divendres, 9 de maig de 2014

ADÉU, ES TOC!

Si la nostra vida fos una sitcom, l'Es Toc seria un d'aquells bars on ens asseuríem a tenir diàlegs enginyosos i embolics constants, una mica com passa a Como conocí a vuestra madre. Durant els anys de la nostra joventut més tardana hi vam començar -i molt sovint, acabar- incontables nits de divendres i de dissabte. Les converses quasi mai eren enginyoses, els affairs amorosos pràcticament inexistents i els embolics constants en realitat eren astracanades de borratxo. Però ens ho vam passar de puta mare.


Sortíem del bar persuadits -per quatre jotabés amb cola mentiders- de la nostra inmortalitat. Encadenàvem cigarretes i miràvem el dia naixent amb l'arrogància de qui disposa de tot el temps del món. Amb la tranquil·litat de qui sap que encara té segones i terceres oportunitats. La ressaca era un enemic menor i les arrugues no tenien la mala bava que tenen ara. La nit era un filó d'idees (en aquella època volia ser escriptor i m'emborratxava de manera metòdica i sistemàtica, convençut que era el camí més ràpid), i cada diumenge teníem una història nova per explicar, encara més delirant que les anteriors.

L'Es Toc, refugi de la vella guàrdia, tanca. La zona on s'ubicava -un conjunt de bars fantàstics si no tenies ganes de suportar les cançonetes fàcils i irritants, i la gent pretenciosa i irritant que ronda pel centre- fa temps que es consumeix d'avorriment. Dissabte passat vam anar-hi i no vam saber -o no vam poder- fer-li el funeral víquing que es mereix (perquè l'Es Toc era un bar com Déu mana: s'hi anava a beure i a riure). Nosaltres, que ens havíem fotut fins i tot l'aigua dels gerros, vam limitar-nos a escurar quatre cerveses covardes. Ni un brindis de comiat. Vaig sentir-me trist quan sortíem del bar per darrera vegada. Trist per la joventut que hem deixat enrere i pels bons moments que no tornaran. Perquè cada vegada és més difícil veure'ns amb els amics. Per les astracanades etíliques i pels affairs que si no haguéssim estat tan talossos potser haguéssim tingut. Affairs com el que explico en aquest conte, que alguns ja heu llegit, i que és més fàcil d'imaginar que no pas de viure. Sigui com sigui, és el meu homenatge al bar amb la il·luminació més xula de Girona. El bar on punxaven música que enlloc més s'atrevien a punxar. El bar on ens hi sentíem tan com a casa que m'hi van robar el mòbil perquè el vaig deixar sobre la barra com qui res. On la melàngia, dolça i mala puta, surava entre cigarretes i rialles. Adéu, Es Toc. Et trobarem a faltar.