L'ÀNGEL GUIMERÀ CONTRA EL CARRER DEL SUD

La nostra era una guerra absurda i, com totes les guerres absurdes, ningú no recordava com havia començat. Ens trobàvem cada migdia quan sortíem de l'escola, puntuals, i ens esbatussàvem amb tot el que teníem a mà. El carrer Àngel Guimerà contra el Carrer del Sud. El meu bàndol (l'Àngel Guimerà) era molt superior als nostres enemics, tant pel que feia al nombre de tropes -fins i tot havíem reclutat mercenaris entre els nanos dels carrers propers- com per la tecnologia bèl·lica, clarament superior i més sofisticada.
Jo era un soldat de peu sense gaire poder. A l'escala militar segurament seria un sergent xusquero. No era gaire important: al capdavall el dia en què la guerra es va acabar jo ni tan sols hi era present (probablement estava malalt o castigat sense sortir de casa). En el meu recompte s'hi trobaven dos enemics ferits (un a la cama i l'altre al pit) i només una arma perduda, que va anar a parar a mans de l'altre bàndol: una d'aquelles fustes llargues i planes on hi enganxàvem agulles d'estendre roba i claus, que formaven un mecanisme per disparar la part metàl·lica de les agulles d'estendre roba. Era molt dolorós rebre un impacte, i avui dia de ben segur que seria motiu de denúncia.

De resultes de la nostra petita guerra civil es va produir, és clar, una cursa armamentística. Com ja s'ha dit el carrer Àngel Guimerà era clarament superior en aquest aspecte. Els nostres enginyers fins i tot van desenvolupar un prototip d'armament pesant consistent en una planxa de fullola amb una vintena d'agulles d'estendre roba enganxades i que permetia realitzar vint trets amb molt poc temps. Movíem la planxa amb l'ajut d'unes rodes que hi havíem instal·lat al costat. Per Sant Joan vam canviar les pedres per petards, tot i que de seguida vam acordar un tractat de no-utilització degut a la seva potència.  Durant un temps també vam experimentar amb la guerra química, sobretot amb bombes fètides. Romàntic com sóc, i partidari dels duels home a home, aquesta és un part del conflicte que prefereixo oblidar.
De la mateixa manera que les bombes d'Hiroshima i Nagasaki van ser el punt i final de la guerra entre americans i japonesos, la nostra crisi particular també es va acabar amb un fet desmesurat: un migdia les nostres tropes van apedregar la casa d'un dels soldats del Carrer del Sud, trencant els vidres d'una finestra i provocant l'aparició de la policia municipal, que va actuar com a força pacificadora. Aquell dia es va acabar la guerra. Érem homes de paraula i no ens va fer falta signar cap document, cap armistici. Simplement vam abandonar les hostilitats i vam tornar a jugar junts sense arribar a saber mai el motiu d'aquella guerra fratricida.