LA NIT DEL GALL

A dia d'avui els llibres tenen una vida brevíssima. Neixen, amb sort viuen uns quants mesos, i tot seguit moren, a vegades en la solitud més abjecta. N'hi ha que trenquen aquesta dinàmica, però en general va més o menys així. Un dia -quan ja no tingui res a perdre a nivell literari i hagi cremat els pocs cartutxos que em queden- us explicaré el perquè. 

La nit del gall va sortir el mes de maig. Aquest cop amb La Campana, una editorial que sempre m'ha entusiasmat. Ha sigut un orgull formar part de la seva col·lecció. Anirà com anirà -ara ja no depèn de mi- però estic encantat del producte final. A dia d'avui només canviaria la portada, però tampoc crec que sigui tan decisiva. 

M'esforço perquè cada llibre estigui millor escrit que l'anterior, i que aporti alguna cosa diferent als altres. M'agrada tenir un estil identificable, però no repetir una història mil vegades canviant detalls menors. Entenc que alguna gent busca això, però jo sempre he sigut un tastaolletes i un cul de mal seure.

Potser haureu tingut la bondat de llegir la contraportada, i potser algú tindrà el llibre a la tauleta. Està basat en una història real: un home torna a casa seva per passar el Nadal, s'equivoca de maleta en un aeroport minúscul i a dins hi troba un paquet. Aquesta història escabellada li va passar a un amic meu fa tot just dos o tres anys. De seguida em vaig adonar que la matèria primera era bona, i a partir d'aquí vaig bastir la novel·la. Vaig ubicar-la uns quinze anys en el futur, en part perquè no volia fer una distopia, i en part perquè tenia ganes de fer literatura especulativa d'alt risc: d'aquí a quinze anys, amb una mica de sort, encara serem aquí, i veurem fins a quin punt l'he cagada o l'he encertada. 

Vaig escriure aquesta obra amb la voluntat de fer un thriller ràpid, una road movie insana ubicada en una de les dates més entrenyables del calendari  -potser la més entrenyable de totes. Els personatges que hi surten són estripats, però tots són reals d'una manera o altra. Els qui m'heu llegit ja sabeu que m'agrada partir de la realitat, posant-hi només una micona de salsa. És un llibre pensat per llegir-lo en tres o quatre tirades, potser cinc, però malament rai si són gaires més, perquè voldrà dir que no ha complert la seva missió. 

M'han dit que és un llibre pessimista, però jo el considero un llibre realista. Jo mateix no soc un home negatiu, sinó algú que mira la realitat de manera freda i desapassionada. Això no em fa un taradet ni un creep, en realitat soc un tio prou divertit, però tendeixo a veure les coses sense tots aquests filtres optimistes que al final són focs d'encenalls. Potser per això m'han col·locat l'etiqueta d'escriptor de novel·la negra, però qualsevol persona que analitzi el món de manera objectiva arribarà a conclusions semblants a les meves. 

Diuen que els primers relats reflectien la lluita dels éssers humans contra els déus. Més endavant la humanitat va passar a guerrejar contra la naturalesa, i encara contra ell mateix. Ja fa un temps que hem entrat en una nova etapa: el combat de l'home contra la màquina, contra la tecnologia i la intel·ligència artificial. La premissa del llibre ha sigut aquesta. Ja tenim drons, armes de destrucció massiva, robots i enginyeria genètica, i tot just som a les beceroles de la revolució tecnològica: cada vegada que hi penso m'esgarrifo. Segur que a vosaltres també us passa. 

Al primer paràgraf he dit que la majoria de llibres tenen una vida molt breu. Hi ha gent que diu que és un any, a mi encara em sembla massa. A dia d'escriure això, La  nit del gall ja té sis mesos. Ha tingut algunes ressenyes, potser no tantes com els llibres anteriors, però tenint en compte la quantitat exagerada de llibres que es publiquen no em puc queixar. I també entrevistes! Si busqueu per Internet, trobareu alguna cosa més. Moltes gràcies a tothom qui demostrat interès, i a tothom qui ha tingut la bondat de llegir-lo. Si no ho heu fet, podeu flairar-lo a Googlebooks (feu clic aquí). 

