Tenia ganes d'escriure un post sobre polítics a qui no suporto. En un dels primeríssims lloc de la llista -potser en el primer- hi hauria hagut en Jordi Cañas. Us hauria explicat que no puc suportar la seva actitud xul·lesca, més pròpia d'un perdonavides carajiller de bar Manolo que no pas d'un polític professional. Segurament també m'hauria rigut de les seves idees lerrouxistes i d'un munt de coses més que ara ja no vénen al cas. Jordi Cañas s'ha convertit voluntàriament en el dòberman del seu partit i les seves aparicions al Parlament esdevenen immolacions per a major glòria d'Espanya.
Però ara ja no puc escriure aquell post o, en tot cas, hauré de retirar a Cañas dels primers llocs de la llista. Us preguntareu per què. Molt fàcil: des de la intervenció que va fer ahir al parlament que en Jordi em cau la mar de bé. Pels qui no sapigueu de què va la cosa us en faig un breu resum. De fet, més avall us poso un vídeo perquè pogueu veure-ho vosaltres mateixos.
Quan comences a veure el vídeo -no cal que us concentreu en el discurs, que no val la pena com tot el que diu Ciudadanos, sinó en les formes i els tons de veu- de seguida t'adones que hi ha alguna cosa que no va a l'hora, i es que en Cañas SOMRIU. De fet, en alguns moments fins i tot riu. Gesticula molt, que és una cosa que normalment no fa. I s'encalla a l'hora de parlar, sobretot al començament (a partir de 0:30, vegeu també 7:50). És ben obvi que Cañas està borratxo.
I exactament per això em cau bé. Fins ahir el veia com un terrible i barbut sergent de la legió espanyola però ara em sembla un tio graciós amb qui m'agradaria anar de copes. Em recorda un dels meus ídos, Rob Ford, alcalde de Toronto i també aficionat al mam i, aquest va més en serio, al crack. Sempre he pensat que l'alcohol és el millor pegament social que mai ha existit. Al voltant d'una taula plena de gots buits les diferències polítiques es minimitzen, els punts de vista s'acosten i la tensió es rebaixa. L'empatia i la germanor esclaten, i l'Altre deixa de ser vist com una amenaça i passa a ser un germà.
Canyes, xaval, comences a caure'm bé. Però el proper cop convida.
