EL SALÓ ERÒTIC (ALTRA VEGADA)

Fa uns anys l'actriu de cinema per adults Amarna Miller va protagonitzar aquest anunci del Saló Eròtic de Barcelona. Era un espot ple de tòpics, però es pot dir que tenia raó en gairebé tot. Va ser molt ben rebut per l'esquerra xupi-guai, pels oients d'en Jordi Basté  i per les dones que participen de la reivindicació feminista una vegada l'any, coincidint amb la Cursa de la Dona, i els altres dies pensen que no n'hi ha per tant. L'anunci, deia, és de factura correcta, però que una actriu del gènere cinematògrafic més masclista que existeix ens vingui a donar lliçons va molestar a moltes persones, entre elles algunes feministes. La pobra Amarna Miller, per cert, no ha tingut gaire sort després d'allò, i no fa gaire es va fer mal recorrent aquests móns oblidats de Déu. Com que no té ni un ral, va haver de demanar diners als fans per pagar les factures mèdiques. En definitiva, un drama que reuneix tots els ingredients per aparèixer en un d'aquells programes que fan a Tele 5.

Mesos més tard l'actor Nacho Vidal va saltar -altre cop- a la palestra quan va explicar la història lacrimògena de la seva filla transexual de nou anys. En el fons en Nacho té tota la raó del món, de la mateixa manera que la té l'Amarna Miller quan denuncia les hipocresies d'aquesta societat merdosa on vivim. Aquí no hi ha res a dir. En algun moment de la seva carrera en Nacho també va anunciar el Saló Eròtic de BCN. La idea era follar més i barallar-se menys, una màxima que, qui més qui menys, tothom comparteix. Però saben els amics del Saló que en Nacho té un historial de maltractador? Que té antecedents de blanqueig de diners? Que van expulsar-lo de Mèxic per raons que mai no s'han aclarit? Que durant un temps va tenir prohibida l'entrada als EUA?  És cert que una cosa no treu l'altre, però de debò que no hi ha ningú en tot el país que estigui en una situació similar i que tingui més credibilitat? Un maltractador amb vincles amb la màfia ens ha de donar lliçons de res, encara que les intencions siguin bones? De debò?

Enguany és la Sílvia Rubi qui fa l'anunci. Podeu veure'l aquí, els puritans del Youtube no el deixen penjar. Com en el cas de l'Amarna, el plantejament és bo però parteix d'una premissa incorrecta: malament rai si el porno, bo o dolent, ha d'ensenyar a follar a la gent. La noia diu que el porno ha canviat. Feu un tour per Internet i busqueu els seus vídeos. On és la difèrencia, Sílvia? Perquè jo no la sé trobar. O potser és subtil, i ara és la noia la qui escup a la boca del noi, i no pas a l'inrevés. Aquest és el gran gir que ens teníeu preparat? Si no ho tinc mal entès, la directora Erika Lust va intentar fer un porno femení amb cara i ulls, molt més rumiat i coherent, però no se'n va acabar d'ensortir. Potser perquè el porno no és feminista, i el neoporno tampoc, ni el postporno, o com es digui allò de l'amiga de l'Ada Colau que sortia pixant pel carrer.

El cert és que molts problemes sexuals i complexos d'avui neixen, precisament, a arrel del cinema per adults. Les noies desitgen un físic que la majoria no poden tenir, i els nois compren pastilles -si cal il·legalement- per tenir ereccions tremendes i duradores.  Potser el porno modern dona més iniciativa a la dona, però en general el model canvia molt poc: tot gira entorn de la cigala, i els claus semblen coreografies executades per atletes súper entrenats i que poden follar durant hores. Canviar una cosa per l'altre és un error, i en això sí que s'assembla amb aquell feminisme tronat que diu que el terror ha de canviar de bàndol, i avui han de ser els homes els qui han d'estar espantats.

I ja acabo. No vull escriure ni una mala paraula del porno. Sóc un gran defensor de la llibertat individual i de la capacitat de decisió de cada persona. Aquest tipus de cinema té una funció molt concreta. Potser algun dia construirem una societat en la qual tots els individus podran deixar anar les seves pulsions sexuals amb tota naturalitat, però ara mateix no és així, i algunes persones necessiten una via d'escapament. El sexe explícit existeix perquè d'una manera o altra ha existit des de sempre, i si no s'hauria hagut d'inventar, però aquesta doble moral, aquestes lliçonetes de votant de Podemos, d'Ateneu ple de nanos farts de calimotxo, són sobreres. Voleu fer porno? Jo ho trobo fantàstic. Però no barregem naps i cols.