M'ha agradat obrir el bloc per presentar-vos el llibre. M'adono que hauria hagut de fer-ho abans. Al capdavall, escrivim perquè toca, i no hi ha res més romàntic que fer-ho en un bloc a la tercera dècada del segle XXI. Vindria a ser utilitzar la tecnologia per lluitar contra la tecnologia. Com fan a Terminator. O com faria en Matt. 

Sempre val la pena fer una cerveseta de tant en tant. 

EL REI CARNESTOLTES I LA VELLA QUARESMA: UNA HISTÒRIA D'AMOR

    Cada Dimecres de Cendra el Rei Carnestoltes pensa que la vida és injusta. S’afaita, es renta la cara i al mirall hi veu un home destruït. Bosses enormes sota els ulls, groguencs i lleganyosos. La pell grisa i seca. Cremor d’estómac i formigueig a les extremitats, sobretot a les puntes dels dits. Està mort de cansament: no dorm des del Dijous Gras i es passa el dia corrent amunt i avall, menjant massa i bevent encara més, rient de forma forçada i donant ordres estúpides (com ara posar-se barrets estrafolaris, mitjons de colors diferents, perruques i coses així). També ha de presidir rues, fer discursos i alegrar berenars i ballades. Cinc dies d’excessos són massa per algú amb tants anys a l’esquena, però sempre se les empesca per sortir-se’n i arribar al final amb un somriure d’orella a orella, més fals que les carotes i les màscares que la gent porta durant el seu regnat.

    Cada Dimecres de Cendra el Rei Carnestoltes surt de la dispesa on viu ensopit, desitjant tenir una vida normal. Treballar en un fàbrica, en una oficina o a la cuina d’un restaurant. Li molesta que la gent cregui que el seu cicle de vida és de només cinc dies: néixer el Dijous Gras i morir quan s’acaba el Carnaval. “Quina colla d’idiotes”, pensa quan xarrupa un cigaló a la tasca de la cantonada, on els parroquians estan tan cansats i derrotats com ell mateix, i ni tan sols saben que és temps de Carnestoltes. “Com cony pot creure la gent que ressuscito cada any? Qui es pensen que sóc? Un puto mag?” rondina mastegant un escuradents[1]. A vegades algun company de barra el convida a un got d’anís amb conyac. En aquella tasca petita, en aquella hora concreta, és la beguda més demanada. El conviden perquè mentre estigui enfeinat bevent no els hi donarà la tabarra, i així tots es podran concentrar en les seves pròpies misèries.

    Cada any, el Dimecres de Cendra, el Rei Carnestoltes té raó quan pensa que la seva vida és un desastre. Sap amb tota seguretat que la seva vida  se’n va anar rostos avall a partir d’un punt concret, un moment precís, identificable, però no té l’energia ni la determinació per cercar-lo, i encara que aconseguís trobar-lo a aquestes alçades ja no canviaria res.

    Durant la resta de mesos té moltíssimes coses a fer, coses de naturalesa estranya i difícil de concebre pels torrats de ment simple que té per súbdits. A vegades pensa que tan de bo es morís cada Dimecres de Cendra, com la gent creu, i que ressuscités el Dijous Gras de l’any següent, com aquell peix de la mitologia nòrdica que calava foc al seu niu. O era un conill que cremava el cau? Mai no se’n recorda i en dóna la culpa als anys i al licor, però només té raó a mitges. Els dies en que es troba pitjor va més enllà, i pensa que tan de bo es morís –el dia que fos i de la manera que fos- i pogués reposar per sempre més.

    Cada Dimecres de Cendra el Rei Carnestoltes i la Vella Quaresma coincideixen. Només poden fer-ho aquest dia concret: el darrer del Carnaval i el primer de la Quaresma. Un dia que no és ni carn ni peix, i que la gent no està segura de si ha de menjar una cosa o l’altra. Des de fa temps que el resultat de la trobada és sempre el mateix. L’anciana, que fa olor de naftalina, té set cames calçades amb botes gruixudes i marrons, vesteix robes grises de llana, escapularis i a la mà un bacallà enorme que sempre duu a tot arreu, acusa al Rei de tota una sèrie de càrrecs més o menys absurds. Acabat el judici la gent del poble passeja Sa Majestat cobert de cadenes com un brivall qualsevol. Encabat el lliguen dalt d’una pira feta amb fustes i cartrons. Els antics súbdits criden de joia quan el seu senyor crema a la foguera i el Rei Carnestoltes pensa amb tristesa que són una colla de desagraïts. Sempre li ha sorprès la facilitat que té la gent per passar de l’amor a l’odi, de l’estima i l’adoració a l’avorriment.

