dijous, 30 de desembre del 2010

L'ÀNGEL GUIMERÀ CONTRA EL CARRER DEL SUD

La nostra era una guerra absurda i, com totes les guerres absurdes, ningú no recordava com havia començat. Ens trobàvem cada migdia quan sortíem de l'escola, puntuals, i ens esbatussàvem amb tot el que teníem a mà. El carrer Àngel Guimerà contra el Carrer del Sud. El meu bàndol (l'Àngel Guimerà) era molt superior als nostres enemics, tant pel que feia al nombre de tropes -fins i tot havíem reclutat mercenaris entre els nanos dels carrers propers- com per la tecnologia bèl·lica, clarament superior i més sofisticada.
Jo era un soldat de peu sense gaire poder. A l'escala militar segurament seria un sergent xusquero. No era gaire important: al capdavall el dia en què la guerra es va acabar jo ni tan sols hi era present (probablement estava malalt o castigat sense sortir de casa). En el meu recompte s'hi trobaven dos enemics ferits (un a la cama i l'altre al pit) i només una arma perduda, que va anar a parar a mans de l'altre bàndol: una d'aquelles fustes llargues i planes on hi enganxàvem agulles d'estendre roba i claus, que formaven un mecanisme per disparar la part metàl·lica de les agulles d'estendre roba. Era molt dolorós rebre un impacte, i avui dia de ben segur que seria motiu de denúncia.
De resultes de la nostra petita guerra civil es va produir, és clar, una cursa armamentística. Com ja s'ha dit el carrer Àngel Guimerà era clarament superior en aquest aspecte. Els nostres enginyers fins i tot van desenvolupar un prototip d'armament pesant consistent en una planxa de fullola amb una vintena d'agulles d'estendre roba enganxades i que permetia realitzar vint trets amb molt poc temps. Movíem la planxa amb l'ajut d'unes rodes que hi havíem instal·lat al costat. Per Sant Joan vam canviar les pedres per petards, tot i que de seguida vam acordar un tractat de no-utilització degut a la seva potència.  Durant un temps també vam experimentar amb la guerra química, sobretot amb bombes fètides. Romàntic com sóc, i partidari dels duels home a home, aquesta és un part del conflicte que prefereixo oblidar.
De la mateixa manera que les bombes d'Hiroshima i Nagasaki van ser el punt i final de la guerra entre americans i japonesos, la nostra crisi particular també es va acabar amb un fet desmesurat: un migdia les nostres tropes van apedregar la casa d'un dels soldats del Carrer del Sud, trencant els vidres d'una finestra i provocant l'aparició de la policia municipal, que va actuar com a força pacificadora. Aquell dia es va acabar la guerra. Érem homes de paraula i no ens va fer falta signar cap document, cap armistici. Simplement vam abandonar les hostilitats i vam tornar a jugar junts sense arribar a saber mai el motiu d'aquella guerra fratricida.

dimecres, 29 de desembre del 2010

ARRÒS COVAT

Aquest mes de desembre la  revista Benzina  ha tingut l'amabilitat de fer una ressenya de Manual de Supervivència. Em sento doblement honrat: primer per figurar-hi i segon per compartir pàgina amb Arròs Covat, el còmic de Juanjo Saez en el qual s'hi basa una sèrie d'animació amb el mateix nom i que podeu veure des d'aquí.

Arròs covat és la història d'en Xavi, un paio que ronda la trentena i que, quan la sèrie comença, se separa de la seva nòvia de tota la vida. L'autor retrata magistralment la situació, amb tota una llista de tòpics que, no per tòpics, deixen de ser menys veritat. Paral·lelament a la separació, el protagonista comença una relació incerta amb la Luz, un esplèndid retrat d'una noia de vint anys amb el cap ple de pardals i experta en el joc de "ara em tens, ara ja no". Un joc agredolç i que quasi tothom ha jugat en algun moment de la seva vida. I precisament això és el que fa que aquesta obra sigui tan gran: la facilitat del lector/espectador per identificar-se amb els personatges i les situacions.  Saez és un mestre ubicant l'acció i creant un ambient trendy barceloní força proper a la realitat. Són històries curtes, tràgiques, costumistes, divertides i realistes. L'heroi del còmic -i de la sèrie- és un autocompassiu ploraner que, per força, desperta simpatia i ràbia a parts iguals.

