diumenge, 28 de febrer de 2010

MARIO FOREVER


Sempre he estat un home de Nintendo. M'agrada molt en Mario: un lampista simpàtic i bona persona, un tipus senzill i treballador. Te'l podries trobar fent un carajillo i jugant al dòmino al bar de la cantonada. Està penjat de la princesa Daisy, el pobre, i es dedica a salvar-la contínuament. No sé si mai s'han enrotllat, imagino que no: la Daisy és una dona decent, una noia com cal. En Mario li és fidel i perservera, algun dia potser ho aconseguirà. Esperem-ho. Sovint s'enfronta al rei Koopa, que és una mena de Fidel Castro o Hugo Chávez, entestats en convertir el món en un lloc ombrívol, sinistre i trist. Sort en tenim, d'en Mario, que sempre li frustra els plans.

En Sonic, de SEGA, és una altra història: és un adolescent rebel, mimat i malcriat. Un xul·loputes insofrible que va de guais. Els seus pares segur que creien que la clau d'una bona educació era el "deixar fer". Li agrada córrer a tota llet i tirar a terra els plans del Doctor Robotnik, un científic a qui odïa profundament, vés a saber per què. Els pinxos que té a l'esquena semblen rastes, i te'l pots trobar fent tallers de malabars o embrutant parets. La seva xicota potser es diu Rebeca o Déborah, una noia tunnejada amb modals de poligonera, cabells d'un ros furiós i prou maquillatge per pintar tot casa meva. Un cas perdut, aquest Sonic.

Per mi l'elecció és simple. Sempre ho ha estat. Un lampista honest i treballador enfront d'un nen de papà repel·lent i insoportable. Des que tinc la Wii que torno a passar temps amb el meu amic Mario. Jo i ell intentem salvar, altra vegada, la Daisy, capturada pel cony de Koopa. El derrotarem però tornarà. Sempre torna.