dilluns, 25 de setembre del 2017

LA TEMPESTA QUE VE

Fa pocs dies em va caure a les mans un article sobre les Guerres Índies de Nordamèrica. Els nadius van ser derrotats per diversos motius: inferioritat armamentística, tàctica i tècnica, també per culpa de les malalties vingudes d'Europa i, sobretot, pels conflictes existents entre les diverses tribus i per les pròpies guerres interines. Va passar exactament el mateix a l'Amèrica del Sud, i a l'Àfrica, i segurament arreu del món i en qualsevol moment històric: les rivalitats entre germans van fer que alguns s'aliessin amb l'enemic, col·laborant amb alegria caïnita a destruir la seva pròpia civilització.

Aquest és un tema recorrent  que sempre m'ha fascinat. Els famosos botiflers del segle XVIII, els afrancesats que s'aliaven amb l'invasor gavatxo o els catalans que sortien a rebre Franco amb el braç ben estirat. El govern de Vichy a França, i els jueus que feien de guàrdies als guetos. Què porta a una persona a recolzar-ne una altra que vol debilitar el seu propi poble d'una manera tan òbvia? És la rancúnia per greuges passats, reals o imaginaris, o bé la simple voluntat de sobreviure? Per què algú vol congraciar-se de manera tan desesperada i indigna amb el seu botxí o amb el seu carceller? Hi ha una pel·lícula que ho tracta de manera magistral, de visualització obligada: The beliver.

Escric això mentre veig amb fàstic l'entrevista que l'Évole fa a en Puigdemont. Sempre he pensat que aquest nano està sobrevalorat. L'entrevista és propaganda unionista barroera: una il·luminació acuradament tenebrosa, per fer semblar que el President és la reencarnació d'en Sauron o d'en Voldemort -només faltava que li retoquessin digitalment els ulls perquè fossin vermells-, mentre que els polítics espanyols són entrevistats en platós ben il·luminats i alegres. Res és casual a la tele, vam aprendre-ho fa molts anys, al famós debat Kennedy-Nixon. Però ara ja no cal dissimular: a dia d'avui les màscares cauen i tots ens traiem els guants, com en els combats de gitanos irlandesos. És hora que tothom llanci les cartes sobre la taula. També l'Évole. Un país on aquest nano es considera un intel·lectual de primeríssim nivell és un país del qual hem de fugir a corre-cuita. Si aquest és el number one, qui és el segon? En Javier Cárdenas? Rot de xoriç de cantimpalo, orujo i callos a la madrilenya. Qué pone en tu DNI, machote?


Però a hores d'ara tampoc ens estranya. Res ens estranya, ja. Ni els milers de policies que vénen a envaïr-nos, ni el paper de querida despitada que fa el PSC. Per descomptat, no alcem ni una cella davant la bilis que escupen cada dia els de Ciudadanos, i l'odi en estat pur que emana del PP. Per cert, tristíssim paper de la Dolors Montserrat, demostrant que és una de les poltíques amb menys intel·ligència de l'Estat Espanyol.  Però tornem al que ens ocupa: no ens estranya que arrestin gent, ni que intentin assumir el control de la policia. Ni els vehicles de guerra que envia l'exèrcit, tot això és un tràmit que ja ens vèiem a venir. I el que ens espera.

Ara ja trobem normals els ridículs manifestos de l'esquerra espanyolista, els que es fan dir intel·lectuals. Ara compta, la pobra Rosa Sardà, una intel·lectual! Sí que vam trobar una mica rara l'erecció d'en Coscubiela mentre l'aplaudien els hereus del franquisme, i aquest misteriós síndrome d'Estocolm que tenen els nois i noies d'Iniciativa, que ara han decidit que votar és antidemocràtic. Tots els suposats herois de la resistència antifranquista fent pudor perquè s'han cagat a sobre i no volen que se senti, i diuen que ha sigut el veí. Anarquistes defensant la sagrada Constitució, i la gent d'ordre de tota la vida que surt al carrer i crida a la rebel·lió. Si algú ens ho hagués dit fa un parell d'anys li hauríem receptat liti.

Hi ha la teoria que cada acte del Gobierno crea nous independentistes, però jo ja no me la crec: si hi ha gent que encara no s'ha deixat convèncer, amb tot el que està passant, és perquè ha escollit bàndol i ara és a l'altra trinxera. Com els suïssos durant la Segons Guerra Mundial, que deien que eren neutrals mentre els nazis cremaven Europa. Un paper ben galdós, el que fan els equidistants. Com pots ser equidistant, avui? És com els que estaven en contra d'en Franco, i creien que parlar malament d'ell en privat era un acte de rebel·lió. O com alguns alemanys, quan els hi preguntes pels nazisme:

  -  Adolf, quin Adolf? Auschitz, i això què és? Nein, jo no sabia res de res.

