diumenge, 28 de febrer del 2010

MARIO FOREVER


Sempre he estat un home de Nintendo. M'agrada molt en Mario: un lampista simpàtic i bona persona, un tipus senzill i treballador. Te'l podries trobar fent un carajillo i jugant al dòmino al bar de la cantonada. Està penjat de la princesa Daisy, el pobre, i es dedica a salvar-la contínuament. No sé si mai s'han enrotllat, imagino que no: la Daisy és una dona decent, una noia com cal. En Mario li és fidel i perservera, algun dia potser ho aconseguirà. Esperem-ho. Sovint s'enfronta al rei Koopa, que és una mena de Fidel Castro o Hugo Chávez, entestats en convertir el món en un lloc ombrívol, sinistre i trist. Sort en tenim, d'en Mario, que sempre li frustra els plans.

En Sonic, de SEGA, és una altra història: és un adolescent rebel, mimat i malcriat. Un xul·loputes insofrible que va de guais. Els seus pares segur que creien que la clau d'una bona educació era el "deixar fer". Li agrada córrer a tota llet i tirar a terra els plans del Doctor Robotnik, un científic a qui odïa profundament, vés a saber per què. Els pinxos que té a l'esquena semblen rastes, i te'l pots trobar fent tallers de malabars o embrutant parets. La seva xicota potser es diu Rebeca o Déborah, una noia tunnejada amb modals de poligonera, cabells d'un ros furiós i prou maquillatge per pintar tot casa meva. Un cas perdut, aquest Sonic.

Per mi l'elecció és simple. Sempre ho ha estat. Un lampista honest i treballador enfront d'un nen de papà repel·lent i insoportable. Des que tinc la Wii que torno a passar temps amb el meu amic Mario. Jo i ell intentem salvar, altra vegada, la Daisy, capturada pel cony de Koopa. El derrotarem però tornarà. Sempre torna.

dimarts, 23 de febrer del 2010

PERLES DE SAVIESA



"Un pacifista és aquell senyor que es banya en un riu i que creu que el cocodril atacarà a algú altre"
(no recordo qui la va dir)

"La vida és una mala nit en una mala posada"
(Santa Teresa de Jesús)

"En primer lugar acabemos con Sócrates, porque ya estoy harto de este invento de que no saber nada es un signo de sabiduría".
(Isaac Asimov)

"Quan una teoria no nega res tampoc afirma res. Per tant, és inservible".
(Durkheim)

"El gat no ens acaricia: s'acaricia amb nosaltres".
(Rivarol).

"Com més gran sigui la vostra glòria més prop estareu de la vostra caiguda"
(Defoe)

"-Qué se siente en el otro extremo?
- Todos los extremos son buenos mientras quede whisky".
(Mickey Rourke interpretant a Charles Bukowsky a Barfly)

dijous, 18 de febrer del 2010

PARLEN ELS MESTRES

Extret del llibre de Ramon M. Nogués: "Déus, creences i neurones". Una reflexió impressionant i molt lúcida:

"Cal tenir clar, però, que un ésser humà sense identitat no és res. (...) Un cert progressisme que probablement tendeix a simplificar a problema defensa que no calen signes identitaris: en el futur no n'hi haurà i cadascú podrà optar pel que vulgui. Això ho solen defensar membres de cultures hegemòniques, que en el fons saben que mantindran la seva identitat perquè són hegemòniques, i a més en molts casos veuen finalment a punt d'extinció les cultures residuals que en el fons mensypreen profundament. Per exemple, és fàcil defensar-ho essent de cultura castellana o anglesa -la llengua és una peça central de la identitat, es vulgui reconèixer o no-, cultures hegemòniques i que saben que avui no corren cap perill. A més a més, els membres d'aquestes cultures, defensant el caràcter innecessari de la identitat -perquè la seva no està amenaçada- poden lluir la pirueta progressista que significa presentar-se com qui no la desitja ni la necessita".

dimarts, 16 de febrer del 2010

ETS UN CIUTADÀ FELIÇ?


