dissabte, 12 de desembre de 2015

EL DIA QUE VAIG SER JUEU

El vaig conèixer fa un o dos anys en un comiat de solter. Seia a la meva mateixa taula i enraonàvem de ximpleries, com fem tots els homes quan estem entre desconeguts. Era l'hora del pica-pica i uns quants ja anàvem mig pets. Quan van arribar els musclos  jo devia fer una cara rara perquè ell va preguntar:

- Que no t'agraden?

I jo, sense saber per què, només perquè anava torrat i tenia ganes de cremar-ho tot, li vaig respodre:

- No. Sóc jueu i els jueus no podem menjar animals de clova.
Però el tio sabia de què anava tot això de les prohibicions alimentàries jueves, i em va dir:
- Sí, però abans t'he vist menjar pernil i els jueus tampoc poden menjar-ne. 
Era cert, moments abans havia menjat molt pernil, segurament massa, com faig sempre amb totes les coses, però vaig tenir els sants collons de dir-li:
- No, no ho crec pas. Segurament era algú altre, jo no l'he ni tastat.

Ell em va mirar i va fer que sí amb el cap, molt a poc a poc. Al capdavall, per què havia de dubtar de mi? Quina classe d'imbècil es fa passar per jueu?
Setmanes després vàrem retrobar-nos al casament de l'amic comú que tenim. Va trobar-me a la taula dels embotits, altra vegada atacant el pernil. 

- Hola Jordi. Vull presentar-te la meva dona. És molt fan dels jueus. Mira, fins i tot porta un tatuatge de l'estrella de David a la cama.

En efecte, aquella noia, tot i ser cristiana, era una gran admiradora del poble jueu. Els seus dos fills tenien noms jueus, i per algun motiu trobava atractiva aquella religió plena de prohibicions i normes absurdes dictades per un déu venjatiu i iracund.

Va començar a fer-me preguntes com ara:
- Com t'ho fas el dissabte? Compleixes el sabbath?
- Euuhhh... més o menys - responia jo, sense adonar-me que era dissabte, i que en cas de ser jueu ja hauria violat mig centenar de regles.
- Els teus dos fills tenen noms ben cristians. Lluc i Joan. Quina gràcia. En canvi els meus són ben jueus.
- Sí, és molt curiós, oi? - deia jo, que ja estava ben fart d'aquella broma, però ben conscient ja era massa tard per fer-me enrere.

Dissabte vam trobar-nos al bateig del fill que havia tingut el noi que ens havia presentat. Vaig pensar que era una bona manera de tancar el cercle i de dir-li que no sóc jueu, sinó un simple borratxo que duu les bromes massa lluny. Però no em vaig veure amb cor de fer-ho.
Érem a l'església i -es veia a venir-  em va preguntar:
- Us molesta als jueus entrar en esglésies cristianes?
I jo, com un idiota, li vaig respondre:
- No, ja saps que sóc una persona molt tolerant amb les altres religions. 
I em vaig quedar tan ample, hòstia.
Si per un d'aquells atzars que a vegades regeixen les nostres vides desastroses llegeixes això, et demano perdó. No sóc jueu, ni de lluny. Espero que tu també te n'haguéssis adonat el primer dia i et limitessis a seguir-me la corrent, pensant que als bojos sempre se'ls hi ha de dir que sí.