diumenge, 21 de febrer de 2016

TOT AIXÒ DE LA DOLORS MIQUEL (o el vestit nou de l'emperador, versió 2.0)

Aquests dies els timelines de molts amics facebookaires anaven plens de missatges de suport a la poeta Dolors Miquel i, en menor mesura, a aquella noia de Podemos que es va despullar en una església de la Complutense. Del poema de la Miquel val més parlar-ne poc. De poesia no en sé gens, però a mi em va semblar una d'aquelles bromes que fèiem els meus amics i jo quan érem jovenets, i les nits de festa, ben torrats, versionàvem cançons. De fet, segur que ho fèiem amb força més gràcia i talent que ella ("Mare Nostra que esteu en zel", marcant la z, com volent dir: "Eh, mola, eh? He dit zel en comptes de cel, ho heu pillat o no? Sóc aguda i rebel-que-te-cagues, oi?"). Així, de bones a primeres, em ve el cap el parenostre dels borratxos que ens va ensenyar un ídem en un tren-dormitori quan els meus amics i jo anàvem a envair Madrid. L'oració d'aquell gatinyol era força més enginyosa que la que va recitar la Miquel, que  només té capacitat d'escandalitzar quatre -literalment- missaires afins a l'Opus, cosa que fa bona aquella dita que afirma que no ofèn qui vol, sinó qui pot. El més sorprenent de tot és que una petitesa així -al cap i a la fi, un rebec inofensiu i gastat-  hagi aixecat tanta polseguera.

Que el món de la cultura segueixi atacant una institució tan desprestigiada i amb tan poc poder real a dia d'avui és un misteri que em treu el son. Ho hagués entès anys enrere, però no pas ara, que amb prou feines omplen els laterals de les esglésies. No hi ha ni una engruna d'èpica, ni d'enginy, ni de risc. Tot el que s'havia de dir ja s'ha dit i tot el que s'havia de fer ja s'ha fet. Alguns companys de generació i jo mateix sí que arrosseguem alguna neurosi derivada de la famosa culpa catòlica, però aquest és un tema entre el nostre psicoanalista i nosaltres. Ara mateix l'Església a l'estat espanyol, a banda d'alguns reductes ultracatòlics, té un poder d'influència proper a zero, i el Papa ja pot dir missa. Al llarg de la meva vida adulta només he conegut dues persones seglars (dues!) que han seguit la doctrina vaticana i han estat capaces de proeses tals com arribar verges al matrimoni. Però dos convençuts, lector sagaç, no són representatius de res, i en molts estudis científics o clínics fins i tot serien desestimats.



I ara és l'hora de formular la gran pregunta, la pregunta que ens fa impopulars a sopars de culturetes i a timelines de Facebook: per què se segueix atacant una institució que a dia d'avui pràcticament no té capacitat d'influència, alhora que s'ignora sistemàticament d'altres que sí que en tenen? La resposta, amics meus, us farà encara més impopulars i menyspreats que la pregunta: perquè l'Església no torna els cops. Permeteu-me una brevíssima nota autobiogràfica: vaig patir el que ara en diem bullying fins els divuit o dinou anys, edat en la qual vaig col·locar sobre els meus ossos uns quants quilos de múscul, i la determinació de fer-los servir per fotre una hòstia als imbècils que m'emprenyessin. Altra gent no va tenir tanta sort, o tanta determinació. Per què? Perquè ells mai no van tornar el cop. Per norma general, els bullies fugen de les víctimes que es reboten. És un tòpic -però és rigorosament cert- dir que molt pocs s'atreveixen amb l'Islam, que ara mateix té una influència molt real i poderosa sobre centenars de milers -o milions- de persones. Aqui rauria la vertadera rebel·lió, l'alliberament tan necessari i desitjat. Si tinguessin prous ovaris per fer-ho.

Però en el fons jo no sóc ningú, de manera que donaré veu a un dels grans mestres. Minut 0:52. Faig meves les paraules del gran Bruce Lee.