És una sort que figures com la de Juanjo Saez comencin a ser coneguts pel gran públic. Potser així, algun dia, abandonarem els temes de sempre de la cultura catalana: la Guerra Civil, la construcció d'esglésies i els drames familars.

dimarts, 28 de desembre del 2010

ELS SANTS INNOCENTS

Avui és el dia dels Sants Innocents. És una diada dedicada als infant que el rei Herodes (un megalòman que tenia un rotllo amb la seva cunyada i que va fer matar membres de la seva família) pressumptament va  assassinar, amb l'esperança que entre ells s'hi trobés el petit Jesús. I dic pressumptament perquè no deixa de ser curiós que els historiadors de l'època no fessin esment d'aquesta terrible matança mentre que descrivien, amb tot luxe de detalls, altres fets sense cap importància. Un cas de censura primitiva? Segons molts especialistes bíblics, la matança de nens segurament és un fet rescatat de la biografia de Moisès (recordeu que el faraó també va ordenar una massacre de nadons) i introduït, més o menys amb calçador, a la vida de Jesús, que segons l'evangelista Mateu hauria fugit amb els seus pares a Egipte per escapar de la mort. Recordo que quan era petit i sentia aquesta història sempre em preguntava perquè havien hagut d'anar tant lluny. Si els jueus, quan es van escapar d'Egipte guiats per Moisès, van trigar quaranta anys a arribar a Israel... com havien aconseguit anar tant de pressa Jesús i els seus pares?
Un dels problemes de l'Església és aquest: ha d'explicar als seus fidels uns textos antics i, en ocasions, contradictoris entre sí. Els fets reals, les llicències narratives i les metàfores s'alternen i, sovint, es confonen. Els ateus, moltes vegades, es limiten a fer una lectura superficials dels textos bíblics, exactament igual que fan molts cristians, demostrant, una vegada més, que els extrems sempre es toquen.
La història i l'antropologia de la religió - cristiana i moltes de les altres- han estat sempre una de les meves passions. Són ciències (són ciències?) incertes, de límits borrosos, relliscoses i susceptibles de ferir sensibilitats d'uns i altres. Potser per això m'agraden tant.

diumenge, 26 de desembre del 2010

EL DIA DE SANT ESTE

No hi ha res més efímer que el Nadal: l'esperem durant un mes i mig (les campanyes de Nadal comencen a principis de novembre), sortim de festa la nit anterior, ens passem el matí dormint, mengem, fem la migdiada, un whisquet o dos i ja el tenim fora. L'endemà és Sant Esteve (avui), que és una festa que sempre he trobat molt insípida, deslluïda al costat del Nadal. Qui desitja un Bon Sant Esteve? No ho fa ningú. És una festa fallida, sense alegria. Per molta gent fins i tot és incòmoda, cansada: més menjar i més cava.
Pels qui no ho sapigueu, Sant Esteve va ser el primer màrtir cristià.  La tradició diu que era sastre. Va morir apedregat, ara no recordo per què. Diuen que Sant Pau, que més endavant va passar a ser un dels pilars de l'Església, aguantava les capes dels que tiraven rocs al pobre Esteve.

