dimarts, 18 de novembre de 2014

ELS ALTRES CATALANS

Aquests dies els espanyolistes que viuen a Catalunya s'esforcen per reivindicar la seva condició de catalans. La correcció política i el delicat equilibri de forces no permeten gaire debat al voltant d'aquest tema, però és una qüestió pendent i ho serà per molt de temps. Potser per sempre. M'explicaré:

La majoria d'aquests catalans no se senten còmodes amb la nostra cultura. Mai no parlen en català, i si l'entenen és gràcies a la immersió lingüística. Una immersió que, per cert, molts d'ells volen destruir. 

- Para qué coño la necesitamos? - diuen.

Evidentment, no participen de la cultura catalana. No parlem d'allò més anecdòtic i xaró, com ara les barretines, les senyeres que la gent penja al balcó, els castells o les ballades de sardanes. No. Tampoc no veuen TV3, ni escolten cap emissora de ràdio en català. Per descomptat, no llegeixen cap llibre o diari que no sigui en castellà. La seva catalanitat passa per dir "Neng", "Merci" i quatre paraules mal escampades, generalment relatives al mon culinari, potser l'única part de la nostra cultura que han volgut abraçar. Molts ni tan sols voten. En definitiva, viuen de manera completament paral·lela a la societat catalana i no participen en cap -o en quasi cap- dels fets o activitats que defineixen un grup social. Fan exactament igual que els senegalesos, amb la diferència que, darrerament, reclamen la seva catalanitat quan mai no ho havien fet, conscients que és una magnífica estratègia de batalla. Se senten espanyols i només són catalans de la mateixa manera que jo sóc gironí o cassanenc. La cultura catalana en general els hi fa nosa i només la toleren com una cosa folclòrica. La seva tàctica preferida és anar d'internacionalistes guais i de ciutadans del món. Ells, que només han sortit del seu barri per celebrar el Halloween a Port Aventura o per tornar al pueblo a l'estiu. 

Aleshores... són catalans? Sí, de la mateixa manera que també ho són els paquistanesos que viuen aquí, o els magrebins, romanesos, xinesos i africans. Des d'aquesta perspectiva sí que ho són, i no hi ha discussió. En canvi, si ho mirem des d'una òptica més restrictiva, de pertinença a un grup amb uns trets diferencials, unes costums definides i uns mites compartits, la pregunta no té una resposta tan senzilla (fixeu-vos que difícil que em resulta dir "no". Qualsevol que ho faci serà titllat immediatament de nazi, de guardià identitari i de no sé què més. Els insults aquests dies són una de les armes llancívoles preferides i tots en tenim uns quants al buirac).

En el fons a mi com se senti la gent m'és ben igual. Altra feina tinc. Cadascú fa el que vol, el que pot o el que li deixen. Aquest sentiment no té res a veure amb els cognoms ni amb l'origen, si bé la majoria d'aquests espanyolistes són fills de la immigració dels seixanta que no van voler adaptar-se al lloc on vivien, potser perquè fins a l'últim moment confiaven en tornar a casa. Vist així fins i tot ho entec. Que cadascú foti el que pugui, tu. Ara bé, que un grup determinat faci bandera d'una identitat que mai no ha assumit ja m'emprenya una mica més. Com aquests imbècils del Twitter que diuen que no són nacionalistes i a la seva foto del perfil hi oneja, majestuosa, una enorme bandera espanyola. Els mateixos que diuen que el nacionalisme es cura llegint i l'únic llibre que fullegen a l'any és el bestseller que s'emporten a la platja per quan acabin de llegir el Marca.