EL TEMPLE DE BAGAN

El metge ens va dir que ho tindríem complicat per ser pares. La meva dona i jo, doncs, vam deixar de fer servir anticonceptius. Quin sentit tenia? Van passar els mesos i els anys, i ens vam mentalitzar que un dia, quan en tinguéssim ganes, adoptaríem un nen.
Vam casar-nos el febrer passat. No va ser una gran boda: un dinar amb la família i una festa amb uns quants amics. De viatge de noces vam anar a Myanmar. Un dia visitàvem un temple de la regió de Bagan, la zona del país on n'hi ha més (literalment, milers). El guia va explicar-nos que era un temple molt especial: ell l'havia visitat per primera vegada quan era petit i li va agradar tant que va demanar a Buda de poder-hi tornar un munt de vegades. El seu desig es va complir: es va fer guia turístic i ara pot anar-hi tan sovint com vol.
- Vosaltres també podeu demanar un desig- va dir. - El que volgueu.
Vaig sospesar la possibilitat de demanar de convertir-me en un escriptor famós, però si només podíem demanar un únic desig havia de ser una cosa per tots dos, de manera que vam demanar, algun dia, tenir un fill. Biològic o adoptat, això tan li feia. Vam dir-ho al guia i ens va dir que era un bon desig, i que quan tinguéssim el fill tornéssim al temple a donar les gràcies a Buda.
Setmanes més tard anàvem al metge perquè un ClearBlue deia que la meva dona estava en estat. El ginecòleg va fer una ecografia i va dir que, en efecte, estava embarassada. Va fer uns càlculs per descobrir quina era la data de la concepció. Endevineu quin dia va sortir? El dia sis de març, ni més ni menys. Exactament el mateix dia que havíem demanat el desig al temple de Bagan.

EL DIA QUE EL MEU DISC DUR VA MORIR

Un dia el disc dur del meu ordinador va petar. Va haver-hi una pujada de tensió, Zas!, i tot se'n va anar en orris. Vaig dur-lo a un parell d'informàtics perquè intentessin recuperar-ne els continguts. Tots dos em van dir que seria molt difícil i em van explicar que podia intentar-ho amb una empresa especialitzada. Vaig preguntar preus: eren números de quatre xifres, de manera que vaig confiar en els dos informàtics. Al final van aconseguir recuperar força dades: fotografies, treballs de quan era a la Universitat...
No van poder salvar, però, una carpeta plena de contes que no havia publicat enlloc. La majoria eren molt dolents, però entre tanta porqueria n'hi havia deu o dotze que es podien salvar. Eren contes que, reescrits a dia d'avui, podrien aparèixer publicats en alguna banda. Em vaig emprenyar molt amb el culpable, la companyia elèctrica -des d'aquell dia que faig còpies de segueretat de tot- però el mal ja estava fet.
Pocs dies després vaig llegir París era una Fiesta, d'en Hemingway. En un moment de la novel·la -en realitat és una mena d'autobiografia- la seva llibreta, plena de textos inèdits, li va caure al mar no recordo per quin motiu. La primera reacció d'en Hemingway va ser la mateixa que la meva: emprenyar-se com una mona. Dies després, però, va entendre que el millor que li podia passar era que aquells textos desapareguessin. Fins i tot els bons. Eren escrits de novell que li havien servit per fer un aprenentatge. Ja havien complert la seva funció.
En llegir allò l'empipada em va marxar: si a en Hemingway li havia passat el mateix i va arribar on va arribar, què m'espera, a mi?

MAXIMO DECIMO

Molta gent no sap que la història de Gladiator té un rerafons històric. Marc Aureli, l'emperador filòsof, va tenir un fill, Comodo. Sembla ser que estava tan boig com el retraten a la pel·lícula. A la majoria d'estàtues seves que es conserven hi surt representat com Hèrcules, amb la pell de lleó i el garrot característic. Creia que era la reencarnació del semidéu, i volia que el tractessin com a tal. Era un apassionat de les lluites, i ell mateix havia arribat a combatre a l'arena. Probablement d'aquí vingui part de l'argument de Gladiator. Va lluitar moltes vegades i, lògicament, sempre resultava vencedor. Les seves excentricitats costaven un munt de diners a Roma. Els senadors, cansats de la seva bogeria, van enverinar-lo. En no morir -era un paio resistent- van demanar a un esclau que l'escanyés.

