diumenge, 7 de febrer de 2021

EL JUDICI DE PARIS

Les històries s'han d'explicar des del començament. Fer tantes voltes a vegades mareja l'auditori, però la visió global que s'obté  compensa l'esforç. Quan explico la guerra de Troia als meus fills o als meus soferts alumnes sempre començo pel judici de Paris. No sé si sabeu de què va. Hi havia una boda a l'Olimp, ara no recordo de qui, i es van oblidar de convidar Eris, la deessa de la discòrdia. Si nosaltres, els mortals, ja tenim disgustos si ens oblidem d'algú a l'hora de fer taules de casament, imagineu-vos els rancuniosos déus grecs. 

A mitja boda es va presentar l'Eris, rotllo attention whore. Sempre me l'he imaginat esperrucada i mig borratxa, però també podria ser que no. Va tirar una poma d'or a sobre la taula i va dir que era un regal per la deessa més bella de totes. Ella sabia que l'Atenea, l'Afrodita i l'Hera es barallarien per aquest títol, i així va ser. Per cert, hi ha qui diu que d'aquí ve el mite de la poma del Gènesi: si obriu la Bíblia que hauríeu de tenir per casa, veureu que en cap moment es parla d'un fruit en concret. Com que va ser motiu de trencament entre els homes i Déu algú -segurament un jueu hel·lenitzat, n'hi havia molts- va decidir que seria una poma, i així va quedar fixat a la tradició. Em sembla recordar que pels musulmans és un raïm, la fruita de la qual s'obté el vi, que sabeu que tenen la dissort de tenir prohibit.

Com que no es posaven d'acord li van preguntar a en Zeus quina estava més bona i ell va respondre que no l'emmerdessin, que no volia maldecaps (i això que una de les deesses, l'Hera, era la seva dona). Va carregar aquesta responsabilitat al pobre Paris, que en aquella època només era un pastor mort de gana, però venia de casa reial, en concret, era fill de Príam, rei de Troia, que l'havia abandonat de petit perquè un oracle havia protetitzat que es carregaria la ciutat de les muralles aixecades per Possidó. 

Cada deessa va oferir regals a en Paris, però el més llaminer va ser el d'Afrodita: l'amor de la noia més bonica del món, que va resultar ser Helena de Troia. I la resta ja la sabeu. 

A darrere de la barra de la discoteca Platea -que per cert, porta el nom d'una famosa batalla entre grecs i perses- , hi havia un tapís enorme amb una representació d'aquest mite tan fantàstic. A la foto no es veu gaire bé, però així us podeu fer una idea de per on anaven els trets. 


En aquella galàxia llunyana anomenada juventut molta gent ballava, i alguns fins i tot aconseguien fer-ho sense beure.  Per intentar-ho jo havia d'anar com una cuba, i l'estampa devia ser ben galdosa. Tampoc era especialment guapo, i no vestia com els girofins, carregats de Belstaff i Bikkembergs. En definitiva, no tenia res per atreure membres del sexe oposat. 

Però si d'alguna manera aconseguia situar una noia davant del mural i robar-li un parell de segons per explicar-li el principi de la història, aleshores la cosa canviava. Molta gent se sent fascinada per la mitologia grega, i els entenc, perquè jo tampoc em canso de llegir  tot el que em cau a les mans. Aleshores, us deia, aleshores sí que tenia una oportunitat, i a vegades, si les deesses somreien, una nit de glòria.

El mural de Paris em va venir al cap ahir a la nit, al cap de quasi un any de confinament. Tancava el volum il·lustrat de la Ilíada que em va cagar el tió -vaig lent perquè llegeixo dues o tres coses alhora, us recomano molt el Mal pare, d'en Prieto- i la nit era fosca. Quasi un any de no veure amics i de perdre'ns tantes i tantes coses. Ahir tenia la moral per terra, us deia, i vaig recordar el judici de Paris, i també els moltíssims errors i decisions equivocades que he pres, i els camins que he deixat enrere perquè els pantans em semblaven més atractius. No sóc un malestruc, però tampoc he sigut mai al moment i al lloc adequat. Ahir tenia l'ànim de gairell, i la història del mural de Platea em va fer somriure. Quan hi ha massa foscor penso que com a mínim ens quedarà això: les nostres gamberrades d'adolescents tardans i les dotzenes de nits en blanc amb altres bergants que eren més germans que no pas amics. Uns quantes rialles, les històries més absurdes del món i estones de passar-nos-ho bé, quasi de felicitat. No és gaire, però amb la terrible foscor que tenim al damunt, ja és molt. 



