divendres, 3 d’abril de 2015

LLUITAR ÉS IMPORTANT

Lluitar és important. Encara que facis com jo, i només entrenis per mantenir-te en forma i perquè t’interessa la vessant antropològica –que no filosòfica, això és un invent dels occidentals- de les Arts Marcials, de tant en tant t’has de calçar els guants i hostiar-te amb algú. El combat sempre et fa tocar de peus a terra. Té molt poc a veure amb les tècniques que practiques tot sol o amb l’ajuda de l’entrenador, tan netes i elegants. Un combat moltes vegades és lleig, però és que la realitat mateixa és lletja. Això ja ho sabem, però necessitem que a vegades ens ho recordin. Les pel·lícules, on la bellesa és una exigència del guió, han fet molt mal, i potser per això tanta gent abandona les Arts Marcials un cop s’adona de la seva vertadera essència. Quan lluites el teu rival no es deixa fer, com passa quan entrenes, i a diferència del sac i de les manyoples, et torna els cops.

Quan escrius passa una cosa molt semblant. Dins del teu cervell les frases brillen i et semblen genials, però a l’hora de posar-les en negre sobre blanc tenen molt poc a veure amb el que t’havies imaginat. En algun punt del procés tot se’n va en orris, i el text final s’assembla molt a un combat d’Arts Marcials: potser és eficaç, però moltes vegades és a costa de l’estètica. No cal dir que tant en el camp de les lletres com en el camp de la lluita algunes persones extraordinàries són capaces de crear bellesa. Però són poques: massa vegades trobem escriptors amb un estil brillant però que no tenen res a dir, o ajuntalletres amb un missatge poderós –com un bon ganxo de dretes- que després no saben embellir, i acaba convertint-se en un cop de puny de borratxo de bar. Totes dues activitats són brutalment sinceres, i de seguida pots detectar un mal lluitador i un mal escriptor, si bé alguns impostors són capaços de fer la viu-viu en ambdós mons. Possiblement jo mateix sigui un d'aquests farsants.

De tant en tant, deia, has de lluitar. Dimecres vaig treure la pols als guants i vaig anar al gimnàs d’un amic a fer uns quants assalts. Quantes patacades que em vaig emportar! Encara avui tinc les espatlles plenes de blaus i tota la zona dels trapezis i els deltoides adolorida. I malgrat la pallissa que em van fotre, vaig ser capaç de connectar alguna hòstia. Quan escrius passa alguna cosa semblant: fins i tot en el teu pitjor moment sempre pots salvar algun moble. Sempre hi ha alguna frase o alguna idea que sobreviu al naufragi. Segur que perdràs, però sempre et quedarà aquell cop precís -i potser una mica atzarós- que ha deixat una marca al pòmul del teu rival. Un rastre de la teva pròpia existència: encara que sembli estrany a vegades ens fan falta. Res no et fa sentir més viu que l'adrenalina que t'emborratxa abans, durant i després d'un combat.

Us deixo una foto dels meus companys de plantofades. Pels qui no em coneixeu, sóc el de l'esquerra, fent cara de dolent, com requereix el lloc i les circumstàncies. La flor i nata, tu.

Mostrando IMG-20150402-WA0011.jpg