dimarts, 16 d’octubre de 2018

LA TRINXERA D'EN BATMAN


Dilluns al vespre vaig anar al gimnàs. Per tirar pel dret dic a la gent que boxejo, però en realitat el meu esport sempre han estat les arts marcials, en particular el kickboxing, que és una mena de boxa on també pots fotre coces. Els entrenaments acaben amb un parell d'assalts de combat lliure, més o menys tranquils depenent del rival que et toqui. El dilluns em van posar amb un nano que quan el vaig conèixer no aixecava ni un pam de terra, però ara ja té divuit anys i l'energia que acompanya aquesta edat mítica. Sweet, sweet eighteen. Més que un combat va ser una partida d'escacs, perquè ell sabia que sóc gat vell i i jo sabia que ell és el doble de ràpid i  resistent que no pas jo. En un moment donat em va fotre una fuetada de peu al pòmul, pam!, que per sort no em va deixar cap blau però em va xarbotar el cap. Encabat es va disculpar. Tranquil, tio, són coses que passen. Potser demà rebràs tu. Això és un esport de cavallers, i no pas el futbol.

Quan et baralles per Internet passa el mateix, i és normal empassar-te plantofades. La setmana passada vaig penjar aquest text, a la part central del qual hi ha una referència a un treballador del Diari de Girona. La meva tesis és que l'individu en qüestió no llegeix en català -així ho va afirmar ell mateix a les xarxes socials, no sé si amb voluntat de provocar- i per tant la seva prosa se'n ressent. Doncs bé, al meu post hi havia dues faltes d'ortografia, que ara mateix no venen al cas. Algú del seu entorn va detectar-les  i li va fer saber amb la celeritat d'un bon esbirro. Potser esperava una medalla o una moixaina a canvi: A los bravos defensores de la patria

El treballador del DdG va fer exactament el mateix que hauria fet jo: utilitzar les faltes com armes llancívoles. Va fer ben fet d'atacar allà on fa mal, de la mateixa manera que vaig fer-ho jo. Aquesta és la dinàmica interna de qualsevol enfrontament, aprofitar les debilitats de l'adversari. Ja ho deia Sun Tzu, i de fet qualsevol pelacanyes pot imaginar-s'ho. Jo sabia que hi havia aquest risc, i vaig decidir afrontar-lo.  Algú em va dir que estava boig, i que amb aquesta gent és millor callar, però a vegades el silenci dels bons és la millor arma dels dolents.

També va valer-se dels seus fans per atacar-me. No puc veure el seu compte, però alguns amics m'han passat fotos, i es veu que em van ploure tota classe d'insults: un tal Joan Manuel Cabezas, un senyor que a la foto de Twitter surt espitregat  i només li falta la creu daurada, em qualifica de típic exemple de feixistoide llacista, i un que es fa dir Jaume Tutusaus diu que sóc un capullu (sic) que va de pur. A més a més, un senyor madrileny afirma que sóc un minúsculo conservador gironí.  I aquests són els pocs que he vist, sé que n'hi ha hagut molts més, però de fet em rellisca el que puguin pensar de mi quatre desconeguts.

Resultado de imagen de batman barcelona

Però no vull parlar dels seus insults genèrics, sinó de la paraula que el treballador del DdG i els seus minions feien servir per fer-me mal: llacista. Desconec què és un llacista, però puc fer-me'n una idea. Em sap greu decebre`ls perquè mai no he dut res groc ni tinc cap intenció de fer-ho perquè em sembla una xaronada. Tampoc participo a cadenes humanes, ni cassolades, ni he anat al darrer 11-S ni crec que  mai més vagi a cap, ni envio cartes als presos, ni compro merxandatge, ni em veuran retratat amb estelades. Sé del cert que m'ho passaria més bé a la Feria de Abril que en una ballada de sardanes, i al cap de l'any llegeixo el mateix nombre de llibres en castellà que en català. A nivell polític entenc que els líders processistes ens han ben fotut, i ara ens fan un xantatge emocional d'anar-hi anant, com diem a Cassà.

