Hem planificat tres presentacions d'ara a finals d'any. La primera és la d'aquí sobre, a Barcelona. Serà a la Impossible i presentarà en Matthew Tree.Teniu totes les dades al targetó. La segona serà a Girona, a la Llibreria 22, el dimarts dia 1 de desembre, i serà apadrinada per l'Eudald Espluga, doctorand en filosofia i autor de Mediterròniament. La tercera, a la biblioteca de Cassà el dia 3 de desembre. Aquesta la farà en Joan Carles Codolà, director de la revista Llum i Guia. No sé l'hora de l'una ni de l'altra, però suposo que començaran entre dos quarts de vuit i les vuit. No cal dir que us espero a tots i a totes -heu de venir amb acompanyant, esclar. Prometo fer-les divertides i curtes.
Em fan por les llagostes. No pas les marines -que, per la seva aparença alienígena, tampoc són sant de la meva devoció- sinó les terrestres. El que a Girona en diem saltamartins o, més vulgarment, saltamontes. No és que em facin fàstic, sinó que els hi tinc fòbia. Per mi l'infern és una plaga de llagostes, o una habitació plena d'aquests insectes diabòlics. Fins i tot tinc esgarrifances a l'hora d'escriure aquest nom tan sinistre, i ni parlar-ne de penjar una foto per il·lustrar el post.
Fa dies que al meu garatge hi ha un d'aquests saltamartins. Fins fa poc era a la paret de la plaça de pàrquing del meu veí. Me'l mirava amb por que em saltés al damunt com un dimoni sorgit dels averns. Però ell es quedava allà, quiet com un malparit. Al final vaig pensar que era mort, i que seguia penjat a la paret per algun caprici de la física, o per obra del Maligne. Al capdavall, quants dies pot aguantar un d'aquests monstres sense menjar?
A principis de setmana va desaparèixer. Vaig pensar que el meu veí s'havia afartat de tenir-lo allà palplantat, i que l'havia liquidat d'un cop. El meu veí, el meu heroi. Però no: avui he vist que el saltamartí encara és al garatge i, encara pitjor, ara s'està a la columna que hi ha a la meva plaça de pàrquing. Per què collons no es mor, el fill de puta? Què menja? Suposo que deu sortir del pàrquing a rosegar les flors de les veïnes i després torna a entrar. Per acabar-ho d'adobar, encara s'ha fet més gran, i ara ja sembla un d'aquells monstres llegendaris de l'antigor. Em veig valent de boxejar contra un albanokosovar de cent quilos i amb el cos cobert de tatuatges patibularis, però sóc incapaç de fer fora del meu garatge un saltamartí -això sí, deu ser el puto rei dels saltamartins. Ahir mateix, en comptes d'entrar el cotxe al garatge per poder baixar la compra i pujar-la a l'ascensor, vaig haver d'aparcar al carrer i carretejar-ho tot amut i avall. El meu fill de tres anys tampoc no s'atreveix a matar-lo i la meva dona no ho fa perquè la violència contra els insectes no li agrada, tot i que m'he afartat d'explicar-li que els saltamartins no són insectes comuns, sinó petits aberracions enviades a la Terra per torturar-nos. Només hi ha una criatura que les superi en vilesa i maldat, les gavines, però d'aquestes ja en parlaré en un altre post.
De manera que si hi ha algú més valent que jo que s'atreveixi a fotre'l fora ja sabeu on trobar-me. Us tornaré el favor si mai heu de boxejar contra un albanokosovar de cent quilos i amb el cos cobert de tatuatges patibularis.
Eres home de poques paraules, la
intel·ligència la tenies a les mans. Amb aquella intuïció d'home de molts oficis, tan sabies construir una barraca com plantar tomates, o
arreglar un cotxe vell. El teu magatzem semblava can penja i despenja, ple
d’amagatalls i d’andròmines que aconseguies vés a saber on.