EN BORJAMARI, o la culpa de tot és d’en Simón Bolívar.

La setmana passada vaig anar al casament d’uns amics. Tot l’acte va estar molt ben pensat, senzill i alhora sense detalls deixats a l’atzar. Els nuvis no van fer allò de córrer i brincar entre les taules, ni altres xaronades que només els hi fan gràcia a ells i a la gent que va borratxa. També van prohibir als convidats que els hi féssim presents, cosa que trobo d’un bon gust notable des que s’ha posat de moda fer casaments hippies però després reclamar -amb finesa, és clar- regals de xifres estàndard. Un negoci rodó. En definitiva, va ser un dels millors casaments on he anat mai. 

Havent dinat un paio es va asseure a la meva taula. El conec de vista, però em sembla que mai ens havíem dit res a banda d’hola i adéu. Anava vestit com el president de les Nuevas Generaciones -en un casament on el dress code imposava calça curta i vestidet casual- i anava pentinat com a tal. Aquest no és el seu nom real, però a efectes del post li direm Borjamari. 

En Borjamari va entrar a matar. Amb tota l’educació que volgueu, però de seguida va buscar el cos a cos. No pas amb mi, sinó amb una amiga que seia a la nostra taula. Si el director d’Intereconomía o de 13TV hagués escoltat els arguments d’en Borjamari hagués assentit amb el cap, satisfet com un pare. Per estalviar-vos temps no transcriuré el debat, sinó només alguns dels seus arguments. Va obrir foc  explicant-nos -no és broma- que el culpable d’això de la independència de Catalunya era en Simón Bolívar (?!) i Veneçuela.  Va seguir amb la manipulació de TV3, amb Pujol i el tres per cent, i va continuar dient que no hi va haver violència l’1-O (les seves paraules exactes van ser: això de la violència és relatiu). I després va venir el gran final: quan era petit ell i la seva família sortien l’11 de setembre al carrer embolcallats amb la bandera catalana, però ara, pobrets, no poden fer-ho perquè els indepes s'han fet els amos de la festa. Us ho juro, em va dir que sortien onejant quadribarrades amb la seva mare, en una època en la que ningú sortia al carrer. Imagineu l’estampa. Jo ho faig i em poso a riure tot sol, pobre infeliç d'en Borjamari.

Era el casament d’una molt bona amiga de la meva dona i no li volia fer malbé l'acte. També he de confessar que aquest darrer comentari, el de la senyera, em va agafar amb el pas canviat, de tan absurd com era. Vaig aconseguir dir-li una cosa del tipus: sí, home, segur que fa deu anys tu sorties amb la bandera catalana al carrer, que en aquella època ningú sortia. Ell no va dir res. Ja aneu veient que no és un tipus brillant, però té el discurs ben après, un producte de laboratori que repetia les consignes que li havien ensenyat, com les ovelles a La revolta dels animals. Fa com jo quan estudiava: no entenia mai res, i havia d'empollar els problemes matemàtics, de manera que quan me'ls canviaven una mica de seguida naufragava. Quins mals records. En fi, tornem a la boda: minuts més tard, vaig prendre consciència que això de segrestar la Diada ho ha utilitzat l’entorn de Ciudadanos aquests dies. Ells, que els hi fa tan fàstic qualsevol símbol català que no respecten ni l'himne al Parlament. De la mateixa manera que no m’imaginava a en Borjamari amb la senyera, tampoc veia a en Carrizosa o al candidat gironí, un tipus inquietant que es fa dir Jean Castel, cridant visques a Catalunya. Quina farsa, per l'amor de Déu. 

I per això no aniré a la Diada, enguany. Per culpa dels molts Borjamaris que viuen a Catalunya. Perquè si després d’una conversa d'una hora on li vam desmuntar amb una facilitat tremenda tots i cadascun dels seus arguments  -pobre xaval- no el vam fer moure ni un mil·límetre de la seva postura instransigent, no hi haurà cap manifestació que ho faci. Això ja ho sabia, per descomptat, però aquest dia vaig prendre'n consciència. L’acte d’aquest any ja no és de cara a la galeria, que sabem que no ens ajudarà per res. L'esquerra espanyola calla, i part de l'esquerra catalana també. Europa fa riure, els presos seguiran tancats i el judici que se celebrarà serà una farsa.  Totes les cartes ja s’han repartit, i si amb el que ha passat no hi ha hagut incorporacions al nostre bàndol, i catalans de naixament com en Borjamari troben bé la violència de la policia espanyola, cap performance, per bonica que sigui, ho aconseguirà. La nostra classe política sembla decidida a tornar a l'autonomisme, i encara no ens ha explicat de manera satisfactòria perquè el procés es va deturar. Per acabar-o de fer bonic, l'extrema dreta campa pels carrers apallissant gent sense que ningú pugui fer-hi res, i potser amb el secret beneplàcit de part de la policia. La manifestació, per desgràcia, serà un acte buit, una altra celebració d’una derrota. Aqui hi tenim traça.