Dit això, estic infinitament més a la vora d'algú que protesta per uns empresonaments injustos que pels qui se'n riuen, o encara pitjor, malden per congraciar-se amb els carcellers. És normal que l'independentisme desperti antipaties en un país que es congratula i fa bandera de la fúria ibèrica dels seus habitants, però jo sempre estaré més a prop d'un tractorista indepe voluntariós o d'una padrina que envia peücs a en Puigdemont perquè no passi fred que d'un d'aquests individus que criden Puigdemón al paredón, Árthur Mas cámara de gas. Els pobres infeliços s'equivoquen dient-me llacista perquè no en sóc, però de cap manera m'insulten. En canvi, deixen ben clara quina és la seva postura envers una repressió fora mida de l'Estat. Tal com diu Flash en un còmic de la Justice League, davant d'un conflicte confús cal anar sempre a la mateixa trinxera que en Batman, perquè sempre serà la trinxera correcta. En aquest cas jo faig servir un truc similar, però a la inversa: sempre triaré el bàndol contrari a aquesta tropa, perquè potser perdré, però segur que no m'equivocaré.


divendres, 12 d’octubre de 2018

JO NOMÉS LLEGEIXO EN CASTELLÀ

No fa gaires dies una noia em va dir aquesta mateixa frase i es va quedar tan ampla. És una noia que es passeja pel món amb aires de cosmopolita i de lletraferida, però pensa que la nostra literatura és  escarransida i fa pudor d'adob. De manera estranya, a aquesta noia li agradaria que el seu país fos lliure. Creu que Catalunya està capacitada per emancipar-se, però que la cultura feta en català és una cosa folclòrica i regional. Per descomptat, no ha llegit l'Adrià Pujol, ni en Vicenç Pagès, o en Sánchez Piñol quan molava, ni sap qui és la Baltasar, i ni tan sols la Marta Rojals. Ella afirma que això es deu a que no és nacionalista, perquè només un nacionalista es preocupa de nimietats com ara la llengua i la cultura pròpies d'un lloc.

Tinc un altre amic -a qui fa temps que no veig- que deia el mateix. Ell només llegia en castellà. Quan li preguntaves les raons mai no en treies l'aigua clara. A diferència de la noia d'abans, aquest no elaborava discursos universalites per justificar-se. Simplement, no s'ho havia plantejat mai. Llegia en castellà perquè ho trobava més guai, que dèiem aleshores (perquè ell s'havia educat en català i no podia fer servir la trista i avorrida excusa del franquisme). Per descomptat, també és un independentista convençut, o com a mínim ho era la darrera vegada que el vaig veure.

Heus aquí dos exemples de diglòssia. Són exemples claríssims, de manual: ambdós són catalanoparlants i fan vida en català, però tenen assumida una llengua de prestigi (el castellà, que tothom sap que s'ha de fer servir per la cultura i per les coses importants) i una llengua d'estar per casa (el català, que només serveix, com deia aquell, per parlar amb les vaques). És aquesta catalanor de gralla i braç de gitano els diumenges, el calla calla, que no s'ofenguin, i sobretot el puja la ràdio, que ara en Basté fa el davantal. 

Aquest tema és vell i se n'ha parlat abastament. Ni diré res de nou,  i ni tan sols sé perquè escric sobre això, si no puc aportar res. Però en fi, tinc ganes de fer-ho igualment. No amagaré que és un assumpte que em preocupa. A parer meu, va més enllà de l'evolució normal de la llengua, que és l'excusa que fan servir molts per intercalar frases senceres en d'altres idiomes, sobretot en castellà. Passa sovint a la ràdio: quan entrevisten un convidat -a un tipus concret de convidat, això cal matisar-ho- aquest fa tot d'interjeccions en castellà, com per donar un to més de ciutat al discurs. Quina tristor i quina angoixa sentir-los. Y yo le digo, osea, esto es en plan amigos, no? Per infinita vergonya meva parlo malament el castellà, però quan ho faig intento honrar la llengua i no contaminar-la amb expressions catalanes. M'agradaria molt que també passés a la inversa.

Per desgràcia, molts periodistes donen un exemple nefast. Ells, que tenen visibilitat i haurien de respectar la llengua, la maltracten de mala manera, com si s'haguessin proposat fer-la desaparèixer abans d'hora. A emissores tan escoltades com ara RAC1 hi ha convidats que et fan sagnar les orelles. Si qualsevol catalanoparlant que parlés en castellà fes les errades que ells fan, ja tindríem tota la brunete mediàtica posant-lo d'exemple d'adoctrinament lingüístic, com va passar una vegada amb un nen o amb un pobre avi d'Olot, ara no ho recordo. També passa a la premsa escrita. Ara em vénen al cap els textos de l'Albert Soler, articulista de referència de la pàgina ultra Dolça Catalunya, i un altre que s'enorgullia de llegir només en castellà. No sé si encara ho fa, el vaig haver de bloquejar al Facebook, però suposo que sí. Tractant-se d'un escriptor en català -segons ell és periodista- aquesta mancança es veu reflectida en els seus textos, que tenen una sintaxi netament castellana, i si bé no hi ha faltes perquè els correctors fan bé la seva feina, a nivell estilístic són una catàstrofe, com si els hagués traduït a cop de Google. Soler és un altre exemple de diglòssia clàssica. En el seu cas té certa lògica, ja que és un unionista ferotge, però a parer meu hauria de deixar de malmetre la llengua i centrar-se a escriure en castellà. Potser així, finalment el contractarien al El País i podria fer la vida de periodista canalla per la qual sospira, i que no li permet la nostra minúscula i conservadora Girona.