    Cada Dimecres de Cendra té lloc una trobada secreta: quan tothom és a l’enterrament de la sardina, el Rei Carnestoltes i la Vella Quaresma es citen a l’Hostal del Camí Ral. Mengen en silenci i el Rei sent com aquella donota eixarreïda el devora amb els ulls, amb la mateixa fúria i ànsia amb què devora el bacallà amb samfaina. Prenen cafè i surten junts del menjador. El Rei la segueix, arrossegant els peus i capcot. Qualsevol persona que el vegi quedarà impregnada d’aquella melangia estranya. Han llogat una habitació i, mentre la Vella passa comptes amb l’hostaler, ell compta les rajoles del terra. Un cop a dalt Sa Majestat fa sempre el mateix comentari mentre l’anciana comença a treure’s aquelles mitges velles, gruixudes i de color carn (potser fa aquell comentari, precisament, per no fixar-se amb aquelles mitges espantoses de color carn): “D’on deu venir això de la sardina? Vol dir que durant la Quaresma els homes han d’amagar la seva i no treure-la gens?”. Ho diu amb amargor, sempre mirant per la finestra, com si esperés un miracle al darrer moment. Abans aconseguia dibuixar un somriure trist i resignat, un somriure de soldat cínic que es dirigeix a una missió suïcida, però darrerament li costa més. Ja no té ganes ni d’això. Sigui com sigui, la dona mai no li contesta. A vegades hi ha gent a les habitacions del costat i el Rei Carnestoltes i la Vella Quaresma senten com fan l’amor. Ella arrufa el nas però a ell li agrada: aquells gemecs l’ajuden a situar-se, a concentrar-se i a pensar en d’altres dones.

    Cada any, el Dimecres de Cendra, el Rei Carnestoltes mira amb angúnia com la Vella Quaresma es treu les bragues i pensa “Merda, això no és just”. I cada any se sorprèn de tenir una erecció. Sembla que sempre hagi fet el mateix: follar per salvar la vida. Un bucle agònic i desesperant.

    El primer cop –ara ja fa una eternitat- el populatxo, esperonat per aquella vella jutgessa reganyosa que cada any el llepa i el xucla amb avidesa, es va entossudir a cremar-lo després de cinc dies llargs de festa. El Rei Carnestoltes mai ha entès gaire bé de què se’l va acusar, ni aquella primera vegada ni les següents: no són els vilatans, al capdavall, els qui el nomenen rei cada any? D’aquí ve que el Rei Carnestoltes no cregui en la gent, doncs està convençut que totes les persones són volubles, oblidadisses i definitivament idiotes. No sap que el sentiment que els mou a cremar-lo és la culpa, el fet de sentir-se malament després de trencar de manera conscient i repetida les normes. Però ben mirat, encara que ho sabés tampoc canviaria gaire res. Tot li sembla fatu.

    Com cada any, el Dimecres de Cendra la Vella Quaresma abandona l’Hostal i deixa el Rei Carnestoltes estirat al llit, sentint fàstic i pena cap a sí mateix. La dona camina fins la plaça del poble, on la gent l’espera, i el Rei s’escapoleix per una finestra  que dona a un carreró que, encara que passin els anys, sempre fa la mateixa pudor de pixats i de brutícia. El seu destí és desconegut per tothom tret, potser, de la seva anciana amant, que quan arriba a la plaça sempre mira enrere, amb l’esperança de veure’l per darrera vegada. Fins ara mai no ho ha aconseguit.

    Com cada any, el Dimecres de Cendra la Quaresma ha preparat un ninot farcit amb roba vella o escuma, depenent del que tingui més a mà. Després entrega aquest ninot a la gentalla, assegurant-los-hi que és el seu rei. En realitat aquell ninot i el monarca s’assemblen com un ou i una castanya, però ningú no se n’adona mai. Embriacs d’alegria i de moscatell, escolten com la Vella llegeix els càrrecs i el declaren culpable. De seguida el treuen a passejar dins d’una gàbia o dalt d’una carreta, segons l’ocasió. Al final el ninot del monarca és cremat dins d’un bidó, dalt d’una pira o sobre el quitrà. On sigui. Els homes ululen com bàrbars, i alguns cauen de tan borratxos com estan. A vegades el Rei Carnestoltes, que ja es troba molt lluny, encara els pot sentir.

