ENEMICS

És estrany: la foto robada que vaig penjar l'altre dia ha desaparegut sense deixar rastre. No entenc què ha passat. Em faria il·lusió que un pirata hagués atacat Tardes de Birres. Això voldria dir que tinc enemics, que és una cosa que sempre et fa sentir important. De fet, diuen que la rellevància d'un home es medeix per la magnitud dels seus enemics. Com més poderosos siguin, millor. Si són uns nyicris malament rai, caldrà esforçar-s'hi més.
Alguna vegada he rebut algun correu queixant-se de tal o qual post (i això que sempre intento ser respecutós, però és impossible caure bé a tothom). Un cop un freak va dir que Manual de Supervivència era el plagi d'un llibre que jo no sabia ni que existís, i que després d'investigar-lo vaig descobrir que s'assemblaven tant com un ou a una castanya. A dia d'avui encara em pregunto on va veure-hi un sol element en comú.  Seria com dir, posem pel cas, que les novel·les de Dan Brown estan inspirades en el Senyor dels Anells. Però a banda d'això, poca cosa més. És, sense cap mena de dubte, una mostra de la meva poca importància.

FOTOS ROBADES

La intimitat és un concepte modern. No fa gaire temps, vàries generacions d'una mateixa família compartien sostre i llar de foc. Després això va canviar, i la gent va esdevenir gelosa de la seva intimitat. Tot torna, i allò que abans protegíem com un tresor ara ha desaparegut. No en queda ni rastre. Facebooks i Twitters són els assassins de la nostra privacitat. Anem on anem, fem el que fem, som susceptibles de que algú ens faci o ens etiqueti en una foto, i aquesta foto tard o d'hora serà publicada en una banda o altra. Ningú es troba segur en aquesta nova era i cal anar amb peus de plom: qualsevol relliscada pot resultar fatal.
La setmana passada vaig tenir notícia d'aquesta foto. Pels qui no em coneixeu, jo sóc el de les ulleres, la corbata i el pentinat estrany. L'altre és un amic. Van fer-nos-la -en realitat ens la van robar- en un bar a les tantes de la nit, fa molt temps. Més o menys mig any. Fa pocs dies, en aquest mateix blog, vaig parlar d'aquesta moda de fer fotos als locals nocturns: les noies fan posats de pin up, treuen molt els morros i es fan petons a la galta les unes a les altres. Coses així. Els nois ho tenen més difícil i fan el que poden, i si no fan gaire el ridícul ja és molt. A la foto jo adopto el meu gest estàndard  (fer el signe de la victòria i procurar mantenir els ulls oberts) i el meu amic fa cara de chico Martini.
Desconec per què els del Món Apart l'han penjada a la seva pàgina web. Si pretenen captar clients, veient la pinta que faig, anirien millor amb les fotos de les noies que treuen els morros. Pel que fa a mi, sóc com en Groucho Marx: no voldria formar part de cap club que m'acceptés com a soci. O de cap bar.

LA MARIA

Es deia Maria i era una madrilenya de cabells negríssims i uns ulls tan blaus que feien que el color blau semblés blanc. Vaig conèixer-la fa dotze anys, a Dublín, en algun moment entre el novembre i el desembre. Jo, com tothom, em volia embolicar amb ella. Tots dos ens quèiem bé i, si les coses haguessin anat com havien d'anar, m'hauria endut un record d'Irlanda encara millor.

Tot es va espatllar un dia mentre esmorzàvem. Jo evitava parlar de política -en aquell moment era l'únic català-, i generalment ho aconseguia. Però aquell matí em vaig veure atrapat. Parlaven de com alguns vascos i catalans no se senten espanyols:

- Son muy raros.
- No sé...
- Tú sí te sientes español, ¿verdad Jordi?

Em va atrapar amb la guàrdia baixa. No sóc un independentista furibund, ni tan sols un nacionalista radical. No em sento espanyol, però tampoc em sento especialment orgullós de ser català. Ara, amb la saviesa guanyada a base de cagar-la incontables vegades, hauria donat una resposta com aquesta, però en  aquell moment, preguntat per sorpresa, em vaig limitar a dir:

- No.
- Lástima... va sospirar ella clavant-me aquells ulls que, en un Dublín gris i plujós, eren dos trossos de cel - ... con lo bien que me caías.
La nostra relació es va fer malbé com un iogur que porta massa dies a la nevera, i al final turutut violes. Un  mallorquí -molt més intel·ligent que jo: segons amb qui parlés era pancatalanista o espanyolista-, va aconseguir triomfar, o això deien els rumors.
No sóc idealista. En absolut. I encara menys quan veig on et porten les idees. O més aviat: on no et porten.

