divendres, 2 de març de 2018

TORNEM A FER BIRRES

Aquests dies tinc el bloc força oblidat. Per dir-ho d'alguna manera, el Tardes de birres està en stand by, i només l'obro escadusserament perquè no vull que es rovelli del tot. Pobric meu, tantes bones estones que m'has fet passar.

És estrany: mentre que les idees per escriure ficció flueixen (si no escric més és perquè no tinc  temps), m'he quedat sense ganes de parlar de les coses quotidianes que en general eren les que alimentaven aquest bloc. De  política n'estic ben fart, suposo que com la majoria de vosaltres. Vaig fer una aposta clara -reviseu les entrades anteriors- però el meu bàndol ha perdut, si és que mai hi ha hagut un conflicte real, i tot plegat no ha sigut res més que una xarlotada còsmica.

L'altre dia em van suggerir que escrigués sobre aquesta poca-soltada de Tabàrnia i sobre la censura anacrònica que exerceixen el PP i Ciudadanos. Què voleu que us digui, dissortat de mi? El cert és que no faria cap contribució valuosa, ni diria res que no s'hagi explicat abans. L'estat ha involucionat de manera clara, objectiva i mesurable, però aparentment a bona part de la población espanyola -i a la meitat de la catalana- això li importa una merda, de manera que els renecs i els insults que jo pugui dispensar no servirien absolutament per res, i seria com el gos que persegueix un cotxe bordant, sense saber exactament què fer si mai l'arriba a atrapar (la frase és del Jòker, no pas meva).  M'he fet tan, tan mala sang, que no vull pensar-hi més.  Els qui m'heu anat seguint sabeu que no sóc l'home més valent del món, però tampoc no sóc un covard. No és que m'autocensuri, és que estic profundament desencantat.

Però no he tornat al bloc per fer el ploricó, sinó per penjar la portada de Lèmmings, la novel·la nova. Sé que molts lectors del bloc no em segueixen al Facebook, i encara menys al Twitter (que encara no sé ni com funciona, i potser per això no l'acabo de fer servir com cal).

He de dir que m'encanta. Heus-la aquí:


Lèmmings arribarà a les llibreries -aquests temples magnífics i precaris- el 19 de març. Properament penjaré la llista de presentacions i llocs on em passejaré per parlar-ne. Si sou més del rotllo virtual, o si només aneu a grans superficies, on aquests llibres solen tenir una presencia més aviat discreta o efímera, podeu comprar-lo directament a l'editorial a través d'aquest enllaç. Però si em deixeu triar a mi, feu una visita al vostre llibreter o llibretera de confiança. És una guerra, i aquest cop hem de guanyar-la.

Lèmmings és una novel·la negra, però també és una novel·la sobre el creixement i l'enyor. Hi surten polígons i barraques, però també gimnasos i universitats. No és una història d'amor, però no es pot fer art sense cap història d'amor. Hi ha lluita, però en el fons el combat físic només és una excusa per parlar d'una altra cosa. No l'he escrita amb voluntat de fer riure el lector, però segur que algun fragment farà que se li escapi una rialla. Abans de dir-se Lèmmings es deia Sak yant, que és un tatuatge tailandès que només poden fer els monjos budistes, i que otorga dons màgics a qui el duu. També es podia dir La Cova Secreta, o bé La història del conill a la Lluna. La portada és magnífica, millor que la meva idea incial d'un nen vintage adoptant una postura de karate. Retro power, i tal. L'editor i jo vam tenir feina per consensuar un text per la contraportada, perquè la novel·la està plantejada d'una manera que cada frase que es digui pot ser un espòiler. Deixem-ho en que un nano es desperta desmemoriat en una nau industrial abandonada, amb rastres d'una baralla multitudinària i dos cadàvers amb les butxaques plenes de calers. El nano té el cos trencat, però hi ha alguna cosa que no quadra: no sent cap mena de dolor. I, com deia aquell, fins aquí puc explicar.

Desitjo de debò que us ho passeu tan bé llegint-la com m'ho he passat jo escrivint-la.