SANT JOAN

A la Bíblia hi surten un munt de Joans. Joan Baptista era cosí de Jesús. Vivia al desert, mig despullat, i només menjava mel i l'insecte més fastigós que ha existit mai: el saltamartí. Es diu que va ser membre de la comunitat del Qumram, una colla de jueus convençuts de que el món s'acabaria. Sí que es va acabar, el món: van ser morts pels romans. Joan Baptista, en canvi, va ser decapitat per Herodes, un maníac dels que fan història.
També tenim el deixeble estimat, Joan. Segons Dan Brown, Joan en realitat era Maria Magdalena, amb qui Jesús va tenir fills secrets dels quals cap text històric parla (la censura d'aquella època faria posar vermell al Gran Germà d'Orwel). Joan va ser l'encarregat de tenir cura de la mare de Jesús quan aquest va morir i tots els deixebles van fugir cuita-corrents. No és el mateix Joan que va escriure l'Evangeli, ni l'Apocalipsi, al contrari del que molta gent creu. Cal tenir en compte que l'autor d'aquests dos llibres era un erudit amb molt talent literari, i l'amic de Jesús era un jove senzill. Aquest és l'Evangeli més diferent de tots: segueix un ordre cronològic una mica capritxós i va més al seu aire. Estava molt pensat per als cristians de l'Àsia Menor, que els hi agradava una religió més mística.
Tot això ve perquè no sé què celebrem demà: Sant Joan Baptista? El deixeble Joan? L'Evangelista Joan?
Sigui com sigui, bona diada a tothom.

QUAN ESCRIURE ÉS UN SUPLICI

Això d'escriure no ho recomano a ningú. Acabar una novel·la és un calvari, i un cop la tens llesta comença el via crucis de publicar-la. No és impossible - si escrius en català fins i tot és factible- però els problemes de debò comencen quan l'obra és al carrer. El més normal és que els mitjans i els crítics t'ignorin del tot. També molts llibreters, que prefereixen tenir diversos pilons d'una mateixa novel·la que no pas donar una oportunitat a la teva. Si aconsegueixes mantenir certa dignitat és gràcies a l'actitud d'uns pocs -molt, molt pocs- que se la juguen per tu.

Abans creia que els escriptors fracassats eren personatges romàntics, i que la seva derrota els enaltia. I una merda: fracassar és fracassar, i no té puta gràcia. No hi ha res ni ningú que et redimeixi, ni una mena d'Equilibri Còsmic que un dia t'atorgui el que creus que mereixes. Perquè potser és aquí on hi ha el nucli de la tragèdia: tu creus que el món et deu alguna cosa, però el món seguirà rodant sense els teus textos. La gent diu que és molt bonic veure el teu llibre a les llibreries. Potser sí, a les poques que s'han dignat a posar-lo en un lloc una mica visible, però quan veus que no el tenen o que el tenen en un racó on només hi arribaria un espeleòleg et venen ganes d'anar a fer un gin tònic i d'engegar-ho tot a rodar.

Passa el mateix amb el blog. És esgotador escriure-hi dia sí i dia no, i moltes vegades se t'acaben les idees i acabes fent porqueries com el post d'ahir, el de les màscares. Més d'una vegada, i de dues, i més de dotze, m'han vingut ganes d'engegar-ho tot a la merda i de limitar-me a jugar a la Wii, a dedicar-me més seriosament als esports de contacte (ja sóc gran però fins als quaranta puc anar fent) i rellegir tota la meva biblioteca, aquesta vegada sense cap objectiu que no sigui gaudir dels llibres.
I sabeu per què no tanco el blog? Sabeu perquè intento tenir-lo al dia? Potser us en riureu: perquè li vaig prometre al meu amic, Xicu Petit, que no ho faria. Bé, en realitat no li ho vaig prometre. Només li ho vaig dir, però a efectes pràctics tant li fa. Ell, home de fe com era, em deu estar veient des d'algun lloc millor que aquest, i segur que pensa: "Què cony fot, aquest idiota? Per què no tanca d'un vegada la barraca si en té tantes ganes?".