diumenge, 17 de gener de 2021

BON VIATGE, NANO

Em costa una mica arrancar el bloc. Aquestes darreres setmanes he escrit dues entrades i cap ha tirat endavant. A la primera explicava una baralla que vaig tenir a Facebook amb un escriptor de novel·la negra que es burlava de l'agonia de la llengua catalana, una de les poques coses que, a banda del benestar de la gent que estimo, m'importa una miqueta. M'estic tornant un covard, i això no m'agrada. El segon article el vaig arribar a penjar: era un recull d'anècdotes divertides que havia viscut als gimnasos al llarg dels anys. Pocs minuts després de publicar-lo vaig tenir un pressentiment estrany i el vaig esborrar. No era un article ofensiu, però una veueta em va dir que algú podia emprenyar-se. El meu covard intern tornava a fer de les seves. 

Tu en canvi no n'eres gens, de covard. Recordo una de les primeres vegades que vam fer espàrring. Ja sabies moure't i tirar els cops bàsics, i això sumat a l'energia dels vint anys, que tot ho pot, i a un velocitat de mil dimonis, feia que fossis difícil de tocar. En un moment donat vas tirar-me una combinació de quatre o cinc punys. El darrer va entrar i em va fer mal. Jo encara era jove, aleshores, i pesava deu quilos més que tu, o potser més i tot. Vaig avisar-te de bon rotllo, al cap i a la fi havia sigut profe teu en alguna banda, no recordo si a La Salle o en alguna acadèmia. Vaig dir-te: tinc més experiència i més múscul que tu. Em tocaràs moltes vegades, però un cop meu et podria engegar a dormir. Vés amb compte perquè no tothom és tan bonifaci com jo. 

A partir d'aquell moment vas refrenar-te una mica, però recordo molt bé aquesta actitud teva d'anar sempre endavant, una manera de lluitar que jo mai vaig tenir, i que sempre vaig admirar. Mai vam ser amics -érem d'edats diferents, de móns diferents, i tampoc vam coincidir tant de temps- però recordo amb orgull el respecte que em tenies. No pas com a antic profe teu -aquest respecte postís m'era igual- sinó com a company de patacades, com a germà gran de gimnàs, que els hi agrada dir als xinesos. Un dia vàreu fer un intergim d'aquells que jo mai m'atrevia a venir, on us estomacàveu amb gent d'altres gimnasos. Éreu tu, en Joel, en Miyagui, en Sebas, potser també en Benny, la veritat és que no me'n recordo (una abraçada, tios).  M'ho vaig passar molt bé al Jorsan, llàstima que no tingués prou pebrots, ni energies, per haver-m'hi dedicat més, com vau fer-ho vosaltres. 


Deia que un dissabte vas anar a l'intergim i, amb aquella manera de lluitar teva, vas trencar el dit al teu rival. O potser li vas treure de lloc, tan li fa: tots sabem que són coses que passen. El dilluns vaig preguntar-te com t'havia anat i em vas respondre que li havies fet un ko. El meu amic Jordi, el sensei, et va renyar i et va dir que no, que l'altre s'havia hagut de retirar per lesió, i tu vas replicar: és el mateix. En Jordi va fer que no amb el cap i tu em vas mirar, vas somriure i vas fer-me l'ullet: un ko tècnic, doncs. Vaig haver de donar-te la raó, era un ko tècnic. Que cabron. 

