dimarts, 1 d’abril de 2014

LA HISTÒRIA QUE UN DIA US EXPLICARÉ

Ja fa anys que reuneixo notes per escriure una novel·la sobre el món de les arts marcials i els esports de contacte. La fase de la documentació està àmpliament superada, però ara em falta trobar una bona història que faci de fil conductor. Després ja miraré d'encabir-ho tot.

Perquè hi ha material que val la pena de debò:


He de parlar-vos del sergent de l'exèrcit rumanès que patrullava la frontera amb Bulgària. De com els seus superiors, mig borratxos o borratxos del tot, li feien fer forats a la neu perquè ell i els seus companys es fotessin d'hòsties, a veure qui aguantava més.

Parlaré del paio que duia una serp tatuada -un  tatuatge de presó, sense cap mena de dubte- al voltant de tot el cos, el cascabell de la qual era en un apèndix masculí extremadament dolorós.

També de l'heroïnòman que abans d'entrenar es tancava al lavabo i fumava una xina de cavall. Explicaré que lluitava com un home boig, amb els ulls que li vibraven per culpa de la droga. Un dia li vaig clavar tants cops de peu a la panxa -no volia tocar-li cap zona del cos descoberta- que vaig fer que es cagués al damunt.



Us explicaré històries de nanos que entren i surten de la presó per delictes menors. De gitanos, magrebins, africans i catalans. La història de com alguns lluitadors no són admesos a les acadèmies de guàrdies de seguretat perquè tenen massa antecedents d'agressió.

També hi haurà anècdotes divertides: la del paio amb la bandera espanyola tatuada a l'espatlla que va suspendre dues vegades l'examen de cinturó negre de kickboxing perquè s'encarava amb els membres del tribunal.

En algun moment escriuré què se sent quan et foten un cop al cap i les cames s'alfuixen i els braços es tornen pesants, i t'envaeix una sensació que no és del tot dolenta sinó més aviat el contrari, quasi beatífica, com si el món es deturés durant un moment i tu poguessis veure'l des de fora.

Vull explicar-vos la història del boxejador amb els avantbraços plens de cicatrius autoinflingides, de l'escorxador que entrenava amb mi i que la policia va detenir perquè duia els ganivets de la feina al damunt, del pobre nano a qui la sogra li va llançar un armari al damunt i de les noies valentes que han de fer-se lloc en un món d'homes.

En el llibre quedarà molt clar que algú com jo, algú massa espantat per clavar cops de debò o rebre'ls, mai serà un lluitador autèntic: les arts marcials requereixen una grandesa i una capacitat de sacrifici que a mi em manquen totalment.

Escriuré tot això, però també parlaré de les gotes solitàries de sang que trobes en un racó del tatami. De la suor, l'esforç i les ganes de superar-se. De com s'abracen sincerament dos homes que segons abans s'havien estat trencant la cara l'un a l'altre. De senseis i entrenadors que fan de pares i de germans grans.


No serà un llibre crític amb les arts marcials, sinó ben al contrari: serà un homenatge de l'única manera que sé fer-los. Sempre dic que hauria preferit ser un bon lluitador que un escriptor medicore, però la vida et porta on et porta i has de jugar amb les cartes que t'han tocat.