dimarts, 24 de desembre del 2013
BONES FESTES!
Fa dies que tinc ganes d'actualitzar el blog però vaig molt enfeinat amb les reunions de coordinació amb patges reials i tions. Aprofito el privilegi de tenir el Tardes de Birres per desitjar-vos unes Bones Festes de Nadal i una feliç entrada d'any (no sé si tindré temps d'escriure res abans del dia u, i d'altra banda reposar una setmaneta no em farà cap mal). Pels que odïen el Nadal, feliç solstici d'hivern. Pels papanates que odïen el Nadal però que el celebren igualment perquè "és una traidició molt nostra" (?!), feliç festa del consum desenfrenat, del capitalisme més baix i dels excessos alimenticis. Pels jueus, feliç Hannukah (o com s'escrigui). Felicitats, en definitiva, per tothom. Sigueu bons, sigueu feliços i divertiu-vos.
dimarts, 17 de desembre del 2013
MÉS PUTES
Divendres a la nit vaig tenir una trobada que sintetitzava i unia de manera curiosa -i estranya- els dos darrers posts. Havia estat una setmana dura, de manera que vaig sortir a beure un gintònic terapèutic amb uns amics. Quan vam entrar al segon bar, com em passa quasi sempre, el borratxo més atrapat del local se'm va enganxar com un perfum d'aquests que venen als basars xinesos.
El torrat en qüestió estava molt content perquè havien obert un nou puticlub extraordinàriament barat i de tracte familiar, i en parlava com qui lloa un restaurant de menús casolans que acaba de descobrir. Tan bona gent són els amos, explicava, que com que era l'últim client el van deixar dormir una estona sense cobrar-li suplement. Com un liró.
"Pensa...", em deia, "...que jo m'he arribat a gastar mil euros en una nit de putes". Mil euros! Quan vaig preguntar-li si anava amb putes de luxe em va respondre que no, que eren normals i corrents. "Doncs com cony et pots gastar mil euros en una sola nit?". Em va respondre amb tantes bafarades de whisky DYC amb cola que quan vaig arribar a casa em vaig haver de rentar la cara amb sabó: "Al puti que anava abans mitja hora valia cent deu euros. Com que quan hi anava sempre em fotia una mica de farlopa (que entra en el preu total de la nit) durava molta estona, de manera que m'hi estava un hora, o potser més. També has d'incloure-hi les copes que bevia i les que pagava a les noies, i que a vegades volia muntar-me un trio". No us faig el recompte exacte perquè aquesta conversa va tenir lloc molt tard de matinada, i a aquestes hores la meva memòria és fal·lible. La qüestió és que si feies càlculs els mil euros sortien, i potser més i tot.
I així tornem als dos posts anteriors: si haguéssiu vist al paio en qüestió - gras, ben suós malgrat que era una nita freda -les ulleres li relliscaven nas avall-, les seves probabilitats de triomfar amb una noia eren properes a zero. Mentre hi hagi gent així hi haurà necessitat de prostitutes. És una merda però és així. D'altra banda, pel que sé d'ell, me l'imagino perfectament deixant de pagar, posem pel cas, la hipoteca i després culpant als grans banquers perquè són uns fills de puta. Una cosa no treu l'altra, però és vital que reconeguem la nostra part de culpa en tot l'assumpte. Han de rodar caps -molts- i no pas de ciutadans enganyats, innocents o babaus. Aquests, pobres, ja les passen prou putes i l'única cosa que han de fer és aprendre'n per no tornar a repetir mai més els mateixos errors. Ja que en aquest món no hi ha justícia, ni poètica ni de l'altra, tan de bo existeixi un infern perquè tota aquesta colla de cabrons que han jugat amb els diners i les esperances de la gent s'hi podreixin. Però, escolta, si tens ganes d'anar de putes vés al puti nou que has descobert, aquest que està tan bé de preu, i algun dia fins i tot pots fer un petit extra. Però no et gastis mil euros en una nit, animal!