Malgrot tot, sóc un romàntic i desitjo que la cosa us vagi bé. No pas perquè cregui que mai aconseguirem res, és clar, sinó perquè no hi ha res pitjor que una mani deslluïda. Som col·legues de trinxera, malgrat tots els malgrats. Molta sort a totes i a tots.

NO US MENTIRÉ MAI MÉS

Massa temps sense escriure al bloc. Estava a punt de prometre que no tornarà a passar, però no us vull mentir altra vegada. Ja hi ha prou confiança, oi? Els lectors i lectores més fidels sabeu que l'estiu no em prova, i el bloc només és un reflex d'aquesta mala disposició meva. Primer hi ha la calor, que no em deixa pensar amb fluidesa i em fa propens a les divagacions barates. Només puc escriure a raig, parir textos ràpids que en tot cas refaré més endavant, quan tot sigui més sensat i gris, que ve a ser el mateix. Res com la melangia d'una tardor ben plujosa, o d'un hivern cruel, si pot ser nevat, per construir bé les frases. Entenc els rics i els seus hotels de muntanya, amb grans llars de foc i sofàs confortables. Al cap i a la fi, la cultura va néixer a la vora d'una foguera, no pas en una platja plena de gent xarona que es fa fotos als peus i carreteja neveres amb cervesa del Mercadona. Al voltant del foc hi ha civilització, poesia, música, i de passada espanta les bèsties i l'enemic. És legítim -i necessari- recuperar aquest esperit primigeni. La llum és bona si es contraposa a la foscor i a la barbàrie, però l'excés no ens ajuda, i encara pitjor, ens fa sortir arrugues.

Aquests dies, quan trobo algú que em recorda que fa calor -que és tothom-, sempre li dic que si mai tinc diners em compraré una casa a Irlanda o a Escòcia, molt al nord, i aniré a passar l'estiu allà. Com més xais i més color verd hi hagi, millor. Sense guiris barats ni paios amb samarretes Adidas sense mànigues, tatuatges de trinxeraire i pantalons pirates dels que duen cordons. De fet, no en vull veure cap més d'aquests últims, ni tan sols aquí. M'atrauen en particular les illes Orcades i les Shetland. Hi viuria com un ermità mig boig, i la gent parlaria a la meva esquena, especulant què collons hi faig, allà dalt. No sabran que tinc un passat misteriós, com l'Obi Wan Kenobi quan vivia a Tattoine. A banda de l'horrorosa calor i les tardes que s'allargassen i que no volen acabar, tenim el país paralitzat, les carreteres atapeïdes i els carrers deserts. I l'Arrimadas xisclant que cal desobeir els Mossos, i la nostra esquerra caviar insistint que la religió musulmana és  el non plus ultra del progressisme i el bonrotllisme, encara que el pobre infeliç que va atacar els Mossos de Cornellà sembla que es volia suicidar perquè era gai i tenia por del rebuig social.

