He fet una mica d'arqueologia i he vist que aquí al bloc amb prou feines vaig parlar de Lèmmings. No va ser per modèstia -tan de bo!- sinó perquè ens trobàvem en plena convulsió post 1-O, amb totes les detencions i els merders, i jo creia, pobre de mi, que l'escriptura era el meu granet d'arena. No s'hi val a riure: molts ens ho vam creure, aleshores, i alguns de força més intel·ligents i cultes que no pas jo, cosa gens extraordinària, d'altra banda.
En fi, tornem a Lèmmings. La novel·la va anar molt bé, sobretot a nivell de crítica. Llibres del Delicte no és de les quatre editorials catalanes que a dia d'avui copen l'atenció de bona part de la premsa, i que sembla que pixin colònia i que no publiquin ni un mal llibre (1). Malgrat tenir-ho tot en contra, l'editorial va fer una tasca de difusió fantàstica, i vaig quedar-ne molt content. I algun vespre, en algun dels festivals de novel·la negra que van tenir la bondat de convidar-me, vaig prometre al meu editor -i amic- que si mai tenia una altra obra, ell seria el primer a llegir-la. I jo sempre compleixo els pactes, sobretot si són entre cavallers.
En Marc Moreno va decidir que la novel·la sortiria l'octubre del 2020 però, ai las, un devorador de rat-penats va escampar la pitjor pandèmia des de fa cent anys, i el món es va deturar. No cal que ens hi entretinguem gaire. Vam reprogramar la data de sortida, ja que no només es va endarrerir el meu llibre, sinó també el número 50 de la col·lecció, un recull de relats d'autores i autors que admiro, alguns dels quals tenen la bondat de regalar-me la seva amistat. By the way, hi ha un relat meu: Ràbia atípica. El recull es dirà Delinqüents, i compta amb una il·lustració de portada del gran Àlex Santaló, que per cert també ha dibuixat la del meu nou llibre. Em moro de ganes d'ensenyar-vos-la perquè és brutal. La del número 50 ja corre per la Xarxa, és aquesta:
Avui faig més voltes que un vigilant de parquímetre. Perdoneu-me. Totes aquestes tombarelles i piruetes argumentals són per anunciar-vos que, si la plaga ens ho permet i el món no s'acaba el mes entrant, en algun punt del febrer sortirà De sobte pensa en mi.
Per ara no puc explicar-vos gaire res, però sí que us puc avançar que és la novel·la que he treballat més, i fins que no ha quedat exactament com volia, no he parat. Com totes els altres llibres que he tingut el privilegi de publicar, és una obra molt viscuda. Si Lèmmings transcorria sobretot a polígons industrials i als afores d'una ciutat sense nom, De sobte pensa en mi té lloc a urbanitzacions desballestades. Vaig passar els estius de la infància en una i conec aquest món de primeríssima mà. Fa anys vaig escriure un article per la Revista de Girona que trobareu aquí, per si teniu ganes de saber més d'aquest món tan poc tractat a la literatura catalana, tot i que hi ha milers de persones que viuen en urbanitzacions i colònies, moltes d'elles il·legals. Alguns dels seus habitants fan que els hillbillies dels Apalatxes semblin hipsters d'aquests que hi havia fins fa poc. Tots coneixem la versió americana, i jo m'he proposat traslladar al llibre els més nostrats.
Aprofito l'entrada per destijar-vos una bona entrada d'any a tothom. No cauré en el tòpic de dir que el 2020 ha sigut una merda i que el 2021 segur que serà millor i bla bla bla. Per això ja tenim les xarxes socials i els cunyats que envien whatsapps. La veritat, tampoc crec que el 2021 hagi d'anar tan bé com tothom espera: a l'hora de prendre decisions personals m'equivoco sempre, però si s'han de fer previsions no fallo el tret per tant, sobretot perquè no sóc una persona optimista, i ja sabeu que a la vida real la gent optimista sempre s'equivoca.
Ara sí, bon 2021 a tothom. I sobretot, salut.
(1) Cosa que no és certa, perquè he llegit cada nyap d'algunes d'elles que n'hi ha per caure de cul.
