UN ACUDIT

L'he tret del còmic Watchmen, però ja l'havia sentit abans en alguna banda. Diu que un home va al psiquiatra i li explica que es troba malament: està molt trist i deprimit. No té ganes de fer res, ni tan sols d'aixecar-se del llit. La seva vida és un infern.

- Tinc una idea - diu el psiquiatra. - He sentit dir que ha arribat el circ a la ciutat. Aquesta nit hi actúa un pallasso molt conegut, el Gran Pagliacci. Vagi a veure'l, ell l'animarà.

L'home s'enfonsa i es posa a plorar. Diu:

- Vostè no ho entén, doctor. Jo sóc el Gran Pagliacci.

PROBLEMA MEU

El dissabte a la tarda la meva dona i jo érem a Girona. Passejàvem per la Plaça de Catalunya i vam adonar-nos que els Indignats celebraven una assamblea. Ens hi vam acostar, encuriosits. Era el torn obert de paraula i vam ser a temps de veure la intervenció d'un magrebí, que aparentment estava molt borratxo. No s'entenia res del que deia i la resta d'indignats li van demanar que callés. A continuació va agafar el micro el Comunista, un personatge ben conegut per tots els gironins. Barba blanca llarguíssima, cos menut i cantarella repetitiva: "Una moneda per poder menjar" diu mentre pidola per la ciutat. El Comunista va recordar-nos a tots que el sistema és corrupte i que cal enfonsar-lo costi el que costi. Aplaudiments silenciosos sacsejant les mans. Al nostre costat una dona amb un nen a la falda fumava el porro més llarg i pudent que he vist mai. Un gos que duia una mena de rastes (no és broma) va flairar-me la mà i vaig moure-la amb energia perquè marxés. "Aquesta vegada sí que va de debò" va dir un paio que tenia a la vora, amb look de John Lennon. Amb ell hi anava un punk que semblava haver vingut dels vuitanta amb una màquina del temps. Encara hi havia pancartes contra els aliments transgènics i contra l'estat d'Israel. En comptes d'arrancar les flors com han fet a BCN i a Madrid, les han vallat perquè ningú hi entri.
Acabada l'assamblea vam anar a un bar a veure el partit. El futbol és un esport que mai m'ha agradat i se'm fa molt difícil identificar-me amb cap equip. En realitat em costa entendre perquè la gent es posa tant contenta amb les victòries i tant trista amb les derrotes: al capdavall ells no guanyen ni perden res. Quan era a Dublin havia anat algunes vegades al canòdrom. M'alegrava quan guanyava el meu gos (He is a shark, es deia) perquè això em feia una mica més ric, però amb el futbol això no passa: encara que el teu equip guanyi la copa d'Europa tu segueixes allà mateix on eres. Els jugadors als quals deïfiquem no mirarien ni a la cara a la majoria dels aficionats. De manera que vaig quedar-me a la barra amb la meva cervesa i posant cara de Clint Eastwood en una pel·li de vaquers.
Així doncs, no puc identificar-me amb uns ni amb altres. Intento identificar-me amb els problemes dels Indignats i compartir l'alegria dels culers, però no puc fer ni una cosa ni l'altra. Alarmat, em pregunto si tinc algun tipus de desordre emocional. Tendeixo a pensar que el problema és dels demés perquè em terroritza pensar que, en el fons, potser només és problema meu.

SINÒNIMS (versió ampliada)

Anar borratxo. Tou, trompa, taja. Anar passat. Anar merdós, begut, torrat, cuit. Dur un gat al damunt. Anar pet. Fregit. Fet merda. Papós, eixorit. Anar com una cuba. Anar com un cep, com una cuba. Anar de tort, tocat, ebri, embriac. Dur un pilotasso, un globus, una borratxera com un temple, com un piano, com una casa. Anar alegre. Fer essas. Dur una turca, dur unes quantes copes al damunt. Caure pel terra. Marejat. Malalt. Privós. Col·locat. Eufòric. Anar sopa. Estar fregit, alcoholitzat, mona.