    Com cada Dimecres de Cendra, la Quaresma mira perplexa com la gent passa d’idolatrar al seu Rei a cremar-lo amb tota l’alegria del món. Una vegada va llegir, no recorda on, que a la purrialla només hi ha una cosa que li agrada més que victorejar i aclamar al seu rei: veure’l caure. Moltes vegades s’ha preguntat per què cony la gent actua d’aquesta manera i, per més que s’hi esforci, mai en tots aquests anys ha trobat la resposta.

     I encara ara no la sap.

---

[1] Fa molts anys que el Rei Carnestoltes ja no fuma.

EL JUDICI DE PARIS

Les històries s'han d'explicar des del començament. Fer tantes voltes a vegades mareja l'auditori, però la visió global que s'obté  compensa l'esforç. Quan explico la guerra de Troia als meus fills o als meus soferts alumnes sempre començo pel judici de Paris. No sé si sabeu de què va. Hi havia una boda a l'Olimp, ara no recordo de qui, i es van oblidar de convidar Eris, la deessa de la discòrdia. Si nosaltres, els mortals, ja tenim disgustos si ens oblidem d'algú a l'hora de fer taules de casament, imagineu-vos els rancuniosos déus grecs. 

A mitja boda es va presentar l'Eris, rotllo attention whore. Sempre me l'he imaginat esperrucada i mig borratxa, però també podria ser que no. Va tirar una poma d'or a sobre la taula i va dir que era un regal per la deessa més bella de totes. Ella sabia que l'Atenea, l'Afrodita i l'Hera es barallarien per aquest títol, i així va ser. Per cert, hi ha qui diu que d'aquí ve el mite de la poma del Gènesi: si obriu la Bíblia que hauríeu de tenir per casa, veureu que en cap moment es parla d'un fruit en concret. Com que va ser motiu de trencament entre els homes i Déu algú -segurament un jueu hel·lenitzat, n'hi havia molts- va decidir que seria una poma, i així va quedar fixat a la tradició. Em sembla recordar que pels musulmans és un raïm, la fruita de la qual s'obté el vi, que sabeu que tenen la dissort de tenir prohibit.

Com que no es posaven d'acord li van preguntar a en Zeus quina estava més bona i ell va respondre que no l'emmerdessin, que no volia maldecaps (i això que una de les deesses, l'Hera, era la seva dona). Va carregar aquesta responsabilitat al pobre Paris, que en aquella època només era un pastor mort de gana, però venia de casa reial, en concret, era fill de Príam, rei de Troia, que l'havia abandonat de petit perquè un oracle havia protetitzat que es carregaria la ciutat de les muralles aixecades per Possidó. 

Cada deessa va oferir regals a en Paris, però el més llaminer va ser el d'Afrodita: l'amor de la noia més bonica del món, que va resultar ser Helena de Troia. I la resta ja la sabeu. 

A darrere de la barra de la discoteca Platea -que per cert, porta el nom d'una famosa batalla entre grecs i perses- , hi havia un tapís enorme amb una representació d'aquest mite tan fantàstic. A la foto no es veu gaire bé, però així us podeu fer una idea de per on anaven els trets. 

En aquella galàxia llunyana anomenada juventut molta gent ballava, i alguns fins i tot aconseguien fer-ho sense beure.  Per intentar-ho jo havia d'anar com una cuba, i l'estampa devia ser ben galdosa. Tampoc era especialment guapo, i no vestia com els girofins, carregats de Belstaff i Bikkembergs. En definitiva, no tenia res per atreure membres del sexe oposat. 

Però si d'alguna manera aconseguia situar una noia davant del mural i robar-li un parell de segons per explicar-li el principi de la història, aleshores la cosa canviava. Molta gent se sent fascinada per la mitologia grega, i els entenc, perquè jo tampoc em canso de llegir  tot el que em cau a les mans. Aleshores, us deia, aleshores sí que tenia una oportunitat, i a vegades, si les deesses somreien, una nit de glòria.