Potser la clau de volta del problema és que no hi posem prou de la nostra part. Diguem que sí, però a l'hora de la veritat és que no. Tinc la sensació que la literatura catalana aquests darrers anys s'ha obert, i ara podem llegir fantasia, novel·la negra, obres underground, freakades vàries i tota classe de rareses fetes originalment en català. Tenim la sort de tenir gent tan diferent -diria que contraposada- com la Mar Bosch i en Sergi Pons, en Marc Pastor i l'Anna Carreras. En Bennasar, en Marc Moreno, en García Nogueroles, en Matthew Tree... Quién no lleva bragas es porqué no quiere!, que diria la gitana del mercat.

Conrad Son, el director de porno, ja va intentar-ho explicar quan va rodar les Excursionistes Calentes (1999). Diuen aquesta la pel·lícula porno en català -la primera- només va ser una maniobra per treure subvencions, i és molt possible que fos així. Però la lliçó segueix essent vàlida igualment, encara que el mestre que l'explica no ho faci prou bé. Si no ens ho creiem, nois i noies, no arribarem mai enlloc. Per mi aquest és el gran problema que tenim ara mateix, i que segurament hem tingut sempre. Aquesta és la meva reflexió d'avui, el dia que fa més pudor de resclosit de l'any. Però gaudiu-lo igualment. Si pot ser, llegint algun autor o autora d'aquí, i que escrigui en aquesta pobra llengua nostra. Contra la barbàrie, llibres. Sempre.

P.S.: segons la troupe de l'Albert Soler, a l'escrit hi havia dues faltes. L'una era "sintaxis", que va sense la "s" final -errada meva, ho admeto-  i l'altra "venen", que jo vaig escriure sense accent, i en efecte va així: és un dels mots que amb la renovació ortogràfica ha deixat de dur-ne.  Ho aclareixo perquè  he corregit sintaxi, i perquè  l'Albert Soler, a qui he fet enfadar molt amb el post, ho ha fet servir al FB com una esmena a la totalitat.

diumenge, 23 de setembre de 2018

POSAT A ASSECAR

Divendres vaig anar a fer la compra setmanal. Com faig quasi sempre, abans d’entrar al supermercat vaig deturar-me a fer un tallat. Al bar hi havia un paio que trobo molt sovint i que està convençut que visc a Pals.

- Què, com va per Pals? - em va preguntar.
- Bé, li vaig respondre jo. Però ara visc a Cassà. Ja t’ho vaig dir.

El pobre paio no gira rodó, a banda de ser un borratxo, i jo no tinc cor de dir-li que a Pals només hi he  estat dos cops a la vida. Una vegada, en un comiat de solter, em va fer gràcia fer-me passar per jueu davant d’un paio que era casat amb una noia fascinada per la religió hebrea. Des d’aquell dia, i durant una època, vaig trobar-los sovint, i mai em vaig atrevir a dir-los la veritat. A la meva primera nòvia li vaig dir que tenia divuit anys, però només en tenia disset, i pocs anys més tard em feia passar per metge i per guitarrista per veure si lligava, fracassant sempre o quasi sempre. Escriure novel·les ha sigut la meva evolució natural, la sortida més assenyada.

Dissabte vaig anar a sopar a Girona. Vaig menjar unes tallarines japoneses fantàstiques al Mien, a la plaça Josep Pla. Abans vam fer parada a la 22 a comprar còmics i al Context a buscar el llibre que havia encarregat: Yo fui Johnny Thunders, de Carlos Zanon. Mentre fèiem el vermut allà se’ns va acostar un paio explicant-nos que era escriptor independent, ex-alcohòlic, i per solidaritat li vaig comprar un dels poemes que venia. Un escriptor de fulletins diria que si haguessin pintat bastos hagués estat al seu lloc, venent poemes i llibres autoeditats pel carrer.  Potser sí. El cas és que la meva dona li va dir que jo era escriptor -una paraula enorme per mi i que no faig servir quasi mai- i durant una estona vam parlar dels mals dels món editorial, que és una cosa que cada dia em fa més mandra perquè queixar-se -amb els anys ho he anat veient-  no serveix absolutament per res, però els catalans hi tenim la mà trencada. Hem de ser valents, i si no ho som val més callar i no fer el ridícul, que a partir de certa edat no és una cosa intolerable. Jo ja en tinc quaranta-un, i el nostre país minúscul uns quants centenars més. Ara ens toca ser seriosos.