Feia temps que tenia ganes d'escriure't alguna cosa, i no sabia com començar-la. Avui he fotut quatre hòsties al sac que tinc a casa, i quan he sortit de la dutxa aquest post ha brollat tot sol. Quina llàstima això que t'ha passat. Sàpigues que tots et recordarem: és poc, però per desgràcia no podem fer gaire més per tu. Que tingus un bon viatge, nano. Prometo que, a la propera, tant si lluito com si no, intentaré ser una mica més valent. Serà el meu homenatge.  

dijous, 31 de desembre de 2020

DE SOBTE PENSA EN MI

He fet una mica d'arqueologia i he vist que aquí al bloc amb prou feines vaig parlar de Lèmmings. No va ser per modèstia -tan de bo!- sinó perquè ens trobàvem en plena convulsió post 1-O, amb totes les detencions i els merders, i jo creia, pobre de mi, que l'escriptura era el meu granet d'arena. No s'hi val a riure: molts ens ho vam creure, aleshores, i alguns de força més intel·ligents i cultes que no pas jo, cosa  gens extraordinària, d'altra banda.

En fi, tornem a Lèmmings. La novel·la va anar molt bé, sobretot a nivell de crítica. Llibres del Delicte no és de les quatre editorials catalanes que a dia d'avui copen l'atenció de bona part de la premsa, i que sembla que pixin colònia i que no publiquin ni un mal llibre (1). Malgrat tenir-ho tot en contra, l'editorial va fer una tasca de difusió fantàstica, i vaig quedar-ne molt content. I algun vespre, en algun dels festivals de novel·la negra que van tenir la bondat de convidar-me, vaig prometre al meu editor -i amic- que si mai tenia una altra obra, ell seria el primer a llegir-la. I jo sempre compleixo els pactes, sobretot si són entre cavallers. 

En Marc Moreno va decidir que la novel·la sortiria l'octubre del 2020 però, ai las, un devorador de rat-penats va escampar la pitjor pandèmia des de fa cent anys, i el món es va deturar. No cal que ens hi entretinguem gaire. Vam reprogramar la data de sortida, ja que no només es va endarrerir el meu llibre, sinó també el número 50 de la col·lecció, un recull de relats d'autores i autors que admiro, alguns dels quals tenen la bondat de regalar-me la seva amistat. By the way, hi ha un relat meu: Ràbia atípica. El recull es dirà Delinqüents, i compta amb una il·lustració de portada del gran Àlex Santaló, que per cert també ha dibuixat la del meu nou llibre. Em moro de ganes d'ensenyar-vos-la perquè és brutal.  La del número 50 ja corre per la Xarxa, és aquesta: 


Avui faig més voltes que un vigilant de parquímetre. Perdoneu-me. Totes aquestes tombarelles i piruetes argumentals són per anunciar-vos que, si la plaga ens ho permet i el món no s'acaba el mes entrant, en algun punt del febrer sortirà De sobte pensa en mi

Per ara no puc explicar-vos gaire res, però sí que us puc avançar que és la novel·la que he treballat més, i fins que no ha quedat exactament com volia, no he parat. Com totes els altres llibres que he tingut el privilegi de publicar, és una obra molt viscuda. Si Lèmmings transcorria sobretot a polígons industrials i als afores d'una ciutat sense nom, De sobte pensa en mi té lloc a urbanitzacions desballestades. Vaig passar els estius de la infància en una i conec aquest món de primeríssima mà. Fa anys vaig escriure un article per la Revista de Girona que trobareu aquí, per si teniu ganes de saber més d'aquest món tan poc tractat a la literatura catalana, tot i que hi ha milers de persones que viuen en urbanitzacions i colònies, moltes d'elles il·legals. Alguns dels seus habitants fan que els hillbillies dels Apalatxes semblin hipsters d'aquests que hi havia fins fa poc. Tots coneixem la versió americana, i jo m'he proposat traslladar al llibre els més nostrats. 


Aprofito l'entrada per destijar-vos una bona entrada d'any a tothom. No cauré en el tòpic de dir que el 2020 ha sigut una merda i que el 2021 segur que serà millor i bla bla bla. Per això ja tenim les xarxes socials i els cunyats que envien whatsapps. La veritat, tampoc crec que el 2021 hagi d'anar tan bé com tothom espera: a l'hora de prendre decisions personals m'equivoco sempre, però si s'han de fer previsions no fallo el tret per tant, sobretot perquè no sóc una persona optimista, i ja sabeu que a la vida real la gent optimista sempre s'equivoca.

Ara sí, bon 2021 a tothom. I sobretot, salut. 