El torrat en qüestió estava molt content perquè havien obert un nou puticlub extraordinàriament barat i de tracte familiar, i en parlava com qui lloa un restaurant de menús casolans que acaba de descobrir. Tan bona gent són els amos, explicava, que com que era l'últim client el van deixar dormir una estona sense cobrar-li suplement. Com un liró.
"Pensa...", em deia, "...que jo m'he arribat a gastar mil euros en una nit de putes". Mil euros! Quan vaig preguntar-li si anava amb putes de luxe em va respondre que no, que eren normals i corrents. "Doncs com cony et pots gastar mil euros en una sola nit?". Em va respondre amb tantes bafarades de whisky DYC amb cola que quan vaig arribar a casa em vaig haver de rentar la cara amb sabó: "Al puti que anava abans mitja hora valia cent deu euros. Com que quan hi anava sempre em fotia una mica de farlopa (que entra en el preu total de la nit) durava molta estona, de manera que m'hi estava un hora, o potser més. També has d'incloure-hi les copes que bevia i les que pagava a les noies, i que a vegades volia muntar-me un trio". No us faig el recompte exacte perquè aquesta conversa va tenir lloc molt tard de matinada, i a aquestes hores la meva memòria és fal·lible. La qüestió és que si feies càlculs els mil euros sortien, i potser més i tot.
I així tornem als dos posts anteriors: si haguéssiu vist al paio en qüestió - gras, ben suós malgrat que era una nita freda -les ulleres li relliscaven nas avall-, les seves probabilitats de triomfar amb una noia eren properes a zero. Mentre hi hagi gent així hi haurà necessitat de prostitutes. És una merda però és així. D'altra banda, pel que sé d'ell, me l'imagino perfectament deixant de pagar, posem pel cas, la hipoteca i després culpant als grans banquers perquè són uns fills de puta. Una cosa no treu l'altra, però és vital que reconeguem la nostra part de culpa en tot l'assumpte. Han de rodar caps -molts- i no pas de ciutadans enganyats, innocents o babaus. Aquests, pobres, ja les passen prou putes i l'única cosa que han de fer és aprendre'n per no tornar a repetir mai més els mateixos errors. Ja que en aquest món no hi ha justícia, ni poètica ni de l'altra, tan de bo existeixi un infern perquè tota aquesta colla de cabrons que han jugat amb els diners i les esperances de la gent s'hi podreixin. Però, escolta, si tens ganes d'anar de putes vés al puti nou que has descobert, aquest que està tan bé de preu, i algun dia fins i tot pots fer un petit extra. Però no et gastis mil euros en una nit, animal!
dissabte, 14 de desembre del 2013
CULPABLES
Aquesta setmana -o la passada, tant li fa- un periodista entrevistava una víctima de la crisi. L'home explicava a la càmera, afligit, que ara vivia en un pis sense calefacció però que anys enrere cada estiu passava quinze dies en un hotel de Mallorca amb la dona i els nens. Aquell pobre diable va fer-me pensar en un altre pobre diable que també havia sortit a la televisió dies enrere i que s'havia quedat sense feina, sense atur i que cada mes havia de pagar més de mil euros -més de mil euros!- d'hipoteca.
A nivell personal també he conegut damnificats per aquest daltabaix que ens toca patir. Un conegut meu -crec que era manobre o guixaire- ara les passa putes però segueix sense desfer-se de les dues motos que té (una per mudar i un altra per anar a fer corves), ni dels dos cotxes que tenen la seva parella i ell (malgrat que només en necessiten un, i encara). El meu veí de Girona, que també era manobre o guixaire, es reia de mi i del meu sou de mestre. "Con esto yo no tendría ni pa empezar" em deia, clavant-me una plantofada amistosa a l'espatlla, com si jo fos un pobre babauet que no entenia de que anava la partida.