El mural de Paris em va venir al cap ahir a la nit, al cap de quasi un any de confinament. Tancava el volum il·lustrat de la Ilíada que em va cagar el tió -vaig lent perquè llegeixo dues o tres coses alhora, us recomano molt el Mal pare, d'en Prieto- i la nit era fosca. Quasi un any de no veure amics i de perdre'ns tantes i tantes coses. Ahir tenia la moral per terra, us deia, i vaig recordar el judici de Paris, i també els moltíssims errors i decisions equivocades que he pres, i els camins que he deixat enrere perquè els pantans em semblaven més atractius. No sóc un malestruc, però tampoc he sigut mai al moment i al lloc adequat. Ahir tenia l'ànim de gairell, i la història del mural de Platea em va fer somriure. Quan hi ha massa foscor penso que com a mínim ens quedarà això: les nostres gamberrades d'adolescents tardans i les dotzenes de nits en blanc amb altres bergants que eren més germans que no pas amics. Uns quantes rialles, les històries més absurdes del món i estones de passar-nos-ho bé, quasi de felicitat. No és gaire, però amb la terrible foscor que tenim al damunt, ja és molt. 

BON VIATGE, NANO

Em costa una mica arrancar el bloc. Aquestes darreres setmanes he escrit dues entrades i cap ha tirat endavant. A la primera explicava una baralla que vaig tenir a Facebook amb un escriptor de novel·la negra que es burlava de l'agonia de la llengua catalana, una de les poques coses que, a banda del benestar de la gent que estimo, m'importa una miqueta. M'estic tornant un covard, i això no m'agrada. El segon article el vaig arribar a penjar: era un recull d'anècdotes divertides que havia viscut als gimnasos al llarg dels anys. Pocs minuts després de publicar-lo vaig tenir un pressentiment estrany i el vaig esborrar. No era un article ofensiu, però una veueta em va dir que algú podia emprenyar-se. El meu covard intern tornava a fer de les seves. 

Tu en canvi no n'eres gens, de covard. Recordo una de les primeres vegades que vam fer espàrring. Ja sabies moure't i tirar els cops bàsics, i això sumat a l'energia dels vint anys, que tot ho pot, i a un velocitat de mil dimonis, feia que fossis difícil de tocar. En un moment donat vas tirar-me una combinació de quatre o cinc punys. El darrer va entrar i em va fer mal. Jo encara era jove, aleshores, i pesava deu quilos més que tu, o potser més i tot. Vaig avisar-te de bon rotllo, al cap i a la fi havia sigut profe teu en alguna banda, no recordo si a La Salle o en alguna acadèmia. Vaig dir-te: tinc més experiència i més múscul que tu. Em tocaràs moltes vegades, però un cop meu et podria engegar a dormir. Vés amb compte perquè no tothom és tan bonifaci com jo. 

A partir d'aquell moment vas refrenar-te una mica, però recordo molt bé aquesta actitud teva d'anar sempre endavant, una manera de lluitar que jo mai vaig tenir, i que sempre vaig admirar. Mai vam ser amics -érem d'edats diferents, de móns diferents, i tampoc vam coincidir tant de temps- però recordo amb orgull el respecte que em tenies. No pas com a antic profe teu -aquest respecte postís m'era igual- sinó com a company de patacades, com a germà gran de gimnàs, que els hi agrada dir als xinesos. Un dia vàreu fer un intergim d'aquells que jo mai m'atrevia a venir, on us estomacàveu amb gent d'altres gimnasos. Éreu tu, en Joel, en Miyagui, en Sebas, potser també en Benny, la veritat és que no me'n recordo (una abraçada, tios).  M'ho vaig passar molt bé al Jorsan, llàstima que no tingués prou pebrots, ni energies, per haver-m'hi dedicat més, com vau fer-ho vosaltres. 

Deia que un dissabte vas anar a l'intergim i, amb aquella manera de lluitar teva, vas trencar el dit al teu rival. O potser li vas treure de lloc, tan li fa: tots sabem que són coses que passen. El dilluns vaig preguntar-te com t'havia anat i em vas respondre que li havies fet un ko. El meu amic Jordi, el sensei, et va renyar i et va dir que no, que l'altre s'havia hagut de retirar per lesió, i tu vas replicar: és el mateix. En Jordi va fer que no amb el cap i tu em vas mirar, vas somriure i vas fer-me l'ullet: un ko tècnic, doncs. Vaig haver de donar-te la raó, era un ko tècnic. Que cabron. 

