dimarts, 11 d’agost de 2009

BOIKOT ( II )

Per culpa d’aquesta mandra reivindicativa només he participat en dos boikots a la meva vida. Va anar d’un pèl que no m’afegís a un tercer, però al final em vaig vendre per uns quants jotabés amb cola. En faig un breu resum:

Primer boikot: era a l’institut i feia segon de BUP. El nostre professor de llatí era un admirador de Keating, el professor rebel del “Club dels Poetes Morts”. L’home pretenia vendre’ns una imatge de sí mateix propera a la de l’acadèmic romàntic i entregat. En realitat era un funcionari que feia les seves hores de classe (més malament que bé perquè les seves explicacions eren pastoses i enrevassades) i que quan tocava el timbre de sortida ja s’havia assegut al volant del seu cotxe.
S’acostava el dia de Sant Tomàs, i el professor ens explicà que, anys enrere, havia estat un dia festiu. Nosaltres, òbviament, aixecàrem les orelles: un dia de festa per perdre jugant a rol, a la cònsola o veient les primeres fotos porno que havíem aconseguit en format digital. Ens deixàrem seduir per la seva retòrica: que si teníem dret a fer festa, que si era una vergonya que haguéssim de treballa el dia de Sant Tomàs. Anys més tard aprendríem que, per certes persones, aquelles consignes eren perfectament intercambiables i es podien fer servir per reivindicar qualsevol cosa, ja que, com a ciutadans lliures, teníem dret a quasi tot i treballar massa sempre era vergonyós. No puc dir que no hi estigués d’acord però, com he dit, reclamar coses em feia fins i tot més mandra que treballar.

Però el que més ens va captivar de la seva retòrica fou un poema que el profe va escriure especialment per l’ocasió i que ens havia d’acompanyar a les barricades. Només recordo els dos versos finals, de gran força poètica i revolucionària. Deien:

Por Santo Tomás,
no trabajarás… jamás!

Què podíem fer nosaltres, una colla d’adolescents desorientats i hiperhormonats, davant d’aquell lema tan enganxós? Doncs exactament el que ens manessin. Fins i tot els esperits adormits com el meu sentiren l’escalfor de les causes justes. De manera que, a l’hora del pati, férem una sentada de protesta a la rampa de l’Institut. Un grup de representants anà a negociar amb els professors, que s’agafaren la demanda amb la seriositat que requeria, fent-nos tornar a tots a classe i expulsant uns quants dies els caps visibles de la protesta. Desconec si van expedientar al professor. De fer, desconec si mai van arribar a saber qui hi havia al darrera d’aquella vaga. L’any següent al professor se li va acabar l’interinatge i deixà l’Institut i, quan arribà Sant Tomàs, ja ningú recordava el nostre Febrer del 95.