Repeteix amb mi, ciutadà/ciutadana: ningú està decebut amb el Tripartit. El Tripartit té (i ha tingut sempre) un projecte de país molt sòlid, clar i ben definit. No hi ha dissidència, dins del Tripartit. Tots som feliços, dins del Tripartit. El Tripartit és Un. Ningú ha dit mai que la fòrmula del Tripartit està esgotada, i que la gent també ho està: ben al contrari. Has sentit dir això, ciutadà? Ningú ho ha dit mai. Repeteixo, ningú ho ha dit mai. Ernest Maragall és un conseller fidel que sap que el Tripartit té un projecte de país molt sòlid, clar i ben definit, i que no existeix l'esgotament. Pensar el contrari, a banda de ser mentida, és considerat alta traició, ciutadà/ciutadana. El Tripartit no menteix. Dir que el Tripartit menteix és perillós, doncs mai ho fa. Tampoc comet errors. Ningú coneix la paraula dimissió, ciutadà/ciutadana. D'on has tret aquest concepte tan estrany? Has estat llegint textos prohibits? Pel teu bé, no llegeixis textos prohibits. El Tripartit no vol que llegeixis textos prohibits. Baltasar és un altre fidel conseller que tampoc s'equivoca. És infal·lible i vetlla per tots nosaltres. Com el President Montilla: ell coneix el que és bo pel nostre país. Ell ens dirà què hem de fer. El President Montilla és gran, el President Montilla és savi. El President Montilla mai és qüestionat pels seus consellers. Creure el contrari es propi de traidors. I tothom sap que els traidors són de dretes i són malvats. Nosaltres, per sort, vivim bé amb el Tripartit. Som feliços. Som molt feliços. Ets feliç, oi, ciutadà/ciutadana?

dilluns, 15 de febrer del 2010

EN VAN GAAL I JO


Un amic em recorda, perquè ell hi era present, una trobada amb un famós que no vaig esmentar al post anterior. Teníem vint-i-un anys i anàvem cap a Tenerife de viatge de final de carrera. L'avió es va endarrerir dues o tres hores i les vam passar al bar de l'aeroport fent birres. Què si no?

Quan tots anàvem prou servits algú es va adonar que a la barra hi havia en Van Gaal, que en aquell moment era l'entrenador del Barça. A mi no em va fer ni fred ni calor, perquè el futbol tampoc em feia, ni em fa, ni fred ni calor, però a la resta de companys els va fa fer molta gràcia. De fet, feia molta gràcia a tothom, perquè la gent feia cua per fotografiar-se amb ell, demanar-li autògrafs i dir-li coses, potser relatives a la seva tasca com a entrenador, potser no.

Al cap d'una estona de mirar a aquell home amb aquella cara tan grossa i de decidir que ni ell ni el seu color de pell (tan poc saludable) tenien gaire interès, vaig anar a la barra a intentar que el cambrer ens reomplís els vasos amb cervesa freda: les coses serioses no tenen destorb. Estava a punt d'aconseguir-ho quan se'm va acostar un company de carrera amb els ulls enrogits.

- Tens collons o què? - em va preguntar deixant anar bravada d'alcohol.
- Collons de què? - vaig voler saber.
- Tu només digues si tens collons.

Era evident que tenia collons, jo. I molts. Especialment després de tres hores bevent cervesa mentre esperàvem un avió que ens havia de dur a una festa de nou dies de durada. De manera que li vaig respondre que esclar, que qui es pensava que era.

- Anem, doncs - em va dir, i es va posar a la cua de gent que volia retratar-se amb en Van Gaal o que li entregaven un tros de paper perquè els el firmés. El meu amic tenia un somriure estrany instal·lat a la cara, un somriure que no vaig saber interpretar fins que no vam ser davant l'entrenador de futbol.

- Foto? - va preguntar el meu amic mostrant la càmera a l'holandès.

En Van Gaal va sospirar, pacient, i va fer que sí amb el cap. Aleshores ho vaig comprendre tot, però ja era massa tard: el meu amic em va agafar de l'espatlla i va entregar la càmera a en Van Gaal, indicant-li el botó que havia de prémer per fer-nos una foto. A mi i al meu amic.

- Broma? - Va preguntar Van Gaal- Broma! - va decidir poc després, afegint: - No gustar!

I va alçar la mà, com si volgués tirar la càmera al terra. El meu amic se les va manegar per recuperar-la, mentre bona part del bar, que havia no treia ull de l'entrenador, es va posar a aplaudir. Vam tornar a la nostra taula entre les ovacions dels nostres companys i companyes de viatge i d'alguns desconeguts, a qui la cosa els havia fet molta gràcia.

Es deia d'en Van Gaal que era un tipus malcarat, i la majoria de paròdies que se li feien anaven per aquí. La veritat és que jo no ho sabia ni m'importava gaire. Però aquell dia, amb la màquina del meu amic a la mà i comportant-se com un personatge del Força Barça, vaig aprendre que les millors paròdies empal·lideixen quan xoquen amb la realitat.

dijous, 11 de febrer del 2010

HOLLY ONE


Us adjunto una altra col·laboració que vaig fer fa uns quants mesos:

Antes de conocer a Holly One mis encuentros con famosos habían sido un desastre: Carmen de Mairena me robó un taxi de madrugada en una calle desierta de Sants, Pocholo me regañó en una discoteca de Alicante por pedirle que pinchara un tema de Metallica que no tenía y un Coto Matamoros malhumorado y aterrador se sentó a mi lado una noche el metro. Tanto miedo me dio aquel tipo, exboxeador y drogata reconocido, que bajé dos paradas antes. Para mí cualquier famoso era una persona extravagante, inestable y pagada de sí misma, hasta esa noche de sábado.