I parlant de fer el ridícul, avui fa dos mesos del meu numeret més humiliant. Érem a casa d’un amic, fent una barbacoa en plena onada de calor de finals de juliol. Només a nosaltres se’ns acudeixen aquestes idees. Vam beure cervesa, molta, però no pas més de la que puc suportar. Havent sopat em vaig aixecar de taula -era aviat- i al cap de pocs metres vaig caure rodó. No m’havia passat mai de la vida. Em van haver de dutxar amb aigua freda, i jo recordo l’escena com si la contemplés des de fora. Volia fer, però el meu cos no responia. L’endemà un metge em va dir que havia estat un cop de calor, i dies més tard un altre metge em va dir que a ell li semblava una arrítmia. Tots dos van concloure que no ho sabrem mai, que no era culpa de l’alcohol però que si no hagués begut segurament no hagués passat, o sí, però hagués sigut més lleu. Sigui com sigui, fa dos mesos que no tasto ni una gota. M’he posat a assecar. En  part per penitència, en part per por que es torni a repetir, i en part perquè és una excusa perfecte per deixar que el meu organisme es recuperi de tantes tardes de birres.

Deixar de beure no m’ha costat gens. Potser perquè m’ho he agafat com una excedència de pocs mesos, però el cert és que sóc bo a l’hora de deixar córrer les coses, excepte aquest bloc, que em manté segrestat i amb qui tinc un síndrome d’Estocolm galopant. Vaig sortir de la nicotinomania amb molta facilitat i sense ni tan sols engreixar-me, i al cap de pocs dies em vaig acostumar a la nova vida sense mam.  Si bé no és tan divertida, és molt més fructífera i barata. L’alcohol alegra les festes, però també aixeca una boira tènua al teu voltant que fa que t’adormis al sofà havent menjat i begut. Aquests dos mesos he llegit més que mai, i sobretot he tingut temps per escriure. De moment, m’he compromès a mi mateix estar com a mínim un altre mes al dic sec. Alguna gent se sorpèn i em diuen que ells serien incapaços de no beure ni una sola gota durant tant de temps. Ahir un paio em va preguntar si l’escriptura se’n ressentiria. De cap manera. Quan escrius begut, com a mínim en el meu cas, surten textos pretenciosos, infumables. La falsa confiança que ens dona el mam es veu reflectida en allò que escrivim, i l’endemà ens provoca una vergonya aliena espantosa.

I ara sóc a casa, amb un enconstipat absurd que ja em direu d’on ha sortit. Dues infusions i dUI paracetamols. La primera medicina que em prenc des de fa dos mesos.

dijous, 20 de setembre de 2018

EL SALÓ ERÒTIC (ALTRA VEGADA)

Fa uns anys l'actriu de cinema per adults Amarna Miller va protagonitzar aquest anunci del Saló Eròtic de Barcelona. Era un espot ple de tòpics, però es pot dir que tenia raó en gairebé tot. Va ser molt ben rebut per l'esquerra xupi-guai, pels oients d'en Jordi Basté  i per les dones que participen de la reivindicació feminista una vegada l'any, coincidint amb la Cursa de la Dona, i els altres dies pensen que no n'hi ha per tant. L'anunci, deia, és de factura correcta, però que una actriu del gènere cinematògrafic més masclista que existeix ens vingui a donar lliçons va molestar a moltes persones, entre elles algunes feministes. La pobra Amarna Miller, per cert, no ha tingut gaire sort després d'allò, i no fa gaire es va fer mal recorrent aquests móns oblidats de Déu. Com que no té ni un ral, va haver de demanar diners als fans per pagar les factures mèdiques. En definitiva, un drama que reuneix tots els ingredients per aparèixer en un d'aquells programes que fan a Tele 5.

