques, tal i com els hi pertoca. Que estan més pendents dels likes a les xarxes que no pas de tocar el front d'una nena amb el dit índex. Que els han fer créixer en un univers de cotó fluix i ara contemplen el món amb mirada entre estúpida i estupefacta. A la zona concreta d'Orient d'on vénen hi ha tota classe d'animals fantàstics, però ni l'unicorn més optimista és tan il·lús com aquests patges de nova generació, convençuts que tot se'ls hi deu i que tot els hi sortirà gratis. 

Vaig estar temptat d'enviar un whatsapp al meu amic,  però de seguida vaig entendre que no serviria de res.  És més, encara li portaria maldecaps. Vaig voler fer una piulada, però vaig tenir por que se'm girés en contra, com passa a vegades en aquell infern, on no et carden cas o et linxen, sense terme mig. El que sí que vaig fer, un cop a casa, va ser obrir la nevera i fotre'm un parell de cerveses a la salut del patge del Rei Ros. Abans d'anar a dormir li vaig enviar un  missatge on només hi posava "Sort". Ell em va respondre d'aquesta manera:

"Gràcies. Ja saps que la necessito". 

L'ONCLE HOWIE

 Aprofito l'embranzida del bloc per parlar de l'oncle Howie. 

Quan era un jovenet inadaptat que odiava el món, i la vida en general, era molt fan d'H.P. Lovecraft. Pels qui no el conegueu, és un dels clàssics de la literatura de terror -per posar-li una etiqueta que no estic segur que s'adeqüi del tot, o que necessiti. 

L'oncle Howie era tot un personatge. Fa pocs mesos l'Agrupació de cultura del Casino Menestral de Figueres va tenir la gentilesa de convidar-me a parlar-ne. Podeu rescatar la xerrada aquí. Va ser un plaer i un honor, i a més m'ho vaig passar bé d'una manera còsmica, per dir-ho a la lovecraftiana manera. 

I si m'ho van demanar a mi és perquè, fa un anyet, l'editorial Laertes va tenir la gentilesa de demanar-me que traduís l'Horror de Dunwich al català. Crec que vaig dir el el sí més ràpid de la història. Traduir un dels autors que vaig idolatrar durant la joventut és un honor difícil de descriure amb paraules. Recordo que en aquella època estava estudiant oposicions i em trobava entre dues proves. M'avorria tant amb el temari, i em fastiguejava tant haver d'estudiar les idees abracadabrants de quatre il·luminats amb pocs anys de trinxera, que vaig començar a treballar-hi. M'hi vaig posar tant a dins que encara no sé com vaig aprovar les oposicions dels nassos. La novel·la ens sitúa a Dunwich, un poble fictici de Nova Anglaterra. Per mi és l'obra millor ambientada de Lovecraft, amb molta diferència. L'autor s'hi deixa la pell a l'hora de descriure com batega el poble, els rednecks que hi viuen i els secrets mil·lenaris que amaga. Podeu comprar-lo aquí. Per mi, és una molt bona entrada al món de Lovecraft. 

Després d'aquest cop de sort encara en vaig tenir un altre: traduir un dels traumes de la meva infància. L'home minvant, de Robert Matheson. Va d'un home que cada dia encongeix uns quants mil·límetres, ara no recordo quants. En realitat tota la novel·la és una metàfora de la insignificança de la classe mitjana americana, i té molt de realisme brut. En van fer una adaptació cinematogràfica molt exitosa, i encara recordo com va terroritzar-me l'escena del gat. La podeu veure aquí. El dissortat protagonista, que en aquell moment ja era petit com un rènec, vivia en una casa de nines. El gat de la família, que era un autèntic fill de puta, l'assetjava perquè se'l volia menjar. El pobre protagonista s'arraulia entre les cadires de joguina. Va ser una escena que em va fer plorar, la vaig trobar molt injusta.Què coi li passava, a aquella merda de gat? Ningú no podia deturar-lo? Vaig apagar la televisió sense saber com se'n sortia, si és que se'n sortia. Trenta-sis anys més tard vaig descobrir, finalment, com s'ho feia. 

I va venir el tercer, un recull de contes de Lovecraft centrat en el cicle de Cthulhu. Vaig fer el pròleg menys acadèmic de tots els pròlegs que s'han fet i desfet. Vam dir-ne La biblioteca d'Arkham (també m'agradava Contes a la riba del Miskatonic, però és veritat que molta gent no hauria entès de què anava). Si us ve de gust fer un tastet podeu llegir Dagon a la web d'Stroligut, que va tenir la bondat de publicar-lo. Van fer-ne una pel·lícula, d'aquest conte. Heus ací el tràiler. I que n'és de guapa, la Raquel Meroño. Vam fer la selecció de textos amb molta cura. Les portades d'en Toni Benages són brutals. 