Després hi ha la cosa que més estimem al món: els nens. Amb l'aparició de les criatures desapareixen aquells estius de festes blanques, tardes de lectura a l'ombra i avions  que et duen rabent a l'altra punta de món. Permeteu-me l'atreviment i la poca correcció política, però vint-i-quatre hores de convivència amb dos gremlins de pocs anys són una prova digna dels herois de l'antiguitat. Aquil·les, el dels peus lleugers, va preferir anar a lluitar (i a morir) a Troia abans que portar de una vida normal. Molta gent, per gaudir de les seves pròpies vacances, col·loca els plançons durant bona part de l'estiu a un casal. A casa no ho fem, però potser és un tema de voler i doler. Entenc que si algú té fills és per tenir-ne cura i educar-los, o intentar-ho, a la seva manera. Encara que després fracassem en tot. Parir una criatura i abanonar-la a mans de mestres durant l'hivern i monitors i monitores durant l'estiu és un contrasentit, si tens el luxe del temps per ocupar-te'n. Sospito que, en el fons, moltes de les separacions que hi ha a dia d'avui -que són moltes- són un intent de recuperar aquella llibertat enyorada, aquells deu minuts de mandrejar al dematí, el ja ho veurem, o els sopars improvitzats al jardí o al xino llardós de sota casa, segons el poder adquisitiu de cadascú. Els estius en família són un còmic costumista que no fa riure. Desconfieu de tothom que pengi una foto amb els seus fills i digui que s'està relaxant no sé on, o que carrega energia en algun complex ple de tabarnians. No hi ha res que et buidi més l'energia que un fill que et reclama per jugar. Ahir els vam dur a Marineland i a quarts d'onze dormia, absolutament derrotat. Boxejar amb albanokosovars de cent quilos no em deixa tan paquetejat. Tots plegats ens hem fet grans, i arrosseguem el cansament del guerrer, les fotos dels mojitos a la posta de sol les hem de deixar a la jovenalla.

Doncs això. Que potser passarà un temps abans que torni a escriure aquí. No us vull mentir més.

RESPOSTA A L'ENIGMA DE PER QUÈ UN GRUP ÉS VIOLENT I L'ALTRE NO

El dinar que vaig oferir al post anterior ja té guanyador. L'historiador cassanenc Francesc Morales m'ha fet arribar una reflexió molt lúcida que respon de manera directa i incisiva a la pregunta que vaig formular. Més clar, l'aigua. La teniu a continuació. Quan vinguis per Cassà City tens un dinar pagat, company! 

La violència política als carrers és part de la pràctica política; no ens hauria de sorprendre perquè és la manera com s’han expressat opinions i partits durant segles a tot arreu. Si ens centrem en el que està passant des de l’any 2017 als carrers de Catalunya, aquesta forma d’expressió política es pot reduir en dos grups, un dels quals, identificat de forma clara com a no independentista, destaca per arribar de forma més ràpida i impune a l’agressió física. Això és així perquè, en el fons, es tracta de grups no del tot espontanis que operen en els marges del monopoli de la violència que el Regne d’Espanya hauria de retenir. És a dir, a Catalunya ja es pot dir sense cap mena de dubte que s’està davant el fenomen de paramilitarització. Les declaracions més aviat ambigües de diferents polítics respecte el fenomen fan pensar, i molt, que en el fons són condescendents amb aquestes pràctiques. L’odi al diferent és fonamental a l’hora d’entendre com de ràpid s’ha arribat a aquesta situació. En el fons, si són més violents és perquè estan entrenats, motivats, consentits i, fins i tot, pagats per les institucions de govern. El nivell de violència que estem veient als carrers i places de Catalunya no és en cap cas extraordinari i, de fet, es pot situar dintre de la normalitat del context social espanyol si agafem la història del país en els darrers quaranta anys.

Pot semblar una mica dur, però crec que és necessari començar a reconèixer que els grups d’ultradreta estan actuant a Catalunya en un tipus de fenomen conegut com a paramilitarització. Com va descriure fa anys Mary Kaldor, les unitats paramilitars no són més que una versió paralegal de les forces armades regulars, sovint formada per persones que provenen d’un espai de socialització previ, com ara clubs de futbol o les pròpies forces armades i de seguretat. Això darrer és conegut de forma àmplia al conflicte colombià (Skidmore i Smith 250). És normal que gent com la Dolors Montserrat justifiqui les accions violentes contra la gent que penja llacets grocs (Dausà). No ens hauria de sorprendre perquè per a la que en el seu moment va ser ministra de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, els encaputxats de torn són part de l’estat. Si no ho fossin representarien una amenaça per a l’estructura estatal espanyola i, per tant, serien perseguits.

Què és el que, de forma espontània o potser no tant, mou a grups de persones a trencar llaços de faroles alabant a Francisco Franco i passant amb cotxe a tota velocitat per Vic? L’odi al diferent. Tal i com va expressar en el seu dia el professor Ferran Gallego en una entrevista a La Sexta, pel racista el diferent no només és diferent, sinó que, a més, m’odia. En altres paraules, jo —persona racista i autoritària— no odio als estrangers i diferents, sinó que són ells els que m’odien a mi (“Un millón”). És així com hem d’entendre la tergiversació que s’ha fet a Catalunya del delicte d’odi: el que es busca és galvanitzar certs sectors de la societat al voltant de la idea que la seva forma de vida està en perill per culpa del diferent que, en aquest cas, és l’independentista.