Mesos més tard l'actor Nacho Vidal va saltar -altre cop- a la palestra quan va explicar la història lacrimògena de la seva filla transexual de nou anys. En el fons en Nacho té tota la raó del món, de la mateixa manera que la té l'Amarna Miller quan denuncia les hipocresies d'aquesta societat merdosa on vivim. Aquí no hi ha res a dir. En algun moment de la seva carrera en Nacho també va anunciar el Saló Eròtic de BCN. La idea era follar més i barallar-se menys, una màxima que, qui més qui menys, tothom comparteix. Però saben els amics del Saló que en Nacho té un historial de maltractador? Que té antecedents de blanqueig de diners? Que van expulsar-lo de Mèxic per raons que mai no s'han aclarit? Que durant un temps va tenir prohibida l'entrada als EUA?  És cert que una cosa no treu l'altre, però de debò que no hi ha ningú en tot el país que estigui en una situació similar i que tingui més credibilitat? Un maltractador amb vincles amb la màfia ens ha de donar lliçons de res, encara que les intencions siguin bones? De debò?

Resultado de imagen de silvia rubi


Enguany és la Sílvia Rubi qui fa l'anunci. Podeu veure'l aquí, els puritans del Youtube no el deixen penjar. Com en el cas de l'Amarna, el plantejament és bo però parteix d'una premissa incorrecta: malament rai si el porno, bo o dolent, ha d'ensenyar a follar a la gent. La noia diu que el porno ha canviat. Feu un tour per Internet i busqueu els seus vídeos. On és la difèrencia, Sílvia? Perquè jo no la sé trobar. O potser és subtil, i ara és la noia la qui escup a la boca del noi, i no pas a l'inrevés. Aquest és el gran gir que ens teníeu preparat? Si no ho tinc mal entès, la directora Erika Lust va intentar fer un porno femení amb cara i ulls, molt més rumiat i coherent, però no se'n va acabar d'ensortir. Potser perquè el porno no és feminista, i el neoporno tampoc, ni el postporno, o com es digui allò de l'amiga de l'Ada Colau que sortia pixant pel carrer.

El cert és que molts problemes sexuals i complexos d'avui neixen, precisament, a arrel del cinema per adults. Les noies desitgen un físic que la majoria no poden tenir, i els nois compren pastilles -si cal il·legalement- per tenir ereccions tremendes i duradores.  Potser el porno modern dona més iniciativa a la dona, però en general el model canvia molt poc: tot gira entorn de la cigala, i els claus semblen coreografies executades per atletes súper entrenats i que poden follar durant hores. Canviar una cosa per l'altre és un error, i en això sí que s'assembla amb aquell feminisme tronat que diu que el terror ha de canviar de bàndol, i avui han de ser els homes els qui han d'estar espantats.

I ja acabo. No vull escriure ni una mala paraula del porno. Sóc un gran defensor de la llibertat individual i de la capacitat de decisió de cada persona. Aquest tipus de cinema té una funció molt concreta. Potser algun dia construirem una societat en la qual tots els individus podran deixar anar les seves pulsions sexuals amb tota naturalitat, però ara mateix no és així, i algunes persones necessiten una via d'escapament. El sexe explícit existeix perquè d'una manera o altra ha existit des de sempre, i si no s'hauria hagut d'inventar, però aquesta doble moral, aquestes lliçonetes de votant de Podemos, d'Ateneu ple de nanos farts de calimotxo, són sobreres. Voleu fer porno? Jo ho trobo fantàstic. Però no barregem naps i cols.

dimarts, 11 de setembre de 2018

EN BORJAMARI, o la culpa de tot és d’en Simón Bolívar.


La setmana passada vaig anar al casament d’uns amics. Tot l’acte va estar molt ben pensat, senzill i alhora sense detalls deixats a l’atzar. Els nuvis no van fer allò de córrer i brincar entre les taules, ni altres xaronades que només els hi fan gràcia a ells i a la gent que va borratxa. També van prohibir als convidats que els hi féssim presents, cosa que trobo d’un bon gust notable des que s’ha posat de moda fer casaments hippies però després reclamar -amb finesa, és clar- regals de xifres estàndard. Un negoci rodó. En definitiva, va ser un dels millors casaments on he anat mai. 

Havent dinat un paio es va asseure a la meva taula. El conec de vista, però em sembla que mai ens havíem dit res a banda d’hola i adéu. Anava vestit com el president de les Nuevas Generaciones -en un casament on el dress code imposava calça curta i vestidet casual- i anava pentinat com a tal. Aquest no és el seu nom real, però a efectes del post li direm Borjamari. 