Feia temps que tenia ganes d'escriure't alguna cosa, i no sabia com començar-la. Avui he fotut quatre hòsties al sac que tinc a casa, i quan he sortit de la dutxa aquest post ha brollat tot sol. Quina llàstima això que t'ha passat. Sàpigues que tots et recordarem: és poc, però per desgràcia no podem fer gaire més per tu. Que tingus un bon viatge, nano. Prometo que, a la propera, tant si lluito com si no, intentaré ser una mica més valent. Serà el meu homenatge.  

DE SOBTE PENSA EN MI

He fet una mica d'arqueologia i he vist que aquí al bloc amb prou feines vaig parlar de Lèmmings. No va ser per modèstia -tan de bo!- sinó perquè ens trobàvem en plena convulsió post 1-O, amb totes les detencions i els merders, i jo creia, pobre de mi, que l'escriptura era el meu granet d'arena. No s'hi val a riure: molts ens ho vam creure, aleshores, i alguns de força més intel·ligents i cultes que no pas jo, cosa  gens extraordinària, d'altra banda.

En fi, tornem a Lèmmings. La novel·la va anar molt bé, sobretot a nivell de crítica. Llibres del Delicte no és de les quatre editorials catalanes que a dia d'avui copen l'atenció de bona part de la premsa, i que sembla que pixin colònia i que no publiquin ni un mal llibre (1). Malgrat tenir-ho tot en contra, l'editorial va fer una tasca de difusió fantàstica, i vaig quedar-ne molt content. I algun vespre, en algun dels festivals de novel·la negra que van tenir la bondat de convidar-me, vaig prometre al meu editor -i amic- que si mai tenia una altra obra, ell seria el primer a llegir-la. I jo sempre compleixo els pactes, sobretot si són entre cavallers. 

En Marc Moreno va decidir que la novel·la sortiria l'octubre del 2020 però, ai las, un devorador de rat-penats va escampar la pitjor pandèmia des de fa cent anys, i el món es va deturar. No cal que ens hi entretinguem gaire. Vam reprogramar la data de sortida, ja que no només es va endarrerir el meu llibre, sinó també el número 50 de la col·lecció, un recull de relats d'autores i autors que admiro, alguns dels quals tenen la bondat de regalar-me la seva amistat. By the way, hi ha un relat meu: Ràbia atípica. El recull es dirà Delinqüents, i compta amb una il·lustració de portada del gran Àlex Santaló, que per cert també ha dibuixat la del meu nou llibre. Em moro de ganes d'ensenyar-vos-la perquè és brutal.  La del número 50 ja corre per la Xarxa, és aquesta: 

Avui faig més voltes que un vigilant de parquímetre. Perdoneu-me. Totes aquestes tombarelles i piruetes argumentals són per anunciar-vos que, si la plaga ens ho permet i el món no s'acaba el mes entrant, en algun punt del febrer sortirà De sobte pensa en mi. 

Per ara no puc explicar-vos gaire res, però sí que us puc avançar que és la novel·la que he treballat més, i fins que no ha quedat exactament com volia, no he parat. Com totes els altres llibres que he tingut el privilegi de publicar, és una obra molt viscuda. Si Lèmmings transcorria sobretot a polígons industrials i als afores d'una ciutat sense nom, De sobte pensa en mi té lloc a urbanitzacions desballestades. Vaig passar els estius de la infància en una i conec aquest món de primeríssima mà. Fa anys vaig escriure un article per la Revista de Girona que trobareu aquí, per si teniu ganes de saber més d'aquest món tan poc tractat a la literatura catalana, tot i que hi ha milers de persones que viuen en urbanitzacions i colònies, moltes d'elles il·legals. Alguns dels seus habitants fan que els hillbillies dels Apalatxes semblin hipsters d'aquests que hi havia fins fa poc. Tots coneixem la versió americana, i jo m'he proposat traslladar al llibre els més nostrats. 