La gent de Mentimentres va entrevistar-me a arrel de les traduccions. Podeu sentir l'entrevista sencera aquí. És curteta, no patiu. 

Si Azathoth no ens ho impedeix, a principis de l'any vinent publicarem un nou recull de contes de Lovecraft. Traduir-lo està essent una experiència brutal. Fer equilibris entre ser fidel al concepte primigeni, i alhora, modernitzar un llenguatge que té un segle d'antiguitat. Conservar l'essència i treure només les teranyines més emprenyadores. És un repte més desafiant que no pas escriure una novel·la, que al capdavall és teva i pots fer el que et doni el gust i la gana, i ningú et pot dir gaire res, en tot cas no comprar-la. 

Suposo que ara que tinc el bloc obert faré alguna altra entrada. Sembla mentida com les coses van i vénen. Si Cthulhu no es desperta abans i ens mata a tots, per descomptat. O algun dels seus equivalents a la raça humana. 

MANUAL DE SUPERVIVÈNCIA

 Aprofito que he tret la pols al bloc per parlar de Manual de superivència. 

Aquest llibre sempre serà  especial perquè va ser el primer. Com el primer viatge amb amics, el primer amor o el primer col·locon. Del primer clau, en general, val més que no en parlem gaire. 

Vaig publicar-lo el 2010 a Montflorit -va guanyar un premi- però l'editorial va fer aigües al cap de res, i el llibre va tenir un recorregut tan breu com decebedor. Tot i així, més d'una persona m'ha dit que és el llibre més divertit que he escrit mai. No sé si hi estic d'acord,  però puc entendre perquè ho diuen. Sigui com sigui, és un llibre que m'estimo moltíssim. 

Pagès editors em van oferir de reeditar-lo fa un any. No m'ho rumiar gens. Van tenir la gentilesa d'enviar-me quatre o cinc propostes de portada, totes molt interessants. Només n'hi havia una que no em va agradar: hi sortia un nano jove tombat panxa amunt, com si anés drogat. 

Però com que no hi entenc res, vaig demanar consell a la meva amiga Fanny, que és publicista. Sabeu quina portada em va dir? Exacte: la que jo havia desestimat. No cal dir que li vaig fer cas, perquè hem de fer creure a la gent que és més intel·ligent que nosaltres. Ara veig la portada i m'adono que, en efecte, era l'única possible. Les altres estaven bé, però la que tocava era aquesta. 

Com que es tracta d'una reedició vaig escriure un pròleg. Us el penjo just a sota la foto. És la versió no corregida, de manera que pot ser que s'escapi alguna falta. També vaig incloure un subtítol: una novel·la. Em va semblar una deconstrucció de l'artefacte ben xula. 

Podeu demanar el llibre a qualsevol llibreria, o bé comprar-lo directament a l'editorial. També a Amazon, per descomptat, però em fa cosa penjar l'enllaç. 

Manual de supervivència va ser escrit per una altra versió de mi mateix. Era una versió indestructible, que vivia en un barri perifèric de Girona i que li semblava que el món queia a trossos al seu voltant. Era un llibre concebut amb ràbia i fàstic vital, un llibre que feia olor de carrer, però planificat com mai més n’he planificat cap altre. Una novel·la escrita de nits, en un quarto sense ventilació perquè donava a un pati interior on els veïns llençaven merda. Molts dies mig pitof, o amb romanalles de ressaca. A vegades menjava en un bingo per estalviar diners, i embrutava una llibreta en un bar de mala mort, el mateix que llegireu a les pàgines que segueixen.

