divendres, 17 d’agost de 2012

LEMMINGS




Quan era adolescent jugava a un joc d'ordinador que es deia Lemmings i que consistia en salvar una tribu d'homenets entestada en suïcidar-se llançant-se al buit. Hi ha qui diu que els lemmings reals -una mena de rates però una mica més simpàtiques- es maten com a mecanisme d'autorregulació de l'espècie, tot i que molts científics ho desmenteixen. El misteri dels lemmings segueix en peu.

Sigui com sigui, la metàfora de les tribus suïcides és perfecta per reflectir el que passa al món cultural català. Ja tornem a tenir aquí el debat de si s'ha de considerar literatura catalana aquella que és feta en castellà per gent que viu a Catalunya, alguns dels quals no saben -ni volen saber- ni una trista paraula en català. Em costa molt entendre els raonaments a favor d'aquesta consideració. Aquests dies he rellegit sobre el tema i no he trobat ni un sol argument intel·ligent que hi estigui a favor. De fet, tots vénen a dir el mateix: un escriptor que viu a Catalunya sempre fa literatura catalana, encara que escrigui en castellà (no diuen res de l'àrab o del sarahule, dues llengües parlades per moltíssima gent a casa nostra). Curiosament aquest fet no és reversible: els catalans que viuen a Espanya i que escriuen en català no fan literatura espanyola. Els espanyols ho tenen molt clar. Els catalans, no. En Quim Monzó no podrà guanyar el Cervantes, però molts intel·lectuals catalans volen que Marsé guanyi el Premi Nacional. Nosaltres, amb una llengua feble i en desavantatge davant d'un idioma parlat per milions de persones en tot el món, li busquem el cos a cos, que és el mateix que llançar-se de cap des d'un precipici.

La solució, a més, és senzilla. Literatura catalana és aquella escrita en català per gent que visqui a qualsevol part del món. Ras i curt. Tan de bon tot fos tan senzill i clar com això.

Per cert, si la calor us fa sentir nostàlgics feu click aquí.