A Anglaterra i Irlanda avui és el Boxing Day. Durant anys vaig pensar que es deia així perquè s'hi celebraven combats de boxa. En realitat el nom ve de box, és a dir, caixa. Sembla ser que, fa temps, els rics oferien caritat als més desfavorits en forma de regals, generalment dins de caixes.
La traidició diu que avui toca menjar canelons fet amb les restes del pollastre rostit del dia de Nadal. No sé si queda alguna àvia amb prou habilitat i ganes d'estar a la cuina com per fer-ho. Jo, segurament, menjaré arròs o canelons comprats a la botiga, que també són molt bons.

divendres, 24 de desembre del 2010

CONTEMPLA LES ESTRELLES

Fa quatre Nadals vaig comprar Contempla les estrelles, un llibre de David Sedaris. Mai havia llegit la seva obra traduïda al català i tenia ganes de veure com quedava. El dia de Cap d'Any, no sé ben bé perquè, me'l vaig endur a una festa que vàrem celebrar en una masia d'Olot. La cosa va degenerar, i a les nou del matí encara buidàvem llaunes de cervesa al costat d'una enorme llar de foc. Una parella de masovers tenien cura de la casa. Ella era argentina i parlava un català fantàstic. Recordo parlar-li de Sedaris i de la traducció que acabava de comprar i que encara no havia començat. A banda d'aquesta conversa recordo poca cosa més fins a l'hora de dinar. Vençut, pràcticament vaig adormir-me amb el cap dins del plat.
L'endemà, ja a casa, vaig disposar-me a llegir el llibre. No vaig trobar-lo dins de la meva maleta, ni tampoc era al cotxe. Cap dels meus amics no el tenia. Què n'havia fet? A base de pura capacitat deductiva vaig arribar a la conclusió que l'havia regalat a la masovera argentina, però també és possible que me l'hagués oblidat al restaurant o a qualsevol altre racó. M'he quedat amb les ganes de llegir-lo. Al final aquell Cap d'Any no vaig Contemplar les Estrelles: com sempre, em vaig limitar a beure-me-les.

dijous, 23 de desembre del 2010

EL CALB QUE EM FEIA RIURE

Penjo l'entrevista que em van fer a TV Girona. He intentat tallar el vídeo i posar només el tros on surto jo (els deus minuts finals) però, com sempre, no me n'he sortit. Hi ha un parell de moments on se m'escapa el riure: l'estudi de gravació de TV Girona dóna al Carrer Nou. Mentre la presentadora i jo parlàvem un paio calb es va posar a fer ganyotes per fer-me riure però al final vaig aconseguir sobreposar-me.
Des d'aquí vull donar les gràcies a la gent de TvGirona per haver mostrat interès en la novel·la. Per cert, online es pot comprar aquí.



dilluns, 20 de desembre del 2010

diumenge, 19 de desembre del 2010

L'AMIC INVISIBLE I TELE GIRONA

Ahir vaig passar bona part de la tarda comprant coses per als meus amics invisibles. Aquest any he de fer tres regals a tres persones diferents. Generalment escullo els regals amb cura, pensant bé què pot interessar a les persones en qüestió. Sempre que puc m'informo de què els fa falta i, si no tinc fonts fiables, procuro comprar una cosa que els puguin agradar. Faig servir aquesta màxima: "Compra alguna cosa que no et faria res que et regalessin a tu".
La gent que em fa els regals a mi, però, a vegades no s'hi mira tant. Un any em van regalar un coixí d'exteriors. Era de color cru, quadrat, no tenia res d'especial. L'any següent em van regalar una llanterna. Era molt barata, es veia a cop d'ull. Segurament comprada als xinesos per dos o tres euros (el pressupost era d'uns vint). El pitjor de tot és que mai va funcionar. Marcs de fotos i posacedés amb la forma de la cara d'en Mickey Mouse. Alguna vegada he tingut sort i m'ha tocat una ampolla de whisky, cosa que sempre s'agraeix, o el devedé d'X-Men 2, Fins i tot una bossa d'esport. Per desgràcia, aquests regals útils han estat més l'excepció que no pas la regla.
Si llegeixes aquest post i ets el meu amic invisible, pren nota: una ampolla de whisky (o dues de vi bo) no em farien cap nosa. Tampoc l'últim llibre d'en Nick Hornby. Una samarreta xul·la per fer esport (talla L o XL, depèn) o  fins i tot un jersei.
Si no saps què regalar, no t'oblidis de la novel·la revel·lació d'aquest Nadal: Manual de Supervivència. Per cert, el dilluns entre dos quarts de dues i les dues em fan una entrevista a TVGirona.