Aleshores creia que per ser escriptor primer havia de ser un calavera, alternar amb tots els cràpules del meu barri –que eren molts- i fotre’m al forat més infecte per observar, des de dins, el món real. En aquella època vaig conèixer paios que eren donants de semen i que experimentaven amb diferents fàrmacs per guanyar quartos. Vaig conèixer gent que servia copes a bars de senyoretes, que malvivia revenent entrades de concerts i especulant amb colònies de la Barbie dels anys vuitanta. Vaig conèixer massa ex-presidiaris, un escombriaire que era un fill de puta, heroïnòmans filòsofs i arreplegats de barrecha i Ducados. Tot allò em semblava bestial, un món subterrani paral·lel a la classe mitjana gironina, tan tocada i posada, tan satisfeta amb si mateixa i amb la moderació que la caracteritza. Manual de supervivència era el meu manifest i la meva venjança contra els girofins, com els hi dèiem aleshores. Al llarg dels anys he escrit altres llibres, potser millors a nivell literari, però a cap he sigut capaç de buidar-me i de posar-hi tot el meu ésser, tota la meva mala llet, com en aquesta primera obra. Ja m’agradaria. Diuen que els ionquis es passen la vida volent recuperar el seu primer viatge, i potser també és el meu cas com a escriptor.

Vaig presentar-la a la llibreria Context, molt ben acompanyat de tots els meus amics i coneguts, i amb l’enyorat Frederic Streich fent-me de padrí improvisat. Aquesta nova edició va per tu, amic. Malgrat que la presentació va ser una gamberrada brutal, Manual de supervivència va ser una novel·la dissortada. El 2010 havia guanyat el premi Montflorit i va ser editada amb certa elegància, però va passar desapercebuda per tots els mitjans. No es pot dir que l’editorial es trenqués cap os a l’hora de promocionar-la, i de fet els editors van declinar tots els suggeriments que els hi vaig fer per donar-li una mica de visibilitat. Però no només va ser culpa de l’editorial i de la meva ingenuïtat com a autor: aleshores encara no coneixia la mesquinesa de bona part del món literari català. No entrarem en aquest tema perquè no vol un pròleg, sinó un assaig de llargada bíblica.

Ara, vist en perspectiva i cobert de cicatrius de moltes batalles, ho entenc gairebé tot, i precisament per això em fa moltíssima il·lusió  donar-li una vida nova en una col·lecció de novel·la negra. De fet, les poquíssimes ressenyes que em van fer remarcaven la vessant black de l’obra, una cosa que al principi em va desconcertar perquè jo no volia escriure una novel·la negra. Aleshores associava aquesta etiqueta amb històries de lladres i serenos, de detectius alcoholitzats o d’inspectors dels mossos d’esquadra que resolien crims.

Un amic escriptor em va dir que, en un país més normalitzat, Manual de Supervivència hauria sigut la gran novel·la catalana sobre joves de principis del segle XXI. Cal tenir amics que t’estimin tant i et diguin coses tan fantàstiques com aquesta, encara que a tu et sembli que es passen tres pobles. Si hagués sigut el cas, hauria deixat la novel·la tal i com estava  per no interposar-me en la seva vocació de ser la crònica d’un moment. Per exemple, a la versió original gairebé no hi sortien els telèfons mòbils, i els programes de teleescombraries hi tenien un pes crucial. Ara aquesta paraula ja no la fem servir, perquè assumim que la majoria de programes són, de manera inherent, teleescombraries, i fins i tot el pelacanyes més arreplegat té un mòbil amb tota classe de prestacions. Això podia tornar-se un problema de versemblança, i quan l’editorial Pagès em va oferir la reedició em vaig plantejar la possibilitat de ressetejar la novel·la i reescriure la versió 2.0. Però hi havia quelcom que em frenava: les novel·les que volen ser massa actuals i que no es converteixen en clàssics instantanis –és a dir, quasi totes- esdevenen llibres que  la gent deixa a les segones residències, o dels que trobes als mercats de la puça. No podia caure en l’error d’aleshores, i per això he fet un esforç per dotar al llibre d’una aura d’atemporalitat.

A banda d’això, havia de ser la mateixa novel·la que va escriure en Dausà desorientat de vint-i-set anys,  no pas el pare de família –també desorientat- que sóc ara. Li he fet un rentat de cara a nivell estilístic: en aquella època feia servir molts adverbis, un costum que per sort he abandonat, i a l’obra que llegireu me’ls he carregat gairebé tots. També he tret el diccionari de sinònims de la lleixa per buscar paraules que volguessin dir imbècil i  no fossin imbècil. Ja us he dit més amunt, i ho repeteixo,  que era una novel·la carregada de ràbia, això la feia divertida, però a vegades massa visceral, massa tal com raja.

Treballar la novel·la ha sigut viatjar en el temps i recordar totes aquelles guilladures. És un exercici nostàlgic de molta intensitat, alhora que un privilegi i un plaer difícils de descriure. M’alegra moltíssim –prometo que no ho dic per exigències del pròleg, sinó que ho sento de debò- que tinguis aquest llibre a les mans. Em faràs molt content si el llegeixes amb la passió que jo vaig fer servir per escriure’l. Al cap i a la fi, aquest és el millor afalac que es pot fer a un escriptor.

