CINC RÀPIDS

Carta del enamorado

Juan José Millás

Hay novelas que aun sin ser largas no logran comenzar de verdad hasta la página 50 o la 60. A algunas vidas les sucede lo mismo. Por eso no me he matado antes, señor juez.

Amenazas

William Ospina

-Te devoraré -dijo la pantera.

-Peor para ti -dijo la espada.

(Sin título)

Gabriel Jiménez Eman

Aquel hombre era invisible, pero nadie se percató de ello.

La muerte en Samarra

Gabriel García Márquez (Adaptación)

El criado llega aterrorizado a casa de su amo.

-Señor -dice- he visto a la Muerte en el mercado y me ha hecho una señal de amenaza.

El amo le da un caballo y dinero, y le dice:

-Huye a Samarra.

El criado huye. Esa tarde, temprano, el señor se encuentra la Muerte en el mercado.

-Esta mañana le hiciste a mi criado una señal de amenaza -dice.

-No era de amenaza -responde la Muerte- sino de sorpresa. Porque lo veía ahí, tan lejos de Samarra, y esta misma tarde tengo que recogerlo allá.

Un sueño

Jorge Luis Borges

En un desierto lugar del Irán hay una no muy alta torre de piedra, sin puerta ni ventana. En la única habitación (cuyo piso es de tierra y que tiene la forma de círculo) hay una mesa de maderas y un banco. En esa celda circular, un hombre que se parece a mi escribe en caracteres que no comprendo un largo poema sobre un hombre que en otra celda circular escribe un poema sobre un hombre que en otra celda circular…El proceso no tiene fin y nadie podrá leer lo que los prisioneros escriben.

LA TÀCTICA INFAL·LIBLE

He vist que la Revista de Girona ha penjat un pdf amb el conte que vaig fer pel taller de creació. No és un microrelat, però s'hi acosta. Podeu llegir-lo aquí.

L'HOME QUE ENS VOLIA RENTAR LA BOCA AMB LLEIXIU

Quan era petit la meva mare va apuntar-me a un curs de pintura. El professor era un artista local, massa poc excèntric per tenir notorietat. És possible que en aquell moment el meu talent pictòric estigués lleugerament avançat respecte la meva edat, però va estancar-se en aquell punt concret: avui en dia dibuixo exactament igual que quan tenia vuit anys.

La majoria dels meus companys eren força més grans, i jo no entenia la majoria de bromes que feien.  Recordo que un dels alumnes -li direm Josep- era un malparlat. Tinc gravada amb tota precisió una escena  on el noi pintava el seu quadre i, al mateix temps, deixava anar tota classe de renecs sense destinatari ni motiu. En Josep em fascinava: a banda de ser alt i fort, feia el que volia i deia tantes paraulotes com li donava la gana. Compartia aquesta admiració amb bona part del grup que, més audaços i decidits que jo, van començar a imitar-lo. Les classes de pintura van convertir-se en una tasca dels baixos fons on podies sentir-hi qualsevol barbaritat, i si l'un la deia grossa l'altre més. Érem estudiants de pintura però ens comportàvem com estibadors

Un dia el pintor es va enfadar i ens va prometre que l'endemà posaria un cubell amb aigua i lleixiu a la porta de l'aula. Si algú tenia la llengua bruta el faria sortir i li rentaria ell personalment. A mi aquella amenaça va afectar-me molt. Tant que abans d'anar a la següent classe vaig passar-me mitja hora raspallant-me la llengua. Quan vaig arribar a l'aula la tenia pràcticament insensible, de tanta pasta de dents com m'hi havia posat: a mi  no m'agafarien desprevingut.

La classe va transcórrer amb una calma tensa fins que en Josep va mirar a dreta i a esquerra i, tot fent una pinzellada despreocupada, va dir (recordo les paraules amb tota exactitud):
- Me cago en els collons del maharahà!
Un crit ofegat de sorpresa va omplir la sala. Vaig amagar-me darrera la meva tela, espantat: en qualsevol moment arribaria el pintor i s'enduria a aquell malparlat a fora per rentar-li la llengua amb lleixiu. Però l'home no va aparèixer i en Josep va passar la resta de la classe  insultant al maharahà (fos qui fos aquell maharahà)  i provocant rialles nervioses en la resta dels alumnes.