Com pots ser equidistant mentre la policia entra a les redaccions dels diaris? Mentre ataca seus polítiques i requisa material propagandístic?  Mentre arresta polítics i amenaça mitjans de comunicació? Periodistes equidistants, com és que no feu articles criticant les maniobres brutes de l'Estat Espanyol? Per què no condemneu de manera indiscutible les clavegueres de l'Estat? Equidistants de la brometa fàcil, on són els articles sobre el creuer italià que els espanyols han llogat per la policia? Vosaltres, que sempre esteu a punt de criticar un esternut d'un indepe, ara feu veure que no veieu un ridícul vaixell temàtic pensat per  italians terrones, amb personatges de la Warner Bross. Amb el puto Piolín i el puto Silvestre al casc i amb bars temàtics a l'interior, Verge Santíssima! On són els articles sarcàstics? On és la valentia? Per què no us rieu de les patètiques manifestacions de l'extrema dreta espanyola? Esperareu que ens matin per ser una mica crítics amb les forces d'ocupació? Ens imaginàvem els tancs a la Diagonal i ha vingut un creuer de tercera sòrdid ple de policies que han vist massa pel·lícules de Vin Diesel i fan piulades escandaloses i de vergonya aliena com aquesta, tota una declaració d'intencions:



El destino susurró al guerrero:

"Tú no puedes soportar la tormenta"

Y el guerrero devolvió el susurro:

"Yo soy la tormenta"

Una vegada més, marca Espanya. L'escarni torna a ser majúscul: ni tan sols ens poden envair com Déu mana. Aquests són els nostres opressors? Us imagineu l'exèrcit americà creuant els oceans amb el gat Silvestre a la proa? (P.S.: a l'hora de publicar aquest article han començat a tapar-los. Ara sembla que no hi ha prou lona, i que es veu igualment. Tal com cridava la septona a Joc de Trons: Vergonya! Vergonya! Vergonya!)

Com us deia més amunt, guants fora. Potser no guanyarem, però farem com l'admirat Rocky Balboa: dempeus fins al dotzè assalt, i sobretot, sobretot, que no ens tombin.

dimarts, 19 de setembre del 2017

LA LLISTA DE LA VERGONYA

Fem una llista, com l'Arya Stark abans d'anar a dormir? Juan Marsé, Javier Cercas, Javier Mariscal, Javier Marías...

Aquests, i uns quants centenars més, han signat el famós manifest de les esquerres espanyoles contra el referèndum. És fan dir intel·lectuals. És una intel·lectual la pobra Rosa Maria Sarda? I en Miguel Ríos? Tant que m'agradava aquella de hijos del rock and roll, bien-ve-ni-dos!.  La Marisa Paredes també ho és? A mi em semblen uns oportunistes que s'han vist obligats a pagar deutes pendents. És el que té viure tant temps de la cultura subvencionada. Per no ser, molts no són ni catalans, i la majoria dels que viuen aquí abominen de qualsevol tret cultural propi, com ara la llengua o la literatura, que en el fons són el mateix. Catalunya és maca i dolça, sempre que no sigui gaire catalana.

Però ara, de cop i volta, es mostren interessats pel nostre futur, i posen el crit al cel perquè volem votar, mentre callaven covardament davant la tirallonga catalanòfoba que ens ha assotat durant anys. On éreu, nois i noies, fins ara? Digueu-nos, per què us vau amagar durant el merder de l'Estatut? A quin forat us havíeu arraulit? Per què no us heu estripat les vestimentes quan la Guàrdia Civil ha entrat als diaris? Vosaltres, que jureu que vau córrer davant dels grisos en els vostres ridículs sopars de duro, us heu convertit en els més ferotges defensors de la Llei, com aquests que es fan dir anarquistes i que ara sacsegen tothora la Constitució. Les noves generacions estudiaran tot això amb desapassionament, i riuran per no plorar en recordar el vostre trist paper. Shame on you.

Continuem la llista? Isabel Coixet, Jiménez Villarejo... poques sorpreses. O potser sí: no ha signat en Pérez Reverte? I en Loquillo? I el repartiment de La que se avecina?