Aquí entra en joc la que, des del meu punt de vista, és peça clau: Tabàrnia. Aquest espai polític destinat a manipular des d’un punt de vista ideològic les circumscripcions electorals establertes —és a dir, les províncies—, esdevé allò que s’ha de protegir i a la vegada camp base dels grups ultra. Tal i com van declarar en el seu moment Joan López Alegre i Albert Boadella, Tabàrnia serà el malson dels independentistes com ells ho han sigut per nosaltres i, a més, és on hi ha els anticossos de l’epidèmia que, segons Boadella, és l’independentisme (“Lanzan Tabarnia”). Crec que ens hauríem de prendre les paraules de López Alegre i de Boadella com menys iròniques del que puguin semblar.

La guerra bruta que hi ha hagut sempre a Espanya des de la dècada de 1970 no ha estat només cosa de despatxos, segrestos i encàrrecs de cal viva, sinó també una lluita pels carrers. Hi ha un bàndol, l’anomenat independentista, que no exerceix la violència física de forma organitzada en aquest espai perquè creu que és un espai de convivència, i no de lluita cos a cos. Les institucions de govern han subcontractat molt barat el monopoli sobre la violència que haurien d’exercir. Un estat d’opinió basat en confondre legalitat, sistema repressor estatal, democràcia i delicte d’odi serveix de justificant moral i legal per a uns grups que tenen entrenament i pràctica necessària per actuar d’aquesta manera. El tabarnès és la seva moneda. Roma no paga traïdors, però sí que paga mercenaris.

UNA HISTÒRIA DE VIOLÈNCIA

Si algun seguidor d’aquest bloc és antropòleg o sociòlog li prego que es posi en contacte amb mi. El meu correu és jdausa@gmail.com. Us avanço el dubte perquè hi aneu rumiant. Si aconseguiu resoldre-me’l de manera satisfactòria, teniu un dinar de menú pagat.

La meva pregunta és difícil de posar per escrit de manera asèptica, de manera que em limitaré a exposar uns fets que crec que són incontestables. Ja us aviso que el post d’avui té relació amb la situació política i social que estem vivint aquests dies, amb aquestes creus grogues tan lletges i els llaços que pengen pertot arreu. I encara pitjor, els comandos de tabernesos que semblen sortits d'una cova i que ho despengen tot a cop de cúter, amenaçant padrines i passavolants. Si esteu avorrits d'aquest tema, agafeu un llibre en comptes de continuar. Si pot ser, d'un autor o autora local. 

Fet 1: L’1 d’octubre un contingent de la policia espanyola va actuar de manera sanguinària contra ciutadans desarmats i pacífics. Tothom en sap el motiu, i ara no vull parlar de legitimitat o de no legitimitat. El cas és que molta gent va ser ferida, alguns de gravetat, com el nano a qui li van destrossar l’ull. La xifra d’un miler de ferits em sembla exagerada, però no tan exagerada com la ràbia amb què la policia va actuar. Una ràbia que anava molt més enllà de la lògica descàrrega d’adrenalina que pateixen molts d’aquests infeliços que s’apunten als antidisturbis per rebentar cranis. Era una ràbia alimentada de manera metòdica, una ràbia gairebé il·lustrada. Els milers de persones que van patir-ne les conseqüències de manera directa o indirecta no van contraatacar en cap moment. Si ho haguessin fet, la policia hauria hagut de tornar als seus quarters amb la cua entre les cames i la bandera de bolquer, ja que el número de votants era infinitament superior.  En una batalla el nombre sempre és decisiu. Molt pocs polícies van patir lesions, i la majoria van ser per la seva pròpia incompetència. Per exemple, uns quants es van regirar el turmell quan intentaven assaltar un col·legi electoral saltant una tanca.  Tenim, doncs, un bàndol que és  pacifista de manera incontestable.