Lo había visto en “Rocco en Barcelona” (When Rocco meets Kelly 2, 1999) protagonizando una secuencia surrealista con una enloquecida y salvaje Kelly Stafford. Le habían puesto unos pañales y simulaba unos berrinches para llamar la atención de Kelly, que acudía de inmediato a darle su merecido. He de reconocer que en su momento, la crudeza de la escena me produjo un sentimiento a caballo entre la estupefacción y la incredulidad. Años después, más curtido y avezado, sonrío al recordar mi candor.

La cuestión es que por entonces celebramos una despedida de soltero en el Bagdad. Mientras comíamos en el Rincón del Artista fui al lavabo a vaciar las cervezas que nos habíamos soplado durante el día. Allí estaba Holly, meando al wáter del lado. “Buenas” dije, y él me respondió con cordialidad: “¿Qué tal?”. “Bien” seguramente respondí yo. Como todos los hombres saben, cuando meas con alguien trabas un lazo especial, un vínculo que no permite que las cosas vuelvan a ser iguales con esa persona. No es cosa de broma: una conversación de lavabo debe ser tenida en su justa consideración. “He visto tus películas, tío” le dije. “La que se rodó en Barcelona, donde haces la escena con la tía loca esa”. Holly sonrío. Recuerdo bien sus ojos almendrados y pícaros. “Te gustó?” . “Claro” contesté. Salimos juntos de lavabo y se lo presenté a mis colegas. Fue recibido con alborozo y enseguida se prestó a dejarse fotografiar. Varios de mis amigos le dieron golpecitos en la espalda sin poder disimular su asombro y franca envidia: aquel tipo de apenas metro veinte había compartido lecho, cual héroe clásico, con diosas con las que los humanos normales solo se atreven a soñar.

Al poco rato se despidió, pues debía cambiarse de ropa. Ya no trabajaba como actor pero aún rondaba por el Bagdad, ayudando en la puerta y donde fuera menester. Acabamos la cena, vimos el espectáculo y salimos dando tumbos rumbo a la sala de fiestas la Paloma. “Eh, chaval” alguien me gritó cuando dejaba el local. Era Holly. “Que os divirtáis” dijo entornando sus ojos saltones. Dos cosas aprendí esa noche: mejor el metro veinte de Holly que los dos metros de muchos imbéciles y, como quizá dijo Confucio (o quizá no), “Cada uno juega con las cartas que le han tocado”. Y en eso Holly One fue un maestro.

dimecres, 10 de febrer del 2010

PARLEN ELS MESTRES


Tots plegats hem d'acostumar-nos a callar més i a escoltar als Mestres. Gualterio Malatesta, al llibre "El caballero del jubón amarillo", d'Arturo Pérez Reverte, diu:

"Yo no soy un enemigo, capitán Alatriste. Soy un adversario. ¿Podéis advertir la diferencia?... Un adversario os respeta, aunque os mate por la espalda. Los enemigos son otra cosa... Un enemigo os detesta, aunque os halague y abrace".

Essent una novel·la d'espadatxins, només es pot afegir: "Touché, mon ami".

dilluns, 8 de febrer del 2010

EL MÉS FANÀTIC DE TOTS


Sempre s'ha dit que els votants de la dreta són molt fidels als seus partits, gent disciplinada, seriosa i d'ordre. Els d'esquerres, en canvi, serien tipus més simpàtics, més propensos a quedar-se a casa perquè han passat la nit de festa o qualsevol altra excusa més o menys versemblant. No sé si aquest tòpic està basat en fets reals, ni si hi ha dades objectives que el recolzin. Alguna part de veritat tindrà. O no.

Sospito, d'altra banda, que en part és un intent de presentar els votants de la dreta com uns individuus fanàtics i perillosos que segueixen a cegues les consignes dels seus partits, mentre que els d'esquerres serien personatges més divertits i irresponsables, més panxacontents i propers. En definitiva, més mediterranis.