Els banquers culpables d'aquesta crisis segueixen vivint a tot drap, fotent-se'n de nosaltres i esmorzant amb cava i cocaïna poc tallada. No roden caps pel tema de les preferents (o no en roden prous) i els polítics corruptes segueixen essent els més votats per un poble massoquista, o oblidadís, o imbècil perdut. I els pocs que són a la presó reben pleitesia de la resta de presos, com és el cas d'en Bárcenas, que diuen que a base de regalar cigarretes està muntant un petit imperi del crim allà dins. No és veritat que a les presons hi ha una mena de justícia poètica. En aquest post ho explico millor.
D'aquesta crisi de merda que estem vivint no n'aprendrem res perquè no s'ha castigat ni es castigarà a una part dels culpables. I perquè l'altra part dels responsables, que alhora són les vícitimes, segueixen convençuts que ells no tenen la culpa de res, i que el més normal del món és comprar-te un pis que te cagues al centre de la ciutat, o una caset amb jardí, o que un manobre tingui dues motos i dos cotxes, o que un guixaire pugui passar cada estiu quinze dies a pensió completa en un hotel de Mallorca amb la dona i els nens, mentre que la resta dels mortals de viatges de quinze dies només en fem un cop a la vida, i és el de noces.
A nivell personal també he conegut damnificats per aquest daltabaix que ens toca patir. Un conegut meu -crec que era manobre o guixaire- ara les passa putes però segueix sense desfer-se de les dues motos que té (una per mudar i un altra per anar a fer corves), ni dels dos cotxes que tenen la seva parella i ell (malgrat que només en necessiten un, i encara). El meu veí de Girona, que també era manobre o guixaire, es reia de mi i del meu sou de mestre. "Con esto yo no tendría ni pa empezar" em deia, clavant-me una plantofada amistosa a l'espatlla, com si jo fos un pobre babauet que no entenia de que anava la partida.
Els banquers culpables d'aquesta crisis segueixen vivint a tot drap, fotent-se'n de nosaltres i esmorzant amb cava i cocaïna poc tallada. No roden caps pel tema de les preferents (o no en roden prous) i els polítics corruptes segueixen essent els més votats per un poble massoquista, o oblidadís, o imbècil perdut. I els pocs que són a la presó reben pleitesia de la resta de presos, com és el cas d'en Bárcenas, que diuen que a base de regalar cigarretes està muntant un petit imperi del crim allà dins. No és veritat que a les presons hi ha una mena de justícia poètica. En aquest post ho explico millor.
D'aquesta crisi de merda que estem vivint no n'aprendrem res perquè no s'ha castigat ni es castigarà a una part dels culpables. I perquè l'altra part dels responsables, que alhora són les vícitimes, segueixen convençuts que ells no tenen la culpa de res, i que el més normal del món és comprar-te un pis que te cagues al centre de la ciutat, o una caset amb jardí, o que un manobre tingui dues motos i dos cotxes, o que un guixaire pugui passar cada estiu quinze dies a pensió completa en un hotel de Mallorca amb la dona i els nens, mentre que la resta dels mortals de viatges de quinze dies només en fem un cop a la vida, i és el de noces.
dimarts, 10 de desembre del 2013
PUTES
Pels qui vulguin arguments en contra de la prostitució n'hi ha un que, desgraciadament, no falla mai: en aquest submón sòrdid hi ha massa dones que són obligades a exercir i que viuen en condicions de semiesclavatge. Només per això s'hauria d'erradicar totalment la prostitució il·legal i professionalitzar totes les que vulguin fer-ne la seva feina, amb tots els avantatges i inconvenients que això comporta.