dissabte, 18 de desembre del 2010

PORCA MISÈRIA I LA PATERNITAT

A la tercera temporada de Porca Misèria en Pere i Laia tenen un ensurt perquè creuen que aquesta darrera està embarassada (em nego a escriure "que estan embarassats" perquè és una expressió que, tot i estar de moda, em fa moltíssima ràbia). Al final resulta ser una falsa alarma: la Laia simplement havia tingut un endarreriment, i al final del capítol tots dos respiren tranquils.
La situació no tindria res d'especial si no fos perquè la parella està ben instal·lada a la trentena. Trenta-cinc anys, crec recordar que tenia en Pere. La Laia potser una mica menys. Al final de l'episodi, al vaixell de l'Àlex,  s'abracen i es pregunten si no són molt estranys: la gent de la seva edat vol tenir fills i ells, en canvi, no. Són dos adults joves amb projectes i ambicions, i els nens els impedirien aconseguir les seves metes: en Pere, dedicar-se de ple als guions  i la Laia, arribar lluny amb la seva carrera científica.
No obstant això, tots dos se senten malament: als trenta-i-pico se suposa que la gent ha de tenir fills. No fer-ho és considerat una extravagància, especialment a pobles i ciutats petites. La pressió de l'entorn existeix, i no són poques les persones que han de donar explicacions pel fet de no voler tenir criatures en el moment en què la societat  ho demana. No cal ser mestre per saber que un fill nascut en un mal moment té efectes devastadors sobre una parella, i pot arribar a trencar-la fàcilment. Tot i així, molta gent, empesa per aquesta mena d'exigència social, es tira a la piscina. El temps dirà. Jo els desitjo molta sort. En part, em fan una mica d'enveja: a mi també m'agradaria tenir fills algun dia. Però abans de pensar el nom i de quin color els pintaré l'habitació, he de pensar si estic preparat.

divendres, 17 de desembre del 2010

UN REGAL DEL TIÓ

Us regalo un fragment de Oh, Blanca Navidad:
Resulta deprimente porque a todos nos gusta pensar que somos únicos, y la realidad te decepciona una y otra vez: todos hablan igual, como si les hubieran dado un guión a seguir.
Todos los adultos le piden a Santa una Visa Oro y un BMW, riéndose a carcajadas como si fueran los primeros lo bastante cínicos como para atraverse a pedir esos lujos. (...) La semana pasada fui a una tienda del Upper West Side. Es un establecimiento que recuerda un museo natural, donde todo está en venta: cada uno de los animales, disecados o reducidos a huesos, que habita la Tierra tiene su representante en la tienda.  (...) Junto a la caja había un cuenco lleno de ojos de cristal con un cartel que decía: NO PONGA LOS OJOS DE CRISTAL ENCIMA DE LOS SUYOS. PUEDE PROVOCARLE HERIDAS.
- Siempre pasa lo mismo - me dijo el tipo del mostrador. - Primero se colocan los ojos y luego se lamentan. Me tienen harto.
Me asustó pensar que, hasta que leí el aviso, mi primer impulso había sido coger los ojos y colocarlos encima de los míos. Pensé que sería divertido.
Nos enorgullecemos de ser entes irrepetibles, pero me temo que en definitiva la policía tiene razón: al final, por mucho que digamos, lo único que nos distingue de verdad son las huellas dactilares.

