Avís: si t'agrada Lost i no has vist els darrers capítols deixa de llegir a partir d'aquí.
Ahir vaig veure els episodis 17 i 18. Encara no he decidit si estic satisfet o no, espero que escriure m'ajudi a aclarir-me. Des d'un punt de vista purament emotiu és un bon final, una autèntica catarsis. Hi ha moments molt intensos, i això és difícil d'aconseguir. La sèrie té un final obert, però queda indiscutiblemente tancada, com a mínim en aquest aspecte.
Des d'un punt de vista argumental és un (molt) mal final. No pas pel final en sí, sinó per les mil incògnites que els guionistes no han resolt. Passa una mica com amb la novel·la "Fin", de David Monteagudo: un llibre que t'atrapa fins a les tres de la matinada i que quan te n'adones ja l'has acabat i estàs fent cara de tonto i preguntant-te què coi ha passat.La majoria ens vam enganxar a Lost pels enigmes que els guionistes hàbilment anaven col·locant. Mica en mica n'apareixen de nous i l'embolic es feia monumental. Nosaltres ens tornavem més addictes perquè els misteris ens inquieten i volem saber-ne les respostes. I aquí rau el quid de la qüestió: els guionistes ens han mantingut durant anys davant la pantalla amb la promesa de que tindríem respotes i al final no n'hem obtingut quasi cap. Algú pot dir: "Bé, ells en realitat mai van dir que desvetallarien res" i aquest algú tindria raó, però demostraria que desconeix el pacte implícit creador/consumidor, pel qual si el primer planteja un misteri i l'altre accepta el pacte de llegir-lo/veure'l, al final s'ha de veure recompensat obtenint la resposta. Tot el que surti d'aquí és fer trampes.
Tret dels gafapasta tots estem desconcertats. Ells rai, que tenen teories i respostes per tot. Teories i respostes que ni tan sols els mateixos autors no haurien imaginat mai. Avui al Diari de Girona un columnista es preguntava des de quan totes les preguntes han de tenir resposta. Fàcil, home: des de que se signa -simbòlicament- el pacte entre el creador i el consumidor. Fer mil preguntes i donar només cent respostes és poc noble i trampós. Com a mínim en això els freaks, amb la seva atenció obsessiva pel detall, són sincers.