No te’ns asseies a la falda per
explicar-nos contes, però ens feies unes cabanes fantàstiques. I arcs i
fletxes. I un robot que s'assemblava una mica a l'R2-D2, i que tenia una bateria de cotxe a dins. Érem els únics nens que teníem una tenda de campanya per anar a fer la
migdiada, i una barca blanca al jardí. Ara hi juguen els teus besnéts: quina
herència tan fabulosa que els hi has deixat. També vas fabricar-me un sac de
boxa, dur com un roc, i vas arreglar una vespino perquè poguéssim fer el burro per Sant Grau.
Vas provar d’ensenyar-nos unes quantes coses, però la gent d’abans éreu millor
fent que no pas reflexionant, i ara som fets d’una altra
pasta. Segurament, menys noble i humana. Segurament, pitjor. Potser per això
ens costa tant aprendre.
Fa moltes tardors, en dies apagats i molls com avui, anaves a caçar bolets amb la teva filla gran, la meva mare. Sabies exactament on era cada clapa, i en comptes d’agafar-los,
apartaves una mica les fulles mortes perquè els demés -sobretot ella- els poguessin trobar. La
teva virtut més gran sempre va ser la generositat. Una generositat cap a
tothom, incondicional, a vegades fins i tot excessiva. Més d’un mal de cap et
va portar, ser tan bona persona, però al final ha valgut la pena, perquè el que
queda de nosaltres és el record. Tan de bo tots deixem una petja com la que tus
has deixat.
Quan escrivia això m’he recordat
d’un dia de Nadal que, havent dinat, em vas demanar que et busqués una foto d’en
Negrín. Deies que no l’havies vist mai, i que tenies ganes de saber quina cara
feia. Te la vaigbuscar i la vaig
imprimir de seguida, però no te la vaig ensenyar. Em pensava que ja hi hauria
temps . Sempre ens pensem que n’hi ha, i no és veritat, perquè al cap de poc et
va passar una cosa terrible que et va fer oblidar aquella conversa i moltes
d’altres. Ja no et vaig poder ensenyar en Negrín. Hem d’aprendre alguna cosa,
de tot això. Hem d’aprendre que les coses, per ximples i trivials que semblin,
s’han de fer al moment, perquè ningú no sap què passarà demà. En moments així
t’adones que no hi ha res que sigui trivial, i l’anècdota més insignificant pot
convertir-se en el record més preuat.
Descansa, avi Joan. I vés-te’n
tranquil: tindrem cura de l’àvia, i de Sant Grau.
Del mandat del diabòlic José Maria Aznar només recordo una cosa bona: va treure la mili obligatòria. No pas per tothom, perquè els desgraciats que ja l'havíem començada quan va signar el decret -va fer-ho d'un dia per l'altre, sense gairebé avisar- la vam haver d'acabar mentre tothom sospirava, alleugit. Jo havia tornat expressament de Dublin, on vivia feliç buidant cerveses, convençut que com més aviat me la tragués del damunt, millor. Si hagués esperat un o dos mesos més potser a hores d'ara encara seria l'emperador del Temple Bar. Compartia casa amb un grec grenyut que em va explicar que al seu país hi havia mili de tres anys, i que pobre de tu que et fessis insubmís (l'objecció era considerada poc masculina i quasi ningú no la feia, aquell dia vaig descobrir que els grecs no estan pas de gaire hòsties).
A diferència del meu amic grenyut, vaig decantar-me per una covarda i efeminada objecció de consciència a l'ajuntament del meu poble. Quan van descobrir que sabia llegir raonablement bé em van enviar a la biblioteca municipal. La bibliotecària va preguntar-me:
- Et veus capaç d'ordenar llibres alfabèticament?
I jo li vaig respondre:
- No ho sé.
Com tots els estudiants de lletres, estava familiaritzat amb el sistema d'ordenació de les biblioteques, però em vaig fer l'orni perquè no volia que em carreguessin de feina mentre que els meus companys objectors es grataven la panxa o covaven la ressaca en llocs recòndits de l'entramat municipal.