dimecres, 15 de desembre del 2010

AVANTATGES DE TENIR FILLS

Diuen que tenir fills és la millor cosa del món. No tinc motius per dubtar-ne però, com que de moment no en tinc, tampoc puc confirmar-ho. El que sí que sé és que tenir un fill o filla comporta tota una sèrie d'avantatges respecte els que no en tenim. Vegem-ne alguns:

- Una persona amb fills no pot ser president d'una comunitat de veïns (no és broma, a mi m'ho han fet servir com a excusa).
- Algú amb fills té més dret a queixar-se del soroll que fan els veïns quan carden que no pas un que no en tingui (tampoc és broma, això també m'ho han dit).
- Una persona amb fills té l'excusa ideal per saltar-se qualsevol acte social o àpat de compromís.
- En cas d'averia elèctrica, una persona amb fills té dret a que el lampista hi vagi abans (sé de solters que han fet servir aquesta excusa amb èxit).
- Un pare o mare sempre té tema  de conversa amb d'altres pares i mares, de manera semblant a com passa entre els aficionats al futbol. Fins i tot sospito que tenen codis secrets que fan servir per comunicar-se. "El meu nen no em menja res" pot tenir dotzenes de significats ocults.
- Una persona amb fills té dret a intervenir en les converses de bar alienes, predicant les bondats de la paternitat als infidels. Aquest és un dret que em disgusta de mala manera.
- El fet de tenir fills pot ser una excusa perfecta per condemnar a un membre de la parella a un hivern sexual llarguíssim.
- Tota persona amb fills tendeix a creure que els demés també han de tenir-ne, i es reserva el dret de pensar que ets un bitxo raro si no és ho fas.

dilluns, 13 de desembre del 2010

OH, BLANCA NAVIDAD

Fa quatre o cinc Nadals vaig descobrir a David Sedaris, que sense cap mena de dubte és el meu escriptor preferit. Americà fills d'immigrants grecs, actualment viu a França i es dedica a escriure i a llegir els seus monòlegs a la ràdio. Sedaris va fer-se famós amb una sèrie de relats de quan feia d'elf de Santa Claus (amb trenta-i-pico anys) en uns grans magatzems. Aquí teniu alguns fragments del llibre "Oh, Blanca Navidad" escollits pràcticament a l'atzar:

"- Qué prefiere: elfo a tiempo completo  o elfo de tardes y fines de semana?
- Elfo a tiempo completo- dije yo.
Tengo una entrevista el miércoles que viene al mediodía. Soy un hombre de treinta y tres años tratando de conseguir un puesto de elfo".


"A menudo veo por la calle a personas repartiendo folletos disfrazadas de objetos. La verdada es que tiendo a evitar los folletos, pero me parte el corazón ver a un hombre adulto disfrazado de enchilada. (...) Esta tarde, en Lexington Steel, acepté un folleto de un hombre vestido de cámara de vídeo. Verlos me deprime: resultan incongruentes en medio de la calle".


"Un segundo recorrido sirvió para que aprendiéramos los nombres en clave de ciertos lugares, como el Rincón del Vómito, un muro forrado de espejos cerca del Árbol Mágico donde los niño mareados tienden a depositar el contenido de sus estómagos. Cuando alguien vomita el elfo más cercano debe gritar VAMOOSE, que es el nombre del producto de limpieza que se usa en la tienda".