En Borjamari va entrar a matar. Amb tota l’educació que volgueu, però de seguida va buscar el cos a cos. No pas amb mi, sinó amb una amiga que seia a la nostra taula. Si el director d’Intereconomía o de 13TV hagués escoltat els arguments d’en Borjamari hagués assentit amb el cap, satisfet com un pare. Per estalviar-vos temps no transcriuré el debat, sinó només alguns dels seus arguments. Va obrir foc  explicant-nos -no és broma- que el culpable d’això de la independència de Catalunya era en Simón Bolívar (?!) i Veneçuela.  Va seguir amb la manipulació de TV3, amb Pujol i el tres per cent, i va continuar dient que no hi va haver violència l’1-O (les seves paraules exactes van ser: això de la violència és relatiu). I després va venir el gran final: quan era petit ell i la seva família sortien l’11 de setembre al carrer embolcallats amb la bandera catalana, però ara, pobrets, no poden fer-ho perquè els indepes s'han fet els amos de la festa. Us ho juro, em va dir que sortien onejant quadribarrades amb la seva mare, en una època en la que ningú sortia al carrer. Imagineu l’estampa. Jo ho faig i em poso a riure tot sol, pobre infeliç d'en Borjamari.

Resultado de imagen de simon boliva


Era el casament d’una molt bona amiga de la meva dona i no li volia fer malbé l'acte. També he de confessar que aquest darrer comentari, el de la senyera, em va agafar amb el pas canviat, de tan absurd com era. Vaig aconseguir dir-li una cosa del tipus: sí, home, segur que fa deu anys tu sorties amb la bandera catalana al carrer, que en aquella època ningú sortia. Ell no va dir res. Ja aneu veient que no és un tipus brillant, però té el discurs ben après, un producte de laboratori que repetia les consignes que li havien ensenyat, com les ovelles a La revolta dels animals. Fa com jo quan estudiava: no entenia mai res, i havia d'empollar els problemes matemàtics, de manera que quan me'ls canviaven una mica de seguida naufragava. Quins mals records. En fi, tornem a la boda: minuts més tard, vaig prendre consciència que això de segrestar la Diada ho ha utilitzat l’entorn de Ciudadanos aquests dies. Ells, que els hi fa tan fàstic qualsevol símbol català que no respecten ni l'himne al Parlament. De la mateixa manera que no m’imaginava a en Borjamari amb la senyera, tampoc veia a en Carrizosa o al candidat gironí, un tipus inquietant que es fa dir Jean Castel, cridant visques a Catalunya. Quina farsa, per l'amor de Déu. 

I per això no aniré a la Diada, enguany. Per culpa dels molts Borjamaris que viuen a Catalunya. Perquè si després d’una conversa d'una hora on li vam desmuntar amb una facilitat tremenda tots i cadascun dels seus arguments  -pobre xaval- no el vam fer moure ni un mil·límetre de la seva postura instransigent, no hi haurà cap manifestació que ho faci. Això ja ho sabia, per descomptat, però aquest dia vaig prendre'n consciència. L’acte d’aquest any ja no és de cara a la galeria, que sabem que no ens ajudarà per res. L'esquerra espanyola calla, i part de l'esquerra catalana també. Europa fa riure, els presos seguiran tancats i el judici que se celebrarà serà una farsa.  Totes les cartes ja s’han repartit, i si amb el que ha passat no hi ha hagut incorporacions al nostre bàndol, i catalans de naixament com en Borjamari troben bé la violència de la policia espanyola, cap performance, per bonica que sigui, ho aconseguirà. La nostra classe política sembla decidida a tornar a l'autonomisme, i encara no ens ha explicat de manera satisfactòria perquè el procés es va deturar. Per acabar-o de fer bonic, l'extrema dreta campa pels carrers apallissant gent sense que ningú pugui fer-hi res, i potser amb el secret beneplàcit de part de la policia. La manifestació, per desgràcia, serà un acte buit, una altra celebració d’una derrota. Aqui hi tenim traça.

Malgrot tot, sóc un romàntic i desitjo que la cosa us vagi bé. No pas perquè cregui que mai aconseguirem res, és clar, sinó perquè no hi ha res pitjor que una mani deslluïda. Som col·legues de trinxera, malgrat tots els malgrats. Molta sort a totes i a tots.