I mentre ells s'esgargamellen demanant el boicot, tal com ens han fet notar des de Twitter, ha cremat la Ciutat de la Justícia valenciana, han imputat a en Gallardón i hem pagat més als bancs pel seu rescat. Aquí ho expliquen bé.  Però ni així els hem sentit. Mentre escoltem els crits histèrics de la Coixet -amb els esforços que hem fet per empassar-nos alguna de les seves insuportables pel·lícules- 1300 científics han signat un manifest a favor de la independència. Però aquests no deuen ser considerats intel·lectuals. No pas a Espanya, on en Pablo Motos és un referent cultural, i on toreros bornis fan onejar l'aligot sense que els intel·lectuals diguin res. Un país on la meitat de la població considera que això que veureu a sota fa gràcia. Un gag tan ridícul que hauria fet envermellir l'Arévalo i el Dúo Sacapuntas. Només això ja justifica que vulguem marxar (atenció al crit de Yo soy español que fa el calb quan li diuen que no és gai):


I com que no hi podia faltar un tricorni, en Tejero s'ha pronunciat -no podia ser d'altra manera- al costat d'en Marsé i la Sardà. El que va fer ell, diu, no és res al costat del que fa ara Puigdemont, a qui, per cert, ja comencen a investigar a corre-cuita.

Marías, Tejero, Coixet... La llista cada vegada és més estranya. Demostren, una vegada més, que no hi ha res més semblant a un falangista que un intel·lectual d'esquerres.

dissabte, 9 de setembre del 2017

LA NAU DELS BOJOS

A algunes persones que escrivim a vegades ens ofereixen col·laborar en una antologia. N'hi ha de molts tipus: finalistes del concurs tal o qual. Menors de trenta, quaranta o cinquanta anys -les joves promeses. També n'hi ha de temàtiques: fantàstiques, eròtiques i etíliques. Hi ha reculls d'escriptores i reculls delirants d'autors que fa temps que són morts. O, i anem al tema que ens ocupa, d'un gènere que fa uns anys que va a l'alça, potser des de l'aparició de les novel·les del cafeïnòman i nicotinòman (respect!Stieg Larsson, encara que Catalunya ja tenia una tradició sòlida i molt arrelada amb col·lecions com Cua de Palla, aquelles novel·letes de tapa groga que segur que tots i totes teniu per casa, sense comptar els grans mestres del gènere, Vázquez Montalban i cia. En fi, què us he de dir que no sapigueu, ja?

En Marc Moreno, editor de Llibres del Delicte, s'ha embarcat a capitanejar Assassins de Girona, una nau plena de tarumbes. El nano -que ha editat obres immenses com ara Els morts no parlen- els té ben posats. Tancar en un vaixell a mi, a en Bardera, a l'Aguirre, a la Mar Bosch, a la Carreras, a en Mathew Tree i un bon etcètera de noms (alguns de molt coneguts), i donar-nos carta blanca per escriure el que volguem amb el denominador comú de la negror literària és una juguesca ambiciosa i arriscada. Ambiciosa perquè hi ha gent molt i molt bona -al seu costat em sento minúscul- i el producte final promet ser potent. Arriscada perquè hi ha una disparitat d'estils total, encara que la majoria de lectors ho han valorat collonudament com es pot llegir aquí, aquí altre o finalment aquí


Cada vegada que faig una ressenya m'arrisco. Sempre he estat un home poc teòric. Fer-la d'un llibre on hi ha un conte meu no és un risc, sinó una idiotesa. No pas perquè molts dels escriptors i escriptores que hi publiquen siguin bons amics meus -la crítica literària entre amics és normal a Catalunya, suposo que com a tot arreu- sinó perquè el lector podria pensar que el meu afecte cap al producte final enterboleix el poc judici que tinc normalment. I tindria raó. 

Per això us demano que ho feu vosaltres. Llegiu-lo ara que ve la tardor i els dies es fan curts, ara que ve tan de gust fotre's una beguda calenta en un cafè i fullejar un llibre. O una cervesa freda, o un vi negre, que encara va millor per combatre la melàngia tardoral. O durant les nits d'insomni. El format de contes -molts són breus- el fa ideal per llegir a batzegades, que és la manera que molts ens veiem obligats a llegir avui en dia. Hi ha qui diu que quan escrivim novel·les ens estem entrenant per escriure contes, que són la dilució màxima, una feina d'alquimista o de cuiner postmodern. En un món en el qual tot va a base de píndoles, reduccions i tuits, el conte hauria de ser la unitat bàsica literària, i tot s'hauria d'articular al seu voltant. Els contes són l'alfa i l'omega de la literatura, el trampolí de la majoria de nosaltres i, alhora, l'objectiu final més cobejat. Llegiu-lo, deia, i jutgeu vosaltres mateixos.

Hi ha vàries presentacions planejades. La primera serà a la Llibreria 22 el 22 de setembre a les set de la tarda. Més tard n'hi ha una a Vilablareix -si no vaig errat el 27-  i a Cassà, de les quals ja parlaré quan ens hi apropem. De moment, gràcies des d'aquí pel vot de confiança i una abraçada a tots els amics i amigues amb qui tinc el plaer de compartir pàgines.