ELS INDIGNATS

El divendres a la nit passava per la Plaça Catalunya de Girona i em vaig aturar a veure als indignats. Era, si fa no fa, com m'havia imaginat: d'un costat joves molt joves, i de l'altre homes madurs, segurament supervivents del maig del 68. Molta barba blanca i molta rasta. El segment de població entre els trenta i els cinquanta anys, del qual formo part, hi era molt poc representat. Per les imatges que he vist a la tele, em sembla que la manifestació de Barcelona és semblant a la de Girona. Fins i tot han muntat una mena d'hort als parterres municipals. Si aguanten vint dies més, diuen, podran menjar-ne els enciams.
Els seus objectius inicials eren lloables i era difícil no estar-hi d'acord. Al capdavall ningú pot trobar bé els excessos dels bancs, ni que els polítics corruptes puguin seguir ocupant tranquil·lament el seu càrrec. Però els dies passen i el batibull ideològic creix. Ja es comencen a sentir crits en contra de les nuclears i de l'estat d'Israel i a favor de l'okupació i de l'anarquia. Segons el twitter en Màxim Castillo, locutor de la cadena Ser Girona, els indignats no deixen que els periodistes - als quals acusen de manipuladors i col·laboracionistes - siguin presents a les seves assamblees.
Vaig allunyar-me de la Plaça, una mica trist. Encara que pugui compartir part del seu nucli ideològic és obvi que no em puc sentir identificat amb bona part de la gent que s'ha mobilitzat, ni amb les propostes secundàries que van sorgint, com bolets en un dia plujós de tardor. Tinc la sensació que a Madrid és diferent, i que allà sí que hi són representats tots els grups socials i d'edat. Però aquí, a Catalunya, són protestes clarament lúdiques, amb moltes birres i bongos. Difícilment equiparables, com es pretén, a les mobilitzacions que van haver-hi als paísos àrabs. A mi, si fos egipci i la policia de Mubarak m'hagués obert el cap d'un cop de bastó, no m'agradaria gens que em comparessin amb un noi amb cresta que fa malabars a la Plaça Catalunya.

House - I want the drugs

FE D'ERRATES

Sense que serveixi de precedent (espero) he esborrat el post anterior, de títol "Un món millor". En el post en qüestió parlava de les protestes contra el sistema que hi ha aquests dies. La primera visió que en tenia era molt negativa, i pensava que els manifestants eren els quatre antisistema de sempre amb els seus gossos i els seus bongos. Les darreres informacions que vaig tenint, però, em porten a replantejar totalment la meva opinió. Ras i curt, m'equivocava. De moment faré cas a la saviesa popular i, abans de dir res, per no cagar-la més, escoltaré i observaré.

ANTISISTEMA, MANIS I PRESUMPCIÓ D'INNOCÈNCIA

Manifestacions: costa d'entendre que els membres de l'antic govern les encapçalin. No sé quina responsabilitat tenen en la greu situació econòmica (segurament no tanta com CiU ens vol fer creure) però és clar que alguna cosa hi tenen a veure. Al capdavall van manar durant set anys. Que es manifestin contra les retallades és com manifestar-se contra les companyies petroleres i després agafar el cotxe per anar a la cantonada, o com posar el crit al cel contra el capitalisme i després comprar-te un tablet, un Iphone 4 i unes Munich. Sempre anem a parar allà mateix: en el fons ningú no es creu res.

Presumpció d'innocència: quan anàvem a l'Institut ens explicaven que a l'època daurada de la Inquisició molta gent denunciava als seus veïns per satisfer velles rancúnies, sabedors de que encara que després se'ls considerés innocents les hi farien passar putes. Nosaltres ens escandalitzàvem i ho trobàvem molt greu. Donàvem gràcies per no viure en aquell món tant violent i il·lògic. Veient l'escàndol del paio de l'FMI, no veig clar que les coses hagin canviat tant.

Els moviments antisistema: no és casualitat que les acampades hagin començat en plena primavera, ja que clarament s'inspiren en el maig del 68. Com aleshores, hi ha un batibull d'idees, creences i opinions. Per les imatges que he vist i pel que he llegit s'hi barregen  feministes, comunistes, anarquistes, pijpies, professors d'universitat, membres moderats del centre-esquerre que protesten contra les entitats bancàries i, com sempre, alguns joves amb les idees menys clares que jo però amb moltes més ganes de gresca. El PSC i Iniciativa ja s'han afanyat a atorgar-se el mèrit de les protestes.