Però com que sóc un home responsable i força obsessiu, de seguida vaig començar a ordenar els llibres. Avia la bibliotecària va agafar la baixa perquè estava embarassada de molts mesos. La seva substituta, lògicament, desconeixa com funcionava la biblioteca, i durant un temps vaig ser el bibliotecari de facto. Mai de la vida he llegit tant com vaig fer-ho aleshores: era com un alcohòlic treballant en un bar de nit, o un pervertit en un vestuari de senyores. Aquell bé de Déu de llibres! Fins i tot vaig haver de fer un parell de comandes. Va ser aleshores quan vaig descobrir a en Matthew Tree. L'havia vist per la tele, era aquell anglès que parlava català tan bé i que havia recorregut Catalunya amb transport públic per després fer-ne un llibre. Vaig pensar que era una bona idea i vaig demanar el llibre. Aprofitant el meu poder temporal, vaig demanar els altres llibres que havia escrit i que aleshores es trobaven a la venta. La casa per la finestra, què carai! No alabaré la seva obra perquè no és elegant fer-ho després que t'hagin alabat a tu, però sí que diré que al llarg dels anys l'he anat seguint. I a bon entenedor, breu parlador. El seu punt fort, encara que potser ell no hi estarà d'acord, són els assaigs, un gènere a vegades menystingut a casa nostra però amb gran presència a la literatura anglosaxona. El darrer que he llegit ha estat el divertidíssim La vida després de Déu.
Fa uns quants mesos vaig conèixer a en Matthew a lafesta de la revista Esguard. Va llegir-se les meves dues novel·les i va tenir la bondat de fer-me aquesta ressenya, i encara de mencionar-me en aquest altre article. I, estranyament, la meva sort no s'acaba aquí, ja que, si la Força ens acompanya, presentarà la meva nova novel·la el dia dinous de novembre, a la llibreria barcelonina La impossible. Hi haurà cava i sidral. Veniu, que farem uns riures.
Ja fa cinc anys que vaig publicar Manual de Supervivència. Sembla que va ser ahir que em va trucar l'editor de Montflorit per dir-me que havia guanyat el premi que convocava l'editorial, ara desapareguda. Dos anys després vaig treure El gat de Schrödinger, una novel·la amb els mateixos protagonistes que Manual, i que si bé es poden llegir en ordre cronològic, en realitat estan pensades per ser novel·les independents. Un any més tard, i gràcies al petit miracle que és l'edició digital, la gent de Stonberg va treure una segona edició, a banda de l'epub. Tant una novel·la com l'altra van anar raonablement bé, essent com sóc un autor no-mediàtic, sense padrins, ni amb carnet de cap capelleta, ni altaveus, i sense ni tan sols gaire sort.
Si tot va com ha d'anar, el novembre trec novel·la nova. Aquesta vegada amb Brau edicions. La novel·la no té res a veure amb les anteriors, si bé crec que els lectors de seguida hi trobaran confluències argumentals i estilístiques, encara que de tots tres aquest llibre és el més depurat a nivell tècnic i lingüístic. Durant les properes setmanes us aniré oferint més informació: que si l'argument, que si portades, que si contraportades, la tabola habitual.
Només dir-vos que estic més il·lusionat i més nerviós que mai: aquesta vegada l'aposta és forta, i una tercera novel·la suposa una consolidació o un fracàs definitiu. Faré un munt de presentacions, de manera que en una o altra ens veurem, si teniu la bondat de venir-hi.
De moment, començo amb el hype, així descanso una mica de tanta política i tanta ximpleria.
De totes les sèries que es fan i es desfan, la que més m'he estimat -i amb diferència- és Como conocí a vuestra madre (a partir d'ara CCVM). Certament, no té l'espectacularitat de Jocs de Trons, ni l'exquisida cura de Breaking Bad, ni l'argument addictiu (encara que decebedor) de Lost, i ni tan sols hi surten zombis.