El que no podem fer de cap manera és el que va fer l'altre dia una tertuliana del programa d'en Cuní, indignada perquè molts puteros admeten que van amb senyoretes perquè "no tenen ganes d'esforçar-se per poder fotre un clau". La dona en qüestió estava fora de si, i en vàries ocasions els seus companys van haver de calmar-la. Amb el cor a la mà, no entenc què la va fer emprenyar tant. El sexe funciona exactament igual que qualsevol altre mercat, amb unes demandes i unes ofertes destinades a diferents tipus de públic. En el món de les relacions sexuals la llei de la oferta i la demanda s'aplica de manera cruel, i mentre que les persones atractives no tenen cap problema per accedir al sexe -on, quan i molt sovint, amb qui vulguin- hi ha grups socials que de cap manera poden aconseguir-ne, si no és pagant. Aquests grups constitueixen una mena de classe obrera del món sexual, o fins i tot de lumpen proletariat. Si algun membre d'aquests grups socials (suposo que tothom veu clara la diferència entre grup social i classe social, perquè aquí els diners, i tot i tenir importància, no sempre són decisius) vol aconseguir sexe ho té molt, molt complicat. Imaginem un senyor de quaranta-i-tants panxut, calb i amb ulleres de cul de got. No té diners ni capacitat d'impressionar ningú perquè res del que fa o ha fet és impressionant. Segurament aquest senyor seria un membre d'aquestes classes menys afavorides. Si aquest home vol sexe -i no està casat, s'entén- només té un camí: anar de putes. Ras i curt.
Els arguments de la tertuliana d'en Cuní no m'haurien fet ni fred ni calor si no fos perquè ja els he sentit moltes vegades. Segons les feministes de nova fornada -i segurament les de la vella fornada també- la prostitució no hauria d'existir, ni legal ni il·legal, perquè és un atac contra la dignitat de la dona. Si un home no pot accedir al mercat del sexe s'ha de fer fotre i quedar-se a casa fent-se palles o sublimant les pulsions a base d'scrapbook o patchwork (les versions modernes del clàssic punt de mitja). La vella dreta conservadora era prou llesta per mirar cap a un altra banda -entre d'altres motius, perquè molts dels seus membres eren puteros- però l'esquerra estalinista sembla que no és tan espavilada. Apreneu dels fatxes, nois i noies, que al capdavall us hi assembleu molt.
El que no podem fer de cap manera és el que va fer l'altre dia una tertuliana del programa d'en Cuní, indignada perquè molts puteros admeten que van amb senyoretes perquè "no tenen ganes d'esforçar-se per poder fotre un clau". La dona en qüestió estava fora de si, i en vàries ocasions els seus companys van haver de calmar-la. Amb el cor a la mà, no entenc què la va fer emprenyar tant. El sexe funciona exactament igual que qualsevol altre mercat, amb unes demandes i unes ofertes destinades a diferents tipus de públic. En el món de les relacions sexuals la llei de la oferta i la demanda s'aplica de manera cruel, i mentre que les persones atractives no tenen cap problema per accedir al sexe -on, quan i molt sovint, amb qui vulguin- hi ha grups socials que de cap manera poden aconseguir-ne, si no és pagant. Aquests grups constitueixen una mena de classe obrera del món sexual, o fins i tot de lumpen proletariat. Si algun membre d'aquests grups socials (suposo que tothom veu clara la diferència entre grup social i classe social, perquè aquí els diners, i tot i tenir importància, no sempre són decisius) vol aconseguir sexe ho té molt, molt complicat. Imaginem un senyor de quaranta-i-tants panxut, calb i amb ulleres de cul de got. No té diners ni capacitat d'impressionar ningú perquè res del que fa o ha fet és impressionant. Segurament aquest senyor seria un membre d'aquestes classes menys afavorides. Si aquest home vol sexe -i no està casat, s'entén- només té un camí: anar de putes. Ras i curt.
