Una de les conseqüències de la crisis és la dràstica disminució del nombre de premis literaris. Bona part dels grans certàmens s'han mantingut, alguns dels mitjans ja no se celebren i quasi tots els petits han passat a millor vida.
Amb un panorama editorial desolador (les ventes de moltes editorials han caigut dramàticament i moltes d'elles no volen ni rebre't, encara que siguis un ja escriptor publicat) els premis literaris són, potser, l'únic mitjà de què disposem la majoria de nosaltres per publicar.
Com en tot, es va abusar dels premis literaris. Fa quatre anys cada poble o ciutat tenia el seu. Lògicament, no era el mateix guanyar el premi de Morer de Dalt que el Mercè Rodoreda, però tot i així era la manera de fer algun caleró i de veure els teus relats a les llibreries, a vegades magníficament editats.
Segurament mai més tornarem a la situació d'abans. Potser ni ens hi acostarem. Això ens obliga, ara mateix, a ser molt més competitius: quan presentem una obra a un certamen hem de procurar que no sigui bona, sinó excel·lent. Molts escriptors, ignorats per les editors i convertits en autèntics homeless literaris, es veuen obligats a participar en certàmens mitjans, i la competència esdevé ferotge. Males notícies per a nosaltres i bones notícies per als lectors, que gaudiran de guanyadors amb més qualitat literària (o no, però aquest ja és un altre tema).Els premis literaris s'estan morint, com s'estan morint les novel·les bomba -la Catedral del Mar o Lo mejor que le puede pasar a un cruasán són dos exemples de flors d'un dia-. El futur del món editorial es preveu estrany, incert, possiblement acaparat per uns quants llibres molt ben promocionats d'autors ja coneguts. Que no necessàriament bons.
