dimarts, 17 de març de 2015

EL CONSOLADOR

Jo era al sofà, jugant amb el tablet. Un d’aquells moments de tranquil·litat que quan tens mainada només es presenten molt de tant en tant. En Lluc, el meu fill gran, va entrar al menjador i va dir:

Papa, això és meu?

A la mà hi tenia el consolador que les amigues de la meva dona li van regalar el dia del seu comiat de soltera. La senyora del tuppersex li va prometre que era tan fantàstic que no podría viure sense ell, però de seguida va quedar oblidat en un calaix del nostre dormitori, al costat d'unes manilles empelfades que vaig dur de record d'Amsterdam i d'un estoig amb cremes de gustos i colors molt variats que formava part del mateix lot que el consolador. Tot reposava allà, mig oblidat -la vida conjugal assassina la passió- fins que ho va trobar en Lluc.

          Papa, mira, un conillet.

En efecte, a la part superior del dildo hi ha un conillet amb les orelles molt llargues i estirades, com si corrés d'esquenes a tota velocitat. La teoria és que les orelles de l’animaló han de fer contacte amb el clítoris de la senyora i estimular-lo amb la vibració (té dues o tres velocitats). És curiós que hi hagi tants i tan diversos vibradors femenins, i és bo que poguem parlar-ne obertament i sense tabús, però encara és més curiós que les joguines per cavallers no tinguin aquest glamour, i en general es cregui que només les fan servir quatre pervertits greixosos. Al capdavall, quina diferència hi ha entre una cigala de plàstic i un cony enllaunat?
-
     Me'l puc quedar? – el meu fill quan pregunta una cosa inclina lleugerament el cap. Ha après que fa molt de riure i que és més fácil que li diguem que sí, però el consolador era un tema apart. Un nen de tres anys no pot tenir-ne cap. És més, ni tan sols hauria de saber que estris així existeixen. Per favor.
    
     No, Lluc. Torna-me’l, va.
     No vull! És meu!

Es preparava un rebec. Veure el nen plorant amb un consolador rosa a la mà era massa per mi, de manera que vaig recórrer als Grans Mitjans:
  
     Si me’l tornes et donaré un xupa-xup.

Com tots els nens, en Lluc és capaç de renunciar a quasi qualsevol cosa pel plaer immediat i efímer d’una llaminadura. Sé perfectament que no s’ha d’educar un nen a base de tractes i amenaces, però els grans mals exigeixen grans remeis. En Lluc va accedir a tornar-me el consolador rosa i jo li vaig donar un xupa-xup de cocacola.


Quan tens criatures la teva percepció de tot plegat ha de canviar. Si vols que el nen visqui segur has de convertir-te en un paranoïc i assumir que casa teva és una trampa mortal. Tot és susceptible de fer mal al nen, i els amagatlls més recòndits no són res per l’esperit curiós d’una criatura. Si tens algún vici inconfesable val més que aprenguis a amagar-lo en llocs inaccesibles. Aprèn d’en Heisenberg, que posava les capsules de verí dins d’un endoll. Medicaments, drogues, telèfons mòbils secrets, pens amb informació confidencial, tot has d'amagar-ho bé. Si no ho fas així, algún dia trobaràs els teus fills jugant amb coses que no tu no voldries ni que veiessin. O ja no te'n recordes de totes les revistes porno que havies trobat amagades per casa teva?