 

Jordi Dausà Mascort

Cassà de la Selva, estiu del 2022.

LA NIT DEL GALL

A dia d'avui els llibres tenen una vida brevíssima. Neixen, amb sort viuen uns quants mesos, i tot seguit moren, a vegades en la solitud més abjecta. N'hi ha que trenquen aquesta dinàmica, però en general va més o menys així. Un dia -quan ja no tingui res a perdre a nivell literari i hagi cremat els pocs cartutxos que em queden- us explicaré el perquè. 

La nit del gall va sortir el mes de maig. Aquest cop amb La Campana, una editorial que sempre m'ha entusiasmat. Ha sigut un orgull formar part de la seva col·lecció. Anirà com anirà -ara ja no depèn de mi- però estic encantat del producte final. A dia d'avui només canviaria la portada, però tampoc crec que sigui tan decisiva. 

M'esforço perquè cada llibre estigui millor escrit que l'anterior, i que aporti alguna cosa diferent als altres. M'agrada tenir un estil identificable, però no repetir una història mil vegades canviant detalls menors. Entenc que alguna gent busca això, però jo sempre he sigut un tastaolletes i un cul de mal seure.

Potser haureu tingut la bondat de llegir la contraportada, i potser algú tindrà el llibre a la tauleta. Està basat en una història real: un home torna a casa seva per passar el Nadal, s'equivoca de maleta en un aeroport minúscul i a dins hi troba un paquet. Aquesta història escabellada li va passar a un amic meu fa tot just dos o tres anys. De seguida em vaig adonar que la matèria primera era bona, i a partir d'aquí vaig bastir la novel·la. Vaig ubicar-la uns quinze anys en el futur, en part perquè no volia fer una distopia, i en part perquè tenia ganes de fer literatura especulativa d'alt risc: d'aquí a quinze anys, amb una mica de sort, encara serem aquí, i veurem fins a quin punt l'he cagada o l'he encertada. 

Vaig escriure aquesta obra amb la voluntat de fer un thriller ràpid, una road movie insana ubicada en una de les dates més entrenyables del calendari  -potser la més entrenyable de totes. Els personatges que hi surten són estripats, però tots són reals d'una manera o altra. Els qui m'heu llegit ja sabeu que m'agrada partir de la realitat, posant-hi només una micona de salsa. És un llibre pensat per llegir-lo en tres o quatre tirades, potser cinc, però malament rai si són gaires més, perquè voldrà dir que no ha complert la seva missió. 

M'han dit que és un llibre pessimista, però jo el considero un llibre realista. Jo mateix no soc un home negatiu, sinó algú que mira la realitat de manera freda i desapassionada. Això no em fa un taradet ni un creep, en realitat soc un tio prou divertit, però tendeixo a veure les coses sense tots aquests filtres optimistes que al final són focs d'encenalls. Potser per això m'han col·locat l'etiqueta d'escriptor de novel·la negra, però qualsevol persona que analitzi el món de manera objectiva arribarà a conclusions semblants a les meves. 

Diuen que els primers relats reflectien la lluita dels éssers humans contra els déus. Més endavant la humanitat va passar a guerrejar contra la naturalesa, i encara contra ell mateix. Ja fa un temps que hem entrat en una nova etapa: el combat de l'home contra la màquina, contra la tecnologia i la intel·ligència artificial. La premissa del llibre ha sigut aquesta. Ja tenim drons, armes de destrucció massiva, robots i enginyeria genètica, i tot just som a les beceroles de la revolució tecnològica: cada vegada que hi penso m'esgarrifo. Segur que a vosaltres també us passa. 

Al primer paràgraf he dit que la majoria de llibres tenen una vida molt breu. Hi ha gent que diu que és un any, a mi encara em sembla massa. A dia d'escriure això, La  nit del gall ja té sis mesos. Ha tingut algunes ressenyes, potser no tantes com els llibres anteriors, però tenint en compte la quantitat exagerada de llibres que es publiquen no em puc queixar. I també entrevistes! Si busqueu per Internet, trobareu alguna cosa més. Moltes gràcies a tothom qui demostrat interès, i a tothom qui ha tingut la bondat de llegir-lo. Si no ho heu fet, podeu flairar-lo a Googlebooks (feu clic aquí). 