diumenge, 12 de desembre del 2010

EL CALB DELS ULLS PLOROSOS

Tenia un dia de merda i, amb l'intenció de posar-hi remei, vaig anar a prendre una cervesa al 9 Toc. A la barra hi havia un paio calb amb els ulls plorosos i veu de cassalla que bevia un got de whisky. Sense que jo li dirigís la paraula em va explicar que una vegada la policia va arrestar-lo - no em va dir el perquè, tot i que era fàcil d'imaginar- i li van fer passar la nit al calabós. Allà, un agent jove volia fer-li beure un got d'aigua que sembla ser que contenia algun tipus de droga. El calb dels ulls plorosos s'hi va negar rotundament. El policia novell va tornar-ho a intentar amb el mateix resultat fins que, furiós, va cridar tant que el seu superior va anar a veure què estava passant. En veure al detingut va somriure paternalment, va posar la mà sobre l'espatlla de l'agent jove i li va dir:
- Aquest tio porta molts anys corrent pel món. Deixa'l estar, a ell no el podràs enganyar mai.
I tot seguit li va oferir un altre got d'aigua que el meu amic tampoc va acceptar: totes les precaucions eren poques.
L'endemà van haver de deixar-lo en llibertat. Per celebrar-ho va entrar a un bar i es va beure dos gots d'aigua seguits. Després va demanar un got ple de JB sense gel.
- Com aquest - va dir mostrant-me el got ja buit.
Vaig fer un glop de la meva cervesa, pensant que el dia havia deixat de ser tan merdós.

divendres, 10 de desembre del 2010

LA BELLESA I LA CREDIBILITAT

Hi ha una teoria que diu que la gent guapa té molta més credibilitat que no pas la gent lletja. Fins i tot s'ha ideat un experiment per demostrar-ho: poseu un grup de peatons en un pas de zebra amb un semàfor en vermell. No hi ha d'haver cotxes, de manera que s'ha de poder creuar sense perill. El primer en creuar serà un home poc atractiu. En teoria poca gent - o ningú- no el seguirà. A continuació creuarà un home més guapo. La gent, en veure'l, tendiran a imitar-lo sense pensar-s'hi gaire. És a dir: quan el lleig travessi la carretera ningú més no ho farà. Quan ho faci l'atractiu, tothom el seguirà. Segons els creadors d'aquest experiment -ignoro si mai s'ha dut a la pràctica- els humans tendim a pensar que allò que per fora és bonic també ho serà per dintre. És una associació d'idees molt simple però segurament és encertada.

El sindicat de controladors aeris deu conèixer aquests estudis i per això ha escollit un bon portaveu: César Cabo. El tio és insultantment atractiu, i quan el sents parlar -amb un punt d'humiltat i de penediment- fins i tot et sents temptat a donar la raó als controladors que, el cap de setmana passat, van posar de genolls a tot un país. Els malpensats -i malpensades- entendran ara perquè molts presentadors i presentadores són de tan bon veure:  és perquè tenen més credibilitat que no pas els lletjos.

dijous, 9 de desembre del 2010

EL SUPERMERCAT

Prop de casa hi ha un supermercat petit. Ara en queden  pocs, però anys enrere el poble n'era ple. Normalment els feien als baixos dels escassos blocs de pisos que hi havia aleshores. Comparant-los amb les botigues de tota la vida - aquelles que venien arengades, grana seca i tenien cintes atrapamosques penjades del sostre- els supermercats eren el non plus ultra de la modernitat. Per això hi anàvem a comprar berenar, normalment Bonys, Tigretons i Panteras Rosa. Per beure, batuts i Coca-coles.

La gran majoria d'aquests locals no han aguantat l'embestida dels Mercadona. MaxiDia i companyia: a la gent li surt més a compte agafar el cotxe i desplaçar-se. En part ho entenc perquè jo també ho faig. Però al Mercadona mai hi trobarem coses tan fantàstiques com les que hi ha en aquests petits supermercats: enciams i tomàquets de l'hort d'un veí, revistes del cor, llaminadures a granel i calendaris del pagès. Quan aquests llocs tanquin desapareixerà una cosa que no podrà ser substituïda.

