dimarts, 27 de juny del 2017

ABANS D'ANAR A DORMIR

El moment de posar els nens al llit no és -ni de lluny- tan plàcid com ens han fet creure. Un infant poques vegades va a dormir de bona gana, i els meus reclamen un mínim de tres contes per dia, peti qui peti, estigui jo fresc com una rosa o fet una merda. A vegades aconsegueixo que s'empassin el conte en anglès, o els hi explico alguna llegenda o mite de la Grècia clàssica -al gran li encanten, a mi a la seva edat el puto minotaure em feia tanta por que no aconseguia dormir, però és que a mi em feien por fins i tot les cabres que surten als contes, que en general no són criatures gaire terrorífiques. Aquesta desgana de capvespre em provoca uns remordiments tan cruels em fan sentir com un drap brut, perquè se suposa que són moments que hem de gaudir, i en comptes d'això ens movem d'esma. Però explico els tres contes cada dia, ni un de menys, amb l'esperança que no se'n donin compte i que l'endemà ho recordin com un moment feliç.

Un cop els nens clapen tinc una estona per mi mateix. Intento escriure alguna cosa (per exemple, aquest post) i quan ja no puc més apago l'ordinador i poso una sèrie. Aquests darrers mesos escriure és una experiència massa densa, no diré dolorosa perquè no ho és, però sí espessa i poc gratificant. Escric de la mateixa manera que els quarantins fem esport: el cos i la ment ens ho demanen, però no ho fem de bona gana, i és gairebé una prescripció mèdica. He deixat enrere aquelles ganes de cremar el món a través de les paraules, de venjar-me dels imbècils gràcies a les novel·les, i ara teclejo maquinalment, com un pobre diable arrossegant-se per un carreró. 

La televisió, i a vegades un llibre, representen el darrer espai de llibertat indiviual que ens queda. En els móns de ficció on es endinsem de nit a vegades hi passen coses horroroses, unes coses que em fan prendre consciència que a l'habitació del costat hi dormen dos nens tan petits que el menut encara no parla bé. La meva ment neuròtica -la meva enemiga de fa molts anys- em suggereix tota classe de calamitats inspirades en les sèries que veig i en els llibres que llegeixo, on els meus fills són els protagonistes i aleshores, amb el cor en un puny, entro a la seva habitació i m'asseguro que estiguin ben tapats. Els hi faig un petó a cada un i els hi torno a dir t'estimo, la frase que intento que sigui la darrera que senten cada dia. Potser si s'adormen d'aquesta manera d'aquí uns anys seran capaços de fer-ho millor que nosaltres. No ha de ser tan difícil, hòstia. Una nit normal repetiré aquest procediment dues o tres vegades abans d'anar a dormir, i quan ho faci encara em quedarà la recança de saber que quan no hi sigui es desacotxaran. Veure'ls dormir em fa pensar que no faig tot el que hauria de fer, i que són fràgils de manera exagerada, i això em fa més mal que un d'aquells cops que de tant en tant em carden al gimnàs. Aquest desassossec l'estic sentint ara mateix, i potser per això escric el que escric i, què collons,  ho penjaré sense ni repassar, perquè s'ha de ser valent i reescriure és de covards i de cagadubtes.

Després m'estiro al llit i provo de llegir. És en aquest moment precís, en aquella frontera borda entre el son i la vigília, quan per un instant tornen les ganes de cremar el món a través de les paraules, i de venjar-me dels imbècils, però estic massa fet pols per anotar les idees que joguinegen amb les meves malaventurades neurones. Dormo amb la tauleta al costat, amb l'esperança que si les muses em fan un petó de bona nit podré anotar-lo, però estic fet una braga i les idees s'esmunyen com llàgrimes en un ruixat, que diria un Nexus-6. Tinc la bellesa a frec de dits, però sóc massa dèbil per capturar-la. D'un temps ençà que sempre fuig, deixant-ho tot a deure. Alguns companys meus omplen la paperera de llaunes de cervesa mentre escriuen, però a mi el mam em torna pretenciós i ridícul, i el cafè, si bé pot ser el sòlid fonament d'una novel·la, no té màgia, i de fet moltes vegades espanta les idees, com un ogre malvat entrant a trompicons en una cova de fades. El Redbull em fa sentir com un pirat de barriada, i el tabac, que sí que funcionava, procuro manenir-lo a ratlla per no enganxar-me altra vegada. 