M'ha agradat obrir el bloc per presentar-vos el llibre. M'adono que hauria hagut de fer-ho abans. Al capdavall, escrivim perquè toca, i no hi ha res més romàntic que fer-ho en un bloc a la tercera dècada del segle XXI. Vindria a ser utilitzar la tecnologia per lluitar contra la tecnologia. Com fan a Terminator. O com faria en Matt. 

Sempre val la pena fer una cerveseta de tant en tant. 

EL REI CARNESTOLTES I LA VELLA QUARESMA: UNA HISTÒRIA D'AMOR

    Cada Dimecres de Cendra el Rei Carnestoltes pensa que la vida és injusta. S’afaita, es renta la cara i al mirall hi veu un home destruït. Bosses enormes sota els ulls, groguencs i lleganyosos. La pell grisa i seca. Cremor d’estómac i formigueig a les extremitats, sobretot a les puntes dels dits. Està mort de cansament: no dorm des del Dijous Gras i es passa el dia corrent amunt i avall, menjant massa i bevent encara més, rient de forma forçada i donant ordres estúpides (com ara posar-se barrets estrafolaris, mitjons de colors diferents, perruques i coses així). També ha de presidir rues, fer discursos i alegrar berenars i ballades. Cinc dies d’excessos són massa per algú amb tants anys a l’esquena, però sempre se les empesca per sortir-se’n i arribar al final amb un somriure d’orella a orella, més fals que les carotes i les màscares que la gent porta durant el seu regnat.

    Cada Dimecres de Cendra el Rei Carnestoltes surt de la dispesa on viu ensopit, desitjant tenir una vida normal. Treballar en un fàbrica, en una oficina o a la cuina d’un restaurant. Li molesta que la gent cregui que el seu cicle de vida és de només cinc dies: néixer el Dijous Gras i morir quan s’acaba el Carnaval. “Quina colla d’idiotes”, pensa quan xarrupa un cigaló a la tasca de la cantonada, on els parroquians estan tan cansats i derrotats com ell mateix, i ni tan sols saben que és temps de Carnestoltes. “Com cony pot creure la gent que ressuscito cada any? Qui es pensen que sóc? Un puto mag?” rondina mastegant un escuradents[1]. A vegades algun company de barra el convida a un got d’anís amb conyac. En aquella tasca petita, en aquella hora concreta, és la beguda més demanada. El conviden perquè mentre estigui enfeinat bevent no els hi donarà la tabarra, i així tots es podran concentrar en les seves pròpies misèries.

    Cada any, el Dimecres de Cendra, el Rei Carnestoltes té raó quan pensa que la seva vida és un desastre. Sap amb tota seguretat que la seva vida  se’n va anar rostos avall a partir d’un punt concret, un moment precís, identificable, però no té l’energia ni la determinació per cercar-lo, i encara que aconseguís trobar-lo a aquestes alçades ja no canviaria res.

    Durant la resta de mesos té moltíssimes coses a fer, coses de naturalesa estranya i difícil de concebre pels torrats de ment simple que té per súbdits. A vegades pensa que tan de bo es morís cada Dimecres de Cendra, com la gent creu, i que ressuscités el Dijous Gras de l’any següent, com aquell peix de la mitologia nòrdica que calava foc al seu niu. O era un conill que cremava el cau? Mai no se’n recorda i en dóna la culpa als anys i al licor, però només té raó a mitges. Els dies en que es troba pitjor va més enllà, i pensa que tan de bo es morís –el dia que fos i de la manera que fos- i pogués reposar per sempre més.

    Cada Dimecres de Cendra el Rei Carnestoltes i la Vella Quaresma coincideixen. Només poden fer-ho aquest dia concret: el darrer del Carnaval i el primer de la Quaresma. Un dia que no és ni carn ni peix, i que la gent no està segura de si ha de menjar una cosa o l’altra. Des de fa temps que el resultat de la trobada és sempre el mateix. L’anciana, que fa olor de naftalina, té set cames calçades amb botes gruixudes i marrons, vesteix robes grises de llana, escapularis i a la mà un bacallà enorme que sempre duu a tot arreu, acusa al Rei de tota una sèrie de càrrecs més o menys absurds. Acabat el judici la gent del poble passeja Sa Majestat cobert de cadenes com un brivall qualsevol. Encabat el lliguen dalt d’una pira feta amb fustes i cartrons. Els antics súbdits criden de joia quan el seu senyor crema a la foguera i el Rei Carnestoltes pensa amb tristesa que són una colla de desagraïts. Sempre li ha sorprès la facilitat que té la gent per passar de l’amor a l’odi, de l’estima i l’adoració a l’avorriment.