Vaig descobrir aquesta sèrie fa dos o tres anys i vaig veure-la d'una tirada. Posem que vaig trigar nou mesos a acabar-la, sense presses, degustant cada capítol. Jo, que mai havia estat un seguidor de Friends quan tothom n'era, em vaig convertir en un fan boy de CCVM. Un amic em va dir que la gràcia era anar-la veient a mesura que s'anava rodant, i envellir juntament amb els personatges. Això significa que l'hauria d'haver començat a finals dels vint, i durant aquella època jo tenia altra feina. Però en general estic d'acord amb el meu amic. Hagués estat bé.
En els dos darrers capítols la sèrie perd el seu característic to agredolç, convertint-se directament en amargant, com un d'aquests un gintònics moderns que ara beu tothom (menys jo, que els he avorrit i m'he llançat al romcola). De manera més tràgica que còmica, en Ted, el protagonista i veu en off durant les nou temporades (nou!!), reflexiona sobre l'amistat i els canvis que aquesta pateix al llarg de la vida. És un monòleg trist perquè cada idea és rigorosament certa, i és impossible no veure-s'hi reflectit. Una vegada vaig llegir que CCVM era una sèrie amb un alt contingut autobiogràfic. Després de veure-la t'adones que seria impossible crear una sèrie així sense haver-la viscut primer. Si no fos de la manera que sóc, és la novel·la que m'hauria agradat escriure.
Dimecres dinava amb un amic i també vam parlar d'aquest tema. Ens preguntàvem on han anat a parar els amics de sempre. Vam arribar a una conclusió molt semblant a la que arriba en Ted: allò que sembla indestructible i etern en realitat és trencadís i efímer. De cop, perds la pista de gent sense la qual eres incapaç de passar ni quinze dies. Hi ha qui d'això en diu fer-se gran, i alguns fins i tot hi troben cert plaer morbós i fan bromes poca-soltes. Jo, la veritat, no hi veig la puta gràcia, però comprenc que la cosa va així, de manera que hi ha poca cosa a fer.
Però tornem a CCVM: durant els dos darrers capítols els personatges viuen un canvi important -aquest és un bloc spoilers free- i, de cop, es fan grans. A l'equador dels trenta maduren i, com passa al món real, la vida canvia ràpidament i radicalment. Els personatges, tot d'una, esdevenen conscients de la seva indefensió, de la seva vulnerabilitat, i fan el que fins aquest moment semblava inverossímil: segueixen camins diferents. Els moments viscuts, les aventures, tot plegat es queda en un no-res, un conglomerat de records magnificats pel pas del temps.
En David Trueba també ho retrata magníficament a la seva novel·la Cuatro Amigos:
- Vamos a ser unos viejos horribles- intuí.
- Si llegamos.
- Pero si llegamos va a ser horrible. Tengo la sensación de que sólo sabemos ser jóvenes.
- ¿Seguiremos siendo amigos? - preguntó Claudio.
- Tengo sueño - respondí.
- Yo creo que sí...
Yo no estaba tan seguro como él, y eso me hizo sentir mal. El rato suficiente para escucharle caer dormido con un suspiro lento.
Suposo l'amistat segueix existint, d'una manera o una altra. El que passa és que a vegades queda tan malmesa, tan tocada, que és difícil reconèixer-la, i la confonem amb qualsevol altra cosa.
Alguns malpensats (i malpensades) afirmen que Ciudadanos és un partit de laboratori, i que els seus candidats i candidates són acuradíssims productes de màrqueting. Quan veus aquestes noies, la veritat, és molt difícil rebatre-ho. Hi ha qui diu que aquell paio, l'Alberto Rivera, és guapot, però jo, heterosexual ferotge com sóc, no li trobo pas. Fins i tot quan va sortir en pilotes per cridar l'atenció, com un adolescent tardà i desesperat, em va semblar que li faltaven unes quantes hores de gimnàs, i que físicament estirava més el braç que la màniga.