Al final m'adormo. Quasi sempre massa de pressa. Fa temps que em vaig prometre a mi mateix que honraria els meus dies, una expressió que vaig aprendre d'un lluitador americà que havia estat molt malalt. Però quan acluco els ulls i faig balanç m'adono que no he fet gaires coses bé, i que la gent com jo no n'aprenem fàcilment. Ho tenim tot, tot a l'abast de la mà, i no som capaços d'apreciar-ho. I aquesta incapacitat ens fa sentir culpables i ens jurem, tristos, tristíssims, que l'endemà ho farem millor.

dilluns, 26 de juny del 2017

EN JAVI GARCÍA ROCHE I ELS OVNIS

Ara s'ha posat de moda el noi aquest, en Javi García Roche. Els aficionats als esports de contacte ja el coneixíem de fa anys, sobretot pel seu àlies: el Rey Chatarrero o el Boxeador Chatarrero. El nano és un figura. No el jutjarem pel seu passat (drogues, presó, combats clandestins...) perquè és de mal gust fer-ho, però sí que parlarem del seu present. Poc abans de fer-se famós per haver anat a Tordesillas a evitar que matessin el Toro de la Vega, un policia va resultar ferit en una baralla de taverna. L'agressor -que va coltellar l'agent, com en un drama crapulari- era amic d'en Javi i aquest, a través de les xarxes, va defensar-lo i va insultar l'agent d'una manera que em nego a transcriure aquí, i tenint en compte que el bloc es diu Tardes de Birres, imagineu si en devien de ser florits, els seus renecs. El seu odi cap a la policia ve d'antic, i el fa públic sempre que se li presenta l'ocasió, que és molt sovint.


Resultat d'imatges de javi roche fuck the police

Però ni aquest ni els altres incidents que protagonitza dia sí dia també li han restat credibilitat, i fins fa poc s'erigia com una mena d'Hermano Mayor xungo però amb bon cor que es dedicava a rehabilitar joves a cops de puny, cosa que tot i ser practicant d'esports de combat sempre he trobat paradòxica, com a mínim a casa nostra, on les històries de boxadors que escalen fins l'èxit són impossibles, perquè la boxa és, i sempre ha estat, un esport quasi marginal.

Doncs bé, l'endemà de l'estrena del programa una antiga nòvia va denunciar-lo per haver-li destrossat el pis i haver-la amenaçat. Poc abans, el boxejador havia penjat a Internet fotos pujades de to -diuen que pornogràfiques, però d'això no n'estic segur- de l'antiga nòvia.



Aquests dies hem sentit veus que afirmen que el fi justifica els mitjans, i que per sensibilitzar la gent calen actituds extremes protagonitzades per personatges extrems. Se'l compara amb Amarna Miller, l'actriu porno que va cobrar notorietat en protagonitzar un espot contra la doble moral, tot i dedicar-se a un dels mons més masclistes i conservadors, potser el més masclista i conservador. La gent de Mediaset balla per un peu, i per descomptat no han retirat el programa de la graella televisiva. The show must go on, i els  altres artistes d'aquest circ que anomenem televisió ja han sortit a dir-hi la seva. És el cas d'en Frank de La Jungla, que escrivia a Twitter que en Roche, en efecte, sembla un dement, però que cal respectar la pressumpció d'innocència. En això tots hi estem d'acord, però no som babaus i no ens passa per alt que no es tracta de culpa o innocència, sinó de show business.


Resultat d'imatges de novia de  garcia roche

En cas que es demostrin els fets -i si no són aquests seran uns altres, en Javi no és home de tancar discoteques amb discreció- i hagin de cancelar el seu programa, la jugada encara els hi sortirà més rodona, i de Cuatro passarà als platons de Tele-5, on l'esperpent i els friquis són sobirans, on tot s'hi val i el més burro fa rellotges. En Roche pot ser un impresentable i un bàrbar, però no és ximple: aviat el veurem a tots els realities i programes de teledeixalles, opinant com un cunyat mediàtic qualsevol -té un predecessor il·lustre, en Carlos el Yoyas, un maltractador que va militar a Ciudadanos, com no podia ser de cap altra manera. I si és veritat que hi ha extraterrestres, com diuen ara, val més que quan ens visitin amaguem tota aquesta tropa, com quan ordenem la casa quan tenim convidats, o com quan fem malabarismes per no creuar-nos amb aquell idiota a qui no suportem.