    Cada Dimecres de Cendra té lloc una trobada secreta: quan tothom és a l’enterrament de la sardina, el Rei Carnestoltes i la Vella Quaresma es citen a l’Hostal del Camí Ral. Mengen en silenci i el Rei sent com aquella donota eixarreïda el devora amb els ulls, amb la mateixa fúria i ànsia amb què devora el bacallà amb samfaina. Prenen cafè i surten junts del menjador. El Rei la segueix, arrossegant els peus i capcot. Qualsevol persona que el vegi quedarà impregnada d’aquella melangia estranya. Han llogat una habitació i, mentre la Vella passa comptes amb l’hostaler, ell compta les rajoles del terra. Un cop a dalt Sa Majestat fa sempre el mateix comentari mentre l’anciana comença a treure’s aquelles mitges velles, gruixudes i de color carn (potser fa aquell comentari, precisament, per no fixar-se amb aquelles mitges espantoses de color carn): “D’on deu venir això de la sardina? Vol dir que durant la Quaresma els homes han d’amagar la seva i no treure-la gens?”. Ho diu amb amargor, sempre mirant per la finestra, com si esperés un miracle al darrer moment. Abans aconseguia dibuixar un somriure trist i resignat, un somriure de soldat cínic que es dirigeix a una missió suïcida, però darrerament li costa més. Ja no té ganes ni d’això. Sigui com sigui, la dona mai no li contesta. A vegades hi ha gent a les habitacions del costat i el Rei Carnestoltes i la Vella Quaresma senten com fan l’amor. Ella arrufa el nas però a ell li agrada: aquells gemecs l’ajuden a situar-se, a concentrar-se i a pensar en d’altres dones.

    Cada any, el Dimecres de Cendra, el Rei Carnestoltes mira amb angúnia com la Vella Quaresma es treu les bragues i pensa “Merda, això no és just”. I cada any se sorprèn de tenir una erecció. Sembla que sempre hagi fet el mateix: follar per salvar la vida. Un bucle agònic i desesperant.

    El primer cop –ara ja fa una eternitat- el populatxo, esperonat per aquella vella jutgessa reganyosa que cada any el llepa i el xucla amb avidesa, es va entossudir a cremar-lo després de cinc dies llargs de festa. El Rei Carnestoltes mai ha entès gaire bé de què se’l va acusar, ni aquella primera vegada ni les següents: no són els vilatans, al capdavall, els qui el nomenen rei cada any? D’aquí ve que el Rei Carnestoltes no cregui en la gent, doncs està convençut que totes les persones són volubles, oblidadisses i definitivament idiotes. No sap que el sentiment que els mou a cremar-lo és la culpa, el fet de sentir-se malament després de trencar de manera conscient i repetida les normes. Però ben mirat, encara que ho sabés tampoc canviaria gaire res. Tot li sembla fatu.

    Com cada any, el Dimecres de Cendra la Vella Quaresma abandona l’Hostal i deixa el Rei Carnestoltes estirat al llit, sentint fàstic i pena cap a sí mateix. La dona camina fins la plaça del poble, on la gent l’espera, i el Rei s’escapoleix per una finestra  que dona a un carreró que, encara que passin els anys, sempre fa la mateixa pudor de pixats i de brutícia. El seu destí és desconegut per tothom tret, potser, de la seva anciana amant, que quan arriba a la plaça sempre mira enrere, amb l’esperança de veure’l per darrera vegada. Fins ara mai no ho ha aconseguit.

    Com cada any, el Dimecres de Cendra la Quaresma ha preparat un ninot farcit amb roba vella o escuma, depenent del que tingui més a mà. Després entrega aquest ninot a la gentalla, assegurant-los-hi que és el seu rei. En realitat aquell ninot i el monarca s’assemblen com un ou i una castanya, però ningú no se n’adona mai. Embriacs d’alegria i de moscatell, escolten com la Vella llegeix els càrrecs i el declaren culpable. De seguida el treuen a passejar dins d’una gàbia o dalt d’una carreta, segons l’ocasió. Al final el ninot del monarca és cremat dins d’un bidó, dalt d’una pira o sobre el quitrà. On sigui. Els homes ululen com bàrbars, i alguns cauen de tan borratxos com estan. A vegades el Rei Carnestoltes, que ja es troba molt lluny, encara els pot sentir.