La gent de Ciudadanos no s'està de lloar les virtuts de l'oratòria, que és l'art de mentir i de derrotar al teu adversari sense necessitat de tenir raó. Sempre he trobat que la dialèctica en si mateixa és perversa, perquè parlar bé no significa dir la veritat. Sigui com sigui, tots els seus candidats són tremendament eloqüents. Joves, atractius, llestos i, sobretot, nets de corrupció. Ens ho van fer creure -i més o menys ens ho vam creure- fins que va arribar l'amic Jordi Cañas, a dia d'avui imputat per no sé què. Queda pel record la seva intervenció al Parlament un dia que el dinar -pressumptament, com la seva condició de corrupte- s'havia allargat. La veda s'havia obert, i aviat també es va saber que el iaio de Ciudadanos -aquell pedant dels cabells blancs que sempre surt a les tertúlies- tenia comptes corrents a Suïssa. Segons ell, perquè tenia por d'ETA, que durant anys ha estat el comodí perfecte per tota aquesta gent.
Durant la campanya, el comportament de Ciudadanos no ha estat exemplar, i mica en mica s'ha anat veient de quin peu calcen. Per exemple, a Girona se'ls ha enxampat aparcant el cotxe en una zona de minusvàlids, una falta que la majoria de persones normals troben de molt mal gust, i fins i tot ofensiva venint d'un partit polític, que hauria de predicar amb l'exemple.
Aquests dies també s'ha parlat molt de l'estranya salutació que fan servir els Rivera's boys, alçant els tres primers dits de la mà dreta i separant molt el dit gros, perquè es vegi clarament que no es tracta del símbol de la victòria. Vegem-lo:
Com que sóc un bon noi vaig pensar que era una curiosa casualitat, però la meva fisioterapeuta -amb molt bon criteri- em va fer notar que en el món de la política no n'hi ha, de casualitats, i encara menys en un partit tan de laboratori com és Ciudadanos. Al cap de trenta segons de recerca a Internet vaig descobrir d'on prové aquesta salutació. Segons la Wikipedia: La fórmula del juramento que hacían los miembros de las SS era situarse firme con el brazo derecho alzado, y los tres primeros dedos de la mano derecha apuntando hacia arriba, al tiempo que decían:
Yo te juro, Adolf Hitler, Führer y Canciller del Reich, fidelidad y valor. Prometo obediencia hasta la muerte a ti y a los superiores por ti designados. Que Dios me ayude.
El darrer a caure del pandemònium ciutadanil estat l'Alberto Rivera. El 27-S Ciudadanos va treure 25 diputats, aproximadament un terç dels que va obtenir Junts x Sí, el claríssim vencedor de la nit. Però per algun motiu sorprenent i rocambolesc, el partit de les Barbies i els Kens ibèrics es va proclamar vencedors de les eleccions, fins al punt que, darrerament, l'Arrimadas ha exigit una vicepresidència (?!).
Sigui com sigui, els nanos de Ciudadanos la nit electoral s'ho van passar molt bé. Males llengües diuen que massa bé i tot. Algun periodista malintencionat va fer una entrevista a l'Alberto Rivera, que estava exhaust de tant de recompte i tantes entrevistes. Amb el nas i els ulls sorprenentment vermells -potser de tant plorar d'alegria- i uns estranys moviments de mandíbula, en Rivera responia les preguntes com podia. Me n'estaré prou de dir, com han fet alguns internautes maliciosos, que l'Alberto anava passat de rosca.
Però Internet no té pietat, i aquella nit els memes van córrer com la pòlvora. Vegem-ne tres:
I ara anem a les coses serioses. El vídeo que de debò heu de veure -i fer córrer- és aquest. Perquè els de Ciudadanos semblen perillosos, però encara ho són molt més del que aparenten. Poca broma.