Però si d'una cosa podem estar relativament segurs és de les nostres pròpies experiències, de les nostres realitats quotidianes. Les dades poden estar manipulades, les estadistiques esbiaixades i els resultats sempre es poden amagar. Però ningú ens pot robar el que hem viscut. I el que he viscut jo (nascut amb la democràcia, tot s'ha de dir) és el següent: les vuit o nou persones autènticament obsessionades que he conegut han estat totes, sense excepció, votants de l'esquerra. Les vuit o nous persones realment disposades a barallar-se i a cridar barbaritats en nom d'uns ideals eren, totes, votants de partits progressistes. Les vuit o nou persones capaces de tirar enlaire tot un sopar per culpa d'un cony de vot eren, de debò que em fa mal dir-ho, d'esquerres. És molt trist però en el meu cas és així. En desconec els motius, i amb això no vull dir que no existeixin dretans fanàtics que diuen i fan disbarats, però jo, a Catalunya i personalment, no n'he conegut cap (una altra història és el que veig a Intereconomía, llegeixo al Mundo o sento a la COPE, però en aquest post em centro únicament en el que m'ha passat a mi).

Com sempre, les vares de medir són diferents. Els uns tenen la fama i potser no se la mereixen del tot, i els altres, els que no la tenen, van pel món fent exactament el que els altres teòricament fan i que ells després critiquen. Vivim en un món estrany, poc cabal i paradòxic. I al final encara no ens queda clar amb quina mà escriu el més fanàtic de tots.

divendres, 5 de febrer del 2010

LA CARMEN DE MAIRENA I JO


Era la matinada d'un dissabte de fa cinc o sis anys. Em trobava a l'Estació de Sans, des d'on havia d'agafar un taxi per anar a dormir a ca la meva xicota d'aleshores. Vaig suposar que n'hi hauria molts. M'equivocava. Potser perquè era molt tard, potser perquè l'entrada de l'estació estava d'obres, no vaig veure'n ni un. Rondava per allí, mig borratxo, fins que un tio em va indicar on podia agafar un taxi. Vaig anar-hi i de seguida vaig veure'n un allà aparcat. Hauria hagut de córrer però estava massa cansat, de manera que m'hi vaig acostar caminant. Vaig tenir temps d'obrir la porta del taxi, i quan estava a punt d'entrar-hi una figura -molt veloç, tot just una forma borrosa, ràpida com un ninja- em va passar pel davant i va entrar al vehicle.

- A la Plaza de Cataluña - va dir, i em vaig adonar que allò ja ho havia sentit en alguna banda.

Mirant a dins vaig descobrir perquè em sonava la veu. Durant un segon se'm va quedar mirant: aquells llavis enormes com botifarres, aquella cara rodona i brillant, aquells ulls saltirons i terribles: la Carmen de Mairena m'havia robat el taxi. "Me cago en tot" vaig pensar, però no vaig tenir temps d'articular-ho (o sí, però el taxi ja havia arrencat i s'allunyava, veloç). Quina mala sort: mitja hora rondant per l'exterior de l'estació com un sense sostre o un ionqui, i quan per fi trobava un taxi un transexual mediàtic me'l robava.

Ignoro què feia la Carmen de Mairena voltant per l'estació de Sants a les cinc del matí (si ens posem tiquismiquis, què hi feia, jo?), però la qüestió és que per culpa seva vaig haver d'esperar un quart d'hora ben bo perquè vingués un altre taxi. Conscient que aquella excusa semblava més aviat el deliri d'un borratxo, durant un temps vaig decidir no explicar-ho a ningú. Més tard jo i la Carmen tornaríem a coincidir al bar que regentava, El Cangrejo, però aquesta és una història llarga que ha de ser explicada en un altre post.

dilluns, 1 de febrer del 2010

CATNAVAL


No sé com acabarà tot això d'en Carretero. Ara diu que no deixa la presidència, malgrat que n'hi ha quatre o cinc de la junta que sí que pleguen. De moment. És un carnaval, per no dir una casa de barrets. Em recorden una mica a en Renton, el protagonista de Trainspotting. A la novel·la fa un reflexió molt divertida, que no us puc citar textualment perquè no la tinc a mà, però ve a dir: "El meu problema és que sempre arribo massa aviat a les festes. Aleshores començo a beure i a fotre'm de tot, i quan la cosa està al seu punt àlgid jo ja estic fet una merda i no valc per res". Em temo que aquests de Reagrupament són una mica com en Renton: no crec que arribin sencers a les eleccions. Abans s'hauran massacrat fratricidament, un Complexe de Caín en tota regla. Potser millor, perquè vist l'espectacle lamentable que aquests dies estan oferint no crec que quedi gaire gent amb ganes de votar-los. Diuen que ara faran un cop d'efecte i fitxaran alguna figura que els salvi la papereta (en Laporta, tothom ho sap) però si no es posen les piles només tindran els vots de quatre incondicionals.

Amb tot, els d'ERC tornen a respirar, més contents que unes pasqües, i CiU, que es deia que els tindrien en compte a l'hora de pactar, es queda compuesta y sin novio. Pocs i mal avinguts, aquesta és la definició perfecta pel nostre país. Pobra Catalunya.