(1) Cosa que no és certa, perquè he llegit cada nyap d'algunes d'elles que n'hi ha per caure de cul. 

dimecres, 23 de desembre de 2020

ELS NEGRES ESCAMPEN LA COVID

Ahir vaig anar a fer quatre compres nadalenques. Mentre pagava, un grup de tres o quatre adolescents sense mascareta, o amb la mascareta tan abaixada que era com si no en portessin, van passar per davant de la botiga. Em va semblar reconèixer-ne un, era de casa bona, però anava vestit com si fos un membre en pràctiques de la mara Salvatrucha. Estos chavales son unos cabrones, va rondinar el botiguer. Por su culpa nos van a joder a todos. Com que no sabia què respondre vaig deixar anar una rialleta, que tant podia ser de complicitat com de dir, hòstia quin disbarat. A diferència de la majoria de la gent, no tinc una opinió formada de quasi res, i si bé a vegades faig afirmacions categòriques, no me les crec quasi mai. No sé si els joves són més culpables que la gent de mitjana edat, ni si realment hi ha culpables. Si aquest virus m'hagués enxampat amb vint-i-tants, jo potser tampoc m'hagués quedat mesos sencers plàcidament assegut al sofà dels cals pares com es demana als nanos que facin, esperant una vacuna que, ja ho veureu, no acabarà d'arribar mai en aquest dissortat país nostre. Ens hem acostumat tant a que les coses s'acabin d'una manera concreta -mirem massa sèries- que ara pensem que hi haurà una mena de happy end global en un moment localitzable, en comptes de l'agonia lentíssima que serà el tram final de la crisi. A la vida real els finals s'assemblen més al de Lost (que no són finals ni són res, i són del tot incomprensibles) que no pas al de Joc de Trons. Davant d'aquesta perspectiva tan descoratjadora, entenc més les festes dels joves que no pas moltes trobades que fan la gent instal·lada en la trentena  i els quarantins, que són del tot prescindibles i moltes vegades només responen al seu caprici i al jo tinc dret a.  

Però tornem a la botiga. El bon home, en veure que li havia rigut la gràcia, va treure l'artilleria: Y los peores son los negros. Van todo el día con la mascarilla así -i es va treure la mascareta, imitant el que segons ell fan els negres, i fins i tot va estrafer la manera de caminar. Jo vaig fer-me enrere, entre divertit i preocupat. Em preguntava quin seria el proper pas, potser es pintaria la cara amb sutge perquè la imitació fos més versemblant. Si no les gusta esto de llevar mascarilla, que se vayan a su país, va decretar, content com unes pasqües i col·locant-se bé la mascareta. Normalment quan algú diu un disbarat m'agrada punxar-lo per veure fins on és capaç d'arribar, per descobrir si la pot dir encara més grossa. Però ahir la meva resposta va ser covarda, poc a l'alçada de la seva diatriba:

- Deu haver-hi de tot, no?
- No. Los negros van sin mascarilla. Si no les gusta, que se vuelvan a África. 

El seu raonament era molt ben acotat i tenia una conseqüència unívoca. Vaig estar a punt de dir-li que a mi no em semblava pas que hi hagués gaire negres al moviment antivacunes i entre els conspiranoïcs, però al final vaig deixar-ho estar. Cada any que passa estic més cansat que l'anterior, i em meravella mirar enrere i descobrir el meu jo de fa deu anys, combatiu i decidit, que malgastava hores i hores en debats estèrils. L'altre dia algú em va dir a Twitter -no hi entro mai, però van escriure-hi una mentida grossa i bé havia de rebatre-la- que discutir era positiu. A mi no m'ho sembla pas. Discutir és una de les coses més estèrils que hi ha. Dels debats rarament en traiem cap conclusió, i malament rai si algú té l'opinió tan dèbil que la canvia només pel fet de parlar amb algú que té més seguretat -que no raó. Aquest va ser un dels motius pels quals amb prou feines participo de les xarxes si no és per algun tema literari. Algú va dir que no eren àgores, sinó camps de futbol on airejar tota la rancúnia i els prejudicis. Aquest algú era un puto geni, però ara no puc recordar qui era. 