VOTS NULS

LA VISIÓ D'AJRAM

Molt interessant el que va dir dilluns en Josef Ajram al programa d'en Cuní. Preguntat per la seva opinió sobre les plataformes d'afectats per la hipoteca i similars, l'home va posar en joc el concepte de responsabilitat individual. És un terme poc popular i, en els temps que corren, fa lleig esgrimir-lo gaire, però això no vol dir que l'haguem d'ignorar. Si no m'equivoco, Sartre ja defensava uns arguments similars: l'ésser humà és essencialment lliure i responsable últim dels seus actes.
Vagi per endavant la meva antipatia cap als banquers a qui considero, majoritàriament, uns autèntics paràsits, responsables en bona part del xàfec que està caient. Dit això, passem a les paraules d'Ajram: sembla ser que els espanyols, l'any passat, es van endeutar amb el Corte Inglés -no recordo la xifra, però era monstruosa- en comptes d'endeutar-se amb els bancs. El motiu? Fàcil: ara els bancs no dónen crèdits i el Corte Inglés sí. "És que no n'aprenem" es va lamentar Ajram, i no li faltava raó. El broker també va recordar-nos que, no fa gaires anys, molta gent volia viure per sobre les seves possibilitats, i compraven cases i pisos que no estaven de cap manera al seu abast. Va posar l'exemple d'un amic seu de quaranta anys que va comprar un pis al centre de Barcelona i va signar una hipoteca... de quaranta anys!
Al meu bloc hi ha sis pisos. D'aquests, dos van ser comprats per especular. A un la jugada li ha sortit bé, però a l'altre propietari el banc li va embargar. Quants pisos embargats són (o eren) propietat de petits especuladors que, en el seu moment, van voler-se enriquir a base d'acumular totxos? De debò es pensava la gent que el valor dels pisos seguiria pujant un vint per cent cada any? No trobaven que tot plegat feia pudor de socarrim?
L'Estat ha de fer alguna cosa amb aquesta llei de les hipoteques tan idiota i tan deshumanitzadora. I a més, amb tot urgència. Però hem de tenir en compte que, a més de salvar famílies que senzillament han tingut mala sort o no s'han sabut administrar, també salvarem fatxendes, especuladors de pa sucat amb oli, irresponsables i fauna vària.

VERGONYA ALIENA

Tinc un problema de vergonya aliena. Si visqués als EUA aniria a un grup de suport: faríem reunions al sòtan d'una església, amb les cadires fent rotllana i ben a la vora d'una tauleta amb cafès i pastes. A les parets hi hauria pòsters amb flors i postes de sol, i tot de frases encoratjadores que contindrien la paraula "vida".
Aquí no hi ha grups de suport, i els afectats de la Síndrome de la Vergonya Aliena (S.V.A.) hem d'obrir els nostres cors quan ens trobem casualment. L'altre dia dinava amb una amiga i comentàvem el nostre problema. Tenims uns símptomes força semblants, i qualsevol ridícul aliè és susceptible de fer-nos sentir profundament avergonyits. El problema s'intensifica pel fet que el nostre llindar és molt baix -o molt alt, segons com es miri- i qualsevol cosa pot fer-nos enrogir: gent saltant en una manifestació, discursos mal fets, persones seguint el ritme amb les mans, un mal programa de televisió, caigudes, coses així. Fins i tot si la meva dona canta, estant sols a casa, em sento avergonyit. Una vegada, en uns premis literaris, una noia havia de llegir un fragment del seu conte. Jo llegia després. Ella estava nerviosa i s'equivocava sovint. Vaig posar-me vermell com un pigot, convertint-me en el centre d'atenció en comptes d'ella. Tenir la Síndrome de la Vergonya Aliena és una putada.

ZONES HUMIDES

Avui al matí he tingut una estranya experiència literària. Estic llegit Zones Humides, de la Roche Charlotte, aquesta noia de la foto a qui li falta una dent frontal. Havia sentit en alguna banda que era un llibre provocatiu i escatològic. Vaig aconseguir-lo l'altre dia i el vaig començar a llegir. Per una vegada els crítics tenien raó -a jutjar per la quantitat de llibres que ells consideren escandalosos i que no ho són, alguns semblen monges de clausura-: el llibre té fragments autènticament repugants. Prou fastigosos com per fer-te aixecar del llit, presa de les arcades. Segur que els veïns es pensaven que tornava a tenir ressaca. Mai abans una novel·la m'havia fet venir unes ganes de vomitar tan intenses.
Diuen que quan Chuck Palahniuk, l'autor del Club de la Lluita, llegeix trossos dels seus llibres durant les presentacions hi ha gent que es desmaia. Hi ha un conte titulat "Guts" (tripes, o budells) que realment és disgusting, fruit d'una ment brillantment malaltissa. Crec que podeu trobar-lo a Internet i a la novel·la "Fantasmas". Però el meu admiradíssim Palahniuk no té res a fer al costat de la Roche. Si teniu l'estómac delicat, ni se us acudeixi llegir-lo. Si el teniu fort procureu tenir-lo buit. Ah! I un wàter ben a la vora.