Aprofito l'entrada per destijar-vos una bona entrada d'any a tothom. No cauré en el tòpic de dir que el 2020 ha sigut una merda i que el 2021 segur que serà millor i bla bla bla. Per això ja tenim les xarxes socials i els cunyats que envien whatsapps. La veritat, tampoc crec que el 2021 hagi d'anar tan bé com tothom espera: a l'hora de prendre decisions personals m'equivoco sempre, però si s'han de fer previsions no fallo el tret per tant, sobretot perquè no sóc una persona optimista, i ja sabeu que a la vida real la gent optimista sempre s'equivoca.

Ara sí, bon 2021 a tothom. I sobretot, salut. 

(1) Cosa que no és certa, perquè he llegit cada nyap d'algunes d'elles que n'hi ha per caure de cul. 

ELS NEGRES ESCAMPEN LA COVID

Ahir vaig anar a fer quatre compres nadalenques. Mentre pagava, un grup de tres o quatre adolescents sense mascareta, o amb la mascareta tan abaixada que era com si no en portessin, van passar per davant de la botiga. Em va semblar reconèixer-ne un, era de casa bona, però anava vestit com si fos un membre en pràctiques de la mara Salvatrucha. Estos chavales son unos cabrones, va rondinar el botiguer. Por su culpa nos van a joder a todos. Com que no sabia què respondre vaig deixar anar una rialleta, que tant podia ser de complicitat com de dir, hòstia quin disbarat. A diferència de la majoria de la gent, no tinc una opinió formada de quasi res, i si bé a vegades faig afirmacions categòriques, no me les crec quasi mai. No sé si els joves són més culpables que la gent de mitjana edat, ni si realment hi ha culpables. Si aquest virus m'hagués enxampat amb vint-i-tants, jo potser tampoc m'hagués quedat mesos sencers plàcidament assegut al sofà dels cals pares com es demana als nanos que facin, esperant una vacuna que, ja ho veureu, no acabarà d'arribar mai en aquest dissortat país nostre. Ens hem acostumat tant a que les coses s'acabin d'una manera concreta -mirem massa sèries- que ara pensem que hi haurà una mena de happy end global en un moment localitzable, en comptes de l'agonia lentíssima que serà el tram final de la crisi. A la vida real els finals s'assemblen més al de Lost (que no són finals ni són res, i són del tot incomprensibles) que no pas al de Joc de Trons. Davant d'aquesta perspectiva tan descoratjadora, entenc més les festes dels joves que no pas moltes trobades que fan la gent instal·lada en la trentena  i els quarantins, que són del tot prescindibles i moltes vegades només responen al seu caprici i al jo tinc dret a.  

Però tornem a la botiga. El bon home, en veure que li havia rigut la gràcia, va treure l'artilleria: Y los peores son los negros. Van todo el día con la mascarilla así -i es va treure la mascareta, imitant el que segons ell fan els negres, i fins i tot va estrafer la manera de caminar. Jo vaig fer-me enrere, entre divertit i preocupat. Em preguntava quin seria el proper pas, potser es pintaria la cara amb sutge perquè la imitació fos més versemblant. Si no les gusta esto de llevar mascarilla, que se vayan a su país, va decretar, content com unes pasqües i col·locant-se bé la mascareta. Normalment quan algú diu un disbarat m'agrada punxar-lo per veure fins on és capaç d'arribar, per descobrir si la pot dir encara més grossa. Però ahir la meva resposta va ser covarda, poc a l'alçada de la seva diatriba:

- Deu haver-hi de tot, no?

- No. Los negros van sin mascarilla. Si no les gusta, que se vuelvan a África. 

El seu raonament era molt ben acotat i tenia una conseqüència unívoca. Vaig estar a punt de dir-li que a mi no em semblava pas que hi hagués gaire negres al moviment antivacunes i entre els conspiranoïcs, però al final vaig deixar-ho estar. Cada any que passa estic més cansat que l'anterior, i em meravella mirar enrere i descobrir el meu jo de fa deu anys, combatiu i decidit, que malgastava hores i hores en debats estèrils. L'altre dia algú em va dir a Twitter -no hi entro mai, però van escriure-hi una mentida grossa i bé havia de rebatre-la- que discutir era positiu. A mi no m'ho sembla pas. Discutir és una de les coses més estèrils que hi ha. Dels debats rarament en traiem cap conclusió, i malament rai si algú té l'opinió tan dèbil que la canvia només pel fet de parlar amb algú que té més seguretat -que no raó. Aquest va ser un dels motius pels quals amb prou feines participo de les xarxes si no és per algun tema literari. Algú va dir que no eren àgores, sinó camps de futbol on airejar tota la rancúnia i els prejudicis. Aquest algú era un puto geni, però ara no puc recordar qui era. 