Vaig pagar, us deia, i vaig sortir de la botiga. Quan vaig pujar al cotxe vaig veure un missatge que em convocava a una trobada de boxadors veterans, per fer uns combats encara més de patxanga que els que fèiem aleshores. M'hagués fet moltíssima il·lusió, però no hi aniré perquè allà no hi haurà ni una trista mascareta. Ho sé del cert, perquè els conec. Alguns dels participants seran espanyolíssims i orgullosos de la seva blancor i la seva fúria ibèrica, com el botiguer.  Però aquests sí que poden anar sense mascareta, perquè tenen l'edat correcta i el color de pell adequat.


diumenge, 22 de novembre de 2020

EL PATGE INOPORTÚ

Els amics i amigues que fa temps que teniu la bondat de seguir-me ja sabeu que conec un patge reial. Treballa pel Rei Ros, però pel seu color de pell -la té d'un blanc amb tocs ictèrics- ningú no ho diria. Normalment el veig una vegada l'any, coincidint amb la festa de Reis, i a vegades fem un cafè o bevem un whisky, depenent de si en aquell moment ell o jo estem en mode detox: la vida dels esclaus de Bacus és dura. 

Els Reis tenen molta feina, i comencen a preparar-se amb molts mesos d'antelació. El novembre ja fa temps que van atrafegats, i sempre que poden aprofiten el Black Friday. L'últim dia que ens van deixar sortir del poble, el meu fill gran i jo vam anar a un magatzem on venen productes amb tares i defectes. Hi ha des de menjar fins televisors. Mai no hi compraria cafè allà -vaig estar a punt, però vaig descobrir que el paquet de càpsules estava obert- però un televisor petit i barat sí, clar. Per què no?

Us deia que  en Lluc i jo vam anar al magatzem i, vés per on, vaig trobar el patge. El tio era allà, fent aprovisionament de regals. El vaig saludar i vam xerrar una estona. El meu fill ens escoltava amb uns ulls com unes taronges. El patge anava una mica torrat -qui l'ha parit!- i en un moment donat se li va escapar que a casa nostra enguany no passaria perquè ja havíem fet el pacte que nosaltres compraríem els regals pels nostres fills, donat que ells van súper enfeinats amb altres famílies. "Tu rai que et mestre i vius bé" em va dir, el carallot. Li vaig haver de repetir que no sóc funcionari, i que qualsevol em poden fotre al carrer, però a ell li entra per una orella i li surt per l'altra. 

A casa mai ens toquen patges seriosos com aquest.

Va acomiadar-se dient que tenia molta feina i em va deixar sol amb al meu nano, que em mirava amb ulls acusadors. Vaig intentar fer com qui res, però ja era massa tard: la trencadissa ja estava feta. Em va caure al damunt una pluja de preguntes i retrets, cadascun més cru que l'anterior. Va haver-hi un moment que vaig creure que podria reconduir-ho, però valia més tirar endavant: a la seva classe la majoria de nens tenen pares i mares que han hagut de fer pactes similars per fer més fàcil la vida als Reis, i molts en parlen obertament. En Lluc va concloure la conversa afirmant que aquella era la pitjor tarda de la seva vida. Qualsevol patge era preferible a nosaltres, fins i tot un borratxí arreplegat com el meu amic.

Va plorar molt. I jo també una mica, però d'amagat, no pas per fer-me el tio dur (en Lluc ja sap que té un pare disfuncional i diferent dels altres, pobret) sinó perquè jo era conscient que tant ell com nosaltres passàvem d'etapa, i que a partir d'ara el món serà una mica menys tranquil·litzador i càlid. I tot per culpa del tarambana del patge, que va sortir d'Orient abans d'hora. 

P.S.: El protagonista real de la història va ser la meva dona. Jo no tinc l'enteresa per parlar d'aquests temes. Reconèixer-ho és de justícia. Però el que va plorar, al final de tot sí que vaig ser jo. 

diumenge, 15 de novembre de 2020

ESMENEM ERRADES

 Al llarg de deu anys de bloc m’he penedit de molt poques entrades, i n’he esborrat encara menys. Una de les errades més vergonyoses va ser quan vaig encimbellar en Trapero desprès dels atemptats de Barcelona i Cambrils. A tots ens va semblar heroïc que digués una frase en català, i vam creure que era un dels nostres, algú que en un moment donat seria capaç de fer un salt de fe, una jugada valenta del tot o res. Ens equivocàvem, com ens equivoquem sempre a l'hora de confiar en els càrrecs polítics.  

