GENT QUE FA L'IDIOTA QUAN LI TIREN UNA FOTO

Aquests dies que tinc la cama fotuda -ja vaig sense guix però encara he de dur muletes una setmana més- perdo molt el temps per Internet en general i al Facebook en particular.Una de les coses que he pres consciència és que, darrerament, la gent tendeix a fer l'idiota quan li tiren una foto. Abans ens limitàvem a somriure a la càmera i a dir "Lluís" o "patata", depenent de cadascú. Com a màxim, i si estàvem molt borratxos, sortíem cridant o fent alguna estupidesa. Avui dia si no fas ganyotes no ets ningú. N'hi ha unes quantes d'estàndar a les quals pots recórrer, però el límit, com se sol dir, són les estrelles. Una de les més conegudes i utilitzades -bàsicament la fan servir les noies- és la de treure morros, com si volguessin fer un petó a la càmera. Existeix una variant que consisteix en fer-se petons mútuament, quasi sempre a les galtes. També hi ha la postura Paris Hilton, un altre clàssic força imitat. No ens oblidem de la tècnica "cara de sorpresa", on les jovenetes obren molt la boca i els ulls. Els nois moltes vegades posen cara de macarra, i els més atrevits fan gestos amb les mans com si fossin un  pinxo negre del Bronx, o forméssin part de la Mara Salvatrucha. En molts locals nocturns de moda és normal trobar-hi fotògrafs que després pengen les fotografies a Internet, o fins i tot stands amb un munt d'atrezzo perquè la gent s'hi pugui retratar fent l'idiota. 

Aquest és un fenòmen transversal i afecta tots els estrats socials. En realitat, és interessant observar els diferents posats i relacionar-los amb el grup social on pertanyen els retratats. Les chonis tendeixen a deixar-se fotografiar amb actituds hipersexuades i a vegades grolleres, mentre que les noies de casa bona segueixen la corren parishiltoniana. 

El temps és cruel -extraordinàriament cruel, diria jo- i d'aquí a poc temps aquestes fotos deixaran d'estar de moda. Aleshores la gent es veurà i, posant-se la mà al front, es preguntarà en veu baixa: "Per què collons em vaig deixar fer una foto fent l'idiota d'aquesta manera?".

NADERÍA ES EL MUNDO

Avui faré una cosa que no faig mai: penjaré una poesia. L'acabo de trobar fent neteja, escrita en un paperot, i he tingut la certesa de que l'havia de transcriure aquí. No recordo d'on la vaig treure. De fet, no la recordo de res, però la lletra és meva. A vegades passen coses com aquesta, és estrany.
Diu així:

Entrégate al placer, oh mortal,
sin reparo.
Nadería es el mundo, nadería es la vida,
nadería es la bóveda de nueve cielos.
Amar y beber: sólo eso es lo cierto!
Mentira es el resto.

Omar Khayam.

PECES I DURAN

En Duran i Lleida (Durán y Lérida, segons en Federico Jiménez Losantos) la setmana passada va dir que els andalusos es passen el dia al bar mentre cobren no sé quin subsidi. Ignoro si és veritat, però ell té la llibertat de dir el que pensa. Es va organitzar un bon merder, i el parlament andalús en ple ha condemnat les seves paraules.
Gregorio Peces Barba, abans d'ahir, va confessar que a vegades li agrada fer història-ficció. Què hauria passat si en comptes de Portugal fos Catalunya la que s'hagués independitzat?
De la mateixa manera que va passar amb les declaracions d'en Duran, tothom ha saltat. Peces Barba ha dit que el problema dels catalans és que som massa susceptibles (en andalusos, per exemple, no en són gens). Segons ell, bona part del públic -excepte els advocats catalans, que van abandonar la sala- van aplaudir-lo llargament al final de la seva intervenció. M'ho crec. En Tardà ha tirat pel dret i, en una de les seves cagades habituals, li ha dit fill de puta. Més tard Peces Barba s'ha declarat amic dels catalans  i ha lamentat l'insult del parlamentari d'Esquerra. Abans  havia fet broma sobre bombardejar Barcelona, i havia dit que els catalans tenim la pell tan fina que ens ho hem de fer mirar.
En el fons Duran i Peces Barba han fet el mateix. Els andalusos es van sentir ofesos quan se'ls va tractar de ganduls i els catalans ens hem sentit ofesos quan han insinuat que a Espanya potser li haurien anat millor les coses sense nosaltres (la veritat, no crec que gràcies a Portugal ara fossin el motor d'Europa, però tothom és lliure de pensar el que vulgui).
El problema no és el que ells diuen, sinó les reaccions que això genera. Fent una volta pels fòrums d'Internet (per exemple el de la Vanguàrdia, per  triar-ne un de moderat) es pot veure  l'odi que goteja a cada línia. Les paraules són amargants i carregades de retrets i de greuges pendents, alguns dels quals es remunten centenars d'anys.Es fa difícil, ara com ara, els uns visquem bé amb els altres. Som companys de pis mal avinguts, dels que s'etiquen les lleixes de la nevera perquè els altres no els hi fotin els aliments.