    Com cada Dimecres de Cendra, la Quaresma mira perplexa com la gent passa d’idolatrar al seu Rei a cremar-lo amb tota l’alegria del món. Una vegada va llegir, no recorda on, que a la purrialla només hi ha una cosa que li agrada més que victorejar i aclamar al seu rei: veure’l caure. Moltes vegades s’ha preguntat per què cony la gent actua d’aquesta manera i, per més que s’hi esforci, mai en tots aquests anys ha trobat la resposta.

     I encara ara no la sap.

---

[1] Fa molts anys que el Rei Carnestoltes ja no fuma.

EL JUDICI DE PARIS

Les històries s'han d'explicar des del començament. Fer tantes voltes a vegades mareja l'auditori, però la visió global que s'obté  compensa l'esforç. Quan explico la guerra de Troia als meus fills o als meus soferts alumnes sempre començo pel judici de Paris. No sé si sabeu de què va. Hi havia una boda a l'Olimp, ara no recordo de qui, i es van oblidar de convidar Eris, la deessa de la discòrdia. Si nosaltres, els mortals, ja tenim disgustos si ens oblidem d'algú a l'hora de fer taules de casament, imagineu-vos els rancuniosos déus grecs. 

A mitja boda es va presentar l'Eris, rotllo attention whore. Sempre me l'he imaginat esperrucada i mig borratxa, però també podria ser que no. Va tirar una poma d'or a sobre la taula i va dir que era un regal per la deessa més bella de totes. Ella sabia que l'Atenea, l'Afrodita i l'Hera es barallarien per aquest títol, i així va ser. Per cert, hi ha qui diu que d'aquí ve el mite de la poma del Gènesi: si obriu la Bíblia que hauríeu de tenir per casa, veureu que en cap moment es parla d'un fruit en concret. Com que va ser motiu de trencament entre els homes i Déu algú -segurament un jueu hel·lenitzat, n'hi havia molts- va decidir que seria una poma, i així va quedar fixat a la tradició. Em sembla recordar que pels musulmans és un raïm, la fruita de la qual s'obté el vi, que sabeu que tenen la dissort de tenir prohibit.

Com que no es posaven d'acord li van preguntar a en Zeus quina estava més bona i ell va respondre que no l'emmerdessin, que no volia maldecaps (i això que una de les deesses, l'Hera, era la seva dona). Va carregar aquesta responsabilitat al pobre Paris, que en aquella època només era un pastor mort de gana, però venia de casa reial, en concret, era fill de Príam, rei de Troia, que l'havia abandonat de petit perquè un oracle havia protetitzat que es carregaria la ciutat de les muralles aixecades per Possidó. 

Cada deessa va oferir regals a en Paris, però el més llaminer va ser el d'Afrodita: l'amor de la noia més bonica del món, que va resultar ser Helena de Troia. I la resta ja la sabeu. 

A darrere de la barra de la discoteca Platea -que per cert, porta el nom d'una famosa batalla entre grecs i perses- , hi havia un tapís enorme amb una representació d'aquest mite tan fantàstic. A la foto no es veu gaire bé, però així us podeu fer una idea de per on anaven els trets. 

En aquella galàxia llunyana anomenada juventut molta gent ballava, i alguns fins i tot aconseguien fer-ho sense beure.  Per intentar-ho jo havia d'anar com una cuba, i l'estampa devia ser ben galdosa. Tampoc era especialment guapo, i no vestia com els girofins, carregats de Belstaff i Bikkembergs. En definitiva, no tenia res per atreure membres del sexe oposat. 

Però si d'alguna manera aconseguia situar una noia davant del mural i robar-li un parell de segons per explicar-li el principi de la història, aleshores la cosa canviava. Molta gent se sent fascinada per la mitologia grega, i els entenc, perquè jo tampoc em canso de llegir  tot el que em cau a les mans. Aleshores, us deia, aleshores sí que tenia una oportunitat, i a vegades, si les deesses somreien, una nit de glòria.