Fet 2: Diversos grups han reaccionat davant dels l’empresonament dels polítics empaperant-ho tot de groc, i posant creus a rotondes i platges. Per mi això no serveix per res, però entenc que és l’única via d’escapament que tenen aquestes persones, l’única manera de canalitzar la ràbia per una situació objectivament injusta. Com tots sabeu, hi ha grups de simpatitzants de Tabàrnia que es dediquen a recórrer el país traient aquests símbols. Per fer-ho recorren, si cal, a la violència. I a sobre volen donar lliçons de llibertat, i diuen coses tan grolleres com el espacio público es de todos. La majoria van emmascarats per poder agredir amb  impunitat, i molts són membres de grups ultra, i tenen antecedents per una cosa o altra. També hi ha senyorones amb el cabell vermell, d'aquelles que criden tant, i friquis panxuts i amb el cabell pentinat enrere, com en Mario Conde. De moment hi ha hagut coces, atacs amb cotxe, amenaces, cops d’escala... en la gran majoria de les ocasions els únics ferits han sigut del  bàndol independentista. Ciudadanos anima obertament a aquests comandos de dissortats i neofalangistes perquè retirin la parafernàlia groga. El PP també -la Dolors Montserrat ho està fent a RAC1 mentre escric aquest post- i el PSC i els comuns s’ho miren de reüll, amb por de perdre vots si es pronuncien a favor de les llibertats. Segona conclusió: els yellow lovers són, en quasi la seva totalitat, dòcils com xais, mentre que l’índex de tabernesos violents és alarmant.

Fet 3: Tothom s’adona que l’extrema dreta s’ha envalentit, i que l’independentisme només és l’excusa o el detonant. A finals de juliol el casal Tres Voltes Rebel va ser atacat per un grupúscul feixista, i em temo que això només és la punta de llança del que vindrà. A això cal afegir-hi que molts tenim la sensació que la justícia no fa el necessari per aturar els neofeixistes, i que en alguns casos fins i tot hi ha certa tolerància, o bé un mirar cap a l’altra banda.

A hores d’ara tothom sap que els catalans som una barreja de gent vinguda de tot arreu. Alguns dels independentistes més ferotges són castellanoparlants i alguns tabernesos tenen tots dos cognoms catalans, de la mateixa manera que molts dels qui esperaven Franco amb el braç en alt no sabien ni parlar en castellà.  L'ètnia catalana no existeix a dia d'avui, i probablement mai ha existit de debò. Ho desconec, i la veritat és que tampoc m'importa gaire. Hi ha més o menys consens a l'hora de citar en Pujol sènior quan deia allò que català és qui viu i treballa a Catalunya. Però aquesta definció curteja, com aquells texans que ens posàvem fa dues temporades.

Aquí és quan requereixo l’ajuda d’acadèmics. Hem vist -de fet, tots ho sabíeu ja- que hi ha dos grups ben marcats, i que un és de naturalesa violenta. En teoria tots som catalans i espanyols -de fet, una de les consignes més repetides dels unionistes és que són catalans.  Per què, doncs, aquesta diferència a l'hora de repartir hòsties?  No és una pregunta retòrica, i de fet em temo que la resposta (que existeix, perquè molts i moltes ja la intuïu) serà políticament incorrecta. És un tema de classes socials? D'odis antics? O que els unionistes, senzillament, se senten recolzats per la llei, i deixen anar la bèstia interior?

Tot això del procès ha deixat una quantitat tremenda de mala llet i frustració latent a la mentalitat col·lectiva. Una reconciliació ara com ara és impossible, de la mateixa manera que no et pots reconciliar amb una parella que t'ha maltractat amb l'argument que és pel teu propi bé. Cada vegada ens assemblem més a una versió descafeïnada de l'Ulster.

En definitiva, la meva pregunta és: per què hi ha un grup que és violent i l'altre no?

Un dinar de menú. Ho sento, no arribo a gaire més.

P.S.: El títol és manllevat de la magnífica ressenya que en Vicenç Pagès va fer de Lèmmings, i que podeu llegir aquí.

EL SOMRIURE DEL NEGRET

Les xarxes socials ja bullen amb fotos de vacances lluminoses. Gràcies al Cel que han passat de moda aquelles retrats horrorosos de peus, o els filtres hipsters -ara es veu que la moda és el #nofiltro. Encara hem de suportar gent dalt de iots, o banyant-se en cales d'una netedat impossible, o pujant i baixant muntanyes. O bé davant de monuments i camps de lavanda, com dec sortir jo en alguna banda. Però no em queixo: al cap i a la fi les xarxes socials serveixen per això, per exhibir-se i fer el ridícul, i si a algú li disgusta més del compte l'únic que ha de fer és abandonar-les, o no donar-se d'alta d'Instagram, que en temes d'exarberació del jo diuen que és la pitjor. Al cap i a la fi, rondinar sobre les publicacions dels estiuejants feliços és menys original que fer-se una foto aguantant la Torre de Pisa.