No segueixo gaire els informatius, però recordo alguns fragments d’en Trapero declarant davant dels tribunals. Semblava que en qualsevol moment s'estriparia la camisa -deixant al descobert una creu enorme i daurada- i cridaria visques a Espanya i al rei, amb veu de cigaló de conyac de cuinar.  Durant aquestes sessions va explicar -al jurat i a nosaltres-  que ho tenia tot pensat per arrestar en Puigdemont en cas que la independència hagués anat de debò, en comptes de la farsa que va ser. I sense que Espanya li ho hagués demanat! Va mostrar-se com un home obedient, el cap de la policia colonial que vol congraciar-se amb els sahibs. Segons ell, Espanya va malinterpretar-lo, i si no ens van apallissar amb l’entusiasme que van demostrar un any més tard, va ser per precaució, no pas per lleialtat al poble. Aquesta és la primera idea que ha fet pública ara que ha tornat: que hauria pogut fer les coses millor. Reconeix de manera inespecifica que es va equivocar, i ja té dia i hora per anar a Madrid a fer les paus amb la policia d'allà. Qué soy de los tuyos, joder, qué me hice Mosso porque pagan mejor que la Guardia Civil o los nacionales.

A mi les declaracions del major em va agafar per sorpresa -sóc un romàntic- però la gent diu que era més o menys esperable. Els processistes defensen que 

a) En realitat en Trapero està mentint per salvar el cul, i que en realitat era fidel en secret al govern català, o bé: 

 b) Pobret, només era un policia que complia lleis, i ja se sap que les lleis van com van. 

El cas és que aquesta setmana el processisme ha celebrat la restitució del major, fins i tot ara que sabem que és algú disposat a arrestar el president legítim d'un país a la mínima de canvi, i  que es penedeix de la seva actuació de l'1-O (la Brimo i els Arro deuen fregar-se les mans amb delit llaminer). Una vegada més, queda palès que el pitjor enemic de la independència no són les ànsies centralitzadores d'Espanya, sinó el propi processisme. La meitat dels qui es manifestaven a Barcelona aquelles tardes daurades, quan érem capaços d'aquelles proeses d'organització i d'enginyeria, mai van creure en la independència amb la fermesa necessària. Fins que no ens fem grans i comencem a assumir errors, a exigir responsabilitats als que ens van mentir, i a assumir que tenim l'enemic a dins no en farem ni una del dret. Jo ja fa un parell d'anys que vaig deixar de votar -tret de les municipals, que són una altra lliga- i, per descomptat, de participar en qualsevol mascarada insana. Vaig veure els Mossos rebentant caps a la Plaça 1 d'octubre de Girona, i que ara al capdavant hi posin un senyor que diu amb tota naturalitat que només es deu a l'Estat em regira l'ànima. Celebro la seva llibertat perquè em desagrada que Espanya es cobri encara més trofeus de guerra, però aquest senyor hauria de dimitir i dedicar-se a altres tasques dins del cos. 

He estat temptat d'esborrar el post en qüestió (que, per cert, podeu llegir aquí). Però he decidit deixar-lo com un homenatge a la nostra bona fe, a la nostra candidesa. Ho tenim a tocar! Els nostres fills fliparan, de debò.

dimecres, 4 de novembre de 2020

GO DONALD, GO!

En el moment d'escriure aquest post hi ha un empat tècnic entre en Biden i en Trump, amb un avantatge del primer que cada hora que passa és més ampli. Fa una estona el bo d'en Donald ha sortit a proclamar-se guanyador i a dir, alhora, que impugnarà les eleccions per frau (!?). Seria divertit que al final les guanyés, però si diu això és que l'assumpte ja està dat i beneït: en Biden serà president dels EUA.