El mural de Paris em va venir al cap ahir a la nit, al cap de quasi un any de confinament. Tancava el volum il·lustrat de la Ilíada que em va cagar el tió -vaig lent perquè llegeixo dues o tres coses alhora, us recomano molt el Mal pare, d'en Prieto- i la nit era fosca. Quasi un any de no veure amics i de perdre'ns tantes i tantes coses. Ahir tenia la moral per terra, us deia, i vaig recordar el judici de Paris, i també els moltíssims errors i decisions equivocades que he pres, i els camins que he deixat enrere perquè els pantans em semblaven més atractius. No sóc un malestruc, però tampoc he sigut mai al moment i al lloc adequat. Ahir tenia l'ànim de gairell, i la història del mural de Platea em va fer somriure. Quan hi ha massa foscor penso que com a mínim ens quedarà això: les nostres gamberrades d'adolescents tardans i les dotzenes de nits en blanc amb altres bergants que eren més germans que no pas amics. Uns quantes rialles, les històries més absurdes del món i estones de passar-nos-ho bé, quasi de felicitat. No és gaire, però amb la terrible foscor que tenim al damunt, ja és molt. 

BON VIATGE, NANO

Em costa una mica arrancar el bloc. Aquestes darreres setmanes he escrit dues entrades i cap ha tirat endavant. A la primera explicava una baralla que vaig tenir a Facebook amb un escriptor de novel·la negra que es burlava de l'agonia de la llengua catalana, una de les poques coses que, a banda del benestar de la gent que estimo, m'importa una miqueta. M'estic tornant un covard, i això no m'agrada. El segon article el vaig arribar a penjar: era un recull d'anècdotes divertides que havia viscut als gimnasos al llarg dels anys. Pocs minuts després de publicar-lo vaig tenir un pressentiment estrany i el vaig esborrar. No era un article ofensiu, però una veueta em va dir que algú podia emprenyar-se. El meu covard intern tornava a fer de les seves. 

Tu en canvi no n'eres gens, de covard. Recordo una de les primeres vegades que vam fer espàrring. Ja sabies moure't i tirar els cops bàsics, i això sumat a l'energia dels vint anys, que tot ho pot, i a un velocitat de mil dimonis, feia que fossis difícil de tocar. En un moment donat vas tirar-me una combinació de quatre o cinc punys. El darrer va entrar i em va fer mal. Jo encara era jove, aleshores, i pesava deu quilos més que tu, o potser més i tot. Vaig avisar-te de bon rotllo, al cap i a la fi havia sigut profe teu en alguna banda, no recordo si a La Salle o en alguna acadèmia. Vaig dir-te: tinc més experiència i més múscul que tu. Em tocaràs moltes vegades, però un cop meu et podria engegar a dormir. Vés amb compte perquè no tothom és tan bonifaci com jo. 

A partir d'aquell moment vas refrenar-te una mica, però recordo molt bé aquesta actitud teva d'anar sempre endavant, una manera de lluitar que jo mai vaig tenir, i que sempre vaig admirar. Mai vam ser amics -érem d'edats diferents, de móns diferents, i tampoc vam coincidir tant de temps- però recordo amb orgull el respecte que em tenies. No pas com a antic profe teu -aquest respecte postís m'era igual- sinó com a company de patacades, com a germà gran de gimnàs, que els hi agrada dir als xinesos. Un dia vàreu fer un intergim d'aquells que jo mai m'atrevia a venir, on us estomacàveu amb gent d'altres gimnasos. Éreu tu, en Joel, en Miyagui, en Sebas, potser també en Benny, la veritat és que no me'n recordo (una abraçada, tios).  M'ho vaig passar molt bé al Jorsan, llàstima que no tingués prou pebrots, ni energies, per haver-m'hi dedicat més, com vau fer-ho vosaltres. 

Deia que un dissabte vas anar a l'intergim i, amb aquella manera de lluitar teva, vas trencar el dit al teu rival. O potser li vas treure de lloc, tan li fa: tots sabem que són coses que passen. El dilluns vaig preguntar-te com t'havia anat i em vas respondre que li havies fet un ko. El meu amic Jordi, el sensei, et va renyar i et va dir que no, que l'altre s'havia hagut de retirar per lesió, i tu vas replicar: és el mateix. En Jordi va fer que no amb el cap i tu em vas mirar, vas somriure i vas fer-me l'ullet: un ko tècnic, doncs. Vaig haver de donar-te la raó, era un ko tècnic. Que cabron. 

Feia temps que tenia ganes d'escriure't alguna cosa, i no sabia com començar-la. Avui he fotut quatre hòsties al sac que tinc a casa, i quan he sortit de la dutxa aquest post ha brollat tot sol. Quina llàstima això que t'ha passat. Sàpigues que tots et recordarem: és poc, però per desgràcia no podem fer gaire més per tu. Que tingus un bon viatge, nano. Prometo que, a la propera, tant si lluito com si no, intentaré ser una mica més valent. Serà el meu homenatge.