dissabte, 25 d’octubre de 2014

QUAN VE EL TEMPS DE MENJAR CASTANYES...

Són Fires de Girona i aquest divendres hem anat a les atraccions. El primer dia el viatge val un euro, de manera que totes estaven plenes a vessar. Un cop l'any Girona, una ciutat ridículament pretenciosa i vull-i-no-puc, és envaïda per les hordes d'immigrants de Salt i de les barriades. Per un dia les jaquetes Belstaff són substituïdes per sinistres gelabes, i les Munich per sabates comprades a mercat. Algun dia aquests islamistes barbuts ens mataran a tots. El primer divendres de Fires t'has de barallar amb romanesos i africans per un seient als cavallets. Les girofines s'escandalitzen en veure tant petit trinxeraire, i els seus homes fan veure que consulten el mòbil per no haver-se d'encarar amb en Mustafà i en Dimitri, que se salten la cua i fan el que els hi rota.

Les Fires de Girona són al començament de la tardor. Aquesta estació ja no existeix, però les velles juren que fa un temps sí, i que per Fires estrenaven abric. És mentida: la tardor és com els follets i els unicorns, però deixem-els-hi dir el que vulguin. A cada cantonada hi ha una parada de castanyes. A l'escola, la Castanyera és un ésser màgic i entranyable, descendent directe de tradicions paganes i bosqueroles. En Lluc esperava una Castanyera maternal, amb un mocador al cap, una faldilla de quadres i unes sabates que fan cloc-cloc. En comptes d'això s'ha trobat gitanos amb panxes impossibles i gitanes amb ulls de peix bullit. Endogàmia en estat pur. Crits incomprensibles en comptes de cançons. Moviments nerviosos i mecànics en comptes de balls. Mirades perdudes i llavis inferiors penjant. És la vida, Lluc. "Aquesta senyora no és la castanyera" protestava ell, enfadat. "Sí que l'és, Lluc". Ho sento, fill meu. És inust que la vida et colpegi tan aviat. Les castanyeres haurien de ser àvies entranyables i no pas aquest espant de mirada ombrívola que esclavitzen els seus fills i filles fent-los treballar fins ben entrada la matinada. Fent-ho, per cert, a la vista de tothom: no entenc per què els serveis socials de Girona no comencen a retirar custòdies. Potser així aquests pobres nanos tindran alguna oportunitat i sortiran d'aques cercle viciós i malaltís.

El divendres el meu amic Mau em va fer notar que, vistes fredament, la majoria de les atraccions són depriments. Algunes són inauditament velles: els dibuixos que ja eren passats de moda quan jo era un nen. Dibuixos, per cert, que semblen fets per artistes en ple globus de LSD. Tot plegat és ratat i ronyós, de color de gos com fuig, i deixa anar un aire de decadència difícil de suportar.  Com un pallasso a punt de jubilar-se, o un circ el dia abans de tancar. De tant en tant sents que una atracció ha fallat i ha matat algú. Tot plegat t'inquieta, però què hi pots fer? Només l'amor dels pares cap als seus fills explica que ens sotmetem a aquests autèntics estafadors que són els firaires. On s'és vist que un viatge de tres minuts escadussers costi tres euros?