dilluns, 27 de juliol del 2009

TOTHOM VOL SER PROFE


Darrerament m'he trobat un munt de gent que vol fer de professor a Secundària. Vénen de tot arreu: periodistes, arquitectes, economistes, llicenciats en Turisme... Molts d'ells ni s'ho havien plantejat, això de treballar en un Institut, però el món laboral no els ha tractat bé i hi han anat a caure. El CAP, el títol que cal per donar classes, ara com ara és un curset de poques hores, una mica de per riure. Des que em dedico a fer de mestre, és a dir, farà uns deu anys, que sento que aquest és el darrer any que es fa així, i que per l'any vinent han dissenyat un màster súper complet i que la gent sortirà més ben preparada i tota la pesca.

No és qüestió de lo difícil que sigui el CAP, sinó de motivació. No dic vocació perquè és una paraula molt kumbaià i que em fa certa ràbia, però és obvi que fer de professor no és repartir pizzes: cal tenir-ne moltes, moltíssimes ganes. Fan falta dosis enormes de paciència, ganes de fer coses noves i molta valentia per enfrontar-te a pares cada vegada més a la ofensiva. I és clar, no arrugar-te davant de nanos de setze anys, alguns dels quals són predelinqüents, si no delinqüents. La trista realitat és que la majoria de gent que entra al món de l'ensenyament no reuneix, ni de lluny, aquests requisits.

Aleshores, per què hi ha tanta gent que vol ensenyar? És una resposta tremendament senzilla: és una feina segura, amb un bon sou, moltes vacances i no gaire hores al dia. Ah, me n'oblidava: està blindada (només a l'escola pública, és clar) i no et poden fotre al carrer encara que et presentis borratxo a treballar, insultis al director i li clavis un cop de puny. Potser per això hi ha tanta gent que s'hi arrapa. Gent que és obvi que són mals professionals i que ho passen fatal fent classes. Aleshores, per què no ho deixen?, es pregunta la gent. Doncs perquè enlloc més del món trobarien una feina amb aquestes característiques. No és estrany, doncs, l'índex alarmant de depressions, crisis d'ansietat i tot el ventall de transtorns habituals: si fas una feina dura sense estar preparat és normal que et cremis. Jo no puc anar a fer d'economista perquè no tinc preparació, i un economista no hauria de poder ensenyar perquè ell tampoc en té.

Com tota regla, té excepcions. Sé de gent que ha estudiat una llicenciatura amb la vista posada en fer de professor. Són persones que pensaven, de bon principi, que l'ensenyament era una opció factible, i en alguns casos potser la primera. És gràcies a aquesta gent que no es col·lapsa el sistema i se'n va a la merda tot plegat.

Per què no diguin que critico sense aportar res, aquí us ofereixo dues possibles solucions. Són de sentit comú, molt senzilles:

a) Eliminar privilegis, de manera que no sigui una feina blindada contra tot i contra tothom.

b) Que el CAP sigui realment un màster súper complet i que la gent hagi d'esforçar-s'hi. No sé si solucionarà res, però com a mínim la gent s'ho pensarà dues vegades abans de fer-lo i, en conseqüència, abans de fer de professor.