Ahir els meus fills van voler tant sí com no que els hi fes una Jack o'Lantern, que ja sovintegen pertot. Després de l'escola vam anar a comprar-la al Caprabo, i a casa la vam buidar. No va ser tan difícil com em pensava. Encabat vaig practicar-hi quatre orificis: els dos ulls i el nas, triangulars, i la boca amb tot de dents punxegudes. Per ser la primera em va quedar força bé.
Abans d'anar a dormir vaig fer un cop d'ull al Facebook. Hauria de ser a Twitter, però hi ha alguna cosa que allà fa falta i que jo no tinc. No em pregunteu quina. En fi, us deia que aquests dies és habitual veure memes de castanyeres sorrudes fent fugir carbasses de Halloween, i reivindicant aquesta festa tan nostrada. Quina paraula més feixuga, aquesta. Nostrada té una reminiscència folclòrica insuportable, de català panxacontent. A mi les castanyeres sempre m'han fet cosa. Les fictícies una mica de por, i les autèntiques em desperten tota classe de sospites. Precisament van ser aquests memes tronats i carrinclons els que em van fer decidir a escriure aquest post tan intranscendent que esteu llegint avui.
A vegades m'han acusat de nacionalista - malgrat que jo lo niego todo, com canta en Sabina-, de manera que no se'm pot titllar de còmplice de la destrucció de l'essència catalana. Però és que les nostres festes deixen molt a desitjar. És normal que els meus fills, un nen de sis anys i un de quatre, tiguin més ganes de disfressar-se de monstres i córrer casa per casa reclamant llaminadures que no pas d'asseure's a la vora d'un foc menjant castanyes. Quina cosa més depriment, per l'amor de Déu. Amb els adults passa el mateix. Un any vaig viure el Halloween a Dublin, i tot eren festes i barrabassades. Tot eren disbarats. Aquí ens limitem a menjar panellets i a beure una micona de vi ranci, que és festa, què carai, però amb moderació, no fos cas. És normal que un poble com el nostre no aconsegueixi cap gesta èpica, ni cap objectiu gaire elevat. Hi ha qui diu que els catalans ens hem tornat uns covards a força de patir repressions (Decrets de Nova Planta, franquisme...) i segurament tenen raó. També es vincula l'estalvi a aquestes repressions, o a reminiscències carolíngies, o a la vinculació històrica amb el poble jueu, que pobres desgraciats com eren havien d'estalviar per força. Ara mateix res d'això no ve al cas.
Els fets culturals es mouen per un mecanisme rigorós de selecció natural. Les festes més atractives sobreviuen, i les que perden interès desapareixen amb més o menys prestesa. El tió guadeix de bona salut perquè és un precursor del Reis, i perquè té un punt absurd i escatològic que agrada molt als catalans. I sobretot, ofereix regals, i permet certa eufòria -moderada, com sempre. La Castanyada, ai las!, és una festa avorrida, grisa i xopa. Una castanyera abrigada venent al carrer és una estampa tristoia, contrària a la músicalitat de les corredisses infantils i a les festes de disfresses, als llamins i als excessos. La mort és una merda, i per això cal combatre-la amb alegria. Tempus fugit i tot això. Bon Halloween, i sobretot passeu-ho molt bé.