Els que sortim a Facebook amb un gintònic, mirant una posta de sol amb aire absent o fent morrets a la càmera no som un problema real. Els perillosos de debò són els que han fet un viatge iniciàtic i tornen carregats de saviesa que després reparteixen a tort i a dret. Frases com a Nicaragua no tenen res, però són tan feliços...! les sentirem tant si volem com si no aquestes setmanes entrants. Alguns es quedaran aquí, però els més agosarats ens explicaran la joie de vivre dels cubans, i com han après d'ells a valorar el que realment importa. Els que s'han aventurat a l'Àfrica o a l'Àsia -els meus preferits són els que van a aquest parc temàtic que es diu Tailàndia- ens parlaran del somriure dels negrets o dels xinets, i ens aclariran com trobar el benestar en la pobresa, actualitzant sense saber-ho el concepte del bon salvatge de Rosseau, o una mena de moral ultracatòlica 2.0, allò tan gastat que els rics no entraran al Regne del Cel i els pobres sí.

A mi, què voleu que us digui, m'estranya que en aquesta vall de llàgrimes hi hagi tanta gent feliç. Encara m'estranya més aquesta relació pobresa-felicitat. Però compte, perquè a aquest joc hi podem jugar tots. Jo mateix he estat una setmana a la Provença, i també he après unes quantes lliçons de vida de gran valor. La primera i més important, que els senyors i senyores que tenen una casa al massís del Luberon són persones molt felices. També he après que els parisencs que passen les vacances a la Provença menjant filets de bou a trenta-quatre euros la peça també són feliços, com també ho són els qui poden creuar aquells bonics paratges amb un dels descapotables vermellíssims que sovintegen la zona. No ens oblidéssim pas dels americans que poden permetre's comprar una caixa de vins a establiments on a mi no em deixaven ni entrar perquè feia cara d'arreplegat, ni dels japonesos amb càmeres que valen més que el PIB del Congo.

Però anem més enllà. Durant el viatge d'anada vam parar a Nimes. Nimes és una ciutat d'una lletjor fora de sèrie, plena d'adolescents que van pel carrer sense samarreta, fumant porros i mirant de gairell els pocs turistes que la recorren. Els blocs de pisos semblen trets d'una pel·lícula bèlica amientada a la Guerra dels Balcans. Un puto desastre, vaja. Però segons la lògica dels nostres amics viatgers, tots aquells habitants de barriades desastrades també són feliços, en el seu cas per un motiu diametralment oposat als seus compatriotes burgesos de la Provença: com que no tenen quasi res, no necessiten res més. Ben igual que els infants de Chiapas o que els de l'Illa Reunión.

La pregunta autèntica és: si els negrets del Congo són feliços, els nens tailandesos són savis i són fets de llum (no és broma, una vegada em van dir aquestes mateixes paraules) i els estiuejants de la Provença també, com és que el món és tan ple de tragèdies, tristor i matances? O potser cal mirar-ho a l'inrevés, i donar-se compte que no és que els dissortats infants del tercer món siguin feliços, sinó que som nosaltres els qui som feliços perquè som de vacances, i al cap de dues setmanes tornarem a casa nostra, a veure Netflix i a fer tallats i cervesetes amb els amics, mentre els torturem amb les nostres absurdes teories.

LÈMMINGS, O PER QUÈ ESCRIVIM NOVEL·LES

Estic content de com ha anat la promoció de Lèmmings. M'ha arribat molt  feedback de gent molt diversa i de llocs molt allunyats, i això m'ha fet feliç. Quan vaig començar a escriure tenia ganes de vendre molts llibres. Amb els anys he entès que el tipus de literatura que jo faig no és la que es posa a aquelles piles altíssimes de l'FNAC, i vaig comprendre que és millor tenir mil lectors de raça que gaudeixin de debò, que no pas deu mil que et compren perquè és el que toca. Volia penjar alguna ressenya o entrevista, però me n'han fet tantes i m'han agradat tant totes, que no m'he vist amb cor de fer una tria. Si teniu curiositat, tot o gairebé tot és a Google. Des d'aquí vull donar les gràcies -una vegada més- a tothom qui l'ha comprat, i encara més a qui ha contribuït d'una manera o altra a fer-ne difusió, encara que sigui amb un consell a un amic o amiga. Això darrer, ben mirat, és el millor regal que podeu fer a un escriptor. 