dimarts, 7 de desembre del 2010

MAGMA

Si algú es pensa que una tarda a l'Spa del Magma és una experiència relaxant que s'ho tregui del cap. Els disgutos comencen només d'arribar: cues quilomètriques que només pots esquivar amb una entrada comprada prèviament al Servicaixa.
Ahir a la tarda vam anar-hi i el primer que vam veure va ser un paio amb rastes, que mirava a totes bandes bocabadat, i deia:
- Quanta penya! Em pensava que tothom era a Vic! - em fascina la tendència que tenim les persones a parlar de "gent" com si fos una cosa estranya, completamenta aliena a nosaltres.
Un cop aconsegueixes entrar pots moure't lliuremente per les instal·lacions. Hi ha una gran piscina d'aigua calenta amb sortidors i xorros d'aigua a molta pressió. Si tens la sort de trobar-ne un de lliure pots fer un favor a la teva esquena. També hi ha una mena de cadires mig submergides, però hi ha cua per agafar-les, i un cop hi seus t'adones que la gent et mira amb desig i enveja, i al final decideixes aixecar-te, fotre el camp i deixar buida la punyetera cadira.
També hi ha una zona anomenada Culte al Cos - per bé que, fent un cop d'ull al personal, s'hauria de dir Odi al Cos-, dotada de tres saunes amb diferent grau de calor i humitat i una sala amb sofàs tèrmics. Dita sala s'anomena "Lloc de Relax". Si la gent no parlés a crits i si els sofàs no tinguessin basses d'aigua tèbia provinent dels banyadors dels antics ocupants segurament seria un bon lloc per fer una migdiada. Malgrat tot, les saunes sí que són una bona experiència.
El que no deixa tan bon gust de boca és l'actitud de la gent: graciosets que es dutxen  amb aigua freda  i es posen a xisclar per cridar l'atenció. Nens que es diuen Aaron corrent per tot arreu. Homes estranys passejant-se amb enormes cadenes daurades. Paios amb panxa-birra que creuen que una tarda al Magma compensa tota una vida dedicada a devorar cacauets i beure litres de cervesa.  
Finalment, el Magma també té un costat pedagògic: si algú dubta de fer-se un tatuatge que vagi a l'Spa primer. Allà podrà fer-se una idea de com els estralls del temps i del sedentarisme converteixen un tatuatge, que un dia va ser bonic i elaborat, en un gargot destenyit.

dilluns, 6 de desembre del 2010

LA PRESENTACIÓ DE CASSÀ

El dijous passat en Josep Ma Riera (editor), en Lluís Freixes (escriptor) i jo vam fer la segona presentació de Manual de Supervivència. Va anar molt i bé i des d'aquí vull agrair-ho a tothom, des d'en Josep Ma. i en Lluís fins a la gent que vàreu poder venir. I també, és clar, als qui no vàreu poder.






dissabte, 4 de desembre del 2010

DESPEGA COM PUGUIS

Una llegenda urbana diu que la feina de controlador aeri és una de les que estan més ben pagades. Desconec el grau el de credibilitat d'aquest rumor, però m'inclino a pensar que és autèntic. Al capdavall ningú ha dit mai que la feina de corredor de borsa és una de les menys estressants, ni que treballar en un escorxador sigui un curro agradable. En aquestes coses la gent sol tenir raó.

Doncs bé: els controladors aeris han decidit - en plena època de crisis i amb mig país a l'atur- que les seves condicions laborals són deplorables. Per protestar han organtizat una vaga salvatge -altrament dita xantatge- que ha tirat enlaire el pont a milers i milers de persones. Gent que duia temps esperant aquests dies, i que segurament han hagut d'estalviar molt per a poder organitzar les vacances. Com sempre, els sindicats diuen que és culpa del Govern, per no haver-se volgut asseure a negociar (o alguna cosa per l'estil). Representants d'AENA han dit que no presentar-se al lloc de treball és una falta greu, i que segurament hi haurà represalies. Els que aquest pont no ens movem de casa ens ho mirem amb estupor, i ens preguntem quines seran aquestes represalies. En cas de que n'hi hagin, és clar. Tenint en compte que els controladors són una mena de funcionaris, el més segur és que es limitin a renyar-los i, en el pitjor dels casos, a obrir-los un expedient, que és una cosa lletja però que a l'hora de la veritat no implica absolutament res.