LA DARRERA LLIÇÓ

Sadam Hussein i Gadafi ens han ensenyat una lliçó molt important amb la seva mort. Anys enrere ja ho havien intentat els dictadors africans, però nosaltres no els hi havíem fet cas. Un dia et lleves i et rentes les dents en un lavabo d'or massís, i a la tarda t'has d'amagar com una rata dins d'una tuberia, en un descampat sòrdid. Un matí ets el president d'un dels principals països productors de petroli i, al vespre, et pengen en un garatge fosc i humit. Avui ets a dalt, demà a baix. No som res ni ningú, el temps és breu i tot s'acaba.  La sort, voluble com una puta amateur, es pot torçar en qualsevol moment. Tot és estrany i imprevisible.
Les dues primeres fotos tenen certa lògica, encara que sigui una lògica capritxosa i retorçada: Bokassa i Idi Amin van governar països derrotats, esgotats del colonialisme i encara amb fortes influències de les metròpolis. Era el segle XX. Gadafi, però, en ple segle XXI anava pel món amb una guàrdia de dones verges i expertes en arts marcials. Tots ells van viure rodejats de luxes, van derrocar i van ser derrocats, van exiliar rivals i van ser exiliats. Diem-ne justícia poètica.

ELS NOSTRES ENEMICS

ETA ha abandonat la lluita armada, provocant l'alegria d'uns i la ràbia dels altres. De la mateixa manera que alguns sectors de l'esquerra més passada de rosca vivien millor contra Franco -i no s'estan de recordar-nos-ho a cada moment, com si volguessin fer-nos sentir culpables als qui no vam viure aquella època-, la dreta reaccionària ha posat el crit al cel: contra ETA ells també vivien millor. Què faran, ara?
Els enemics ens defineixen. A vegades som culpables d'haver-los creat, a vegades ens han creat ells a nosaltres. Batman i el Joker, Harry Potter i Voldemort, Darth Vader i Obi-Wan, ZP i Rajoy, moros i cristians... els uns no existirien -o no serien com són- sense els altres. Els enemics donen sentit a existències que  no en tenen: la voluntat de derrotar-los a vegades és suficient com per omplir cent vides.
ETA s'ha acabat, i amb ella han mort les motivacions de grups que en feien la seva raison d'être (toma cultismo, no us l'esperàveu, eh?). Com ho faran alguns diaris sense poder maquetar portades tan xul·les com la que podeu veure a dalt?
El còmic La Broma Asesina, guionitzat pel gran Alan Moore, acaba de la següent manera: en Batman i el Joker es troben en un moll desert. En Batman està a punt d'atrapar-lo i dur-lo, de nou, a la presón, però el Joker primer li explica un acudit. Diu que dos bojos s'escapen del manicomi i es troben al davant d'un riu amb molt cabdal. Un dels bojos suggereix que enfoquin amb la llanterna l'altra vora, de manera que puguin caminar per sobre la llum. Tots dos s'hi mostren d'acord. Un dels bojos diu:
- Jo seré el primer, obriré la llantera i tu caminaràs per sobre la llum, i després la deixaré sobre una roca i faré el mateix.
- Que et penses que sóc boig? - crida l'altre - Ja m'he adonat del que vols fer: vols apagar la llanterna mentre jo estic creuant riu!
En Batman i el Joker es posen a riure davant d'aquest acudit tan ximple, i les rialles duren tres o quatre vinyetes. Durant un instant no hi ha diferències entre ells, i se senten units per un acudit dolent.

UNA SETMANA AMB CROSSES

Ja fa més d’una setmana que vaig amb crosses per culpa d'un l’esguinç al turmell. Aquests dies he descobert que anar pel món amb bastons és una lluita contra tu mateix: mans i braços adolorits,  trapezis contracturats i el tendó d'Aquil·les de la cama sana carregat. L’esquena també se’n ressent, igual que els genolls, obligats a fer moviments estranys i a romandre en postures rares. A vegades costa dormir. Dutxar-se és difícil, quasi impossible,  i val més limitar-te a fer servir una esponja. Cada cop que et dónes un cop al peu –te n’hi dones molts per culpa de l’embenatge voluminós, o potser és que n’ets més conscient- t’espantes i creus que la lesió empitjorarà. Els bastons són tan lleugers que amb un simple toc cauen al terra, i és un calvari recollir-los. Quan estàs estirat el peu no et molesta, però quan et poses dret la sang baixa de cop, i els dits s’inflen i tot fa mal. És frustrant no poder fer el que fas normalment.. El metge m’havia donat hora per d’aquí a dos dilluns però he buscat un altre traumatòleg perquè em doni una segona opinió. Amb sort em traurà aquest guix tant pesant. Si no, me’l trauré jo mateix i me n’aniré a un fisioterapeuta, que diuen que són contraris a les fèrules si no hi ha una necessitat absoluta.

Fa pocs dies algú em va dir que és bo que, de tant en tant, ens passin coses així perquè ens forcen a modificar la perspectiva que tenim del món. Comproves, en efecte, que tot està dissenyat pensant en bípedes perfectament saludables, no pas per gent que vagi amb bastons ni amb cadires de rodes.  Només ens n'adonem quan ho vivim, i el més dramàtic de tot és que, quan estem bé, ens n’oblidem ràpidament. El gran problema sempre és la manca de memòria.

Els lectors i lectores freaks no us heu de perdre el blog La Biblioteca Arcana que el meu amic Sergi ha inaugurat. El link queda incorporat a mà dreta.