LA CARETA

Aquests dies segur que heu tingut l'oportunitat de veure aquesta careta. Molts indignats la duen, igual que aquell grup de pirates informàtics. Per als qui no ho sapigueu, el protagonista de la pel·lícula V de Vendetta, un revolucionari anarquista modificat genèticament, la feia servir per tapar-se la cara. Al  final de la pel·lícula se la posen tots els ciutadans i ciutadanes per començar una revolució contra el poder.
Bé. La pel·lícula es deixa veure, però està basada en un còmic mític. Creat per Alan Moore, ens presenta un futur distòpic i autoritari. L'heroi és una mena de terrorista que pretén enfonsar el règim dictatorial. Amaga el seu rostre -dónen a entendre que està cremat o deformat- amb una careta de Guy Fawkes, personatge històric que va intentar volar pels aires el parlament anglès. Per fer-ho va cavar un túnel i va omplir-lo de barrils de pòlvora. Van enxampar-lo al darrer moment i el van matar. Les seves motivacions no estan clares, però la lluita de religions podria ser una d'elles. Sigui com sigui, segurament s'allunya molt del personatge idealista i heroic que Moore i els germans Watchovsky ens volen retratar. És més fàcil que fos un fanàtic perillós que no pas un ideòleg noble.
No sé si els indignats saben que el creador de V de Vendetta va rebutjar la pel·lícula i fins i tot va negar-se a que el seu nom sortís als crèdits. No se sap exactament per què. La pel·lícula té un final molt èpic, molt grandiloqüent, mentre que el del llibre és molt més fosc i pessimista. També van oblidar-se de vàries subtrames que al còmic tenen certa importància. Malgrat tot, ens deixa algunes frases que han passat a la història dels còmics. La més famosa, segurament, és aquella que diu que les idees no es poden matar. Perquè són a prova de bales.

CONSPIRACIONS

Hi ha teories conspiratòries  per tots els gustos. Uns diuen que l'Holocaust jueu mai va existir. Hi ha un munt de llibres que intenten demostrar-ho a partir de dades pseudocientífiques més o menys esbiaixades. No cal dir que no tenen cap mena de credibilitat. N'hi ha de més festives: l'home no va arribar a la Lluna. Tot plegat hauria estat un muntatge de la NASA per guanyar la cursa espacial. No ens oblidem de les conspiracions relacionades amb els extraterrestres i d'altres fenòmens paranormals, totes cosines-germanes. A algunes persones les conspiracions els encanten i en veuen a tot arreu.  Els EUA són la meca dels conspiranoïcs, i allà és fàcil trobar paios que s'emboliquen el cap amb paper de plata perquè el Govern no els hi pugui llegir el pensament, científics que afirmen que el SIDA és una creació de laboratori per exterminar als homosexuals, i grups paramilitars que s'atrinxeren al desert, armats fins les dents, esperant la Tercera Guerra Mundial. 

A Catalunya també en tenim. No llueixen tant com les anteriors però són ben nostrades. Heus aquí la més recent: segons membres del col·lectius dels indignats, les càrregues dels Mossos d'Esquadra de la setmana passada a la Plaça Catalunya haurien estat provocades pels propis Mossos, amb l'objectiu  -suposo- de desprestigiar el moviment. Un grup d'agents vestits de paisà s'hauria infiltrat entre els manifestants amb la intenció de començar les batusses. Fins i tot han penjat un vídeo polèmic on es veuen els polícies que, pressumptament, van començar la gresca. De la mateixa manera que passa amb el monstre del Llac Ness i amb els avistaments d'OVNIS a Montserrat, el vídeo en sí no demostra res. Els paios són policies de paisà - els pitjors agents secrets que he vist mai- però no prova que hagin començat cap disturbi.  Agradi o no, el vídeo en qüestió només demostra que aquests paios, el proper cop que vulguin camuflar-se, hauran de fitxar a l'agent de la T.I.A Mortadel·lo perquè els assessori.