Els arguments de la tertuliana d'en Cuní no m'haurien fet ni fred ni calor si no fos perquè ja els he sentit moltes vegades. Segons les feministes de nova fornada -i segurament les de la vella fornada també- la prostitució no hauria d'existir, ni legal ni il·legal, perquè és un atac contra la dignitat de la dona. Si un home no pot accedir al mercat del sexe s'ha de fer fotre i quedar-se a casa fent-se palles o sublimant les pulsions a base d'scrapbook o patchwork (les versions modernes del clàssic punt de mitja). La vella dreta conservadora era prou llesta per mirar cap a un altra banda -entre d'altres motius, perquè molts dels seus membres eren puteros- però l'esquerra estalinista sembla que no és tan espavilada. Apreneu dels fatxes, nois i noies, que al capdavall us hi assembleu molt.
dijous, 5 de desembre del 2013
LA RIALLA DE LA CAMACHO
Ha costat, però finalment els tenim a tots en una foto. Ben juntets. A l'esquerra en Navarro, que somriu i mira l'infinit, com un estudiant en el seu primer dia a la Universitat. Fa cara d'haver tingut una ocurrència divertida i està content perquè ha entrat bé. Segur que pensa: "Aquí em posaré les botes, tu". Al seu costat hi ha un calb amb ulleres -qui collons és?- que el mira de reüll i sembla que pensi: "Quin fitxatge, aquest en Navarro. Ens muntarem una fiestuquis els dijous a la nit que tela marinera. Ho rebentarem tot, la mare que em va parir". L'Alberto Rivera, al mig de la foto, lluita desesperadament per fer-se lloc, perquè la Camacho ja no el mira a ell, sinó a l'alumne nou. El líder de Ciudadanos s'esforça per fer-se notar, amb el punt de patetisme que només tenen alguns borratxos ben entrada la matinada. Fixeu-vos en la cara de pallasso que fa. "Mira'm, mira'm, sóc aquí". Però res. Company, avui tocarà fer l'última -o la primera del dia següent- en un bar de mala mort, que per aquí hi hem passat tots.
I la Camacho, sense fer-li gens de cas, esclafeix a riure, ha ha ha!, com si volgués dir: "Coi de nano, aquest Navarro, que en té cada una! Està fet un bon tarambana, el punyetero. Mira si en fot, de gràcia!". I a la dreta de tot -només faltaria- una Llanos de Luna que, a cop d'ull, té aires de travel·lo discotequer d'aquests que ronden colles de joves heterosexuals a veure si pesquen algun torrat. I ho deixarem aquí, no fos cas que em foti al damunt els seus amics nazis.
Entenc que en Navarro hagi hagut d'abaixar-se els pantalons -al capdavall és socialista- però el que és clar és que aquesta mirada de felicitat, de protagonista de Desmadre en la Universidad o Los Albóndigas, se la podria ben estalviar. Podria tenir un gest greu, com qui va a un lloc per obligació. Però no. El tio vinga a riure. I l'autoanomenat sector catalanista del PSC segueix sense estripar el carnet, no fos cas. Amb aquest grau de coherència després es queixaran si la gent està emprenyada.
I la Camacho, sense fer-li gens de cas, esclafeix a riure, ha ha ha!, com si volgués dir: "Coi de nano, aquest Navarro, que en té cada una! Està fet un bon tarambana, el punyetero. Mira si en fot, de gràcia!". I a la dreta de tot -només faltaria- una Llanos de Luna que, a cop d'ull, té aires de travel·lo discotequer d'aquests que ronden colles de joves heterosexuals a veure si pesquen algun torrat. I ho deixarem aquí, no fos cas que em foti al damunt els seus amics nazis.
Entenc que en Navarro hagi hagut d'abaixar-se els pantalons -al capdavall és socialista- però el que és clar és que aquesta mirada de felicitat, de protagonista de Desmadre en la Universidad o Los Albóndigas, se la podria ben estalviar. Podria tenir un gest greu, com qui va a un lloc per obligació. Però no. El tio vinga a riure. I l'autoanomenat sector catalanista del PSC segueix sense estripar el carnet, no fos cas. Amb aquest grau de coherència després es queixaran si la gent està emprenyada.
dimarts, 3 de desembre del 2013
CAGAR-SE EN TOT
Hi ha gent convençuda que la millor manera de semblar modern i interessant és criticar -alguns pedants en diuen deconstruir- festes, modes i convencions socials. Per exemple, dir que que tot allò que sigui mainstream (el terme en si ja fa una ràbia que et mors) no mola. També es porta molt això de criticar als moderns, als hipsters, als pagesos, als urbanites, les iniciatives solidàries (perquè mai són solidàries, sinó fosques conspiracions orquestrades per La Caixa) i un etcètera tan llarg i recargolat com volgueu.