Aquell dia a casa vaig plorar perquè vaig comprendre que la justícia no existeix, i que la majoria de càstigs i amenaces mai es compleixen.  En Josep tenia la llengua negre com el sutge però el pintor mai li va raspallar amb aigua i lleixiu, i el nano va seguir cagant-se en tot. Quan comences a descobrir que tot plegat és mentida és quan, mica en mica, vas fent-te gran.

LOSERS: PONÇ PILAT

Pilat era el governador romà de judea. No li agradaven els jueus, ni aquell lloc, ni la seva feina. Encara més li disgustava haver de tractar amb el consell d'ancians, una colla de moralistes fanàtics  obsessionats en fer complir lleis ridícules, com ara que ningú mengés carn de vedella amb productes làctics i que els dissabtes estigués prohibit encendre focs i obrir i tancar les portes.

Pilat passava aquell mati tranquil.lament a la sala de recepcions i li van portar un presoner perquè dictés sentència. Ja n'havia sentit parlar: era una mena de profeta que assegurava ser el fill de Déu. A ell això li portava fluixa, però els jueus semblaven molt ofesos. Tampoc era gaire difícil, ofendre'ls. Més aviat li preocupava que pogués haver-hi una revolta per culpa d'aquell tipus. Caifàs, el representant dels savis jueus, va llegir la llista de càrrecs de què se l'acusava. Pilat sospirava, avorrit: hauria preferit estar a qualsevol lloc menys aquell. En realitat aquell home li queia bé (de fet, li queia bé qualsevol que toqués els nassos a l'artistocràcia jueva) i no veia motiu per matar-lo, tal i com li demanaven. Al final, després de tanta insistència, va rentar-se les mans. Què més podia fer? No valia la pena enfrontar-se al consell jueu i, de fet, potser tenien raó quan parlaven de revoltes. Se sentia atrapat. Fastiguejat.

Era pels volts de Pasqua, la festa per celebrar l'èxode d'Egipte, i la tradició era d'alliberar un presoner. Pilat va proposar al poble que demanés l'indult per a Jesús. Però la xusma és voluble, oblidadissa i capritxosa, i va escollir a Barrabàs (aquest és un tema apassionant que mereix no un, sinó una dotzena de posts). Ponç Pilat va fer el que va poder, però és obvi que no va ser suficient, ja que hores més tard Jesús moriria a la creu. El governador no era un mal tipus, només algú  sobrepassat per les circumstàncies.

Hi ha un fragment de la conversa que tots dos mantenen que m'encanta. Pilat, com tots els romans, era descregut i cínic. Jesús li diu: "Tots els que busquen la veritat vénen a mi". "La veritat?" va preguntar Pilat arrufant el nas. "I què és, la veritat?". I, sense donar temps a l'altre perquè respongués, va sortir de la sala.

LOSERS: JUDES

Sempre he sentit fascinació pels fracassats. Pels personatges que sempre s’equivoquen, pels que tot els hi surt al revés. Pels homes i dones que es troben enmig d’assumptes que els superen.  Pels qui prenen sempre la pitjor decisió possible. Pels que ensopeguen una vegada i una altra amb la mateixa pedra sense aprendre’n mai.

Judes és un dels més cèlebres. En  efecte, la seva cagada va ser notòria: vendre al Fill de Déu a les autoritats romanes i jueves. Es parla de tres possibles motivacions: 

a)  Econòmica: aquesta és la clàssica, defensada per la tradició i pels sectors més ortodoxos de l’església catòlica. A canvi d’entregar-lo al sanedrí hauria guanyat trenta monedes de plata, suficients per comprar un camp on, més tard, es penjaria. Els entesos diuen que aquesta és una opció poc plausible ja que Judes era el tresorer del grup i en cas de voler únicament els diners hauria pogut robar la bossa comuna i desaparèixer sense necessitat de vessar sang, i encara menys una de tan il·lustre.

b)    Política:  segons aquesta versió, Judes era un revolucionari que lluitava contra l’opressió romana. Se sap que altres deixebles de Jesús eren o havien estat zelotes (els zelotes, per entendre’ns, eren els terroristes de l’època).  Judes, com molts, esperava un Messies guerrer que els alliberés de l’invasor romà. Com que Jesús, segons el seu parer, no anava per feina, va posar-lo en una situació límit per fer-lo reaccionar. Jesús no va revoltar-se i, quan el traidor va comprendre que tot havia sortit al revés, es va penjar d’una figuera.

c)     Predeterminista : fa poc es va fer públic l’Evangeli de Judes (un text apòcrif, és clar) on s’hi diu que Judes hauria entregat al seu mestre perquè aquest li hauria demanat. S’havien de complir les Escriptures, i el destí de Jesús estava escrit. Jesús havia de morir perquè el seu missatge quedés gravat, perquè fos efectiu. Tots dos s’haurien limitat a donar un cop de mà al destí. 

