EL MILLOR COMBAT DE BOLA DE DRAC

Aprofitant que darrerament estic més freak que de costum penjo el vídeo del que és, indubtablement, el millor combat de Bola de Drac. Més endavant vindrien rajos d'energia, Kamehames, explosions, atacs estranys, súpersúperguerrers i coses per l'estil. Els combats entre en Yamcha i en Ten Shin eren Arts Marcials pures. Revisionant-ho veig que, com a mínim aquest fragment, ha envellit bé. Cançó mítica inclosa. La traducció castellana que van fer més tard va ser nefasta. Bola de Drac hauria de demostrar que no totes les versions castellanes són automàticament bones i les les catalanes dolentes per força. Un exercici d'autoestima.

YAMCHA

De tots els personatges de Bola de Drac em quedo amb en Yamcha. M'és molt fàcil identificar-m'hi. En Yamcha no és un mal lluitador, però està a anys llum dels seus companys Súper Guerrers. Es passa la vida entrenant, pobre, i no en fa prou. Aconsegueix classificar-se a les tres edicions del Torneig de les Arts Marcials però sempre se'l carreguen als quarts de final, exactament com em passa a mi als certàmens literaris. En Yamcha, en el fons, sap que no està fet per aquesta vida, però tampoc li va tan malament com per abandonar-la. És un tipus mediocre, que fa la viu viu. El seu lema és "Qui dies passa anys empeny". Un tipus que sembla més del que és. Insegur, neuròtic i una mica pagerol (recordeu que va viure durant anys al desert acompanyat només d'un gat parlant i volador).

Durant un temps vaig ser membre del seu club de fans. Érem una trententa d'inadaptats d'arreu del món. Teníem un fòrum i discutíem per què en Yamcha sempre les passava tan magres. Vam arribar a la conclusió que els autors de la sèrie li tenien molta, moltíssima mania. A banda d'en Xaos (el recordeu? Aquell petit de color blanc) en Yamcha ha estat sempre el personatge més maltractat. Les pallisses que li clavaven eren antològiques. Arribats a aquest punt vaig perdre l'interès i mai més vaig visitar la web. Fa poc vaig buscar-la per escriure aquest post i no la vaig saber trobar. Imagino que ha desaparegut, com llàgrimes sota la pluja.

Tinc una figura d'en Yamcha a l'estudi. És de la primera època del personatge, quan encara tenia certa importància. Els dies grisos la miro i li pregunto en quin punt del camí ens hem equivocat. La figura mai contesta però sempre m'aguanta la mirada. Es com si digués: "No ho sé, xaval. Fes-te la pregunta a tu mateix".

MMA

Un bon vídeo sobre MMA. No apte per a ments sensibles. Malgrat tot, ple de poesia, de moviment, de victòries èpiques i d'ídols caiguts. Les derrotes dels germans Gracie van marcar el final d'una època i ens van ensenyar que tothom és vulnerable. Que tothom pot ser derrotat. Els deixebles ja han superat als seus mestres. Agradi o no és llei de vida. I parlant de vida: Wittgenstein va dir que s'aprenia més sobre la mateixa llegint novel·les de lladres i serenos que no pas amb la revista Mind. Wittgensetein era mig boig però en aquest punt tenia raó. Aplique-ho al següent vídeo. Els qui tingueu moral de veure'l, és clar.

ELS FAK EH I LA CAIXA DE JOIES

Ara fa un any em vaig posar en contacte amb Publicacions de l'Abadia. Volien obrir una línia de novel·les curtes per aprendre català i buscaven gent disposada a escriure-les.
Per descomptat, vaig dir que sí. Tenia una novel·la ja feta, els Fak Eh, que estava bé però que s'havia de reescriure de cap a peus. Vaig aprofitar l'avinentesa i em vaig passar tot l'estiu treballant-hi. Està basada en fets reals curiosos i surrealistes que un dia els explicaré amb més calma. Tan bon punt la vaig acabar em vaig posar a escriure la segona, La Caixa de Joies. Aquesta va voler molt més feina ja que la història no estava pensada i vaig haver de començar-la des de zero, experimentant amb dos o tres finals fins que en vam trobar un amb un nombre de morts i assassinats que ens va satisfer a tots.
Dues novel·letes amb un any és una bona mitjana. Això sí, la primera només s'havia de passar a net. Totes dues són curtes i els continguts lingüístics estan molt adaptats perquè tothom les pugui entendre. Sigui com sigui, són dues novel·les meves, meves i prou (amb l'ajut inestimable de la gent de l'editorial, és clar). Fa il·lusió tenir-les.
Els llibres ja han sortit de la imprempta. No sé quan començaran a distribuir-los ni quan es farà la presentació. Insisteixo: no es tracta de novel·les convencionals sinó de material preparat perquè gent que coneix poc la llengua la pugui aprendre. Tot i així, jo i els editors estarem molt contents si l'aneu a comprar de forma massiva.
Quan pugui us en parlo més. A la foto, Charles Bukowsky, que no té res a veure amb el post i que mai hauria llegit cap d'aquestes novel·les, però vaig trobar la foto l'altre dia per casualitat i volia penjar-la.