Ara toca pensar i repensar la propera. Però abans hi ha una pregunta que requereix una resposta d'una contundència total: CAL escriure una altra novel·la? O, formulant-ho de manera diferent, per què escrivim novel·les? Hi ha qui vol que la literatura competeixi amb els mitjans audivisuals, sobretot amb les sèries i pel·lícules. Aquesta batalla està perduda d'entrada. Difícilment un llibre podrà explicar segons quin tipus d'història millor que no pas una pel·lícula o que una sèrie. Mirem el cas de Star Wars: cap escriptor, per bo que sigui, pot recrear amb paraules aquelles formidables batalles galàctiques. Hi ha històries que s'expliquen millor amb imatges, i entrar en aquest combat, a parer meu, és anar a perdre'l. L'escriptor del segle XXI no pot escriure un llibre pensant en com seria la hipotètica adaptació cinematogràfica. Ha d'anar més enllà i formular-se la pregunta de més amunt: si el cine i les sèries tenen més facilitat per explicar històries potents, per què collons encara escrivim novel·les?

Hi ha molts motius. El primer és que la immensa majoria dels creadors no tenen accés a la indústria cinematogràfica, i els que ho fan, a casa nostra, malviuen. En canvi escriure una novel·la és una cosa factible si tens prou talent i paciència. Una altra cosa és que tingui èxit, però passa el mateix amb el cinema. És cert que avui hi ha iniciatives com les websèries i els crowfundings, però encara que tinguis els diners, el producte audiovisual exigeix un esforç de coordinació i de treball en equip que no li cal a un escriptor. Els escriptors són, en essència, éssers a qui els hi agrada molt anar al seu rotllo. Si no, potser farien cine, o jugarien a futbol. 

El segon, i per mi molt més important, és perquè hi ha històries que el cinema no pot explicar. Hi ha llibres magnífics que no poden de cap manera fer el salt a la pantalla. Tots  teniu títols al cap. Algú s'imagina, per exemple, l'obra de Josep Pla a la Smart TV? Fa un temps, quan em deien que les meves novel·les serien molt fàcils de passar al cine, m'ho agafava com un afalac. A dia d'avui m'emprenyaria que m'ho diguessin, perquè vol dir que no faig bé la meva feina. Els meus llibres són prou visuals per convertir-se en una pel·lícula o en una sèrie, però perdrien bona part de la seva essència. És el cas de Lèmmings. Una de les gràcies del llibre és que el narrador sigui en segona persona, provocant un efecte d'identificació amb el personatge i la il·lusió d'anar descobrint bocins d'informació al mateix temps que ell ho fa. Tots els lectors han coincidit que ha estat un encert. Tal com vaig dir a l'Adrià Pujol a la presentació de Barcelona, va ser una intuició, però una intució que va funcionar. Sense aquesta tècnica literària el llibre potser ni hagués vist la llum. Ara que parlo d'en Pujol, un dels escriptors amb més futur de les lletres catalanes, no té cap obra adaptable a la pantalla. Quina sort, el malparit. I quin talent, per repensar els llibres, i oferir un producte que ara mateix cap productora audiovisual, ni d'aquí ni d'enlloc, pot reproduir.

El tercer és de naturalesa més fugissera. És el que en diem la joie de lire. L'acte en si mateix. Aquella mica d'esforç intel·lectual que requereix, i que fa que estiguem amb la tensió justa, alhora que relaxats, una mica com quan es folla. Llegir, sense cap altra finalitat que llegir, és una acció imprescindible a la vida de molts, que es pregunten com sobreviu tota aquesta gent que va a llibre per any.

Hem d'obrir un camí nou per les novel·les. Estic segur que la sèrie de la Catedral del mar és millor que el llibre -que no he llegit, ni ho penso fer, ni de fet tampoc he vist la sèrie, però segur que no m'equivoco gaire. Per això mateix no calia escriure-la, i encara menys anar pel món amb aires de grandesa. Que algú li ho digui al Falcones aquest. En canvi, el Permagel d'Eva Baltasar o el Robinson de Vicenç Pagès no poden passar pel sedàs digital sense patir transformacions tan grans que facin que el producte final s'assembli molt poc a l'original. Són llibres pensats per ser llibres, que vist així, és una cosa perfectament lògica.

Escrivim novel·les perquè el cine no té, ni tindrà, capacitat per explicar segons quines històries. I perquè la literatura té molts camins que encara són poc transitats. En comptes de plorar, toca reinventar-nos i fer-ho tot nou.