Sigui com sigui, serà una victòria molt ajustada, per punts i amb un jurat dividit. Fa quatre anys vaig avisar, en aquest mateix bloc, que en Trump podia guanyar les eleccions. Tothom reia per sota el nas, i mireu qui va tenir raó al final. Jo de política no en sé ni un borrall. Amb prou feines sóc capaç de posar la butlleta dins del sobre, i aquest dins de l'urna. Quan hi havia cabines de votació em perdia a dins, com un taradet. Un desastre, vaja. Aleshores us preguntareu, i amb raó: com és que aquest pobre infeliç la va encertar?

És fàcil: en Trump va guanyar perquè molta gent n'està fins els collons i els ovaris de tot, i els hi emprenya que vinguin mestretites amb un sentiment de superioritat  estratosfèric a dir-los com han de fer les coses. És gent que no compta: no són rics, ni intel·lectuals, ni nerds guais, ni activistes, ni penya  de Silicon Valley. Tothom els hi diu què han de fer, i ells, esclar, es cabregen. Si jo fos americà potser també el votaria, només per fotre els europeus pretensiosos i els ullerepastes privilegiats dels grans nuclis urbans. A mi em resulta més fàcil identificar-me amb un redneck borratxó i pagerol que no pas amb un tio de New York. És un vot de ràbia, de ganes de veure com crema el món, de prémer el pedal i accelerar sense pensar-s'hi gens. A la merda tot. 


I de tots els pedants i els set-ciències, els catalans som els pitjors. Aquests dies han sigut insuportables, i això que amb prou feines miro les notícies. Quasi prefereixo sentir l'Oriol Mitjà parlant de calamitats i el doctor Simón fent bromes de cunyat sobre inferemeres. Nosaltres, precisament, hauríem de callar. 

I hauríem de callar perquè ens han sotmès a l'engany més gran de la història recent. Van treure'ns al carrer i nosaltres vam desfilar, obedients com xaiets. Més tard van dur-nos a l'escorxador, amb la BRIMO atonyinant-nos amb un delit que feia semblar desvagats els policies nacionals i la Guàrdia Civil de l'1-O. Nosaltres, que ens vam creure que faríem una república -alguns ens ho vam creure de debò, mira que trist- no hauríem de donar lliçons de res a ningú, que no fos de cagades i errors. 

Però no només els independentistes han de callar. Els votants catalans de Ciudadanos tampoc poden badar boca. Un partit que s'ha construit sobre els fonaments de l'odi a qualsevol cosa que tufi a catalananisme. Un partit que s'alimenta de rancúnia, i que de fet s'assembla molt a l'entorn de demagògia trumpista. El PP i el PSC tres quarts del mateix, amb la diferència que són partits històrics i poden presumir de tenir més background i un programa una mica extens que la destrucció de la cultura i la llengua catalana. 

Encara queden els alegres xicots i xicotes de Podemos, que segurament són els que alliçonen  amb més vehemència, com si la resta fóssim alumnes justets. Estic segur que els suristes del Mississipi agraeixen molt els seus consells, i els celebren amb un bon glop de birra i un rot posterior. Au, va, deuen dir. Calleu, europeuets de Can Pixa, que prou feina teniu per venir-nos a tocar els collons a nosaltres. 

I tenen raó, perquè aquí tenim una extrema dreta puixant, una esquerra inòqua que va des del sushi car (abans era caviar) fins al kebab del barri de Gràcia i un independentisme que sembla una gallina sense cap. Encara hi ha gent a la presó i a l'estranger, i els que vindran, com el meu camarada escriptor, el gironí Josep Campmajó, a qui van arrestar per tot el muntatge dels soldats russos que volia enviar Putin. Quina farsa, quina vergonya tot plegat. Què pensaran els nostres fills quan siguin prou grans i llegeixin tot el que està passant? S'avergonyiran de nosaltres, com nosaltres ens avergonyim de la generació precedent que presumeix d'haver corregut davant dels grisos i blablabla, però que al final el dictador va morir al llit amb tots els honors?

Doncs així, estimats lectors i lectores. M'han educat en el seny català més granític i pragmàtic, gairebé possibilista. A mi tampoc no m'agrada en Trump, és clar que no. Però em fotria  moltíssima gràcia que tornés a guanyar només per veure la cara que els hi quedarà a alguns i algunes, que tantes lliçons  ens han donat.