Per cert, el blog "A normal day in Japan" està out of order, de manera que l'he tret de la llista. Al seu lloc hi he posat "A normal day...", del mateix autor. Disfruteu-lo.

EL QUE INTERNET ET DÓNA

És dur tenir un blog. És la primera cosa a la qual renuncies quan tens una mica de feina. O almenys així ho faig jo. Però per alguns tenir un blog és la seva vida. Fa poc a la sèrie House va sortir una noia d'aquestes. Havia de fer-se una operació arriscada i demanava consell als seus lectors, que per més inri eren una colla d'antisistema radicals (es va fer vegetariana, si mal no recordo, per petició popular). La noia no es separava mai del seu portàtil i cada cosa que feia la penjava a la Xarxa. Segons ella, no volia tenir secrets. Una actitud ridícula si tenim en compte que Internet ha contribuit, precisament, a crear moltíssims secrets i a desvetllar-ne d'altres. Els homes es fan passar per dones i les dones es fan passar per top models. Els heterosexuals van a xats gais, i viceversa. Centenars de persones han practicat sexe virtual amb d'altres persones que, en condicions normals, potser ni mirarien a la cara. Hi ha xats de suïcides, de gent que es disfressa de coses rares i de tota la gamma de fílies. Alguna gent s'ha casat gràcies a Internet i d'altra gent s'ha separat per culpa d'Internet. El Facebook ens converteix a tots plegats en una mena de Paquita, la perruquera del barri que sempre està pendent de què fan els veïns. També desperta, com els blogs, el nostre costat més exhibicionista. Els psicòlegs han perdut diners des que existeixen aquestes formes d'expressió. Podríem dir que, ara sí, s'han democratitzat els espais on la gent pot escriure. Avui et poden llegir milers de persones sense que cap diari t'hagi contractat i sense haver publicat ni un sol llibre o article en un mitjà convencional. Sempre, és clar, que sàpigues mantenir-te a la creta de l'onada: pensa que tot el que Internet et dóna tard o d'hora t'ho treu.

ADÉU AL YUMMY YUMMY

Una mala notícia: el Yummy Yummy de Girona tanca les seves portes després de no sé quants anys. Pels qui no hi hagin estat mai, és un petit restaurant oriental que hi ha al carrer de la Rutlla, a tocar de la Plaça del Lleó. Fa temps estava on ara hi ha el River Café.
Oblideu-vos dels japonesos fashion i minimalistes. Oblideu-vos d'aquells xinesos que t'ho donen tot fregit i que no saps si menges pollastre o carpes de l'Onyar. Oblideu-vos d'aquests tailandesos que hi ha ara, que ningú sap gaire bé que tenen de particular. El Yummy Yummy és una cosa superior. No he estat mai a l'Orient, però tinc la sensació que en una casa d'allà el menjar deu ser molt semblant al del Yummy. La paraula "familiar" es redefineix quan hi vas a sopar. Saben perfectament on és la barrera entre fer-te sentir bé i tocar-te els nassos amb servilismes o falsa simpatia.
La decoració no té pèrdua: un pastitx de motius orientals, kitsch sense arribar al deliri d'alguns restaurants xinesos, on surts, literalment, embafat.
Les mestresses són la Maria i la seva germana. Precisament aquesta darrera ha trobat feina a Hong Kong, i per això tanquen o traspassen el restaurant, segons les ofertes. Les foundees xineses que fan són sobèrbies, una autèntica orgia de menjar. L'ànec lacat també és excel·lent, igual que els fideus fregits, la vedella crua i les cassoletes de curry. Si encara no hi heu estat mai, ja trigueu. Si hi heu estat i us ha agradat, aprofiteu. Nosaltres segur que ho farem.