      

      Judes Iscariot és molt apreciat pels catòlics japonesos. Per ells el suïcidi no és una cosa vergonyant, sinó una mostra honorable i valenta de penediment.  

     I demà, Ponç Pilat.

SÓC DE POBLE

Diuen que una de les característiques definitòries dels hipsters (terme oficial per denominar als gafapasta de tota la vida) és que no es reconeixen com a tals, i que una de les maneres de fer-ho és riure's de l'estètica i del mode de vida hipster.

El còmic sóc de poble n'és un exemple excel·lent. El volum es presenta com un manual de supervivència a la gran ciutat destinat a joves de poble que acaben d'arribar-hi. El còmic en sí és divertit, però fa ràbia de tan modern com és. Parla de discjòqueis que algú de Cargols de Dalt mai haurà sentit anomenar. Parla de blogaires que, encara que tu mateix siguis un blogaire, no saps qui són. Parla de festivals i de tendències que a un nano de Conills de Baix li semblarà xinès. És un còmic modernillo, creat per modernillos i destinat a modernillos. Si no pertanys a aquest grup pot fer-te somriure en alguns moments, però et passarà com quan beus un gintònic pijo:  no saps apreciar-ne els matissos però és bo i alegra la vida, i amb això a vegades ja n'hi ha prou.

Si ets de poble segur que tindràs coses millors a fer que llegir aquest còmic. Si has nascut a Barcelona no hi trobaràs la gràcia. Però si vas néixer a Viladegossos i ara vius al barri de Gràcia, sempre que pots vas a Razzmatazz, duus Convers atrotinades i t'agrada el disseny i la fotografia, aquest còmic està fet per a tu.

EL MAS ROS

Tota la gent de Cassà i rodalies ha menjat alguna vegada al Mas Ros. Alguns hem seguit amb atenció el recorregut del restaurant. Els meus primers records són d'un tapís enorme penjat a la sala principal on hi sortia un gaucho amb boleadoras rostint carn enmig d'un prat, amb cavalls i vaques al fons. En aquella època el terme "braseria" no existia, però imagino que el resturant n'era una. A mi m'agradaven les petites olives que et donaven per entretenir la gana i que ara han substituït per unes de tamany més convencional. Després, un paio amb ulleres (unes ulleres d'aquestes retro que ara s'han tornat a posar de moda) va convertir el restaurant en una pizzeria. Algú més va agafar el relleu, fins al darrer propietari, que va dirigir-lo durant un munt d'anys.

Ara ha passat el testimoni al meu amic Riera. Podeu pensar que no sóc parcial a l'hora d'escriure sobre restaurant que pertany a un amic meu, però aneu-hi una sola vegada i descobrireu que no exagero ni una mica. Els menús d'entre setmana són esplèndids, especialment si tenim en compte que només costen onze euros. Macarrons amb trompetes de la mort, secret de porc a la brasa, lluç amb salsa de safrà, timbal  d'espinacs a la catalana. De postres heu de tastar el flam de formatge i l'escuma de recuit. El cap de setmana atreviu-vos amb el gegantí filet de Nebraska, que sense voler desmerèixer la vedella de Girona és boníssim, o amb les croquetes de foie.

Els nous propietaris han rentat la cara al local i han retirat aquell altell absurd que hi havia i que ningú sabia gaire bé quina funció tenia, a banda d'ocupar mig restaurant. El sostre està decorat amb unes làmpades enormes i té més aire de masia que mai (els propietaris han recuperat el nom original). Tot es veu nou, sense perdre aquella pàtina de veterania que té el restaurant. Només li falta una carta de gin tònics arregladeta -avui en dia totes les sobretaules es fan amb gin tònics- i ja tindrem el restaurant perfecte.