Vaig pagar, us deia, i vaig sortir de la botiga. Quan vaig pujar al cotxe vaig veure un missatge que em convocava a una trobada de boxadors veterans, per fer uns combats encara més de patxanga que els que fèiem aleshores. M'hagués fet moltíssima il·lusió, però no hi aniré perquè allà no hi haurà ni una trista mascareta. Ho sé del cert, perquè els conec. Alguns dels participants seran espanyolíssims i orgullosos de la seva blancor i la seva fúria ibèrica, com el botiguer.  Però aquests sí que poden anar sense mascareta, perquè tenen l'edat correcta i el color de pell adequat.

EL PATGE INOPORTÚ

Els amics i amigues que fa temps que teniu la bondat de seguir-me ja sabeu que conec un patge reial. Treballa pel Rei Ros, però pel seu color de pell -la té d'un blanc amb tocs ictèrics- ningú no ho diria. Normalment el veig una vegada l'any, coincidint amb la festa de Reis, i a vegades fem un cafè o bevem un whisky, depenent de si en aquell moment ell o jo estem en mode detox: la vida dels esclaus de Bacus és dura. 

Els Reis tenen molta feina, i comencen a preparar-se amb molts mesos d'antelació. El novembre ja fa temps que van atrafegats, i sempre que poden aprofiten el Black Friday. L'últim dia que ens van deixar sortir del poble, el meu fill gran i jo vam anar a un magatzem on venen productes amb tares i defectes. Hi ha des de menjar fins televisors. Mai no hi compraria cafè allà -vaig estar a punt, però vaig descobrir que el paquet de càpsules estava obert- però un televisor petit i barat sí, clar. Per què no?

Us deia que  en Lluc i jo vam anar al magatzem i, vés per on, vaig trobar el patge. El tio era allà, fent aprovisionament de regals. El vaig saludar i vam xerrar una estona. El meu fill ens escoltava amb uns ulls com unes taronges. El patge anava una mica torrat -qui l'ha parit!- i en un moment donat se li va escapar que a casa nostra enguany no passaria perquè ja havíem fet el pacte que nosaltres compraríem els regals pels nostres fills, donat que ells van súper enfeinats amb altres famílies. "Tu rai que et mestre i vius bé" em va dir, el carallot. Li vaig haver de repetir que no sóc funcionari, i que qualsevol em poden fotre al carrer, però a ell li entra per una orella i li surt per l'altra. 

A casa mai ens toquen patges seriosos com aquest.

Va acomiadar-se dient que tenia molta feina i em va deixar sol amb al meu nano, que em mirava amb ulls acusadors. Vaig intentar fer com qui res, però ja era massa tard: la trencadissa ja estava feta. Em va caure al damunt una pluja de preguntes i retrets, cadascun més cru que l'anterior. Va haver-hi un moment que vaig creure que podria reconduir-ho, però valia més tirar endavant: a la seva classe la majoria de nens tenen pares i mares que han hagut de fer pactes similars per fer més fàcil la vida als Reis, i molts en parlen obertament. En Lluc va concloure la conversa afirmant que aquella era la pitjor tarda de la seva vida. Qualsevol patge era preferible a nosaltres, fins i tot un borratxí arreplegat com el meu amic.

Va plorar molt. I jo també una mica, però d'amagat, no pas per fer-me el tio dur (en Lluc ja sap que té un pare disfuncional i diferent dels altres, pobret) sinó perquè jo era conscient que tant ell com nosaltres passàvem d'etapa, i que a partir d'ara el món serà una mica menys tranquil·litzador i càlid. I tot per culpa del tarambana del patge, que va sortir d'Orient abans d'hora. 

P.S.: El protagonista real de la història va ser la meva dona. Jo no tinc l'enteresa per parlar d'aquests temes. Reconèixer-ho és de justícia. Però el que va plorar, al final de tot sí que vaig ser jo.