diumenge, 23 de setembre de 2018

POSAT A ASSECAR

Divendres vaig anar a fer la compra setmanal. Com faig quasi sempre, abans d’entrar al supermercat vaig deturar-me a fer un tallat. Al bar hi havia un paio que trobo molt sovint i que està convençut que visc a Pals.

- Què, com va per Pals? - em va preguntar.
- Bé, li vaig respondre jo. Però ara visc a Cassà. Ja t’ho vaig dir.

El pobre paio no gira rodó, a banda de ser un borratxo, i jo no tinc cor de dir-li que a Pals només hi he  estat dos cops a la vida. Una vegada, en un comiat de solter, em va fer gràcia fer-me passar per jueu davant d’un paio que era casat amb una noia fascinada per la religió hebrea. Des d’aquell dia, i durant una època, vaig trobar-los sovint, i mai em vaig atrevir a dir-los la veritat. A la meva primera nòvia li vaig dir que tenia divuit anys, però només en tenia disset, i pocs anys més tard em feia passar per metge i per guitarrista per veure si lligava, fracassant sempre o quasi sempre. Escriure novel·les ha sigut la meva evolució natural, la sortida més assenyada.

Dissabte vaig anar a sopar a Girona. Vaig menjar unes tallarines japoneses fantàstiques al Mien, a la plaça Josep Pla. Abans vam fer parada a la 22 a comprar còmics i al Context a buscar el llibre que havia encarregat: Yo fui Johnny Thunders, de Carlos Zanon. Mentre fèiem el vermut allà se’ns va acostar un paio explicant-nos que era escriptor independent, ex-alcohòlic, i per solidaritat li vaig comprar un dels poemes que venia. Un escriptor de fulletins diria que si haguessin pintat bastos hagués estat al seu lloc, venent poemes i llibres autoeditats pel carrer.  Potser sí. El cas és que la meva dona li va dir que jo era escriptor -una paraula enorme per mi i que no faig servir quasi mai- i durant una estona vam parlar dels mals dels món editorial, que és una cosa que cada dia em fa més mandra perquè queixar-se -amb els anys ho he anat veient-  no serveix absolutament per res, però els catalans hi tenim la mà trencada. Hem de ser valents, i si no ho som val més callar i no fer el ridícul, que a partir de certa edat no és una cosa intolerable. Jo ja en tinc quaranta-un, i el nostre país minúscul uns quants centenars més. Ara ens toca ser seriosos.

I parlant de fer el ridícul, avui fa dos mesos del meu numeret més humiliant. Érem a casa d’un amic, fent una barbacoa en plena onada de calor de finals de juliol. Només a nosaltres se’ns acudeixen aquestes idees. Vam beure cervesa, molta, però no pas més de la que puc suportar. Havent sopat em vaig aixecar de taula -era aviat- i al cap de pocs metres vaig caure rodó. No m’havia passat mai de la vida. Em van haver de dutxar amb aigua freda, i jo recordo l’escena com si la contemplés des de fora. Volia fer, però el meu cos no responia. L’endemà un metge em va dir que havia estat un cop de calor, i dies més tard un altre metge em va dir que a ell li semblava una arrítmia. Tots dos van concloure que no ho sabrem mai, que no era culpa de l’alcohol però que si no hagués begut segurament no hagués passat, o sí, però hagués sigut més lleu. Sigui com sigui, fa dos mesos que no tasto ni una gota. M’he posat a assecar. En  part per penitència, en part per por que es torni a repetir, i en part perquè és una excusa perfecte per deixar que el meu organisme es recuperi de tantes tardes de birres.

Deixar de beure no m’ha costat gens. Potser perquè m’ho he agafat com una excedència de pocs mesos, però el cert és que sóc bo a l’hora de deixar córrer les coses, excepte aquest bloc, que em manté segrestat i amb qui tinc un síndrome d’Estocolm galopant. Vaig sortir de la nicotinomania amb molta facilitat i sense ni tan sols engreixar-me, i al cap de pocs dies em vaig acostumar a la nova vida sense mam.  Si bé no és tan divertida, és molt més fructífera i barata. L’alcohol alegra les festes, però també aixeca una boira tènua al teu voltant que fa que t’adormis al sofà havent menjat i begut. Aquests dos mesos he llegit més que mai, i sobretot he tingut temps per escriure. De moment, m’he compromès a mi mateix estar com a mínim un altre mes al dic sec. Alguna gent se sorpèn i em diuen que ells serien incapaços de no beure ni una sola gota durant tant de temps. Ahir un paio em va preguntar si l’escriptura se’n ressentiria. De cap manera. Quan escrius begut, com a mínim en el meu cas, surten textos pretenciosos, infumables. La falsa confiança que ens dona el mam es veu reflectida en allò que escrivim, i l’endemà ens provoca una vergonya aliena espantosa.

I ara sóc a casa, amb un enconstipat absurd que ja em direu d’on ha sortit. Dues infusions i dUI paracetamols. La primera medicina que em prenc des de fa dos mesos.