dimecres, 22 d’agost de 2018

NO US MENTIRÉ MAI MÉS

Massa temps sense escriure al bloc. Estava a punt de prometre que no tornarà a passar, però no us vull mentir altra vegada. Ja hi ha prou confiança, oi? Els lectors i lectores més fidels sabeu que l'estiu no em prova, i el bloc només és un reflex d'aquesta mala disposició meva. Primer hi ha la calor, que no em deixa pensar amb fluidesa i em fa propens a les divagacions barates. Només puc escriure a raig, parir textos ràpids que en tot cas refaré més endavant, quan tot sigui més sensat i gris, que ve a ser el mateix. Res com la melangia d'una tardor ben plujosa, o d'un hivern cruel, si pot ser nevat, per construir bé les frases. Entenc els rics i els seus hotels de muntanya, amb grans llars de foc i sofàs confortables. Al cap i a la fi, la cultura va néixer a la vora d'una foguera, no pas en una platja plena de gent xarona que es fa fotos als peus i carreteja neveres amb cervesa del Mercadona. Al voltant del foc hi ha civilització, poesia, música, i de passada espanta les bèsties i l'enemic. És legítim -i necessari- recuperar aquest esperit primigeni. La llum és bona si es contraposa a la foscor i a la barbàrie, però l'excés no ens ajuda, i encara pitjor, ens fa sortir arrugues.

Aquests dies, quan trobo algú que em recorda que fa calor -que és tothom-, sempre li dic que si mai tinc diners em compraré una casa a Irlanda o a Escòcia, molt al nord, i aniré a passar l'estiu allà. Com més xais i més color verd hi hagi, millor. Sense guiris barats ni paios amb samarretes Adidas sense mànigues, tatuatges de trinxeraire i pantalons pirates dels que duen cordons. De fet, no en vull veure cap més d'aquests últims, ni tan sols aquí. M'atrauen en particular les illes Orcades i les Shetland. Hi viuria com un ermità mig boig, i la gent parlaria a la meva esquena, especulant què collons hi faig, allà dalt. No sabran que tinc un passat misteriós, com l'Obi Wan Kenobi quan vivia a Tattoine. A banda de l'horrorosa calor i les tardes que s'allargassen i que no volen acabar, tenim el país paralitzat, les carreteres atapeïdes i els carrers deserts. I l'Arrimadas xisclant que cal desobeir els Mossos, i la nostra esquerra caviar insistint que la religió musulmana és  el non plus ultra del progressisme i el bonrotllisme, encara que el pobre infeliç que va atacar els Mossos de Cornellà sembla que es volia suicidar perquè era gai i tenia por del rebuig social.

Després hi ha la cosa que més estimem al món: els nens. Amb l'aparició de les criatures desapareixen aquells estius de festes blanques, tardes de lectura a l'ombra i avions  que et duen rabent a l'altra punta de món. Permeteu-me l'atreviment i la poca correcció política, però vint-i-quatre hores de convivència amb dos gremlins de pocs anys són una prova digna dels herois de l'antiguitat. Aquil·les, el dels peus lleugers, va preferir anar a lluitar (i a morir) a Troia abans que portar de una vida normal. Molta gent, per gaudir de les seves pròpies vacances, col·loca els plançons durant bona part de l'estiu a un casal. A casa no ho fem, però potser és un tema de voler i doler. Entenc que si algú té fills és per tenir-ne cura i educar-los, o intentar-ho, a la seva manera. Encara que després fracassem en tot. Parir una criatura i abanonar-la a mans de mestres durant l'hivern i monitors i monitores durant l'estiu és un contrasentit, si tens el luxe del temps per ocupar-te'n. Sospito que, en el fons, moltes de les separacions que hi ha a dia d'avui -que són moltes- són un intent de recuperar aquella llibertat enyorada, aquells deu minuts de mandrejar al dematí, el ja ho veurem, o els sopars improvitzats al jardí o al xino llardós de sota casa, segons el poder adquisitiu de cadascú. Els estius en família són un còmic costumista que no fa riure. Desconfieu de tothom que pengi una foto amb els seus fills i digui que s'està relaxant no sé on, o que carrega energia en algun complex ple de tabarnians. No hi ha res que et buidi més l'energia que un fill que et reclama per jugar. Ahir els vam dur a Marineland i a quarts d'onze dormia, absolutament derrotat. Boxejar amb albanokosovars de cent quilos no em deixa tan paquetejat. Tots plegats ens hem fet grans, i arrosseguem el cansament del guerrer, les fotos dels mojitos a la posta de sol les hem de deixar a la jovenalla.

Doncs això. Que potser passarà un temps abans que torni a escriure aquí. No us vull mentir més.

dijous, 16 d’agost de 2018

RESPOSTA A L'ENIGMA DE PER QUÈ UN GRUP ÉS VIOLENT I L'ALTRE NO

El dinar que vaig oferir al post anterior ja té guanyador. L'historiador cassanenc Francesc Morales m'ha fet arribar una reflexió molt lúcida que respon de manera directa i incisiva a la pregunta que vaig formular. Més clar, l'aigua. La teniu a continuació. Quan vinguis per Cassà City tens un dinar pagat, company! 