Des d'aquí proposo una solució, que no sigui dit: que AENA envii metges a casa dels controladors i que els hi faci un examen mèdic. Qui no el passi, al carrer i que deixi el lloc a algú amb ganes de treballar. Que no está el horno pa bollos.

dijous, 2 de desembre del 2010

DRET A RÈPLICA

Cadascú pot dir la seva: aquesta és la grandesa d'Internet i, alhora, el seu Costat Fosc. Avui el Diari de Girona ha tingut l'amabilitat de publicar aquest article (des d'aquí els ho agraeixo) : http://www.diaridegirona.cat/cultura/2010/12/02/manual-supervivencia-al-complicat-segle-xxi/449907.html  . Un lector matiner de seguida ha dit que he copiat el currículum de Chuck Pallahniuk, demostrant que sap molt poc de l'escriptor americà, i encara menys de mi mateix. Em consta que alguns dels meus amics que, anys enrere, es guanyaven la vida de formes peculiars llegeixen aquest blog. Són gent amb noms i cognoms. Però això a Internet no compta. Internet és el lloc on tothom pot opinar (sempre de forma anònima, és clar) sense sentir la necessitat de demostrar res. Opinar per opinar, sense ni tan sols fullejar la novel·la. Em deprimeix que hi hagi gent així, i em pregunto si ells són feliços carregant-se la feina dels demés. O potser a ells també els hi deprimeix fer-ho, qui sap.

En la mateixa resposta el comentarista diu que hi ha un llibre que titulat "Emergency", de Neil Strauss. Un llibre l'existència del qual desconeixia del tot (en realitat fins avui tampoc no sabia qui era Neil Strauss) Segons l'intrèpid comentarista, Manual de Supervivència estaria inspirat en aquest llibre. De nou, demostra que ni tansols ha fullejat la primera pàgina. He fet una cerca al Google i he descobert aquest extracte d'Emergency:
"Es el estremecedor y aterrador viaje de Strauss por un país que ha perdido su sentido de la seguridad, en el que un hombre se prepara con las herramientas necesarias para salvarse a sí mismo y a sus seres queridos de un futuro incierto. Su meta es trasladarse a otro país y en el proceso, aprende a vivir en la naturaleza salvaje, y se reinventa a sí mismo como un desafío gubernamental: un superviviente capaz de manejar pistolas, pilotar aviones y abrir cerraduras con ganzúas."

En fi, que s'assemblen com un ou a una castanya.

dimecres, 1 de desembre del 2010

AMB PLASTIDECORS ÉS MÉS FÀCIL

Una vegada els Reis d'Orient em van dur una caixa de colors de fusta. A la meva classe gairebé tothom tenia Plastidecors, i jo mirava aquell gran estoig metàl·lic amb certa recança. Vam tornar de vacances i la senyoreta ens va fer pintar un dibuix. "Ara és l'hora de la veritat" vaig pensar. "Ara demostraré a tothom que els meus colors de fusta són millors que els Plastidecors. Seré el primer a fer-ho".
No ho vaig aconseguir. Amb els colors de fusta es veien massa els traços, i era difícil no deixar espais en blanc. Les puntes es trencaven fàcilment i no podies apretar gaire perquè estripaves el paper. Pintar amb allò requeria una paciència que jo no tenia: era dur i dificultós.
El dibuix va acabar essent un nyap, i recordo perfectament la sensació de fracàs i de buidor. Aquella caixa metàl·lica (amb el dibuix d'un paisatge suís a la tapa) era fantàstica, però jo no sabia fer-la servir. Era com utilitzar un portaavions per a pescar sardines.
Aquell mes de gener de fa tants anys vaig aprendre una lliçó: pintar amb Plastidecors, encara que sigui més infantil, és més fàcil que fer-ho amb pintures de fusta.