dimecres, 20 de maig de 2015

DOS MANYOCS DE CLAUS I LA CLAU DE TOT PLEGAT

Una matinada de fa un grapat d'anys rondàvem per Girona i se'ns va enganxar un borratxo. Era escardalenc i anava sense afaitar i molt mal girbat. Parlava un castellà tancadíssim i esquitxat de paraules rares. En definitiva, feia molt mal efecte, però nosaltres ja hi estàvem acostumats.

Vam assumir que era una mena de rodamón mig boig -a Girona n'hi ha pocs, però algun queda- però ell de seguida va desmentir-ho, ensenyant-nos, orgullós, un manyoc de claus.

- Tengo una casa - ens repetia. - Y vosotros no, porqué vivís en casa de vuestros padres.

No li faltava pas raó, a aquell paio, però a nosaltres ens va fer molta gràcia i vam acabar tan amics. Fins i tot va ensenyar-nos les fotos que portava a la cartera -en aquella època els telèfons mòbils encara no eren el que són avui en dia. Per la pinta que feien els seus fills, probablement li segueixen els passos, o ja l'han superat. Ens vam acomiadar davant de Correus -com si fóssim gent normal i corrent-  i durant un temps vam fer broma sobre aquell paio. En Tengo-una- casa, li dèiem.

Setmanes abans, al portal del bloc de pisos on vivia, havia trobat la veïna de dalt, borratxa com una cuba. Era al terra, mig estirada-mig asseguda, i no tenia prou força de voluntat per posar-se dreta. Si no fos perquè en aquell moment un altre borratxo -jo- tornava a casa, el veí més matiner l'hagués trobat dormint sota les bústies, feta un santcristo. La dona en qüestió em queia molt malament, i diu molt de mi que la carregués -era un pes mort- i l'acompanyés fins a l'entrada de casa seva. Mentre l'aixecava també em va ensenyar un manyoc de claus: treballava de portera o de conserje en alguna banda. Només tenia esma per barbotejar un mantra:

- La culpa és del sistema, la culpa és del sistema...

En aquella època jo era un ferm defensor de la llibertat i de la responsabilitat individual, i vaig estar a punt de dir-li que si s'havia emborratxat com una puta cuba no era pas culpa del sistema. Potser fins i tot li vaig dir, vés a saber.

Paciència, que ara ho lligaré tot. Fem un flashforward de deu anys. En tinc trenta-i-pocs i sóc a l'oficina del banc amb el qual la constructora del pis on visc va fer la hipoteca. Per més detalls, era el banc de Sabadell. El director era un substitut que no tenia ganes d'embolics. Duia una americana que li anava curta i tenia els braços aixecats i doblegats, com si tota l'estona fes el ball de la Gallina Turuleca, o com si en comptes de desodorant s'hagués ruixat les aixelles amb aiguarràs.

- Abans donàvem hipoteques a tothom - ens va explicar- Però ara només les donem a qui se les mereix. Si vols una hipoteca te l'hauràs de merèixer.

La meva dona i jo li vam ensenyar les nòmines. No tenim gaires diners, però tampoc som pobres de solemnitat, i el pis que volíem comprar, francament, no era res de l'altre món, més aviat al contrari. Però el molt idiota va jutjar que no mereixíem la hipoteca, i ens va imposar unes condicions insensates. Li vam preguntar si es pensava que érem imbècils, vam fotre el camp i al cap de molt voltar vam trobar un banc que s'hi va avenir. Ara tenim una puta hipoteca que pagarem fins que en tinguem seixanta-i-pico, per un pis normalet que ni tan sols és en una ciutat o en un poble pintoresc i bonic.

I aquí entren en joc els nostres dos amics: en Tengo-una-casa tenia molta raó: ell tenia una casa i nosaltres no. Ell sabia que la majoria de nosaltres mai no tindríem una casa pròpia, com a màxim la compartiríem amb el banc. Ell era un perdut i un esparracat, però tenia alguna cosa que nosaltres mai tindrem: un joc de claus que fos nostre i prou. La meva veïna gatinyola també tenia raó, encara que en aquell moment no vaig saber-la entendre. La responsabilitat individual està molt bé, i és una negligència greu i una mentida obviar-la per culpar els altres. Però quan vius en un sistema tan podrit i tan mal ideat com el nostre és fàcil que confonguis els errors que el sistema té de fàbrica amb errors propis, de la mateixa manera que ens atribuim neurosis que  no són nostres, sinó que pertanyen a tota la societat, malalta com està. Aquesta és la clau de tot plegat.