divendres, 9 de juny del 2017

CAGADES DE WHATSAPP

Fa quatre o cinc anys em trobava en un comiat de solter, molt mamat, i vaig enviar un missatge a una fisioterapeuta pensant-me que era la meva dona. Era el clàssic whatsapp de casat recent que a mitja borratxera troba a faltar la parella i li engalta un t'estimo. You only tell I love you when you're drunk, cantaven els Pet Shop Boys. El problema era que la fisio en qüestió m'havia remenant l'esquena i m'havia recol·locat els pectorals i, és clar, aquell missatge donava lloc a tota classe d'equívocs. Va resoldre-ho amb elegància: em sembla que et confons, Jordi. Enmig de la borratxera vaig tenir la lucidesa de donar-me compte de la cagada i de demanar perdó. L'endemà, serè, vaig tornar-hi. A ella li va fer gràcia, i tot va quedar en el Dia-que-en-Dausà-es-va-declarar-a-la-fisio. I tal dia farà quatre o cinc anys.

A banda d'aquesta, col·lecciono poques cagades de whatsapp. Fa encara més anys, en una època més civilitzada i sensata en la qual fèiem servir SMSs, a hores petites en vaig enviar algun, mig per descuit mig no, a una amiga meva rossa i amb uns ulls tan blaus que feia vertigen mirar-los. I un altre dia, i aquest és més recent, se'm va escapar un missatge sobre un comiat de solter sorpresa al grup on hi havia el nuvi, que va tenir la bondat de fer veure que no se n'havia donat compte.

Divendres sí que la vaig cagar. Feia cua en una botiga i vaig rebre un d'aquests vídeos virals que la gent s'envia. Com que estava avorrit de tant esperar el vaig reenviar a un parell de persones de confiança i a un grup de whatsapp escollit gairebé a l'atzar. Abans de continuar vull aclarir que per norma general no reenvio mai res, i si ho faig és a persones molt concretes, o bé al grup dels meus amics de sempre, que ens ho perdonem tot per més que un dia se'ns en vagi la pilota. Al cap i a la fi, els amics són per això. Vaig enviar, deia, un vídeos un grup de gent a qui li tinc molta estima i amb qui hem passat estones divertides. Una persona es va sentir insultada pel vídeo i va abandonar el grup. Vaig fer el que crec que cal fer en casos així: demanar perdó en públic -tot i que la persona en qüestió ja no podia llegir-ho- i en privat. No creia -i segueixo sense creure- que aquell vídeo fos ofensiu, però entenc que els llindars són tan diversos com les persones, i hi ha dies que ens llevem sense ganes d'aguantar les imbecil·litats dels altres. En això l'entenc. No vam saber tancar bé aquell episodi, i a dia d'avui el tema encara cueja, per desgràcia meva, ja que no suporto enemistat-me amb la gent, i encara menys amb les persones properes.

Fa poc un grup de dones a la cinquantena va incloure per error un amic meu al seu grup de whatsapp. Durant uns dies vam riure en veure algunes captures de pantalla que ell ens enviava. El meu amic va ser delicat i no va voler enviar-nos-en cap de compromesa. Si hagués sigut tan cabron de fer-ho potser ja no seria amic meu. Aviat les dones el van descobrir i el van fotre fora del grup, sospito que perquè es va descobrir voluntàriament. Si el meu amic hagués estat una mala persona hauria pogut esbombar  situacions delicades, i fins i tot compromeses. Tots sabem dels perills de les xarxes, però encara no en tenim prou consciència, i la majoria de vegades ens comportem exactament igual que els adolescents d'Instagram. Fins que ens fotem la patacada.

Divendres vaig cagar-la i una persona es va sentir tan ofesa que ha decidit deixar de parlar-me. Entenc que algunes emprenyades són inevitables, però no pas la nostra, que no deixa de ser una broma més o menys poca-solta que davant d'una cervesa fins i tot hauria fet gràcia, com totes les bromes idiotes, que amb birra no ho són tant. Amigues i amics, lectores i lectores, ja ho sabeu però us ho recordo: Internet és un monstre, el Kraken primordial, que ens devorarà mentre nosaltres pengem fotos de l'hamburguesa prèmium que ens estem a punt de fotre o retuitegem el viral de la setmana. I si llegeixes això, hi torno: ho sento. Diuen que a la tercera va la vençuda. No?