Ara toca cagar-se en el Nadal. Alguns discursos són delirants i tan tòpics com el Nadal mateix. Que si és una festa consumista, que si és ensucrat i patatim i patatam. Les persones que emeten aquestes crítiques es deuen veure a si mateixes com autèntics oracles o profetes moderns, denunciant les baixeses i debilitats d'una societat corrompuda i sense rumb. "Si m'escoltéssiu a mi..." sembla que diguin "...sí que aniríem bé". O i tant, imbècil, aniríem de puta mare si t'escoltéssim a tu. Com és que fins ara no hem vist la llum? Com hem pogut romandre a les fosques durant tant de temps? Els qui fan això no tenen vergonya. Però que no pateixin: jo, que tinc un sentit del ridícul superdesenvolupat, ja passo vergonya per ells.
Els moderns són ridículs, però els pares de família panxuts que passen les tardes de diumenge endormiscats al sofà veient futbol també ho són. Els pagesos poden fer riure però els pixapins que van a buscar bolets vestits com si anessin a un concert de Love of Lesbian encara són més patètics. El Nadal no és ni més ni menys absurd que la festa del xai dels musulmans, o que la festa dels cirerers dels japos. És consumista perquè nosaltres ho hem volgut així, i at the end of the day som nosaltres els qui decidim què fer i què no. A veure, a tu qui t'obliga a celebrar el Nadal? Ningú. Ah, que ara has après que Jesús no va néixer el desembre i que tot això dels pastorets és mentida? Doncs que bé, però no cal que ens ho repeteixis cada any, que amb un sol cop ja ho hem entès. En definitiva: si no t'agraden els gintònics, no en beguis. Si t'agraden, beu-ne. Però als demés deixa'ns en pau.
Ara toca cagar-se en el Nadal. Alguns discursos són delirants i tan tòpics com el Nadal mateix. Que si és una festa consumista, que si és ensucrat i patatim i patatam. Les persones que emeten aquestes crítiques es deuen veure a si mateixes com autèntics oracles o profetes moderns, denunciant les baixeses i debilitats d'una societat corrompuda i sense rumb. "Si m'escoltéssiu a mi..." sembla que diguin "...sí que aniríem bé". O i tant, imbècil, aniríem de puta mare si t'escoltéssim a tu. Com és que fins ara no hem vist la llum? Com hem pogut romandre a les fosques durant tant de temps? Els qui fan això no tenen vergonya. Però que no pateixin: jo, que tinc un sentit del ridícul superdesenvolupat, ja passo vergonya per ells.
Els moderns són ridículs, però els pares de família panxuts que passen les tardes de diumenge endormiscats al sofà veient futbol també ho són. Els pagesos poden fer riure però els pixapins que van a buscar bolets vestits com si anessin a un concert de Love of Lesbian encara són més patètics. El Nadal no és ni més ni menys absurd que la festa del xai dels musulmans, o que la festa dels cirerers dels japos. És consumista perquè nosaltres ho hem volgut així, i at the end of the day som nosaltres els qui decidim què fer i què no. A veure, a tu qui t'obliga a celebrar el Nadal? Ningú. Ah, que ara has après que Jesús no va néixer el desembre i que tot això dels pastorets és mentida? Doncs que bé, però no cal que ens ho repeteixis cada any, que amb un sol cop ja ho hem entès. En definitiva: si no t'agraden els gintònics, no en beguis. Si t'agraden, beu-ne. Però als demés deixa'ns en pau.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)