Quan tenia temps i el malgastava al Bar Onyar de Girona coincidia sovint amb l'Escombriaire Enamorat. Petit i nerviüt, es pentinava amb la clenxa a un costat, cosa que li donava un aspecte entre repel·lent i inquietant. Era escombriaire, com el seu nom indica. Penjolls d'or fals, roba barata i la boca que semblava el teclat d'un piano. Més que parlar, barbotejava una mena de castellà esquitxat de paraules estranyes que semblaven formar part d'un dialecte secret.
L'Escombriaire Enamorat era un fill de la grandíssima puta. Repartia hòsties a tort i a dret, i rebia tothom que se li posés a tret. Una vegada fins i tot va apallissar a la seva jove, una choni adolescent guapíssima que va cometre l'error de deixar-se prenyar per l'Escombriaire Junior.
Però la que més entomava era la seva pobra dona. Fes el que fes, li baixava plantofada. Com us deveu imaginar, l'Escombriaire anava mamat molt sovint -tot i que era un d'aquells borratxos que no se'ls hi nota gaire- i quan tornava a casa la feia servir de sac de boxa. Encara no fa gaire vaig veure'l, al molt cabró. És estrany que aquesta xusma visqui tants anys mentre tanta gent bona mor prematurament.
La qüestió és que els dies que l'acohol li feia més efecte del compte -sol y sombras, barrechas, gots de conyac del de cuinar- parlava de la seva dona. Segons ell, l'estimava. L'estimava molt i no volia separar-se'n. Deia que era una cuinera nefasta, una mestressa de casa gandula, una addicta al bingo, una butxaca-foradada, una mala mare, una xafardera i un putot revetller. En definitiva, no li agradava res d'ella, i ho demostrava clavant-li pallisses monumentals. Voldria que fos radicalment diferent, però segons ell, l'estimava. No cal dir que no se'l creia ningú. El misteri és si aconseguia enganyar-se a si mateix.
Escric això a dos dies de les eleccions. I ho faig no pas pensant en aquest miserable i en la seva dissortada dona, sinó en una situació coneguda per tothom i que s'assembla molt a la que acabo de descriure.
