El problema no és que els autors de Ciutat Morta plantin a l'alcalde Trias i rebutgin aquella estatueta, sinó que acceptin els calers i es quedin tan amples.
El problema no és la dreta, perquè mai no n'hem esperat gaire res, sinó l'esquerra, que ens promet les estrelles i, en compes d'això, ens regala una estampa rebregada del Ché comprada en un mercat de segona mà de diumenge al matí.
El problema no són pas els islamistes, sinó la gent d'aquí que diu que nosaltres fa cinc-cents anys, en un context sociocultural absolutament oposat al d'avui, fèiem el mateix. És un problema de cultura, de rigor històric i de tòpic-que-te-cagues-que-no-em-molesto-a-verificar. Què carai, opinar surt gratis. A veure qui diu la imbecil·litat més grossa.
El problema no és Espanya: el problema el tenim nosaltres perquè som incapaços d'anar a la una, i a la més mínimia comencen les ganivetades, les traïcions i les conjures. No en va som descendents de Pere III, el del punyalet.
El problema no són les retallades, ni la manca de talent, sinó que una colla d'amics es mengen tot el pastís. Presenten televisió, fan ràdio, escriuen columnes als diaris i guanyen els concursos literaris. La resta malvivim en blogs i premis de poble. La culpa no és dels catalans que se'ls escolten -bé, en part sí- sinó dels mitjans, que els hi llepen la cresta.
El problema no és aquell paio que va sortir a la tele l'altre dia dient que no té ni per comprar un entrepà del Mercadona (no és broma, ho va dir de debò), sinó que aquest mateix tio, quan tenia calers, cada estiu passava quinze dies a Mallorca a pensió completa. Jo, quan tenia pasta (fa molt, molt de temps, en una galàxia molt, molt llunyana) feia Ryanairs de dos dies quan a Girona encara teníem aeroport i no s'havien emportat tots els vols a Barcelona.
I parlant d'aquest tema: no és que Madrid sigui centralista. Barcelona ho seria tant o més si tingués poder real. No hi ha res que ens faci pensar el contrari. Potser, al capdavall, seríem allà mateix, i tanta lluita no hauria servit per res.
El problema no són les putes Cinquanta Ombres de Grey, ni altres bestsellers infumables, sinó que la gran majoria de catalans no llegeixen, ni que sigui un cop l'any, un escriptor d'aquí.
I parlant d'aquest tema: no és que Madrid sigui centralista. Barcelona ho seria tant o més si tingués poder real. No hi ha res que ens faci pensar el contrari. Potser, al capdavall, seríem allà mateix, i tanta lluita no hauria servit per res.
El problema no són les putes Cinquanta Ombres de Grey, ni altres bestsellers infumables, sinó que la gran majoria de catalans no llegeixen, ni que sigui un cop l'any, un escriptor d'aquí.
El problema és l'Albert Om i aquell programa que fa, el Convidat, pel qual cobra una autèntica fortuna. El problema és en Toni Soler i el seu Polònia, que potser sí que és un humor més intel·ligent que l'insensat Tony Gym que fan a Cuatro, però que a banda de ser tendenciós (no ens enganyem, encara que la tendència sigui la nostra) resulta estratosfèricament car.
El problema no són els hipsters ni els seus parents pobres, els modernets, sinó la gent que en fa acudits en comptes d'ignorar-los, que és el que es mereixen.
El problema no són els hipsters ni els seus parents pobres, els modernets, sinó la gent que en fa acudits en comptes d'ignorar-los, que és el que es mereixen.
El problema és aquest elitisme cultural que hi ha a Catalunya: cinema i teatre que ningú no entén, subvencions per als quatre de sempre, programes de televisió psicodèlics i que semblen realitzats per un cocaïnoman en plena pujada i concerts intimistes amb instruments raríssims de la Baixa Edat Mitjana.
El problema és que la gent com jo escriu sobre els problemes de tots sense tenir-ne ni puta idea i, sobretot, sense fer res al respecte. El problema és que som massa blogaires, massa tuitaries, massa escriptors, massa catamanyanes, massa de tot. El problema, en definitiva, és que tot plegat és un problema enorme.