La violència política als carrers és part de la pràctica política; no ens hauria de sorprendre perquè és la manera com s’han expressat opinions i partits durant segles a tot arreu. Si ens centrem en el que està passant des de l’any 2017 als carrers de Catalunya, aquesta forma d’expressió política es pot reduir en dos grups, un dels quals, identificat de forma clara com a no independentista, destaca per arribar de forma més ràpida i impune a l’agressió física. Això és així perquè, en el fons, es tracta de grups no del tot espontanis que operen en els marges del monopoli de la violència que el Regne d’Espanya hauria de retenir. És a dir, a Catalunya ja es pot dir sense cap mena de dubte que s’està davant el fenomen de paramilitarització. Les declaracions més aviat ambigües de diferents polítics respecte el fenomen fan pensar, i molt, que en el fons són condescendents amb aquestes pràctiques. L’odi al diferent és fonamental a l’hora d’entendre com de ràpid s’ha arribat a aquesta situació. En el fons, si són més violents és perquè estan entrenats, motivats, consentits i, fins i tot, pagats per les institucions de govern. El nivell de violència que estem veient als carrers i places de Catalunya no és en cap cas extraordinari i, de fet, es pot situar dintre de la normalitat del context social espanyol si agafem la història del país en els darrers quaranta anys.
Pot semblar una mica dur, però crec que és necessari començar a reconèixer que els grups d’ultradreta estan actuant a Catalunya en un tipus de fenomen conegut com a paramilitarització. Com va descriure fa anys Mary Kaldor, les unitats paramilitars no són més que una versió paralegal de les forces armades regulars, sovint formada per persones que provenen d’un espai de socialització previ, com ara clubs de futbol o les pròpies forces armades i de seguretat. Això darrer és conegut de forma àmplia al conflicte colombià (Skidmore i Smith 250). És normal que gent com la Dolors Montserrat justifiqui les accions violentes contra la gent que penja llacets grocs (Dausà). No ens hauria de sorprendre perquè per a la que en el seu moment va ser ministra de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, els encaputxats de torn són part de l’estat. Si no ho fossin representarien una amenaça per a l’estructura estatal espanyola i, per tant, serien perseguits.
Què és el que, de forma espontània o potser no tant, mou a grups de persones a trencar llaços de faroles alabant a Francisco Franco i passant amb cotxe a tota velocitat per Vic? L’odi al diferent. Tal i com va expressar en el seu dia el professor Ferran Gallego en una entrevista a La Sexta, pel racista el diferent no només és diferent, sinó que, a més, m’odia. En altres paraules, jo —persona racista i autoritària— no odio als estrangers i diferents, sinó que són ells els que m’odien a mi (“Un millón”). És així com hem d’entendre la tergiversació que s’ha fet a Catalunya del delicte d’odi: el que es busca és galvanitzar certs sectors de la societat al voltant de la idea que la seva forma de vida està en perill per culpa del diferent que, en aquest cas, és l’independentista.
Aquí entra en joc la que, des del meu punt de vista, és peça clau: Tabàrnia. Aquest espai polític destinat a manipular des d’un punt de vista ideològic les circumscripcions electorals establertes —és a dir, les províncies—, esdevé allò que s’ha de protegir i a la vegada camp base dels grups ultra. Tal i com van declarar en el seu moment Joan López Alegre i Albert Boadella, Tabàrnia serà el malson dels independentistes com ells ho han sigut per nosaltres i, a més, és on hi ha els anticossos de l’epidèmia que, segons Boadella, és l’independentisme (“Lanzan Tabarnia”). Crec que ens hauríem de prendre les paraules de López Alegre i de Boadella com menys iròniques del que puguin semblar.
La guerra bruta que hi ha hagut sempre a Espanya des de la dècada de 1970 no ha estat només cosa de despatxos, segrestos i encàrrecs de cal viva, sinó també una lluita pels carrers. Hi ha un bàndol, l’anomenat independentista, que no exerceix la violència física de forma organitzada en aquest espai perquè creu que és un espai de convivència, i no de lluita cos a cos. Les institucions de govern han subcontractat molt barat el monopoli sobre la violència que haurien d’exercir. Un estat d’opinió basat en confondre legalitat, sistema repressor estatal, democràcia i delicte d’odi serveix de justificant moral i legal per a uns grups que tenen entrenament i pràctica necessària per actuar d’aquesta manera. El tabarnès és la seva moneda. Roma no paga traïdors, però sí que paga mercenaris.